divendres, 30 d’abril de 2010

PHILIP ROTH: LA HUMILIACIÓ

L'écrivain-Fragonard
Philip Roth, Newark (New Jersey) 1933, ha escrit en la seva penúltima novel•la La humiliació, la sinopsi del que hauria pogut ser una novel•la de veritat, amb tots els ets i uts, si l’excel•lent escriptor estatunidenc es trobés en un moment feliç de la seva meravellosa força creativa. Però, per desgràcia, no és així i Philip Roth segur que n’és conscient de que en La humiliació ja no és el que era, però s’entesta, any darrere any, a portar mecanoscrits al seu editor com si, als seus 76 anys, creies que mentre escrigui i publiqui romandrà viu perquè aquesta ha estat la seva tasca en aquest món, la de l’home immers en la literatura, l’home que l’ ha impartit com a matèria en diverses universitats i, que alhora, no ha parat d’engruixir la història de les lletres anglosaxones amb una obra prolífica i especialment brillant.
A La humiliació ens trobem amb Simon Axler, una glòria del teatre a Estats Units, el més dotat intèrpret dels personatges dels més grans autors. Hamlet i Macbeth, Oncle Vania i Peer Gynt, cap figura se li ha resistit fins que...arriba el moment de la caiguda i, de cop i volta, perd el do. Simon Axler ja no sap representar, no sap ser un altra, no es creu el què fa, ha esdevingut un inútil. S’aparta forçosament dels escenaris, ingressa en una clínica psiquiàtrica i ja no desvelaré res més excepte la relació que inicia amb Pegeen, una noia molt més jove que ell, filla d’una parella que, de joves, havien fet teatre amb ell perquè, en aquest moment, el de la crisi, en Simon Axler ja passa dels seixanta i la Pegeen, apart de ser una criatura al costat d’ell, és lesbiana. A partir d’aquí que el lector esperi el què li vingui bé. Philip Roth que, per motius de salut, està obligat a escriure quasi sempre dret, deixa que el seu portentós poder narratiu es dispari, corri molt més del compte i acabi desbocant-se com un pobre cavall embogit.

La novel•la hauria pogut ser una profunda reflexió sobre l’indefugible pas del temps, la devastació física i mental però, com que sembla escrita en una nit de trons. surt el que surt. Té, com a al•licient, l’empremta del geni adormit però,  geni, eh?. En resum: Una de les males novel•les d’un escriptor sovint superb. Una altra dels possibles atractius de La humiliació és que és breu i, degut a la seva lleugeresa per no dir vacuïtat, es deixa llegir de manera molt fàcil. Si per un instant em vull imaginar la novel•la real que conté aquesta novel•leta em mossego les ungles reclamant-la a crits. Què hauria estat La humiliació construïda amb els grans i sublims elements de Pastoral Americana?


Philip Roth fa anys que desperta el meu entusiasme faci el què faci. Ell és un autor del que, de moment i malgrat les baixades de terrat, no me’n penso separar. En realitat estic esperant que surti Nemesi, l’últim llibre que ha escrit no sé si en un altra nit de trons. Jo no ho desitjo però acceptaré somrient el que em vulgui vendre.

La humiliació
La Magrana, Barcelona 2010

La humillación
Mondadori, Barcelona 2010

divendres, 23 d’abril de 2010

ROSES DIFERENTS, POEMES ARDENTS

Pink rose-vitrall-Richard Rennie MacIntosh

PROVERBI

Així la rosa enduta pel torrent
així l'espurna de mimosa al vent
la teva vida sota el firmament.

Joan Salvat Papasseit, Óssa Menor, 1925


Abstraction white rose-Georgia O'Keefe
MADRIGAL PARA TU CUELLO INTERMINABLE
 
Ese cuello oferente,
alta tersura en el trasluz, que al paso
morado y cobre de la tarde abate
tan despaciosamente,
rizados aires y mechón travieso;
ese temor que late
en el lugar exacto para el beso
-dulce pulpa y neblina-
que empieza junto al hombro y no termina.
 
Rafael Guillén, Mis amados odres viejos, 1985
 
Red Rose-Georgia O'Keefe
ESTAR SOLO
 
Un desventurado estar solo,
un venturoso al borde de uno mismo.
¿Qué menos? ¿Qué más sufres?
¿Qué rosa pides, sólo olor y rosa,
sólo tacto sutil, color y rosa,
sin ardua espina?
 
Ida Vitale, Palabra dada, 1953  
 
 
                    FELIÇ SANT JORDI A TOTHOM !!! 23 d'abril de 2010

dilluns, 19 d’abril de 2010

MARGARIDA XIRGU


Margarida o Margarita Xirgu , Molins de Rei (Barcelona) 1888- Montevideo (Uruguay (1969) era totes les dones que el teatre li exigia. Amb enorme fervor vocacional va començar a actuar d'adolescent i va fer una carrera que. a Badalona, ciutat en la qual la gran actriu va viure per decisió pròpia, se li fa un homenatge en el qual els textos que transcric a continuació n'expliquen l'important perquè.
Margarita Xirgu, atès per les fotografies, no semblava actuar sinó més aviat reencarnar-se i, en dir reencarnar-se,  penso en la paraula carn perquè ella està molt més enllà de l'honrosa disfressa que tants actors utilitzen amb traça i, fins i tot, amb talent. La seva pell mutant, els seus cabells canviants, les faccions sempre transmetent l'esperit de cada personatge diferenciant els uns dels altres amb aquest do que solament tenen els grans i que, sobretot és, el poder de la transfiguració. Des dels cabells esgarriats i l'expressió entre espantada i agressiva d'una jove salvatge fins la dama formosa, de mirada imprecisa,  que sembla contemplar un horitzó secret, la de flonjos cabells dolçament rinxolats, els seus llavis com ales d'un minúscul ocell color corall. I acabant amb la nena que, damunt del seu cap capriciós, enarbora el del seu estimat que ha fet decapitar per, finalment, ser lliure i, posseïda pel seu violent amor, besar-lo en mig d'un clam violent de mots inspirats per la sentor de sang d' aquell bocí de mort.


HOMENATGE A MARGARIDA XIRGU

Aquest any 2010 en què Badalona és Capital de la Cultura Catalana, el Museu vol retre homenatge a Margarida Xirgu, i ho fa amb la publicació d’un llibre, fruit d’una intensa recerca de l’autor, Francesc Foguet, i amb la presentació d’aquesta exposició que mostra, en alguns casos per primera vegada, tota mena de peces, fotografies i documents relacionats amb l’actriu.
Amb aquestes aportacions, es dóna a conèixer la intensa relació que l’actriu va mantenir amb la ciutat de Badalona, s’aprofundeix en el coneixement de la seva personalitat humana i artística i es difon la importantíssima tasca realitzada en món del teatre per Margarida Xirgu, avui un autèntic mite d’abast universal.

Margarida Xirgu va triar Badalona

Margarida Xirgu va triar Badalona. Va conèixer la ciutat quan feia teatre amateur, s’hi va formar i, ja professional, va decidir instal•lar-s’hi amb la seva família. Va ser, doncs, la seva llar, el lloc on es retirava a descansar i el paisatge que va enyorar sempre quan, després de la Guerra Civil, es va haver de quedar exiliada a l’Amèrica del Sud.
Manuel Azaña, Cipriano de Rivas Cherif, Santiago Casares Quiroga i les seves mullers es van estar a Badalona, a casa de la Xirgu, refugiats arran dels Fets d’Octubre del 1934. També s’hi va hostatjar Federico García Lorca que, a la tardor del 1935, va ser homenatjat, amb l’actriu, per l’Orfeó Badaloní.

Badalona va triar Margarida Xirgu. La va aplaudir quan era una actriu que començava, joveníssima i desconeguda, la va acollir quan es va instal•lar al carrer de Santa Madrona, li va proporcionar dignes parelles teatrals –Enric Borràs, la més important-, la va fer filla adoptiva, la va trobar a faltar quan va estar lluny, la va homenatjar en recuperar la democràcia, i avui se la sent seva, com se sent seva la família de l’actriu, que viu a la ciutat i hi està profundament arrelada.


L’escena professional

Margarida Xirgu va escollir el teatre. S’hi va iniciar d’adolescent i als 18 anys ja debutava com a professional. Aclamada de seguida a Catalunya, als 25, va fer el pas al castellà i va actuar per Espanya i Amèrica, on, no sense dificultats, aconseguiria els màxims reconeixements. També va fer alguna incursió en el cinema, però de fet, va dedicar al teatre tota la seva vida.

Va interpretar autors catalans i espanyols del seu temps, alguns dels quals li van escriure obres: Guimerà, Rusiñol, Iglésias, Adrià Gual, Marquina, Sagarra, Galdós, Valle-Inclán, Lorca, Casona... El seu repertori també incloïa noms de la dramatúrgia europea: Ibsen, Wilde, Bernard Shaw, Hauptmann, D’Annunzio o Hofmansthal. I va representar, igualment, els grans clàssics, des de Lope, Tirso i Calderón fins a Shakespeare, Goldoni i Molière.
El teatre va escollir Margarida Xirgu. Li exigia just el que ella podia donar: vocació, talent, sensibilitat, voluntat, perseverança, ductilitat, ambició, risc... Li va donar l’oportunitat d’expressar-se, va engrescar el seu germà, Miquel a fer d’escenògraf i figurinista, li va proporcionar bons amics, i li va valer el respecte de la crítica, i l’admiració i l’estima del públic més enllà del temps i de les fronteres.


Els anys de la República

Margarida Xirgu es va identificar amb la República des que es va proclamar el 1931 i va optar per fer servir artísticament la llibertat que aquest règim permetia. A causa d’aquest fet, va rebre moltes crítiques per motius aliens a la qualitat del seu treball, però també va poder transitar per camins inexplorats.

De la mà del director Rivas Cherif i d’autors com Alberti i García Lorca, va desenvolupar un teatre innovador i va encapçalar un dels grans esdeveniments culturals d’aquells anys: l’estrena al teatre romà de Mèrida, de la tragèdia de Sèneca, Medea, en versió d’Unamuno.


La República va trobar una Margarida Xirgu valenta i disposada. L’actriu es va fer càrrec, amb Enric Borràs –ja havien fusionat un cop les seves companyies-, del Teatro Español de Madrid, de gestió municipal, on va fer bona part de les seves actuacions i on va portar a terme una programació de qualitat i oberta a nous públics. El 1935, després que l’Ajuntament madrileny quedés en mans de la dreta, va haver de deixar l’Español i va tornar a Barcelona i quan va esclatar la guerra, al juliol del 1936, es trobava de gira per l’Amèrica llatina.


El llarg exili

Amèrica va ser el refugi de Margarida Xirgu durant la guerra i els llargs anys del franquisme. Allà, el 1936, va morir el seu marit, Josep Arnall –amb qui s’havia casat el 1910-, i rebé la notícia de l’assassinat de Lorca. Va ser allà, també, on es va casar amb Miguel Ortín el 1941 i on hagué d’emprendre una nova vida davant la impossibilitat de tornar, a causa de la prohibició imposada pel règim franquista i, més tard, per impediments, a banda de polítics,  econòmics i personals.
professionals,
Ambaixadora de la República en terres americanes, Xirgu sempre va mantenir contacte amb altres exiliats espanyols i catalans residents en diversos països de l’Amèrica Llatina, va participar en les seves activitats i en va rebre homenatges.
Margarida Xirgu va correspondre a l’hospitalitat americana, amb una labor incansable en el camp de la interpretació, la direcció i la docència. A Santiago de Xile, va fundar l’Escola d’Art Dramàtic del Teatro Municipal, i a Montevideo, dirigí l’Escola Municipal d’Art Dramàtic i codirigí la Comedia Nacional de l’Uruguai. Però no hi va arrelar mai del tot i encara que es va construir la casa a Punta Ballena, on es va retirar, no va renunciar mai a la idea de tornar a Badalona.




Textos de l'exposició esmentada que fins el dia 3 de Maig de 2010 romandrà al Museu Municipal de Badalona: http://museubadalona.cat/

dimarts, 13 d’abril de 2010

NIETZSCHE: DE BON LLEGIR

Friedrich Nietzsche (1844-1900) pintura a l'oli d'Edvard Munch (1865-1944)
De tant en tant torno a Nietzche i els seus aforismes brillants. Ho faig amb actitud gairebé religiosa buscant consol en la filosofia que tots podem entendre, la que, com en aquest cas, ens és donada de manera breu i amb la serena veu que concedeix la cerca d’una veritat possible. Cada paraula escrita pel gran filòsof germànic té una ànima amb ànim d’encertar el bell mig de l’objectiu. Llegeixo a l’atzar. Rellegeixo. Si no ho entenc ho deixo per un altra dia. Potser no és el moment. En silenci assenteixo quan arribo a la fi d’una asseveració que es mostra transparent. De vegades m’agradaria dialogar amb el mestre perquè han canviat els temps i la veritat buscada fluctua i, de cop i volta, pot semblar o ser mentida.

Alguns exemples:

(26) Los poetas carecen de pudor con respecto a sus vivencias: las explotan.


(29) Los amigos como fantasmas.-Si nosotros cambiamos mucho, los amigos nuestros que no han cambiado se convierten en fantasmas de nuestro propio pasado: su voz llega hasta nosotros con un sonido horrible, espectral – como si nos oyésemos a nosotros mismos, pero más jóvenes, duros, inmaduros.


(44) La vida del enemigo.- Quien vive de combatir a un enemigo tiene interés en que siga con vida.


(71) Talento.- El talento de no pocas personas parece menor de lo que es porque siempre se propusieron tareas demasiado grandes.


(119) Para mi Richard Wagner lleva demasiados diamantes falsos.


(223) Los monos son demasiado bonachones como para que el hombre pueda descender de ellos.


(227) Decir dos veces.- Es bueno expresar enseguida una cosa por duplicado y darle así una pierna derecha y una pierna izquierda. Ciertamente la verdad puede tenerse sobre un solo pie; pero con dos andará y dará vueltas.


(272) Nosotros los viejos wagnerianos empedernidos somos, sin embargo, los más agradecidos oyentes de Bellini y de Rossini.


(379) Un testimonio de amor.- Alguien dijo: “Hay dos personas sobre las cuales nunca he reflexionado a fondo: es el testimonio de mi amor por ellas.”


(391) El aforismo, la sentencia, en los que yo soy el primer maestro entre alemanes, son las formas de la “eternidad” : es mi ambición decir en diez frases lo que todos los demás dicen en un libro, lo que todos los demás no dicen en un libro.


N’hi ha molts més recollits en el llibre del qual m’he servit per fer l’anterior transcripció, un llibre vell que, a través dels anys, no ha deixat d’oferir-me novetats com si, com molts altres llibres, ell sol es reescrigués, en la quietud del seu lloc al prestatge, fent-me saber que sempre es viu i prest a obrir-me els ulls.




Friedrich Nietzsche
Aforismos
Edició i Traducció d’ Andrés Sánchez Pascual
Edhasa, Barcelona (1994)

dimarts, 6 d’abril de 2010

DACHAU, DACHAU

El treball us farà lliures-Porta del camp de concentració de Dachau
Dachau és una ferida que hauria de sagnar fins a la fi dels temps. El seu nom es pronuncia carregant l’ accent a la primera síl•laba amb la boca resoltament oberta d’una fera que, ja de lluny, ens amenaça decidida i ferotge. La ch es converteix en una jota hispànica que talla com un ganivet. El so és exactament Dàjau llegit en rigorós castellà.  Dachau és un barri de Munic i , en arribar-hi amb el tren de rodalies, es presenta fresc i exuberant com el que devia haver estat a principis del segle XX, un poble d’estiueig inqüestionablement encantador. Belles cases de teulats inclinats i avets blavosos li confereixen un confortable aire de repòs i pau que rememora els elegants ambients de balneari tan característics del centre d’ Europa. 
Crematorium-Fotografia g.a.p.
Però quan jo hi vaig anar –fa pocs anys- ja era un racó estigmatitzat per la pétrea i vetusta presència del camp de concentració que porta el mateix nom del lloc: Dachau.
Tenia previst passar-hi poques hores i va ser quasi una jornada. Primer de tot, a l’estació, no vaig veure el cartell que anunciava un autobús cada mitja hora i que et desplaçava gratuïtament fins a l’entrada del què en llengua alemanya se’n diu lager. Em va tocar caminar i preguntar a gent que, en justícia, ja es deu haver cansat fa anys d'escoltar sempre els visitants fent la mateixa, incòmoda pregunta. Curiosament el dia acompanyava el dol i una boira que hauria pogut ser fum va mantenir-se damunt dels visitants com un sinistre sostre.
Dachau havia estat durant molt anys una fàbrica de municions però el 1933, primer any de govern nazi, a l' Alemanya nazi ja hi començava a sobrar gent i calia empresonar-la només pel fet –per exemple- de alguns haguessin deixat de pagar el rebut del lloguer. Amb el temps i, com és sabut per tots, es varen anar obrint molts més camps arreu del cada cop més ampla territori que Adolf Hitler anava dominant i el referent era, naturalment, Dachau, camp pel qual hi varen passar 200.000 presoners entre polítics i jueus en majoria més gent d’ètnia gitana, homosexuals, capellans i republicans espanyols en un nombre també important però menor.
A Dachau hi varen morir 25.000 persones a causa de malalties,desnutrició i suïcidi. A principis de 1945 una epidèmia de tifus va fer 10.000 morts. A Dachau vaig visitar la sala preparada per gasificar presos, si els governants així ho decidien,  i també el punyent crematori. Ambdues peces no varen ser mai utilitzades . Dachau matava fent treballar sense pietat. D’aquest camp en depenien 10 més i un eficient servei de transport traslladava presoners a i d’altres camps. La indústria de la mort en massa requeria grans esforços. Calia convertir en roba els cabells dels difunts, en carteres i bosses les seves pells. El castell de Hartherm , no gaire lluny de Linz, era un dels subcamps de Dachau i servia per fer experiments mèdics. Obligaven a veure només aigua salada. Enviaven descàrregues elèctriques a diverses parts del cos a fi de veure la reacció del que per ells era només un animal. Allà s'hi varen comptabilitzar més de 2.500 morts. 
Recordo molt bé la distribució d’aquell espai mortífer: L’àrea del camp pròpiament dit, formada per 32 barracots, un d’ells destinat també als experiments mèdics. Els barracots són, actualment, reconstruccions d’aquells forats plens de jaços de palla que, obligatòriament, havien de guardar una estricta línia recta. Dos presoners mantenien un cordill tensat de cap a cap de barracot. Si un dels jaços sobresortia o,  a l’inrevés,  l’havien d’adreçar fins a assolir la perfecció geomètrica que tan fascinat tenia a aquell exèrcit consagrat al pànic. Davant dels barracots hi ha l’esplanada on, a trenc d’alba, es feia el recompte diari dels malaurats presoners. Cada matí. I, un per un. Si el comptable s’equivocava,  calia reiniciar el control. Vaig mirar incrèdula les set torres de control que voltaven el camp, set monstres a l’aguait, unides per un sòlid mur que es tancava amb una porta de ferro electrificat on s’hi podia i s’hi pot llegir: ARBEIT MACHT FREI o, el què és el mateix: EL TREBALL US FARÀ LLIURES.
El recompte diari a l'Appellplatz-Fotografia del document g.a.p.
L’immens edifici que havia estat el bunker, on residien els nazis encarregats de custodiar el camp,  és ara un gran museu històric tan esfereïdor com interessant. Perquè s’ha de saber. Tothom ha de saber què va passar no fa tants anys. Creieu-me, hi ha gent que ja no se’n recorda d’aquell holocaust perpetrat en el nostre continent, gens lluny de casa nostra.
Vull tenir un últim record per la sala on hi havia els retrats dels republicans espanyols. La gent que havia fugit de la dictadura franquista. Sortir del foc per anar a les brases. Això, irònicament, va ser el què els va passar.  També em va commoure comprovar, mitjançant documents fotogràfics, com agents nazis es presentaven a les caravanes dels gitanos i, a punta de canó, els feien pujar en un dels trens de la vergonya, un tren d’aquells que tornaria de vuit i silenciós travessant les llargues, tristes nits d’ Europa. Hi ha també una sala dedicada als homosexuals. Una estrella de sis puntes feta de marbre rosa és un oferiment de Siena, la ciutat que ha donat nom a un color rosa.
El 29 d’Abril de 1945 les tropes aliades varen alliberar el Konzentrazionslager (KZ) de Dachau. Varen sortir-ne 32.000 supervivents.
No n'havia escrit mai res d'aquest malson. En l 'Holocaust no solament jueu hi penso des de que en tinc consciència. Descubrir-lo va ser la primera sensació de terror que vaig sentir quan encara era una nena. I la nena que vaig ser se'n recorda sovint i amb intensa basarda.
MAI MÉS.

Fonts: http://www.kz-gedenkstaette-dachau/
           http://philip.greenspun.com/bp/Dachau