ARBRE DE FOC

JO NO ELS OBLIDO

2012-01-26T00:17:00.000+01:00

Jove gitana a Auschwitz

Divendres, 27 de gener es el dia escollit per recordat l’holocaust que l’exèrcit nazi va perpetrar contra el poble jueu, el poble romaní , els homosexuals, els republicans espanyols i, en definitiva, contra qualsevol ser humà que fos considerat agent contaminant per la selecta raça ària i, a causa d’aquest fet, irrevocablement exterminable.
El dia 27 de gener de 1945 les tropes soviètiques varen entrar al camp de Dachau i és per aquest motiu que es va triar aquesta data per fer la remembrança d’un crim de proporcions inabastables. Molta gent creu que ja se n’ha parlat massa d’aquest tema. Jo sóc de les que crec que aquest fet, com molts d’altres, s’han d’anar recordant. El mal mai no reposa. Conjurem el bé amb els millors desitjos de pau i llibertat, dues paraules que solen anar juntes sobre els papers escrits però que, rarament, obeeixen a la realitat tan cobejada.

Aquest senzill record inclou tots els holocausts que, encara, en els nostres dies, es perpetren en aquest món, absurd i estúpid, que ens ha tocat patir. El comportament d’alguns humans ens deixa erms d’ideals, depauperats de pensament, i ens fa constatar com els humans en som de fràgils i volubles quan sentim la paralitzadora queixalada de la por.
Paul Celan, insigne poeta d’origen romanès i expressió alemanya, deixa versos punyents com ara els que componen el següent poema:

Cavaven

Hi havia terra dins d’ells. I cavaven.
cavaven i cavaven, i així els anava
passant el dia i la nit. I no lloaven Déu,
que, tal com sentien, volia tot això,
que, tal com sentien, sabia tot això.

Cavaven, i no sentien res més.
no es feren savis ni s’inventaren cap cant
no s’imaginaren cap més llenguatge.
Cavaven.
Vingué l’avern d’una tempesta, vingué també un silenci erm,
I tots els mars també arribaren.

Jo cavo, tu caves, i cava també el verm,
i allò que canta allà va dient: Ells caven.
Oh un, oh cap, oh ningú, oh aquest tu:
si no és enlloc, cap on s’anava en ell?

Ets tu qui cava quan jo cavo; sóc jo qui es cava cap a tu,
mentre en el dit se’ns desperta l’anell.

Paul Celan

La rosa de ningú (1963)

Traducció d'Arnau Pons

Fotografia: Sunday-news-wider-der-Vergessens.de

GEORGES I MARIE-JO SIMENON,

2012-01-19T01:52:00.002+01:00

Marie-Jo Simenon

Un matí del mes de maig de 1978, la filla de Georges Simenon, el va telefonar per dir-li:-T’estimo papa...Digue’m que tu també m’estimes.
-T’estimo moltíssim, reina.
-No. Vull que em diguis només “T’estimo”.
El pare va pronunciar dolçament, “T’estimo”.
El dia que Marie-Jo es va matar, el 16 de maig de 1978, va deixar una carta pel seu pare, actualment inclosa a “Le livre de Marie-Jo” i que tradueixo fragmentada alhora que absolutament entenedora:

“Pel meu pare amb tot el que això tindrà de difícil i de cruel, segons les circumstàncies. Espero solament que ell comprendrà que “tot” ve de mi, que jo l’he volgut, i que, potser, finalment, deixo de torturar-me. T’estimo per última vegada sense un “ja ho saps”, sense el “molt” que amaguen...he gosat dir t’estimo. (és això?)
Tingues cura de tu per mi, per tot el que no vaig poder ser (per culpa meva). La teva petita? Filla!. Tu saps (afegeixo un “tu saps”) el més extraordinari haurà estat tenir un papà i, més tard, un pare, d’haver estimat l’home, de lluny com una amant, d’haver-ho llegit quasi tot de Simenon, la gorja ben tancada, d’haver, finalment, englobat “el ser humà” sencer, des del nen fins avui, al fil de les pàgines i dels meus propis records...un “Senyor” tan magnífic, amb el seus vestits de seda i que em porta a coll elevat per la música...una tendresa que jo mai no hauria retrobat. Marie-Jo?

Memoires intimes suivi du Livre de Marie-Jo
Georges Simenon
Presses de la Cité, 1981

Marie-Jo Simenon, la filla del cèlebre escriptor belga, tenia només 25 anys i vivia en un apartament als Champs Elysées. Era escriptora i periodista i ja havia tingut, al menys, un altra intent de suïcidi, presonera com vivia d’un amor que el seu pare va voler impossible. Marie-Jo no va poder estimar mai la seva mare ni tampoc les dues dones posteriors que va tenir el seu pare. Era intel•ligent, bonica i adinerada però va venir al món amb la marca de les tràgiques i aquell dia de maig a París, es va enviar un tret al pit i ja no va dir mai més aquell “T’estimo” sense adverbis destinat a Georges Simenon, l'home. Georges Simenon la va enterrar al jardí de casa seva a Suïssa, sota un cedre, tal i com ella, ja feia temps, havia demanat. Mort l’escriptor, l’any 1989, va jaure, paternal, al seu costat.

Georges Simenon amb Marie-Jo i Marc, dos dels seus tres fills

MELODIA PER UN SOMNI

2012-01-13T01:00:00.002+01:00

Carey Mulligan

No obris els ulls. Deixa quela cançó inquietant llisqui sobre la teva pell i, a poc a poc, et faci seva. Noobris els ulls perquè acabes de construir-te un somni. La cançó, ves a saber que et mostrarà. Deixa-la fer. Misteriosa,pot començar rondant el teus exquisits peus per acabar ofegada al bell migd’aquell ardent racó que vibra entre el teu coll i el naixement salvatge dels cabellsembullats. Mentre has estat captiva de la veu enigmàtica, que murmura, fins a portar-te a indrets sublims, per tornar a dir-te en el més íntim to oh mylove, has vist amplíssims camps de gira-solsdaurats, cases borroses que la boiraconfon marcant un horitzó imprecís i àrees de servei immenses que t’han passatde llarg com també t’hi ha passat un incomptable nombre de rojos cavalls que,enllaçats, fugien, i aquella allau demotos negres i lluents com insectes gegants tallant l’espai sota el celennegrit pel vol inesperat de milers de gavians.

Fas veure que et despertesperò el somriure és autèntic. Et toques i així creus que existeixes i tornes asomriure amb el posat secret que ningú t’ha vist mai. Torna a fingir que dorms.Deixa que la cançó inquietant torni a recorre’t. La veu ambigua insisteix encolpir-te, primer, pas a pas, a poc apoc i després, la dolça melodiacreix i t’embolcalla com un xal de seda i t’estreny i t’estreny fins a tornar-te adeixar laxa, captiva del murmuri últim que no voldries que s’acabés mai.

Perquè la cançó i tu ja souun tot per sempre. Respira, sospira, plora, riu i balla que els somnis hopermeten tot, oh my love.

Video de 7awaka
Cançó pertanyent a la pel·lícula "Addio Zio Tom" dirigida el 1971 per Gualtiero Jacopetti i inserida el 2011 a la banda sonora de "Drive" dirigida per Nicolas Winding Refn.

Oh my love
Look and see
The Sun rising from the river
Nature's miracle once more
Will light the world

But this light
Is not for those men
Still lost in
An old black shadow
Won't you help me to believe
That they will see

A dayA brighter day
When all the shadows
Will fade away
That day I'll cry
That I believe
That I believe

Oh my love
High above us
The Sun now
Embraces Nature
And from Nature we should learn
That all can start again
As the stars must fade away
To give a bright new day

TRES REIS, TRES LLIBRES

2012-01-08T02:03:00.000+01:00

Miquel Barceló-Petit amour fou

Els Reis varen passar fa undia i mig. Com cada any es varen portar bé sense fer massa esforç. Dec formarpart de la gran germanor lletraferida que pobla aquesta terra, d’aquells quequan veiem segons quins llibres ens en enamorem, llegim fins i tot, on hanestat impresos, qui s’ha ocupat del disseny de la portada, la sinopsi de lavida dels autors, la dedicatòria si n’hi ha, les cites, igualment. I llegimaquests llibres amb les mans temoroses de maltractar-los, obrint-ne poc els fulls i no doblant-ne capper al final, tancar-los i constatar queel seu aspecte segueix immaculat, l’aromabarrejada de tinta i de paper persistentment embriagadora com els perfumspreuats i mítics.

Aquí tinc doncs tresexemplars entrats a casa el dia 6 d’aquest mes de gener, lliures ja dels seusgraciosos embolcalls de colors platejatsque, aquests sí, he tractat malament, estripant-los tan apressada com algunsinfants quan se’ls dóna un regal per descobrir.

Començo, capricis, seguint elgruix de cada volum de gros a petit. En són tres:

ADEU A LA UNIVERSITAT delprofessor Jordi Llovet. El llibre està sotstitolat “L’eclipsi de les humanitats”i promet ser molt interessant.

De moment m’he detingut a la pàgina 66 i veureuquin paràgraf he volgut transcriure:

(...) Després d’un intercanvid’informacions molt generals, quan la dona va saber que portava un exemplar dela traducció catalana de Gabriel Ferrater d’El Procés, la novel·la del seuoncle, va demanar-me que tingués la gentilesa de llegir-li’n uns quantspassatges. Jo prou la vaig avisar que es tractava d’una llengua seguramentdesconeguda per a ella; però ella va insistir a veure com sonava, en català, laliteratura del seu tiet. (Molts anys més tard vaig entendre que la dimensióoral de la literatura encara posseïa un valor molt gran en la població culta dePraga i de molts altres llocs del mig d’Europa, especialment entre els pobleseslaus i és sabut que en temps de Kafka eren freqüents les lectures en veualta, públiques, de l’obra delsescriptors, abans i després que els llibres es publiquessin.) O sigui que emvaig posar a llegir: “Algú devia haver escampat mentides contra Josef K., delmoment que no havia fet res de mal i que un bon matí van anar a arrestar-lo”.Vera va quedar del tot seduïda, com extàtica per la sonoritat de la llenguacatalana. (...)

A LA RECERCA DE L’APRIL deBenjamin Black. Un llibre de sèrie negra escrit en el sumptuós estil de JohnBanville amb pseudònim al·lusiu al gènere que des de fa pocs anys conrea.Banville, irlandès, ha estat admirat pels icònics crítics londinencs com a “Lorddel llenguatge”. La traducció d’Eduard Castanyo és senzillament magnífica,fidel a la riquesa de matisos que l’escriptor de doble nom té com a marca delseu talent esplèndid. Fa així:

(...) “Va acompanyar-la finsal barri de davant. El breu dia es recollia i la tenebra de la posta surava enla boira i l’espessia, com sutge. Ell no duia abric i tenia fred, però vainsistir d’anar amb ella fins al barri. Les seves partides sempre erenincòmodes; ella li havia fet un petó només una vegada, feia anys, quan no sabiaque era el seu pare, i en moments com aquest el record d’aquell bes encarallampava entre ells amb una lluïssor de magnesi. Ell va tocar-li el colzesuaument amb la punta d’un dit i reculà una passa.” (...).

I ja per acabar tenim EL TEUNOM ÉS UN ÈSSER VIU de Josep Manel Vidal, escriptor del país valencià queofereix un generós ramell de proses breus molt líriques on l’autor plasma unseguit de sentiments que rarament podrien prendre forma sense la sensibilitat d’orfebred’un prosista poeta com aquest. Aquest llibre estava recomanat al bloc deNOVESFLORS en el que cada post és poesia. Els reis han tingut un bon detallperquè a Catalunya no el venen i l’han hagut de fer portar d’Alzira. I diu:

SEDUÏT

Fa ja una llarga estona queem parles i de sobte he de reconèixer que he perdut el fil de la conversa..Però no t’ho dic. Tampoc t’ho done a entendre. La meua mirada viu una hipnosiperfecta bressolada pels teus ulls inquiets, ancorada en la cadència lluminosadels teus gestos perfectes i redons, com l’horitzó del cos que copsa el meudesig...

Segurament que la crònica d’avuiha resultat molt llarga però desitjava fer-vos fer un tastet de cada llibre. altrament seria com lloar una cançó i no il·lustrar-laamb un bon vídeo que en testimoniés el meu encantament.

M’agradarà molt que m’expliqueuque us han portat els mags a vosaltres.. També que, sense avançar-me res, emdigueu si heu llegit algun dels llibres dels quals us he parlat aquí i avui.

Gaudim tots del que hantingut a bé deixar-nos les testes coronades d’Orient!

ADEU A LA UNIVERSITAT

l'eclipsi de les humanitats

Jordi Llovet

Galàxia Gutenberg

Cercle de Lectors

A LA RECERCA DE L'APRIL

Benjamin Black

bromera

EL TEU NOM ÉS UN ÈSSER VIU

Josep Manel Vidal

Editorial Germania S.L.

TAL DIA FARÀ UN ANY

2012-01-01T00:53:00.000+01:00

Museu d'Orsay-Rellotge

Nit de Cap d’Any.No faré cap balanç del 2011. Hauria pogut anar millor però també pitjor i, comdeia la meva mare, qui no es conforma és perquè no vol. Com que d’un temps ençàescoltar les notícies resulta quasi tan necessari com moralment nociu, per unesquantes hores em nego a sentir parlar de números vermells com els que, tant sícom no, hem d’assumir i pagar, així com depaïsos d’un roig rabiós que, desesperats ploren, la mort d’un líderincanviable.

Per descomptatque, estimats llegidors, us desitjo el millor començant per una bona salut i elnostre pa de cada dia sota d’un sostre sense cap degoter.

No m’he trencatgens el cap per fer-vos arribar el meu missatge a través d’una de les cançonsmés dolces -m’atreveixo a dir-ho sense por- que mai s’hagin escrit. L’autor esdeia Charles Chaplin i l’interpret, mort només fa un parell d’anys, ésl’incomparable Michael Jackson, el negre que volia ser blanc, l’infant que no voliacréixer. El missatge de l’autor, el vagabund més tendre d’aquest món, és unainvitació a somriure malgrat tantes contrarietats que ens planteja la vida cadadia. La veu de l’intèrpret transmet la cançó amb una veu atractivament ambigua,impregnada de nostàlgia i amb un fraseig personalíssim.

Somriem! 2012comença!

I JA ÉS NADAL !

2011-12-24T17:59:00.001+01:00

Gentile da Fabriano-Nativitá (segles XIV-XV)

Des de l'Arbre de Foc, estimats llegidors, us desitjo un Nadal ple de pau i rialles. Els temps imposen sobrietat. Per molts serà bo descobrir que no cal gastar-se molts diners per sentir-se raonablement feliç. Detalls mil cops repetits com l'escalfor d'unes mans estimades, la fresca de la nit, i el cant humil d'un cor parroquial brillaran més que mai en aquests dies i en aquest món que, com deia el malaurat historiador Tony Judt, no se'n surt.

Gaudiu, benvolguts, de la cristal·lina veu de la soprano Victòria de los Àngeles interpretant una deliciosa cançó de bressol siciliana, Era la vo

Video de pslogge-cançó Era la vo de Geni Sadero

KAVAFIS, ORACLE D'AMOR I VIDA

2011-12-20T02:26:00.000+01:00

El top model basc Jon Kortajarena

EL QUE PUGUIS

I si no pots fer la teva vida com la vols,

en això, al menys esforça’t

tant com puguis: no l’envileixis

amb el contacte excessiu de la gent,

en massa tràfecs i converses.

No l’envileixis portant-la, duent-la sovint i exposant-la

a l’estupidesa quotidiana

de les companyies i les relacions,

fins que arribi a ser pesada com una estranya.

TORNA

Torna sovint i pren-me,

Sensació estimada, torna i pren-me

Quan del cos la memòria es desperti

I un antic desig torni a passar per la sang;

Quan els llavis i la pell recordin

I les mans sentin com si toquessin altre cop.

Torna sovint i pren-me de nit,

Quan els llavis i la pell recordin...

LES FINESTRES

En aquestes estances fosques per on passo

dies asfixiants, vaig i vinc amunt i avall

per trobar les finestres.-Quan s’obri

una finestra hi haurà un consol-

Però les finestres no hi són, o jo no puc

trobar-les. I potser millor que no les trobi.

Tal vegada la llum sigui un nou turment

Qui sap quines coses noves em mostrarà.

QUAN DESPERTIN

Intenta guardar-les, poeta

per més que en siguin poques aquelles que s’aturen.

Les visions del teu amor

Posa-les, mig ocultes, entre les teves frases.

Intenta retenir-les, poeta,

quan despertin en la teva ment

a la nit o en el fulgor del migdia.

Konstandinos Kavafis(1863-1933) va entrar al món amb la força d’un àngel misteriós quan l’escriptor britànic Lawrence Durrell elva convertir en l’oracle de la seva celebrada obra novel·lística "El quartet d’Alexandria"on s’anomenava a Kavafis com “el poeta de la ciutat”. Aquest fet esdevenia sobreel 1955. Més tard, el cantautor català Lluís Llach va musicar una sèrie depoemes de Kavafis entre els quals ha estat especialment afortunat “Ítaca” si be erròniamentpronunciat “Itaca", probablement per una qüestió de comoditat musical espontània.

Al llarg dels seus setantaanys de vida Kavafis va escriure uns dos-cents poemes. La temàtica estàcentrada en l’art, la política i, sobretot, en el món de l’amor homosexual queel poeta canta amb elegància i desinhibició. Parlar de Kavafis el segle XXI ésparlar ja d’un clàssic. Va ser ric quan era infant i un adolescent pobrarepartit entre Londres i la seva ciutat de naixement Alexandria, a la qual es vaquedar per sempre, treballant com a periodista i canvista a la borsa. Se’l recordaescrivint poemes des de molt menut però mai va editar cap llibre en vida i, elque és més curiós, mai va donar cap pas per donar-se a conèixer. Probablementla temàtica dels seus bells i càlids poemes d’amor el va convertir en l’homesecret que finalment hem descobert.

Guardem les seves paraules a flor d'ànima i, en silenci, exaltem el poeta.

Fotografia: people

UN BELL BALL

2011-12-14T01:43:00.002+01:00

Un equip de futbol sovièticvisita una ciutat d’Europa occidental. El motiu és la gran exposició industrialque la ciutat celebra. L’equip de futbol soviètic ha de jugar un partit contra l’equiplocal, feixista, òbviament. L’esforç que fa l’equip soviètic per demostrar laseva perfecció social i esportiva xoquen constantment amb l’ineficaçadministració de la ciutat occidental, corrompuda per la degradació dels seus menyspreableshabitants.

Un jove Dmitri Xostakovitxde tan sols 29 anys va tenir prou valor per convertir en ballet l’ "argument"acabat de resumir. I en va saber i molt. El seu geni el va portar a crear unaobra propagandista, com dictaven els canons stalinians, però l’obra mostra un constant desplegament debromes, al·lusions, i dobles sentits quela converteixen, des de que neix, en una partitura irònica i plena d’intel·ligència, que assoleix fama mundial. “L’edat d’or”és el títol d’aquesta meravella musical que jazzeja descarada amb certa qualitat d’animal relliscós.

Xostakovitx, tan perseguit i castigat, per Stalin ja feia temps que estava entrenatper burlar el diable. Per desgràcia no sempre li va sortir bé i alguns períodesde la seva vida –la d’un dels millors músics russos de tots els temps- va sofrir a causa de la por que li causava sentir-se assetjat de molt a prop pelpoder del tirà, saber que si volia viure havia de compondre el que li deien desde dalt, creure que si deixava l’Est, a l’altra Europa es moriria de gana i romandreen silenci, fidel a les seves idees anticomunistes que mai podria explicar aningú més enllà de la família i les amistats properes.

Si us plau, no renuncieu a gaudird’aquesta música meravellosament dansada-a vegades apareix com a tango i d’altress’anuncia fox-trot- per la companyia del teatre Bolshoy de Moscou, recentment,quan, amb absoluta pompa, l’esmentat teatre va celebrar una gala commemorantles obres de restauració que l’han deixat sumptuós com el palau d’un tsar delsegle XXI.

Video de Shrek2you
Fotografia de vialin.com

VIRGINIA WOOLF UN DIA...

2011-12-07T00:51:00.001+01:00

Riu Ouse, tràgicament famós

Estimat,

M’adono que m’estic tornat bojaun altra cop. N’estic segura. Sé que no podré suportar aquesta terrible crisi.I aquesta vegada, no em curaré. Ja torno a sentir veus i no puc concentrar-meper pensar. Així que faré el que sembla millor. Tu m’has fet perfectament feliç. Tu has estat permi el que ningú més hauria pogut ser. No crec que dues persones haguessinpogut conèixer tanta felicitat fins a l’arribada d’aquesta malaltia terrible.Ja no puc lluitar més. Sé que malbarato la teva vida, que sense mi tu podriestreballar. I sé que tu ho faràs. Ho veus? Ja ni sé escriure correctament. Ja nopuc llegir. El que jo vull dir-te és que et dec tota la felicitat de la mevavida. T’has mostrat tan íntegre i pacient amb mi i tan indescriptiblement bo.Tothom ho sap. Si algú m’hagués pogut salvar, aquest hauries estat tu. Tot m’haabandonat excepte la certesa de la teva bondat. No vull continuar a malbaratar més temps lateva vida. No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del quenosaltres ho hem estat.

No sé perquè hi ha dies que, sense més ni més, trio un text dolorós. La valentia dels suïcides em causa una estranya atracció. Aparentment i, fins instants abans de morir, Virginia Woolf va estar amb el seu marit i també va treballar en els seus textos fins que va escriure aquesta carta o nota que, sense dir-jo, ja avisa que el final és arribat. I l'escriptora desapareix.
És el dia 28 de març de 1941 i fins dues setmanes més tard no s'aconsegueix rescatar el seu cadàver del riu Ouse on s'havia llançat. Amb les butxaques de l'abric plenes de pedres, l'aigua l'havia estirat fàcilment cap al fons. Devia sentir com l'abraçada molla i, ja indefugible, l'anava alliberant del pes de viure bregant amb un talent inqüestionable i els girs depredadors del seu cervell. Talent i mal, rares criatures allotjades en el cos fràgil d'aquella dona que, per trobar la calma, va menester sobretot la seva força, un gaiat propi de caminadora, les pedres i el riu.

El seu marit Leonard Woolf la va enterrar sota d'un roure vora del riu Ouse. Passaven temporades a Rodmell, Sussex, en una casa de nom Monk's House. Actualment un santuari que glorifica la personalitat de l'escriptora.

La carta al seu marit sembla no deixar dubte de com el va estimar. L'original novel·la Orlando diuen que és una carta d'amor a la seva millor amiga, Victoria Sackville. Sabrem un dia com s'harmonitzen estimacions destinades a figures de sexes diferents? O cal ser del grup de Blomsbury per arribar tan lluny amb les passions?

fotografia: seafordanglingclub.co.uk

SEMPRE ENS QUEDARÀ NERUDA

2011-11-30T01:33:00.001+01:00

Pablo Neruda-fotografia info-mex

Tan se val que Pablo Nerudatingui una biografia amb zones tèrboles. Si no hagués escrit els grans poemesque li coneixem, Neftalí Ricardo Reyes hauria estat un xilè més entre milers, exercintde cònsol del seu país arreu del món.Reyes havia nascut l’any 1904 i va créixeren una estació ferroviària on el seu pare treballava. El pas furiós dels trens, travessant els paisatges de la sevainfantesa, la peculiaritat de no haver conegut la seva mare morta en néixer elli la coneixença de l’excelsa poeta Gabriela Mitral, mestre de noies en el pobleon vivia Neftalí varen ser marques suficients per impulsar a aquell noiet aescriure poesia des que tenia 10 anys. A 17 ja va publicar un llibre i, quan entenia vint, va irrompre amb la força del tro, “Veinte poemas de amor y unacanción desesperada” que, per sempre més, el varen fer famós. Com que el seupare considerava, amb molt de seny que, Neftalí Ricardo, no podria mai viure dela poesia, el xicot va començar a publicar amb pseudònim. Seria per la històriaPablo Neruda, Pablo per Paul Verlaine i Neruda per Jan Neruda.

L’escasetat de recursoseconòmics va portar a Neruda a emprendre la carrera consolar. Així durant períodesde temps viu a llocs tan exòtics com Birmània i Ceilan, Singapur i Java. Delany 1934 al 1938 exerceix de cònsol a Espanya on sovinteja la companyia d’Aleixandre,García Lorca i Gerardo Diego tots ells components de la brillant generació del27. Neruda poeta d’estil ja madur, malgrat la seva joventut, es mostrapartidari d’una poesia exempta de puresa, propera a la vida quotidiana i a laimmediata realitat. La seva presa de consciència social, la seva definiciópolítica el tornem més introspectiu. La seva poesia no pot obviar les guerres ila mort i pren un llenguatge fosc i hermètic.

L’any 1939 Neruda va ingressaral Partit Comunista Xilè, va defensar des del seu escó de senador, la igualtatentre els humans i la persecució governamental el va obligar a fugir a l’Argentinai a Mèxic. L’època més polititzada que, coincideix amb un viatge per la URSS i països satèl·lits,converteix els seus poemes en instruments de propaganda. Jo acostumo aignorar-los i em quedo amb el poeta titànic que va saber cantar la menudesadels còdols arrossegats per l’aigua, la grandesa de les muntanyesintransitables, l’innaccessibilitat de camins massa llargs i, sobretot, amb elseus poemes d’amor que han inspirat generacions d’amants.

L’any 1971, Pablo Neruda varebre el Premi Nobel de Literatura i l’any 1973 va ser enviat pel presidentxilè Salvador Allende d’ambaixador a París. El cop d’estat de Pinochet vaacabar amb el somni d’un Xile socialista i segurament va precipitar també la mort del poeta,sofrent d’un càncer, però vençut per uninfart.

Pablo Neruda es va casartres cops, primer amb una treballadora de banca holandesa de la qual se’n vaseparar després de tenir-hi una filleta hidrocefàlica. Més tard va ser la sevadona Delia del Carril que tenia vint anys més que ell i, finalment, MatildeUrrutia la que s’ha endut totes les flors com a companya i musa de l’artista ia la qual, ell, va dedicar centenars d’inspirades poesies.

Sí, va abraçar el comunisme, probablement amb bona fe i es va dir que quan ajudava a fugir espanyolsperseguits per Franco, solia escollir-los del partit...ves a saber. El que ja hedit abans. De Neftalí Ricardo Reyes res en sabríem, de Pablo Neruda en podemgaudir i aprendre molt. Va compondre una oda per Stalin! Molts no li hanperdonat. Jo he triat ignorar-la perquè ha deixat molt més sense la màcula d’unadedicatòria com aquesta i és en aquest “molt més” que ens hem d’aturar pergaudir de valent del geni d’un artista encara no igualat.

LA REINA

Yo te he nombrado reina.

Hay más altas que tú, másaltas.

Hay más puras que tú, máspuras.

Hay más bellas que tú, haymás bellas

Pero tú eres la reina.

Cuando vas por las calles

nadie te reconoce.

Nadie ve tu corona decristal, nadie mira

la alfombra de oro rojo

que pisas donde pasas,

la alfombra que no existe.

Y cuando asomas

suenan todos los ríos

en mi cuerpo sacuden

el cielo las campanas

y un himno llena el mundo.

Sólo tú y yo

sólo tú y yo, amor mio

lo escuchamos.

LXVI

No te quiero sino porque tequiero

y de quererte a no querertellego

y de esperarte cuando no teespero

pasa mi corazón del frío alfuego.

Te quiero sólo porque a tite quiero,

te odio sin fin, y odiándotete ruego,

y la medida de mi amorviajero

es no verte y amarte como unciego.

Tal vez consumirà la luz deenero,

su rayo cruel, mi corazónentero,

robándome la llave delsosiego.

En esta historia sólo yo memuero

y moriré de amor porque tequiero,

porque te quiero, amor, a sangre y fuego.

TODO EL AMOR

Neruda, Pablo

Editorial Losada S.A.

Buenos Aires, 1971

Argentina

ESCRIPTORES DISCRETES, MARIA TERESA RABAL

2011-11-22T00:54:00.001+01:00

El llac gran

Avui l’Arbre de Foc escomplau en portar una escriptora exquisita, Maria Teresa Rabal, que mostra, en tot el que fa, el seu amor ala meticulosa sobrietat que caracteritza l’escriptor autèntic, el que no faconcessions a les paraules però noobstant i això, sap emprar-les bellamental servei d’uns textos que semblen equacions matemàtiques a causa de la sevesexactitud i puresa. Quan Maria Teresa Rabal escriu no deixa ni un mot a l’atzarni a la temptació d’ornamentar amb paraules sumptuoses un text, a no ser queel mateix text les requereixi.

Maria Teresa Rabal té ja unllarg historial d’escriptora. A més de contes de diversa llargària,com a bona viatgera i experta muntanyenca, ha escrit llibres de viatges i, és clar, demuntanyisme. Egipte ha estat tema prioritari pel que fa a la seva literatura deviatges i quan a rutes de muntanya, ha escrit tant sobre cims peninsulars com internacionals. El Mont Blanc n'és un bon exemple.

Dos contes tristos i dos d’humor negreformen aquesta mostra que estic segura serà del vostre gust.

ELCOTXE FANTASMA

Lacarretera s’enfila sinuosa i els revolts em decanten d’una banda a l’altra.Diria que em porten en direcció nord, cap a Rellinàs o potser cap a Mura, peròno ho sé del cert, la bena no em concedeix cap visió. Els canells em fan mal iel silenci de plom se’m fa insuportable. Ningú m’ho ha dit però sé que vaig enel cotxe fantasma. Què he fet jo per què em vulguin matar? Jo mai m’he posat enpolítica i ben just distingeixo les dretes de les esquerres. És aquesta guerra queho empudega tot! L’home alt ho ha dit ben clar, si no troben al Jaume, em faranballar a mi.

Elcotxe s’atura i d’una estrebada em fan baixar. Una veu profunda diu: D’aquestame n’ocupo jo; i tot seguit unes grapes matusseres m’agafen i m’arrosseguen per un pendentpedregós. Descendeixo a empentes i rodolons, amb la por del que ha de venir, ipensant en la veu. Ja ho tinc, és el Pocaroba, el meu cosí.

Untret trenca l’aire i sento desplomar-se un cos. Un altre tret i un altre cos.Ara em toca a mi; morir ja no em fa por però, qui tindrà cura dels meus fills?

-Teresa, escolta’m bé. Corre. No t’aturis. Corre riera avall i amaga’t. Amaga’tdurant molt de temps.

Eltercer tret esquinça l’aire i jo, com un autòmat, corro riera avall.

JASMINA

Encara amb un barnús surt a la terrassa i admira l’assolellat dia. Damunt la taula unasafata conté un esmorzar complet. S’asseu en una de les cadires i agafa eldiari mentre paladeja un suc de taronja. L’obre a l’atzar i llegeix un titular:Una onada d’atemptats a l’Iraq fa almenys 140 morts en 24 hores. És un titular que es repeteix dia rere dia,morts i més morts. Avui, no sap per què, la ment li vola cap a l’Iraq i li porta el record de l’amiga iraquiana, la Selma. Fa tant temps que no sap res d’ella!

Amolts quilòmetres de distància la Selma no pot amagar la desesperació. Impotent observa el cosinert de la seva petita Jasmina i recorda aquelles últimes paraules: Mare,avui ja hi aniré jo, al mercat.

Jerusalem

PRENDRE MAL

Maihavia pujat a una moto. Era una cosa que l’aterria. S’imaginava dalt d’unamoto, amb el cos fent de carrosseria i pensant que, a la més petita distracció,podia quedar esmicolat i escampat per la calçada. Però no s’hi ha pogut negar iara roda per Barcelona amb el casc desencaixatper l’embranzida inicial. Les mans suades i aferrades a la cintura de l’Eladi,el seu cap; el cos rígid i els ulls, primer esbatanats i ara ben closos per noveure la desfilada de cases, arbres, fanals i vehicles. El vent li assota lacara, els cabells voleien i respirar resulta difícil; les dents i els llavispremuts. La prioritat és mantenir l’equilibri.

Esdetenen. Baixa i respira alleujat. Tremola de cap a peus. Intenta pujar el graóde la vorera però les cames no li responen, la tensió acumulada és colossal; ensopega i cau.

Unso estrident d’ambulància recorre carrers a màxima velocitat. A l’interior unhome amb el cap badat i el rostre ensangonat jeu en una llitera. Mira el seuacompanyant i, amb una ganyota que vol ser un somriure, li diu: Renoi quinamoto que t’has comprat! Sort que no hi hem pres mal!

SUPERARLA POR

Totera negre i només destacaven unes diminutes llumenetes que s’anaven engrandinta poc a poc fins que la Noeliava començar a distingir les avingudes i les places de la grandiosa ciutat deSao Paulo. Va adonar-se que estava gaudint enormement amb l’espectacle. Ella,que tenia fòbia a volar, semblava que començava a sobreposar-se i no tan solspodia viatjar amb avió, sinó que a més a més podia delectar-se amb eltrajecte.

Entrellucava clarament els carrers, els cotxes i les persones. L’aeroport de Congonhas,situat pràcticament dins de la capital, permetia una visió molt aproximada dela metròpoli. En uns quants segons tocaria terra.

Va sentir un cop molt fort i, quasi simultàniament, un esclat i una llampada queho va envair tot... i ja no va sentir ni veure res més.

Contes originals de Maria Teresa Rabal
Fotografies de Maria Teresa Rabal

UNA CANÇÓ DE BRESSOL

2011-11-15T02:10:00.001+01:00

Aquesta cançó de bressol emsembla memorable. Jo en aquest aspecte trobava i trobo preciosa la que Brahmsva dedicar a un dels fills de Robert i Clara Schumann i també em sembla moltbella la “Nana” de Don Manuel deFalla –no sé si es l’única que va compondre- cantada,això sí, per Donya Concha Piquer, quesegons un dels seus pianistes “echaba perlas por la boca”, expressió que vaigtrobar molt inspirada, pròpia d'un músic andalús que la va improvisar el dia de l’enterramentd’aquella gran intèrpret.

Però, senyors, el "Wiegenlied"de Richard Strauss composta per l’excel·lent músic bàvar l’any 1899 sobre unpoema, "Wiegenlied" o "Cançó de bressol", de Richard Dehmel (1863-1920) és potserla més personal i misteriosa de les melodies que he escoltat per fer dormir uninfant. Tan bonica és que em pregunto si una sensibilitat musical, encara quesigui d’un innocent nadó, li hauriapermès d’agafar el son gaire de pressa sense caure en una hipnosi prèvia que mai no sabria descriure.

Un altra bell poema de RichardDehmel va ser l’inspirador de “La nit transfigurada”, .aquell meravellós sextetde cordes que va compondre Schönberg abans d’experimentar amb les atonalitats. Dehmelés recordat, sobretot pels delicats poemes d’amor que escrivia i que, en el seutemps, entusiasmaven a les parelles joves. Tanmateix no ha ha perviscut tantper la seva obra com per la música que va inspirar als músics esmentats.

Si hagués intentat unatraducció d’aquesta “Cançó de bressol” li hauria, probablement, malmès la dolça i serpentejant tonada. Fins i tot hi ha més d' un àtom de perversió en aquesta música que causa tantplaer. Bé i mal s’avenen a través de l’Art. El tendríssim poema convidaa l’infant a somniar captiu de la veu de la seva mare, ell que ha florit al Cel.Ell que és la flor del seu amor i fa d’aquest món, un Cel per ella.

He sentit moltes versionsdel “Wiegenlied” però cap de tan carismàtica com la que, tan seductorament,interpreta la gran soprano Elizabeth Schwarkopf.

Si podeu, dormiu amb el més gran plaer, àngels meus.


Mare i fill - Francisco Paredes

Video: operazaile
imatge:.francisco paredes

MONTSERRAT ROIG, HAN PASSAT VINT ANYS

2011-11-09T05:04:00.000+01:00

Montserrat Roig

M’adhereixo al record que lacomunitat blocaire catalana dedica a la escriptora Montserrat Roig que el dia10 d’aquest mes de Novembre farà vint anys que va morir.

Atès que des dels blocs ja s’haparlat abastament de l’obra de Montserrat Roig, jo solament hi afegiré que vaigllegir totes les seves novel·les amb puntualitat suïssa, molla encara la tintasobre el paper blanc. Malgrat el puntual seguiment mai vaig ser capaç de sentirel més mínim entusiasme per la literatura de Montserrat Roig. Assedegada comestava de llegir escriptors joves en llengua catalana, m’adonava amb recança, que jo era totalment refractària a leshistòries que m’explicava i a la seva prosa impersonal. Vaig valorar molt un llibre que no m’heatrevit mai a llegir “Els catalans als camps nazis”. Per aquesta duríssimatasca d’investigació i posterior escriptura, Montserrat Roig es guanyà nom i prestigi per la nostra història.

El seu feminisme era suau, moltfemeninament contradictori. Quan l’entrevistaven i ella criticava el masclismeimperant, sempre s’ho feia venir bé per parlar de les seves cames dient que elseditors no hi veien més enllà quan, en els seus inicis, picava portes, lluint minifaldilla, buscant ser publicada. Aquells homenassos de despatx fosc i atapeït dellibres, fins i tot, li havien suggerit que deixés l’escripturaperquè amb aquelles cames no li caldria treballar. Si ella ho deia, jo me lacreia però ho deia molt sovint. Clarament criticava però també presumia. Hi hahomes capaços d’això i més. Cert és queles seves extremitats inferiors eren superiors, no en va eren titllades com “les millors camesdel P.S.U.C.”. Francisco Umbral, legítim amant dels cossos gloriosos, vaqualificar les cames de Montserrat Roig de violins Stradivarius. Tot aixòestava prou bé. A quina dona no li agraden les floretes malgrat el censurablescomentaris d’algun editor? Però, llavors a què venia la fèrria militànciafeminista si quan no esmentava les cames, explicava que feia més de metresetanta? . Jo, jove i menys flexible que ara, trobava del tot incoherent lalluita de Montserrat Roig contra l’opressió masclista que semblava basar-se enfrivolitats com ara la gravetat de les lloances que rebia. I, així de passada,et recordava els seus atractius per si t’havien passat per alt o no hi haviesdonat la importància que, segurament, ella els donava.

Quant em vaig assabentar queestava malalta em va saber molt greu i més quan es va confirmar que elpronòstic no feia esperar res de bo. Pocs mesos després de la trista notícia,Montserrat Roig i jo estàvem ingressades al mateix pis d’una clínica deBarcelona. De la seva cambra a la meva hi devia haver quatre o cinc portes. Devegades sortia a donar un vol pels passadissos i llegia el seu nom en passar davantde la porta de la seva cambra. Quan tornava a la meva, curiosament llegia elmeu de nom com si una germanor espontània i muda ens hagués unit en aquell lloci hagués quedat escrit potser per recordar-ho ara. Més d’un cop, ambdues, fumadores, coincidíem al costat de l’ascensoron hi havia aquells cendrers com tubs. Ambdues parlàvem amb els nostresacompanyants. A fi de que no se sentís escrutada, jo l’anava mirant de tant entant i de cua d’ull. Era una dona alta i portava un exòtic quimono orientalmolt adient en aquella contrada on dominaven les asèptiques bates dels metges iles infermeres. Montserrat Roig es recolzava a la paret i fumava amb posatnegligent. Mai no somreia. La seva seriositat arribava a fer mal.

Un dia la vaig veure vestidade carrer i amb una bossa a la mà. Marxava acompanyada d’altra gent. Deixava laclínica. Va prémer el botó de l’ascensori jo vaig pensar se’n va, se’n va, i vaig fer dues passes grosses fins a ser davant d'ella.

-Ets la Montserrat Roig, oi?

-Sí –va contestar, sempreseriosa.

-Puc fer-te un petó?

-Sí –va concedir mirant-meels ulls de forma indesxifrable.

I li vaig fer el petó. Unpetó a la galta que mai no oblidaré perquè ella se n’anava. Se n’anava iambdues ho sabíem.

Tot plegat un cop baix.

Fotografia: catalanfilmsdb.cat

ELS VERSOS DE NORA ALMADA

2011-11-04T00:30:00.000+01:00

Martha's Vineyard, MA-vista aèria-Richard Sherman

Nora Almada és argentinaperò ja fa uns quants anys que viu a Barcelona lliurada al món de les lletresque pràctica a través d’articles en premsa i assajos així com ensenyant llenguai literatura espanyoles i conduint tallers d’escriptura bilingües. Nora Almadava estudiar arquitectura a Buenos Aires però a Barcelona es dedica sobretot aaixecar edificis de paper que no per petits són menys sòlids i bells.

Recentment, Nora Almada hapresentat el seu primer llibre de poemes en solitari –n’hi ha un d’anterior “Desnudario” que va publicar l’any 2007 amb una altraescriptora- i, ara, ens sorprèn i ens il·lumina amb un volum anomenat “Ísola”en el qual, com la majoria de poetes, ens parla d’ella i els seus mons. Elllibre està dividit en quatre seccions: “La isla”, “La niña del desierto”, “Losmapas” i “El regreso”. Aquesta divisió ens permet pensar que a “Ïsola” hitrobem quatre llibres en un i tantes “Noras” com poemes s’hi compten.

“Ísola” és un llibre per serllegit en veu baixa, perquè la poesia deNora Almada és delicadament intimista i volgudament críptica, com si es tractés d’un dietari secret en elqual albirem l’apassionada i tendra capacitat d’expressar l’amor, que posseeixl’autora. Llegir “Ísola” un primer cop –n’hihaurà més- m’ha suposat sentir-me còmplice de la poeta gràcies a tot el què emdiu amb paraules, però també, gràcies a tot el que no ha volgut dir-me i esdeixa endevinar, altres poemes que volen, lleus i il·legibles, sobre els espais en blancdel llibre, al costat dels seus germans escrits.

He fet una petita seleccióde poemes d’”Isola” i m’ha costat perquè tots em produeixen estímuls siguin obertamentsensorials o d’un clos misticisme. Nora Almada fa un us de l’idioma pur i natural de forma que cada mot hi és quan hi hade ser, triat per l’escriptora, i no és intercanviable per cap altra.

L’arquitecteha bastit des de càlids refugis a somiades cases blanques, des de torres resplendentscom fars fins a gratacels que creuen l’horitzó. I la poeta ens hi deixa entrar.

SINTOMAS I

Me latía la vida

a la altura del deseo

en ese lugar

donde las palabras noalcanzan

SÍNTOMAS II

Me latía la vida

a la altura del vértigo

en ese lugar

donde toda calma

es mentira

ELECCIÓN

Te amé esta tarde

cuando saliste de la isla

y desde el otro lado delteléfono

te tocaba los dedos

Te amé desde la distancia

con una perspectiva amplia

como quien busca

en el pronóstico del tiempo

que llueva hoy

que se paren los relojes

que tu sueño tenga puerta

que tu dedo llegue

a través del cable

y me elija

En la arena

dibujo con un palo

la planta

de una antigua catedral

Y es inútil

yo no rezo en altares

ni siquiera cuando me faltas

Yo entro en el mar

que borra el dibujo

yo entro en mí

para encontrarnos

PASCUA

Niña moai

Hubo rastros de ti

siglos antes

de que nacieras.

MALVINAS

Yo nunca pensé

nunca

que ese pedacito de tela

guardaría

tanto fuego

tanta guerra

ÍSOLA

Nora Almada

Colección Fuente del Abanico

EugenioCanoEditor - Madrid

DIU WILL

2011-10-28T03:39:00.000+02:00

Dona davant d'una sortida de sol-Kaspar David Friederich

De vegades un refredat enterboleix la ment i escriure costa. Dubto entre temes diversos i quan m'he decidit per un, les paraules van fent de les seves. O van massa ràpides o no van de cap manera. Per sort, entre estornuts i llàgrimes absurdes, he tingut lucidesa suficient com per pensar en algun poeta, un que em fes el favor de prestar-me els seus versos per uns dies, a fi de compartir-los amb vosaltres mentre em refaig d'aquest mal que no és mal però que, d'alguna manera i per sort, parcialment, paralitza. A fi de no rumiar gaire no m'hi he posat per poc i he recorregut directament a aquell anglès que s'anomena ell mateix Will. Com podeu veure el geni tenia l'autoestima a les estrelles:

LV

Més que el marbre i que els auris monuments
dels prínceps durarà el meu vers puixant
i brillareu millor en els meus accents
que en les pedres que els anys devastaran.
Quan caiguin tots els ídols de la història
i les tubes arrassin les muralles,
no podran esborrar vostre memòria
ni armes de Mart ni el foc de les batalles.
Contra l'amor i l'odi que ens oblida,
perdurareu; tindreu un lloc ben alt
als ulls d'aquells a qui el futur convida
a ser presents en el Juí final.

I aquell dia viureu en els meus cants
i en els ulls amorosos dels amants.

William Shakespeare

No es pot negar que el xicot prometia. O no?

Gerard Vergés
TOTS ELS SONETS DE SHAKESPEARE
Columna, Barcelona 1994

CABRÉ, HEIFETZ, STORIONI I...DINICU

2011-10-22T03:23:00.002+02:00

- A l’ultima i celebrada novel·la de l’escriptor català Jaume Cabré, Jo confesso, es parla amb constància notable d’uns quants noms que valdran més d’un estudi perquè hi ha llibres, com aquest, que ens porten a prendre notes amb la benintencionada fe de buscar i trobar temps per indagar i saber les moltes coses que el text suggereix. Si el mateix Jaume Cabré afirma que quan una persona ha acabat de llegir un llibre, és ella més el que ha après mentre llegia, hi podem afegir que el llibre acabat ens ha inoculat noves inquietuds que, quedant vives, en nosaltres ens guien a la recerca de dades de les que ben poc n’hem sabut abans de llegir el llibre.

model d'Storioni 1786-ianhighfield.com

Tal seria el meu cas, ja que jo solament parlo per mi. Mentre el nom de Jascha Heifetz em portava a no massa anys endarrere quan vaig saber de l’art d’aquest violinista eximi, res sabia jo del que era un Storioni. Sí, bé, un violí, però, existia de debò com els Stradivari que tanta fama tenen en el món dels grans intèrprets clàssics o era fruit de la imaginació del novel·lista?. Doncs sí, existia perquè el senyor Lorenzo Storioni va viure quasi un segle i està considerat l’últim dels luthiers clàssics provinents de la ciutat de Cremona. Storioni nascut l’any 1714 i mort el 1816 treballa ja sobre la tradició que ha fet famosos els Stradivari i els Guarnieri. Els Storioni són violins de factura tosca perquè els temps eren difícils i no permetien emprar la fusta adequada. El creatiu Lorenzo Storioni va introduir els violins de fusta d’auró local que feren un gran èxit i que, actualment, reben un gran apreci pel fet de ser excel·lents instruments creats a partir de materials modestos, quasi pobres. Al mateix temps també varen obtenir un enorme prestigi els contrabaixos Storioni.

Jascha Heifetz, està escrit gairebé a pertot, ha brillat com un dels violinistes més grans de la història. Nascut a Vilnius l’any 1901, fill de músic, es va iniciar de ben petit en els secrets del violí. Nen prodigi donava concerts des que tenia set anys. Atès que Vilnius, a l'actual Lituània, formava part de Rússia i les coses no pintaven gens bé l’any 1917, la família Heifetz, d’origen jueu, va marxar cap els Estats Units. Aquell mateix any, el jove Jascha ja va donar un concert el Carneggie Hall deixant el públic estorat.

Va ser, a dir dels experts, un home que va crear el seu propi so amb el violí, de manera que, els amants d’aquest instrument, el distingien d’entre els altres musics. Tenia un control superb de l’arquet i les cordes i el seus refinament i precisió es consideren encara incomparables. Un altra gran figura, Ithzak Perlman l’anomenava “el tornado” tanta era la intensitat emocional que Heifetz imprimia a les seves interpretacions. Heifetz era un artista molt peculiar. A Israel es va negar a retirar la música de Richard Strauss que tenia programada, afirmant davant del Ministre de Cultura d’aquell país, que l’art estava pel damunt de la política. Va tocar Strauss –sospitós de fer el joc amb els nazis- però quan va acabar la peça, va ser castigat pel silenci glacial d'un públic humiliat. Això passava l’any 1953. L'holocaust cremava. Quant va sortir del teatre, un home el va intentar agredir sense aconseguir-ho. És va dir que pertanyia al grup terrorista Kingdom of Israel. Heifetz va tardar a tornar a Jerusalem.

Heifetz que ja havia enregistrat a Rússia els anys 1910 i 1911, quan era un nen, va signar de seguida amb Victor amb qui va durar fins a la seva mort. Els anys 70, Heifetz va deixar de donar concerts a causa d’una operació d’espatlla. El seu so havia restat el de sempre però tocar l’obligava a un esforç físic quasi dolorós. Així que, a Beverly Hills, Califòrnia, que és on vivia es va lliurar a donar classes particulars a joves músics destinats a esdevenir professionals d’alçada.

Heifetz però, tot i sabent-se, un dels millors arquets del món, havia transcrit una melodia zíngara de qui ell considerava el més gran violinista de tots els temps, Grigoras Dinicu (1889-1949), gitano romanès, violinista i compositor a qui, de nen se li havia concedit una beca per estudiar música a Viena on no va ser acceptat pel fet de ser gitano, una ferida que el gran músic mai no va perdonar. La canço, molt popular, es titula "Hora Staccato"

Els violins que va posseir Jascha Heifetz varen ser:

un Dolphin Stradivarius (1714)
un Piel Stradivarius (1731)
un Tononi (1736)
i un Guarnieri (1742)
Aquest últim, preferit entre tots, el va acompanyar fins el final de la seva vida.

PS: Ignoro per quina raó el video de Grigoras Dinicu surt duplicat. Demano disculpes.

Videos de 55543ds i Sam Leo 0519

FRAU BLOCH-BAUER A LA CINQUENA AVINGUDA

2011-10-14T02:25:00.000+02:00

Adele Bloch-Bauer-Gustav Klimt

Trobem a Adele Bloch-Bauer ala seva residència de Nova York, un exquisit palauet que el magnat delscosmètics Ronald Lauder va adquirir l’any 2001 per exposar-hi obres d’artrecuperades de l’espoli perpetrat pels nazis als jueus i que es coneix com aNeue Galerie. Veure a Frau Bloch-Bauer residinten una de les ciutats més avantguardistes del món no ens causa cap sorpresadoncs ja, quan vivia a Viena, filla de ric banquer i esposa d’un pròsperindustrial, creava, probablement sense saber-ho, les avantguardes del seutemps. Adele Bloch-Bauer, morta demeningitis als 43 anys, mantenia un enlluernador saló d’artistes a la sevaciutat exultant, a cavall de dos segles.Freud, Richard Strauss, Stefan Zweig eren visitants habituals i joiosos contertulis d’aquella dama d’atractiu misteriós que fumava incansablement amb broquetde marfil. És fàcil imaginar-la confosa en mig del fum, distingida i superba, nascuda i educadaen el poder i amant de l’art, la ciència i el pensament més avançats. Klimt eratambé un dels seus visitants, íntim amic i, tal vegada, secret amant. El granpintor la va plasmar en dos quadres, el segon quan ella ja no era en aquestmón. Ambdós s’exposen a la Neue Galerie. La primera Adele, la que ara ensinteressa, està datada el 1907 i ocupa un pany de paret que esdevé un altar a l’estèticaperquè Klimt va fondre Adele en preciosos metalls –or i plata- mostrant-nos-en elcos de serp assegut en un possible silló, tot declinat en un sofisticat mosaic inequívocamentbizantí. La cara sembla tractada apart, viva, important i blanca ofereix la màgicamirada d’aquells que mai ens deixaran saber en que pensen. Una estona immergits en els seus ulls hi descobrimla remota humitat dels sentiments que vibren més enllà del sumptuós entorn que embolcalla ala dama. Els llavis, que semblen acabatsde pintar, són com els cors vermells que, potser amb menys perícia que l’artista,han perfilat milers d’enamorats en estat de candor absolut.

L’Adele Bloch Bauer de Klimtva romandre molts anys a Àustria fins que la seva única neboda viva, Maria Altmann, que, salvada de les hordes nazis, vivia a LosAngeles, la va reclamar per via legal al govern austríac guanyant el cas i, pertant, rebent la immortal imatge de la seva tia que, de moment, va guardar prudentmenta casa seva. Amb el temps, va aparèixer el poderós Lauder i, a través de lacasa Christie’s, va adquirir el valuós quadre per un import de 185 milions dedòlars estadunidencs.

Mirant a Adele Bloch-Bauerno puc evitar d’imaginar-la escapant-sesovint del seu cèntric refugi. De ben segur que, al carrer, estaria exquisita amb un vestit sastre negrede tall impecable –americana masculina i faldilla de tub- complementat per altes sabates també negres i depell mat com el moneder en forma de cartera, brillant-li al coll dues fileresde lluminoses perles mig recolzadessobre la brusa de batista blanca. Un cop tancat el palauet on l’exhibeixen cadadia, Adele podria fer camins de mal endevinar. La possibilitat de trobar algúestimat en un apartament recòndit, unareunió amb amics artistes tan privada com les que ella ja acostumava a fer aViena. O potser, Adele es trobaria a gust en un bar reservat d’un distingithotel on prendria lentament un blanc Martini mentre la seva mirada inconfusibleexpressaria la solitud de les que haurien pogut ser amigues seves, lesdesvalgudes, disgustades, interessants senyores que, amb pinzell sobri i boiróshavia immortalitzat un altra gran artista, per bé que molt diferent de Klimt, el senyor Edward Hopper.

Adele Bloch-Bauer

Fotografia del quadre: artworkmagazine.com
D'interès. www.neuegalerie.org

TERRITORI AMISH

2011-10-08T01:13:00.000+02:00

Interior del mercat de Lancaster (Pa)

La secta cristiana coneguda com amish té 22 assentaments a Estats Units. Jovaig fer un cop d’ull pel de Pennsilvania que és el segon més nombrós. En total,els amish d’aquest indret, són unes230.000 persones identificades com cristians anabaptistes i provenen d’immigrantsarribats de Suïssa el segle XVII. Els amish parlen entre ells un dialecte germànicconegut com deitsch o alemany de Pennsilvania, segons ells, suïs. També sónconeguts com holandesos de Pennsilvania ja que el mot dutch=holandès és un arcaismedel mot deutsch=alemany.

Formen un grup cultural i ètnic molt unit tot tot i que cada assentamentpot diferir dels altres en costums substancials. El que els vincula més és laseva creença pràcticament literal en el Nou Testament fet que els obliga a aïllar-sedel món exterior que anomenen anglès o yankee.

Vesteixen de forma molt austera com ho feien els seus ancestres religiososal centre d’Europa durant l’esmentat segle XVII. Són pacifistes a ultrança.

Les generacions més velles i conservadores rebutgen l’electricitat perquèsuposa una connexió amb el món que estan cridats a evitar. Tampoc porten botons–són substituïts per ganxos- ja que els associen a les forces armades. Elmateix succeeix amb els bigotis que, segons ells, són clarament un símbolmilitar. Atès que la majoria es guanyen la vida com agricultors i ramaders, últimaments’han avingut a algunes avantatges del progrés com ara les munyidores –tenen marcatun mínim de watts- però, per exemple, el telèfon no és acceptat i, com a màxim,comparteixen una única cabina per assentament que només utilitzen en casos de sumaurgència. Els cotxes estan absolutament prohibits i es desplacen en carros tiratsper cavalls.

Els homes, mentre són solters, s’han d’afaitar cada dia però quan es casen estanobligats a portar barba. No fan cap mena de servei militar, no acceptenassegurances ni ajudes escolars ni alimentàries i paguen impostos de les moltesprestacions que rebutgen com ara les mateixes escoles.

Lancaster: Vista exterior del mercat

Quan arriben a l’adolescència molts d’ells, lògicament, es rebel·len contrala vida tan austera que els toca portar. En aquest moment són contemplats pelsseus majors amb benevolència i, fins i tot, se’ls ofereix marxar un any de casaseva i deixar la comunitat per si volen conèixer el món anglès. Si passataquest any decideixen tornar, són benvinguts i fan els vots de baptisme i noviolència així com renuncien, de per vida, als progressos tècnics. Si incompleixenaquests vots, són expulsats de la comunitat. La relació que, els qui enretornar de l’any anglès, han decidit deixar la pràctica amish així com, la quemantenen amb els expulsats, és cordial i familiar. Nois i noies són batejats en el moment de ferels vots ja que els amish, també dits mennonites, no creuen que un infant siguiportador del pecat original ja que no té consciència.

Els amish fan treballar als nens des que són molt petits a fi de que benaviat es valguin d’ells mateixos. Aquest fet tan sever els està posant contrala llei de protecció de menors amb la qual, en aquests moments, hi tenen jaseriosos conflictes. Són notablescamperols –sense tractors, és clar- i bons fusters. Degut a la seva noacceptació d’ assegurances, quan els esdevé un sinistre, s’ajuden entre ells deforma totalment solidària.

El fet de procedir de comunitats europees molt unides ha fet que els amishtinguessin malalties hereditàries però es neguen a que se’ls facin estudis genèticsque els podrien ajudar i accepten el mal com a divina voluntat de Déu. Algunshan acceptat la moderna medicina per salvar els seus fills però, prèviament,han hagut de demanar permís a les seves autoritats religioses. Són sobris ambtot i un objecte decoratiu no té, per ells, el més mínim sentit. Tampoc tenenedificis religiosos. Resen recollits a casa seva tal i com mana el Nou Testament.

La relació amb el món ens enemista amb Déu

Jaume 4:4

La mare i la filleta al bar

Informació obtinguda de la guia que sobre els amish em varen donar alVisitor’s Center de Lancaster (Lancaster County) Pennsilvania.

Wikipedia

El cotxe dels amish

Afegir que el seu comtat, Lancaster, és una meravella quant a conreu de laterra i cura del bestiar. Les seves blanques granges, les immenses sitges, elscamps de blat de moro i terra de pastura transmeten pau i benestar. Ignoroqualsevol dada sobre el seu comportament com a comerciants però, el cert és queel mercat de Lancaster es pot dir que és d’ells. La ciutat de Lancaster, nomolt gran, és pròspera i suggeridora. Carrers estrets, de velles cases no gairealtes, flanquejats per plàtans o bedolls, ens porten inevitablement alsinquietants ambients de les novel·les gòtiques.

Cal recordar Únicotestigo?

Terra i granges amish

IRENE

2011-09-29T23:54:00.001+02:00

SeaShore (Mass)

Què passa si, de cop ivolta, t’avisen de l’arribada imminent d’un huracà? Ho has vist a les pantallesdels televisors disposades, com quadresd’una exposició, en el bar del motel. Ala barra, molt llarga, ningú sembla immutar-se i el canal que més crida l’atenciódel públic està oferint beisbol. Altra vegada parlant de l’Ortiz. Un home portauna samarreta amb el nom del jugador estampat a l’esquena. Em dic que deu seruna mena de Messi del beisbol si això fora possible.

Tenim prevista per demà unaexcursió que, des de Hyannis Port on ens estem, ens portarà amb ferri a lesilles de Martha’s Vineyard i Nantucket. De seguida sabem que ens en hem dedesdir perquè el canal meteorològic anuncia el tancament de ports i aeroportsdes d’aquell instant precís i fins a noves ordres. Vista la pau que regna almotel i també als carrers, preguntem a la recepcionista si hem de tenir por. Lanoia somriu dient que no, de cap manera.Li demanem si troba aventurat agafar el cotxe, l’endemà, és clar, i fer unaruta seguint el misteriós paisatge de Cape Cod. Diu que no hi veu cap problema,que si no tanquen carreteres és que s’hi pot anar. Li dic si estan acostumats avisites ventoses com aquesta i ens fa que sí sense cap energia com si un huracàno tingués ni la més mínima importància.

Ruta del Pelegrí (Mass)

El matí plou i fa una mica d’aire.Esmorzem en lloc ja conegut, càlid i ple de gent. Ningú manifesta cap ombra d’ensurt.Alguns comerços han baixat les portes, alguns bars han entrat les taules icadires. El cel és d’un gris pobre, uniforme. Va plovisquejant. Agafem el cotxe i iniciem el camí. Hi ha poctràfic i molt tranquil. Amb dues hores som a Boston. Passegem amb paraigüessota l’elegant ciutat molla. Decidim dinar en un bar irlandès on hi compto catorzetelevisions. Està ple de gom a gom i tothom mira el beisbol i en parla. Haventdinat fem una carrera llarga fins arribar al nostre possible somni Seashore,una ruta bellíssima que combina platges i boscos , caminades per corriolsdeliciosos i passejades en ferri. Ens deixen veure el meravellós pòrtic i elretratem. La paraula ruta, sortida, excursió ni es pronuncia. Tot estàcancel·lat a causa del cèlebre huracà. Ens conformem caminant una milla i mitjapel lloc anomenat del Pelegrí. La verdor humida fa pensar en banys de clorofil·la.El bosc és net com un jardí, el sender una invitació a endinsar-nos arbres enllà.Arribem a una platja intransitable i molt gran. La pluja suau es barreja ambuna boira baixa. Necessitem binocles per saber on i com acaba la gran platja.Els vidres d’augment ens acosten la feresa de l’oceà, estès á sota l’horitzóinfinit, les ones enfollides per ventades que, afortunadament, no arriben a laterra ferma. S’entén que ni vaixells ni avions es puguin arriscar. M’admira quetot estigui tan ben planificat i que la precaució, en aquest cas, no ens portial pànic.

Desfem el bell camí delPelegrí, deixem el seu verd de maragda inoblidable i, continuant la ruta, ensaturem a Truro. Què hi ha a Truro? Què hi passa?. Hi ha unes quantes cases de fustagrans i protegides per una pau que ens fa pensar en refugis d’artistes, enllars perfectes per reposar i crear. Però si Truro té algun misteri, de seguidael desvelo. En aquest enclavament davant del mar i entre boscos hi va viuremolts anys el gran pintor Edward Hopper. Tot el paisatge que hem anat fent desde Hyannis Port ha anat, a poc a poc, prenent la forma de les pintures de l’artistaque tots coneixem. Hem travessat Massachussets, quasi sense adonar-nos-en, però la terra hopperiana, les seves cases, elsfars resolts en els seus colors inconfusibles ens fan pensar que, malgrat elvent huracanat, la ruta fallida, l’excursió posposada, hem tret partit del dia.Acabem fent un cafè a Provincetown, molt a la punta ja de Cape Cod. Veiem quees tracta d’un poblet altament seductor. Petites cases, sempre de fusta, lamajoria destinades a bars, restaurants i comerços. La platja solitària acullels cormorans indiferents. A la guia llegim que Provincetown és una colònia degays i lesbianes. És fàcil percebre-ho. És tanta la complicitat i aparent bon veïnatgeque hi ha entre els seus habitants que quasi ens hem sentit com si ens fiquéssimen una festa a la qual no hem estat convidats.

El viatge de tornada ésllarg i fosc. La pluja, mai intensa, persisteix. Ara l’ufanosa verdor delsboscos que flanquegen la carretera ha esdevingut negra com les nits delscontes. Quan per fi entrem a Hyannis Port ens sobta trobar el poble sense llum.Un semàfor de mida notable oscil·la cec, penjat com un suïcida o un condemnat,en plena carretera d’entrada al nostre poble. Per sort anem a parar a una areade servei que conserva l’electricitat i allà mengem el que hi ha, galetes,patates fregides, coca cola...Quan ja som al motel, el noi i la noia que estande guàrdia, molt gentilment, ens omplen de lots i ens acompanyen fins a l’habitació.En Dan, el noi, assegura que l’endemà al matí ja haurà passat tot.

I així va ser. El dia es vadespertat rabiosament assolellat. Martha’s i Nantucket ens esperaven somrientsi lluint una mar esdevinguda plàcid llac.

Per què aquest huracà, que no va ser benèvol a pertot, portava un nom tan bell com és Irene?. Irene,precisament, Irene que en llengua grega significa Pau?

Fotografies: glòria a.p.

Boston (Mass)

UN BLUES NOMÉS PER MI

2011-09-17T19:26:00.003+02:00

Vestíbul del New York Times

Surt contenta i gaudeix del’estrany encanteri que sempre tenen per ella aquells carrers empolsinats, lesavingudes immerses en l’aire tèrbol d’una nit que cada dia acaba tard. Aquí i allà bassals insospitats de líquidsindefinibles. A la cantonada més propera piles d’ampolles, vells cartrons vancomponent natures mortes. Ja ens hem acostumat a passejar pels verals foscos dela terra com si admiréssim troballes que un geni ocult ha anat creant per ferun museu de la vida.

Surt contenta, ja ho he dit,però és que aquí és important de recalcar-ho, d’insistir en l’alegria que sent, integrada en aquest paisatge tan llunyàdels seu, i, que, no solament no li resulta mai estrany sinó que li ésinquietantment proper com si una altra ella visqués allà des de l’alba primera del seu temps. Al’ambient, vibra ofensiva una densapudor d’elements que agonitzen. La fruita rebutjada, el peix abandonat, la carnpassada clamen des dels contenidors. Homes i dones de tota mena i coloritignoren quin cant coral li fan sentir. És l'harmonia natural de sorolls i de veusque, sense assajar mai, han generat un ventall de sons indistingibles ipunyents, una peça de jazz que, viva, es va teixint al ritme de les hores. Isegueix caminant i, com altres vegades en aquesta ciutat, que és potser laciutat, s’aturarà davant de la cinta electrònica que va donant notíciesservides pel diari local i universal que, en irònic silenci, bull a l’edificidel costat intentant encalçar el què passa, què va passar i què passarà a la terra. Plaçadel Temps, així amb inicials majúscules. Plaça on sembla bategar-hi el cordel món. S’atura i llegeix mots que espersegueixen enfollits Nasdacq, Dow Jones, Obama,Cheney, baseball, Ortiz... De Gadafi ni una sola lletra. Aquesta gent sembladonar l’esquena a tot el que no siguin ells mateixos com si més enllà de la capital dels diamants i la brossai dels rius duplicats i dels parcs repetits no hi pogués haver res més que l'infinit.

Surt molt contenta perquèrespira amb els altres i és una més amb ells i d’aquí dos minuts arribarà alcafè, seurà i es menjarà dos ous ferrats amb ventresca salada, un got de suc detaronja, un cafè fluix i generós com l’aigua d’herbes del mal de ventre de quanérem petits. Ja quasi és a la cantonada, girarà i trobarà el bar amb nom decontinent. Però no. El guió no és semprecom un l’ha escrit el dia abans, ambgosadia, sense comptar amb el què l'atzar pot reservar-nos. El full de ruta, de vegades, fa una ganyota brusca i així, ara resulta que, decop i volta, ella veu aquell negreesquifit i vell que, rabiós, li colpeja,venjatiu, l’esquena amb el mànec d’unbastó ressec i amenaçant. Veu els ullets de l’home carregats de feresa, d’unodi arcaic que té instal·lat per sempre al bell mig de les seves pupil·les, minúscules com guspires de foc brut de fum. Mentre, ella sesent, quasi s’escolta cridar un plor eixut i tremolós que no és altra cosa que laveu del seu pànic d’animal indefens. El cervell em pregunta que com acabarem iem mostra un hospital, la cadira de rodes, el meu cos mort a terra mentre lagent s’acosta per mirar-me i l’agressor aprofita per anar-se’n. Quantspensaments caben en un ensurt? Finalment, a l’inici del que hauria pogut ser eltercer cop, veu que el mànec del bastó s’ha enganxat en el forat del dibuix deganxet del seu jersei. Una bona mà amiga el treu mentre escridassa a l’homeque, de repent, ja no veig, i contesto a qui, amb educació, s'acosta i esmostra interessat per la meva salut i em suggereix de posar una denúncia.

Jo sóc la víctima del’agressió rebuda i explicada i em confesso culpable d’haver fregat suaumentl’enorme sac de llaunes que el meu botxí portava a l’esquena i, haver provocataixí la caiguda de tres o quatre dels envasos buits que conformaven la seva voluminosa mercaderiade malaurat passavolant. Jo vaig gaudir d’un bon dia sense que els cops emdeixessin cap altra senyal que un blau de mida apreciable al bell mig del’esquena. Inevitablement vaig haver de pensar en el blues, gènere genuí denegres. Mai no m’hagués cregut que un dia me’n dediquessin un a mi, encara quefos amb poca música –intents de percussió- i, això sí, amb tant d’ardor que, tot iinofensiu, es resisteix a abandonar-me.Petit, empal·lideix i minva dia a dia.

Des del dia dels fets, quasibé cada nit em pregunto si el bluesman deu haver menjat calent tal dia com avuii si dorm a sopluig, o si, finalment, hapartit aquell bastó tan rònec contra algun innocent, com ara jo mateixa, i ell ha pogut descarregar lleument una altradosi d’aquella seva ràbia secular.

Benvolguts amics, no em vaesguerrar el viatge. I he tornat amb moltes ganes desaber de vosaltres.

Fotografia glòria a.p.

ME'N VAIG VOLANT

2011-08-24T22:21:00.000+02:00


Cape Cod

Martha's Vineyard

Hyannis Port

Nantucket

Si tot va bé, el viatge promet. I aquestes fotografies de noms tan suggeridors només són el principi d'una ruta que s'haurà iniciat demà a Nova York i on també hi acabarà perquè per mi anar als Estats Units i prescindir de Nova York seria un sacrifici.

Tot plegat una quinzena mal comptada. Pensaré en vosaltres i sentiré Europa remota i càlida com aquella vella àvia que mai no he conegut.

Tornaré hipnotitzada de música i color perquè cada país i cada tros de país té el seu so i el seu to i així, junt amb el sol, omplen de llum aquesta nostra terra. La Terra.

Una abraçada, subtil però permanent, des de qualsevol lloc, llegidors i llegidores estimats!

UNA POSTAL MELÒDICA

2011-08-18T23:49:00.009+02:00

Beaumont de Pertuis-Vaucluse-Luberon-Provença

Hores d’ara formo part d’aquest poble. M’hi estaré ben poc i, al mateix temps, m’hi puc quedar per sempre. Perquè la Provença em queda aquí mateix i compartim la llum del mateix focus, a casa nostra no tan encegadora però, vaja, jo mai no em queixaria de la nostra llum ardent i quasi blanca. El setembre i els dies enfebrats i les pluges que em faran tancar portes i finestres i sentir una desmesurada dependència de Chopin, no ho sembla, però s’acosten.
Ben aviat tornareu a tenir noticies meves.

Video: theot337

VERSOS NEGATS (II i III)

2011-08-15T04:11:00.000+02:00


Grafitis de Ramón Redondo-Gijón-Blog Flores en el ático

Versos negats (II)

Escric per les parets

i a les parets escric.

Ningú s’aturarà

per desxifrar el meu crit.

Escric color gris fosc

i amb estil de grafit

signes nous i de sempre

que demanen auxili

a qui els pugui

i a qui els vulgui entendre.

Temo el demà immediat

que deixarà passar

la puntual brigada de neteja,

La que m’esborrarà la veu.

La gent admirarà la paret

per fi blanca i neta

I mai ningú res no sabrà

del meu clam enterrat.

i III

Et veig en un racó

nimbat de cendra.

Enganxat a la pols

que, cruel, t’espera.

lluny del vi perfumat,

lluny de les platges

que, lluminoses, dia i nit,

encara et deuen enyorar.

I lluny també

de les pells que et buscaven

i, que potser,

ja et tenen oblidat.

Ara jaus

esclau del temps i la mentida,

nimbat de cendra en un racó

I confonent la pols

que tu mateix desprens,

en la teva ruïna,

amb l’espurneig de plata

d’un miratge

del que potser

mai més no en tornaràs.

Glòria A.P.

BENVINGUDA LYDIA DAVIS!

2011-08-09T01:49:00.000+02:00

Benvinguda Lydia Davis, l’última troballa estatunidenca en el conreu del relat curt, molt curt i, fins i tot, més curt i tot, ja que alguns del seus contes, si se’n volen dir així, no tenen més de dues línies.

Lydia Davis que actualment és professora d’escriptura creativa a la universitat d’Albany, capital de l’estat de Nova York, va néixer l’any 1947 i és també, entre altres coses, traductora de francès. La seva història personal ens l’assenyala com la primera esposa de l’escriptor Paul Auster i mare del seu fill Daniel.

Lydia Davis escriu relats de durada mitjana i, com ja s’ha dit abans, d’altres breus i brevíssims. Pel que he pogut veure, a través de la xarxa, Davis es considerada escriptora d’humor, detall amb el qual jo no hi estic gens d’acord si bé és cert que la ironia acompanya sovint les seves intencions narratives que freqüenten la solitud del ser humà, de vegades, tractada amb un intel·ligent estil obertament surrealista. A mi em crida l’atenció la crueltat que, sense cap complex, exhibeix natural i segura, Lydia Davis. Els seus crítics, que més que criticar-la n’exalten el talent, diuen que dins de la seva prosa hi trobem, amb un notable grau d’importància, filosofia i poesia. Considerada mestra d’una forma literària que ella mateixa ha inventat –això es dir molt- les seves narracions, curtes o no, sempre saben sorprendre al llegidor.

Per fer un petit acostament a Lydia Davis, he traduït les quatre històries següents:

En una casa assetjada

En una casa assetjada hi vivien un home i una dona. Des d’on ells s’encongien, a la cuina, l’home i la dona sentien petites explosions. “El vent,” deia la dona. “Caçadors,” deia l’home. “La pluja,” deia la dona. “L’exèrcit”, deia l’home. La dona volia anar-se’n a casa seva, però ja hi era a casa seva, allà al mig del camp, en una casa assetjada.

La mare

La nena va escriure un conte. “ Però no seria molt millor que escrivissis una novel·la” va dir la seva mare. La nena va fer una casa de nines. “Però no seria molt millor si fora una casa de debò” va dir la seva mare. La nena va fer un coixinet per el seu pare. “Un edredó hauria estat molt més pràctic” va dir la seva mare. La neva va cavar un petit forat al jardí. “Però no hauria estat molt millor que haguessis cavat un forat gros,” va dir la seva mare. La nena va cavar un forat gros i va anar-hi a dormir. “Però no seria molt millor que hi dormissis per sempre,” va dir la seva mare.

Bilis primaveral

Sóc feliç de que les fulles creixin grosses tan de pressa.

Aviat taparan la veïna i la seva escandalosa criatura.

Un home del seu passat

Penso que la mare flirteja amb un home del seu passat que no és el pare. Em dic a mi mateixa: La mare no hauria de tenir relacions inadequades amb aquest home “Franz”! “Franz” és un europeu. Jo dic que no hauria de veure aquest home de manera indecent mentre el pare és fora! Però estic confonent una vella realitat amb una realitat nova: El pare no tornarà a casa. Ell seguirà estant-se a Vernon Hall. Quant a la mare, té noranta quatre anys. Com poden ser indecents les relacions amb una dona de noranta quatre anys? Tanmateix la meva confusió deu ser aquesta: malgrat que el seu cos és vell, la seva capacitat de trair encara és jove i fresca.

Com sempre, les vostre opinions seran molt ben rebudes.

Fotografía. "Woman carrying ladder along narrow empty street lined with colorfully painted houses." Photographie print-Dmitri Kessel

The collected stories of Lydia Davis
Picador
Farrar, Strauss and Giroux
New York

Cuentos completos
Davis, Lydia
Seix Barral-Barcelona

Aquest llibre no ha estat encara editat en català.

DIVINE BIGUINE

2011-08-01T19:17:00.003+02:00

Leo Marjane

M’he despertat de matinada i ho agraeixo a l’atzar perquè la ràdio, que fins aquell instant havia vetllat el meu son, m’ha regalat veus i cançons del tot inesperades. No sabia –quantes coses no sé! - que mai hagués existit una cantant tan sensual i exquisita com Léo Marjane, nascuda a Boulogne-sur-Mer l’any 1912 amb el nom de Thérèse Gérard. Durant els anys trenta i principis dels quaranta va obtenir una gran èxit a França amb delicioses versions de temes com ara el clàssic de Cole Porter Beguin the Beguine o la intimista i suggeridora Clopin Clopant del compositor suís d’origen rus Pierre Dudan que, sabent-ho o no, quasi tots coneixem.

Léo Marjane va caure en picat en acabar la segona guerra, acusada de la seva esplèndida relació amb l’exèrcit alemany. Havia actuat molt sovint a cabarets freqüentats pels militars nazis i era l’estrella de Radio París que controlaven les esmentades forces d’ocupació. Marjane va marxar a Angleterra i a Bèlgica on no la coneixia ningú. Finalment va optar per anar a Sud-americà on va cantar amb un èxit notable i els anys 50 va retornar a França, recordada per tothom i per ningú perdonada. L’any 1957 va esdevenir baronessa per causa del seu matrimoni amb Charles de la Doucette amb el qual es va retirar a una finca de Barbizon per dedicar-se a la cria de cavalls. Léo Marjane havia posat fi a la seva carrera de cantant. La parella va tenir un fill, Philippe de la Doucette, que lliurat a la política, va formar part del gabinet de Mitterrand.

Dec la descoberta de Léo Marjans a Xavier Salvà que fa un programa encantador anomenat “Fora de catàleg” recuperable per podcast. Com podeu imaginar, Xavier Salvà rescata originals valuosos, rareses d’altres temps que ens transporten l’esperit a paratges insòlits.

Una última línia per lloar la veu de contralto, càlida i profunda, de Léo Marjane que ella gestiona meravellosament amb un fraseig que desprèn intel·ligència musical i un accent canònic que et conviden a tornar-la a escoltar i a somriure de plaer sentint-la.

La baronessa té 99 anys. Què me’n digueu?
Fotografia de la pàgina jeffdulac.fr

Videos de 240252

ALTRES VACANCES: TARDOR A OAK PARK

2011-07-26T22:34:00.004+02:00

De Caro Hills

Moore House

No identificada

Casa-estudi de Frank Lloyd Wright

Heurtley House

Tinc Oak Park imprès a la retina perquè hi vaig anar a parar un dia de tardor de misteriosa lluminositat i em va sobtar la pau que l’indret respirava, la seva plàcida atmosfera de pròspera i jove ciutat, agosaradament tranquil·la, al costat de l’absorbent i sorollosa Chicago que s’alça al seu costat majestàtica i profundament urbana.

Oak Park va néixer l’any 1837 quan un emprenedor hi va comprar uns quants acres de terreny i va començar a alçar pisos al damunt del que havia estat una part del llac Michigan que havia anat quedant coberta de terra amb el pas dels segles. A partir del 1871, any del cèlebre incendi que va arrasar Chicago, Oak Park va començar a créixer i a tenir entitat pròpia ja que, durant molts anys, havia estat unida a la població de Cicero de la qual se’n va separar per referèndum.

El més notable d’Oak Park és el que els seus habitants en diuen de manera oficial “Districte Històric Frank Lloyd Wright”, un conjunt de bellíssimes cases que un dels més grans arquitectes de la història va construir a la ciutat entre les quals hi trobem la seva pròpia, unida al seu estudi de treball.

Porto, doncs, una petita mostra de les cases que mai no oblidaré i que atreuen la visita d’infinitat de gent des dels més senzills amants de l’art, com ara jo mateixa, fins arquitectes prominents, tothom entusiasmat de constatar com treballava l’home –arquitecte, interiorista, gran artista- que va canviar l’arquitectura del modern segle XX.

Impossible no esmentar que a Oak Park hi va néixer Edgar Rice Bourroughs (1875-1950) creador de la figura de Tarzan. I també hi va venir al món –poca broma- un escriptor de gran prestigi, Ernest Hemingway (1899-1961) que tant marcaria el periodisme i la literatura des del seu temps i fins avui. Si ell ens va dir que París era una festa devia ser perquè Oak Park era també una festa i així la vull recordar jo.

Totes les fotografies són de Marina Soprano excepte la de la casa-estudi de Frank Lloyd Wright que he copiat de Chicagoland.

RACHEL LA JUIVE

2011-07-20T02:23:00.016+02:00

Torah-Fotografia flickr

Jacques Fromental Halévy va estrenar "La juive" l’any 1835 a partir del llibret de Eugène Scribe. De seguida va tenir un gran èxit i va ser molt sovint representada fins al punt que l’any 1875, quan s’inaugura el Palais Garnier, "La juive" és l’òpera que s’hi representa.

La història ens explica com Eléazar, un orfebre jueu, que molts anys endarrere, havia vist a Roma com el comte Brogni manava executar la seva dona i els seus fills, ara s’ha d’enfrontar a un càstig cristià per haver treballat en festa de precepte. Eléazar té una filla, Rachel. Rachel estima en secret un home, Leopold. Leopold, que es fa passar per jueu atret pel seu amor cap a Rachel, és en realitat cristià i casat. La seva esposa, la princesa Eudoxie encarrega una joia a l’orfebre Eléazar. Rachel i el seu pare visiten a la princesa i poden constatar com Leopold és el seu marit però Rachel en un acte d’amor i valentia confessa el seu sentiment envers Leopold i, pare i filla, són condemnats a mort. L’acció se situa a Constança durant el concili de 1414. Com a representat de Joan XXIII de Pisa hi ha el comte Brogni que, assassinada la seva família, ha esdevingut cardenal. En un enfrontament amb Eléazar, aquest explica a Brogni que l’incendi que va acabar amb els seus va deixar un nadó viu. Només l’espectador sabrà que el nadó va ser salvat per Eléazar i que, coses de l’òpera, no n' és d'altra que la que tothom creu la seva filla, la jueva Rachel. Abans d’anar al patíbul, Eléazar canta una de les àries més belles que hagi pogut cantar mai un tenor, “Rachel, quand du Seigneur”. Aquesta ària, clarament inspirada en els místics i sublims cants de sinagoga, fluctua com una psalm i un homenatge a la sagrada religió d’Eléazar i el personatge la canta gairebé al final, final que no s'ha d'explicar.

“La juive”, malgrat el títol, va agradar molt a Richard Wagner que va poder inspirar-s’hi per “Els mestres cantaires de Nuremberg” prenent el martelleig d’Eléazar , l’orfebre per passar-lo a Hans Sachs, el sabater, quan pica les soles de les sabates que recompon. És ben curiós que una òpera marcadament jueva servís per una altra òpera que, a dir d’alguns experts, conté, en essència, els elements més bàsics del nazisme exposats en el monòleg de Hans Sachs. Menys estrany és que “La juive” entusiasmés a Gustav Mahler també jueu com Fromental Halevi i, com ell, gran coneixedor de la música del seu poble.

He portat dues versions de la preciosa peça musical. La primera ens la canta el gran tenor francès Georges Thill que en fa una creació canònica, la segona està interpretada pel tenor estatunidenc Neil Schicoff i més que una creació, ens ofereix un Eléazar reencarnat.

Saber les vostre opinions serà un premi per mi.

Rachel quand du Seigneur
la grace tutelaire
A mes tremblantes mains confia ton berceau,
J'avais à ton bonheur
Voué ma vie entière.
Et c'est moi qui te livre au bourreau!
J'avais à ton bonheur
Voué ma vie entière,
Et c'est moi qui te livre au bourreau,
Et c'est moi qui te livre au bourreau!
Mais j'entends une voix qui me crie:
Sauvez-moi de la mort qui m'attend!
Je suis jeune et je tiens à la vie,
Ô mon père épargnez votre enfant,
Je suis jeune et je tiens à la vie,
Ô mon père, ô mon père, épargnez votre enfant!
Ah! Rachel, quand du Seigneur
La grâce tutélaire
A mes tremblantes mains confia ton berceau,
J'avais à ton bonheur
Voué ma vie entière.
Et c'est moi qui te livre au bourreau,
Et c'est moi qui te livre au bourreau!
Et c'est moi qui te livre au bourreau,
Rachel, je te livre au bourreau!
Rachel, c'est moi, moi,
moi qui te livre au bourreau!
Et d'un mot, et d'un mot arrêtant la sentence,
D'un mot arrêtant la sentence
Je puis te soustraire au trépas!
Ah! j'abjure à jamais ma vengeance,
J'abjure à jamais ma vengeance,
Rachel, non tu ne mourras pas!

[ Merci à Dédé65 d'avoir ajouté ces paroles ]

Video de Georges Thill: Jacquesurius
Video de Neil Schicoff: melchiorfa

HENRY JAMES PER COLM TÓIBÍN

2011-07-14T02:04:00.095+02:00

He gaudit tant llegint "The Master" que em sabia molt greu veure com cada dia minvava el gruix de fulls que em quedava pendent. Algun dia vaig aconseguir enganyar-me deixant-lo damunt d’una tauleta i mirant-me'l, de tant en tant, satisfeta d’haver vençut la desmesura que m’és característica quan un llibre em captiva.

escriptor irlandès Colm Tóibín nascut a Dublín l’any 1955 ha escrit a la manera d’Henry James una novel·la sobre algú que hauria pogut ser Henry James. Ni és novel·la històrica –un gènere que no puc digerir- ni tampoc biografia en el sentit convencional de la paraula. És veritat ficcionada? Relat real?. No seré jo qui posi nom a la mixtura d’aquesta història que se’ns presenta en forma de novel·la i que ha estat esplèndidament escrita per un autor que ha pogut accedir a tota la documentació de Henry James, que li ha estat necessària, per bastir un llibre tan sòlid com bell.

La novel·la, dividida en onze capítols, comença el gener de 1895 quan Henry James té cinquanta-dos anys i està instal·lat, des de fa temps, a Londres. James, novel·lista d'èxit, ha fracassat en una obra de teatre i ha hagut de veure com el públic adora a Oscar Wilde a qui ell no considera massa i creu que és un pallasso en el pitjor sentit de la paraula. D’aquesta manera el lector podrà veure com el gran novel·lista estatunidenc segueix el judici de Wilde, des de la seva torre de marfil, on el visiten els amics i fan safareig vestits de dandis. Cada capítol avança en el present i, alhora, ens recorda el passat a través dels pensaments del seu protagonista. És molt important l’erràtica infantesa de l’escriptor per causa d’un pare intel·lectual i viatger, el punyent record d’Alice, la seva única germana –té tres germans de sexe masculí- que ens portarà al desencadenant d’ "Una altra pas de rosca"...i també al de la figura central de "Washington Square", aquella magnífica novel·la que William Wyler va portar al cinema amb Olivia de Havilland i que aquí se’n va dir “La heredera”. Coneixerem dues dones més, inspiradores de dos dels més densos personatges creats per Henry James. Minnie Temple, la seva cosina que va morir tuberculosa als vint-i-quatre anys, podria ser la protagonista de “Les Bostonianes” mentre que la seva amiga Constance Fenimore Olson, escriptora, l’hauria fet crear l’atractiu personatge d’Isabel Archer a “Retrat d’una dama” de la qual també n’hem tingut una bona pel·lícula de títol idèntic, dirigida per Jane Campion i interpretada per Nicole Kidman. A través del seu tracte amb Minnie i Constance veurem com, probablement, elles el varen estimar amb intensitat mentre ell romania un amic charmant però inaccessible. Constance Fenimore Olson que havia compartit les dependències d’un palazzo, llogat a Florència, amb James, va, fins i tot il·lusionar-se, d’una forma no gens infundada, pensant que l’escriptor agafaria una vivenda a Venècia –on es va instal·lar ella més tard- i així el podria gaudir sovint. Per desgràcia de Constance no va ser així i, ella, que arrossegava una depressió des de força abans de saber qui era James, va acabar saltant del seu balcó venecià, morint així, al mig del carrer, del que es creia que podia ser un suïcidi i potser era un mareig inesperat. No vull seguir explicant perquè m’engresco i “The Master” s’ha de llegir i assaborir per arribar al final amb una mica de tristesa perquè ja s'ha acabat però, alhora, no reprimint un fort aplaudiment cap a Colm Tóibín vista la gran labor que ha fet . Per enganxar-vos més, si és que en sé prou, puc avançar que queda clara l’atracció que Henry James sentia cap als homes bells i joves, que s'expliquen fets de la seva joventut relacionats amb la sexualitat, la guerra, el fonamentalisme rel·ligiós del seu pare, l’ambient tancat en què vivien tots els James, la seva manifesta vocació d'escriptor... També puc dir que un dia va marxar de Londres i es va comprar una casa a la bella població de Rye, una casa prou gran com per tenir-hi servei i convidats, voltada d’un jardí generós i gens lluny de la platja. A Rye va tenir problemes molt seriosos amb els Smith, els seus majordoms. Això sol ja és una novel·la en sí mateix. De fet, cada capítol, escrits tots amb una cohesió envejable, amb una economia narrativa excepcional, és una novel·la perquè l’escriptor Tóibín ha sabut desenvolupar l'acció pràcticament per temes i ho ha fet d’una forma tan subtil com ordenada i amb una sensibilitat que Henry James, de ben segur, hauria sentit germana de la seva pròpia.

Llegint "The Master" he sentit sempre la veu discreta, i no per això menys afilada, d'un narrador i mai la de l'escriptor aplicat que ha devorat hemeroteques i, creieu-me, la segona figura és la que val i el seu talent el que dota la història d' una fluïdesa hipnòtica al servei d'una figura gran de la literatura universal, que sempre sona a veritat. Sí. El protagonista hauria pogut ser Henry James.

The Master
Colm Tóibín
Picador

En castellà

Retrato del novelista adulto

Edhasa 2006
Barcelona

en català:

No consta traducció.

Fotografia: Lamb House, casa de Henry James a Rye (Sussex), David Archer, Guardian co. uk

VICENTE ALEIXANDRE...CARICIA, SEDA, MANO

2011-07-09T01:13:00.020+02:00

SE QUERÍAN

Se querían.
Sufrían por la luz, labios azules en la madrugada,
labios saliendo de la noche dura,
labios partidos, sangre, ¿sangre dónde?
Se querían en un lecho navío, mitad noche, mitad luz.

Se querían como las flores a las espinas hondas,
a esa amorosa gema del amarillo nuevo,
cuando los rostros giran melancólicamente,
giralunas que brillan recibiendo aquel beso.

Se querían de noche, cuando los perros hondos
laten bajo la tierra y los valles se estiran
como lomos arcaicos que se sienten repasados:
caricia, seda, mano, luna que llega y toca.

Se querían de amor entre la madrugada,
entre las duras piedras cerradas de la noche,
duras como los cuerpos helados por las horas,
duras como los besos de diente a diente solo.

Se querían de día, playa que va creciendo,
ondas que por los pies acarician los muslos,
cuerpos que se levantan de la tierra y flotando...
Se querían de día, sobre el mar, bajo el cielo.

Mediodía perfecto, se querían tan íntimos,
mar altísimo y joven, intimidad extensa,
soledad de lo vivo, horizontes remotos
ligados como cuerpos en soledad cantando.

Amando. Se querían como la luna lúcida,
como ese mar redondo que se aplica a ese rostro,
dulce eclipse de agua, mejilla oscurecida,
donde los peces rojos van y vienen sin música.

Día, noche, ponientes, madrugadas, espacios,
ondas nuevas, antiguas, fugitivas, perpetuas,
mar o tierra, navío, lecho, pluma, cristal,
metal, música, labio, silencio, vegetal,
mundo, quietud, su forma. Se querían, sabedlo.

Vicente Aleixandre

Mai no he pogut saber a qui podien estar dedicats uns versos tan sublims, versos que parlen d'un amor furtiu que, com una força oculta , galopen cecs seguint el seu camí. S'estimàven arreu i sempre.

Compartiu si us ve de gust, un dels poemes que prefereixo d'entre el molts que, per fortuna, em fan vibrar.

Fotografia: Two men dancing-Robert Mapplethorpe

VERSOS NEGATS (I)

2011-07-03T01:25:00.001+02:00

White-José María Sicilia

M’aturo en un instant passat

i m’hi repenjo

com per tornar-lo a viure.

El voldria cantar

sobre el paper

en un discret silenci

solament traspassat

pels justos mots triats

però

deserten substantius i verbs,

adjectius anhelats

I no puc confegir

ni el vers aproximat,

inabastable,

que em balla al pensament.

Anoto la frisança

que la pell manifesta

perquè la veu em falta.

Una línia de plata

-potser el mar acerat

de la tarda malalta-

em priva del record

I em nega la paraula.

Glòria a.p.

Versos negats

Fotografia: artist.christies.com

DESPRÈS DE SANT JOAN, JOKANAAN

2011-06-27T01:57:00.002+02:00

Sant Joan Baptista-Andrea del Sarto

Jokanann: On és aquella que es va lliurar als Capitans d’Assíria? On és la que s’ha lliurat als joves egipcis, els que llueixen fins vestits de lli, i pedres de jacint, que porten escuts d’or i tenen cossos de gegant? Aneu i digueu-li que abandoni el llit de les seves abominacions, el llit del seu incest; que escolti la paraula d’aquell que prepara els camins del Senyor, i que es penedeixi dels seus pecats. I si no se’n penedeix de seguida, digueu-li que vingui, doncs el braç del senyor ja empunya el seu flagel.

(...)

Salomé: Jokanaan, estic enamorada del teu cos! El teu cos és blanc com els lliris d’un camp que el segador mai no ha segat. El teu cos és blanc com la neu que jau a les muntanyes de Judea i baixa fins les valls. Les roses del jardí de la reina d’Aràbia no són tan blanques com el teu cos. Ni les roses del jardí de la reina d’Aràbia ni les petjades de l’alba il·luminant les fulles, ni la sina de la lluna quan jau damunt del mar...No hi ha res en el món tan blanc com el teu cos. Deixa’m tocar el teu cos.

(...)

Salomé: (...)...Oh com t’he estimat. T’estimo encara, Jokanaan i t’estimava només a tu...Estic assedegada de la teva bellesa; Estic famèlica del teu cos; i res, ni vins ni fruites poden calmar el meu desig. Que faré ara, Jokanaan? Ni les sangs ni les aigües més poderoses poden apaivagar la meva passió. Jo era una princesa i tu em vares menysprear. Jo era una verge i tu em vares prendre la virginitat. Jo era casta i tu vares omplir de foc les meves venes...Ah! Ah! Per què no em vares mirar mai, Jokanaan?. Si m’haguessis mirat m’hauries estimat. Jo sé que m’hauries estimat, i el misteri de l’amor és més gran que el misteri de la mort. Estimar és l’unica cosa que un ha de considerar.

Com que els sants tenen vuitena, tres dies després de la festa de Sant Joan porto tres fragments, un per cada dia, de l'obra en la qual Oscar Wilde va fer de Joan el Baptista l'objecte de l'amor de Salomé, princesa de Judea, filla d'Herodies i fillastra i neboda d'Herodes Antipas que, enfollit, veient-la dançar, va haver de concedir-li el cap de Joan, el profeta, servit en safata d'argent.

El primer fragment correspon a quan Joan emergeix de la cisterna on Herodes el té presoner. Recordem que surt obeïnt el caprici de la princesa Salomé que, sentint-lo predicar en solitud, ha exigit de veure'l. Joan, Jokanaan s'esbrava contra la pèrfida Herodies, sospitosa d'haver assassinat el seu espós, germà d'Herodes, el seu actual marit.

El segon fragment és la garlanda de flors verbals que Salomé dedica a Joan quan el veu tot sencer, una proposta ardent que degut al rebuig del profeta es converteix en un clar assetjament. Salomé no aconseguirà l'home i ell ho pagarà amb la vida. Ella també, és clar però per besar-lo, l'haurà hagut de matar.

I el tercer fragment pertany al monòleg final de la princesa i el diu, desesperada, amb el cap ensangonat del Baptista entre les seves mans. Culminarà amb el desitjat bes a la boca que Jokanaan li ha negat en tot moment. El petó té el sabor amarg de la sang. Potser l'amor té també un gust amarg, diu la noieta mentre el seu padrastre, desencaixat, ordena que els soldats l'esclafin amb els escuts.

Video d'Onegin65

The Plays of Oscar Wilde

Salomé
Oscar Wilde
Wordsworth Classics

Salome

Òpera de Richard Straus basada

en Salomé d'Oscar Wilde.

Traducció dels fragments g.a.p.

MACBETH, CINEMA OPERA HOUSE

2011-06-21T19:39:00.001+02:00

Simon Keenlyside en Macbeth

El dilluns, dia 13 d’aquest mes de Juny vaig assistir a la retransmissió de l’òpera de Verdi Macbeth al Màgic de Badalona i des de la Royal Opera House de Londres.

L’espectacle comptava amb un molt bon repartiment. L’orquestra dirigida per Antonio Pappano va sonar sempre impecablement verdiana i, a més a més, el maestro va fer-nos de presentador de la tragèdia shakespeariana mostrant un gran coneixement de cada personatge. També varem poder escoltar els intèrprets dient la seva sobre el paper que els havia tocat representar. L’excel·lent baríton anglès Simon Keenlyside va ressaltar la feblesa de Macbeth, un ser tan ambiciós com acovardit. Raymond Aceto, baix estatunidenc de bellíssima i contundent veu, va defensar la noblesa de Banquo mentre Lyudmila Monastyrska, soprano ucraïnesa, ens va dir que Lady Macbeth no era ben bé dolenta i que la prova la teníem en com els remordiments i les visions de sang no la deixaven viure.

La producció de Phillyda Lloyd ja l’havíem vista, fa uns quants anys, al Gran Teatre del Liceu en una magnífica funció encapçalada per Carlos Álvarez i Maria Guleghina. És una producció molt treballada on priva l’atmosfera angoixant que, lenta però inexorable, va subratllant el crim dels senyors Macbeth.

Com sabem tots, Macbeth va ser adaptada de la tragèdia de Shakespeare pel llibretista Francesco Maria Piave i, amb un retoc final, encarregat per Verdi, a càrrec del comte Andrea Maffei home molt culte i gran coneixedor de l’obra del poeta anglès. Més tard i sempre amb Francesco Maria Piave, Verdi compondria Otello i Falstaff, la trilogia de Shakespeare. La intenció de Verdi de escriure El rei Lear va quedar en un intent frustrat.

La retransmissió vista el dia 13, doncs, va ser, en general, agraïda de veure i escoltar. Simon Keenlyside va fer un Macbeth absent i dèbil, desitjós de poder i alhora espantat de les prediccions que, en començar el primer acte, li fan tres bruixes. La veu no va mostrar notorietat i dramatisme fins el final, quan es creu guanyador i en presumeix, mentre el baró de Macduff li anuncia la mort indefugible i, d’altra banda, també predita per les bruixes. En les dues últimes aries, Keenlyside va assolir les cotes imprescindibles per fer palesa la seva qualitat vocal i artística. Raymond Aceto va compondre un Banquo net de cant i de mirada amb alguna dificultat a l’hora de col·locar els aguts. Lyudmila Monastyrska va cantar segura i amb una veu rodona i abundant que sempre va controlar perfectament. Va ser una verdadera llàstima que, en cap moment, Macbeth i senyora semblessin el que eren, una parella còmplice essent ella, la dona sense nom, el puntal fort del duo pervers. Keenlyside treballava distant i ella anava fent soleta. Ni un sol gest, ni una pobra mirada em varen poder fer creure que el senyor i la senyora estaven fortament compenetrats i que un crim perpetrat en complicitat profunda, els convertiria en reis d’Escòcia. Me’n vaig anar amb la sensació de que a Keenlyside no li feia cap gràcia la soprano ucraïnesa. Fins i tot, en el moment de saludar, va evitar mirar-se-la.

Per acabar m’aturo en el personatge de Macduff, el que menys canta i un dels més aplaudits perquè Verdi li va escriure una ària bellíssima. A la retransmissió esmentada, cantava el tenor Dimitri Pittas, un xicot jove i esforçat, amb uns ulls espantats que no s’adeien gens amb el que la cançó resava. Macduff que havia fugit dels Macbeth cap a Anglaterra, torna amb els fills de Duncan, el rei assassinat, per venjar-lo donant mort al tirà.

He escollit un tenor que no sempre l’encerta però que, en justícia, ha fet un dels Macduffs més bonics dels que he escoltat últimament. Es tracta de Marco Berti que canta mirant-nos a la cara amb un raig d’envejable veu nítida, fraseig impecable i dicció perfecta. Quan acaba fa esclatar el teatre.

Video de LaVoceDiOpera
Fotografia: roh

JAMES JOYCE, ULISSES: MÉS MIRADES

2011-06-16T01:13:00.010+02:00

Eccles Street, 7, Dublín, domicili de Leopold Bloom a Ulisses

Avui 16 de Juny és el dia de Bloom. Aquesta jornada que s’inspira en el camí que fa Leopold Bloom, protagonista de l’ Ulisses, a la novel•la de Joyce, va començar a celebrar-se l’any 1954 i se’n va dir Bloomsday en record del Doosmday o dia del judici.

En el capítol corresponent a Calipso, segons l’ordre d’Homer que l’autor segueix meticulosament, podem veure com inicia la jornada Leopold Bloom que, un cop vestit, surt de seguida a comprar esmorzar per a ell i la seva muller que encara roman al llit. Al senyor Bloom li agraden el ronyons de porc i se’n compra un. Quan torna a casa el posa a la paella i, mentre, porta l’esmorzar a Molly que li fa retrets i encàrrecs. De cop i volta se sent olor de socarrim i Leopold Bloom crida “el ronyó!” i torna a la cuina per veure de salvar-lo del foc. Un tros de carn socarrimada la tira al gat i la resta se la menja ell amb daus de pa que suca al plat on el tall de ronyó ben cuit va destil•lant la seva aromàtica substància. Acompanya les mossegades amb glops de te calent.

Tal dia com avui i no només a Dublín, es reuniran ulissians empedreïts o, simplement, amants del menjar, la diversió i la beguda i adaptaran la ruta que Bloom va fer a Dublín en un sol dia a la ciutat o poble on siguin.

James Joyce va exigir-se divuit estils literaris diferents, un per cada capítol. A l’ Ulisses hi trobem des de Chaucer a Dickens passant per Shakespeare però l’autor hi introdueix també el que se’n diu monòleg interior que ha tingut una influència enorme en tota la literatura postjoyciana. El monòleg interior, Joyce el copia obertament de l’escriptor francès Edouard Dujardin (1861-1949) i, en concret, del seu llibre “Les lauriers sont coupés” (1888). Joyce afegeix al monòleg interior una qualitat audaç, realista i genial presentant-nos el fil del pensament quasi tal i com és, ple de paraules inacabades, dubtes, fluctuacions, associacions interiors i exteriors, lapsus, impulsos...conformant un text gairebé irracional i alhora fascinant ja que és un calc del nostre propi discurs mental que vola sense articular un monòleg prèviament compost.

El capítol dedicat a “Nausicaa” és llegeix amb agradable tranquil•litat i, malgrat ser una mica cruel, és de bellesa colpidora. La “Nausicaa” de Joyce és Gerty McDowell , una noia jove que, a la platja de Sandymount, tot i vestida, s’exhibeix per a Leopold Bloom amb voluntad de provocar-li una erecció. Ho aconsegueix però, per qui el vulgui llegir, em callo la sorpresa final. L’estil imita el de les revistes de moda de l’època. És polit, acurat i tan transparent com l'aire que, invisible, se sent damunt la sorra.

James Joyce va treballar set anys amb l’Ulisses. Del 1914 al 1921 hi va posar el cap i el coll durant deu hores diàries. Sempre tenia al costat diccionaris de rimes, mapes i directoris de carrers de Dublín així com una història de la ciutat escrita per Gilbert. Molt sovint escrivia als amics perquè li confirmessin quants esglaons tenia una determinada escala, on acabava aquell edifici i quina distància hi havia d’una botiga de queviures a una casa. En aquesta labor gegantina també hi col•laborava molt la seva tia Josephine a qui mai li'n va donar les gràcies i que, a més a més, no va entendre, de cap manera, el llibre del seu original nebot.

A més a més de Molly Bloom l'Ulisses presenta altres figures importants com l'imprescindible Stephen Dedalus, alter ego de Joyce i deliciós narrador de Retrat de l'artista adolescent. Leopold és a Ulisses com Stephen és a Telémac. Trovar-se els crearà una identificació paternofilial.
El capítol final, Penèlope, consta de vuit paràgrafs sense puntuar. Segueix el pensament de Molly Bloom mentre agafa i no agafa el son. Fluctuen les paraules en el cap, es repeteixen les històries que s’explica en un vaivé somnolent i, alhora, exultant de records plens de sensualitat. L’última paraula pensada és Sí. L'última del capítol i l'última del llibre.

A Ulisses, James Joyce va emprar noms de persones de Dublín així com llocs reals alguns dels quals encara es poden visitar. Dublín no seria la mateixa ciutat sense el llibre de Joyce i encara que, no tothom l’hagi llegit, els dublinesos saben que existeix i se’l recorda molt sovint marcat en pedra o ferro. James Joyce deia que ell tenia totes les paraules de la llengua anglesa i que només li calia posar-les per ordre. La seva influència ha estat descomunal perquè ha arribat, fins i tot, a aquells que no l’han llegit mai tant va transcendir en l’idioma anglès. Novel•les com Berlín Alexanderplatz d’Alfred Döblin, Manhattan transfer de John dos Passos i Sota el volcà de Malcolm Lowry són mostres fefaents del poder de l’Ulisses. Cada país d'Europa va desitjar un Ulisses.

Aquest escrit que sortirà quan faci anys que Leopold Bloom, el 16 de juny de l’any 1904, encara dormia al número 7 d’Eccles Street, a Dublín, està dedicat a tots els homes que com ell simbolitzen l’amor, la pau i la bondat.

Fotografia: Phil Philips, professor d'Arqueologia de Harvard, 1950-www.rosenbach org.

JAMES JOYCE, ULISSES: MIRADES

2011-06-11T03:34:00.006+02:00

El primer dia d’escola del petit James Joyce, nascut a Rathgar (Irlanda) l’any 1882, es recorda especialment perquè quan el mestre li va preguntar quans anys tenia, el nen va contestar seriós que dos quarts de set. Tothom va riure molt ja que estava molt clar que en tenia sis i mig.

Quan James Joyce es va creuar amb Nora per primer cop, en una plaça de Dublín, li va preguntar de seguida com se deia. Era obvi que la noia li havia agradat però no li va causar menys atracció el seu nom perquè també era el de la protagonista de “Casa de nines” de Ibsen, una obra que admirava d’un dels seus autors més valorats. Cal recordar que James Joyce va aprendre la llengua noruega per poder llegir les obres d' Ibsen en directe.

A Trieste on exercia de professor d’anglès a l’acadèmia Berlitz, Joyce trobava a faltar la pluja beneïda de la terra que havia deixat. Suportava bé l’exili que ell mateix s’havia imposat per fugir de l’estretor moral imperant a Irlanda. Escrivia molt sovint al seu germà Stanislaus, Stan i en una de les seves cartes li deia “jo mateix sóc nacionalista sempre i quan no se’m prohibeixi escriure en llengua anglesa”.

Ulisses estava destinat a ser un relat més del recull “Dublinesos”. Si es descuida! . Esdevé el que se’n diu una novel•la perquè a l’autor, entusiasta de l’Odissea homèrica, el relat se li torna exigent i decideix fer-ne una moderna adaptació amb un protagonista inconegut, un ciutadà de nom Leopold Bloom, jueu convers, que cada dia lliura la seva odissea quotidiana com un anònima reencarnació d’Odisseus o Ulisses.

Leopold Bloom té, en realitat, un cognom hongarès: Virag que significa el què és el mateix en llengua anglesa: floració.

Els estudiosos diuen que Ulisses pot ser considerat també un recull de relats que exigeix, això sí, la mateixa coberta. Cada un dels seus divuit capítols permet una lectura independent. Fer el paral•lel entre l’Odissea d’Homer i l'Ulisses joycià és tan laboriós com gratificant per quan veiem la genial imaginació de l'autor que trasllada la grandesa èpica a la lluita diària que no per modesta és menys èpica o menys gran. Podríem dir: Tots som Leopold Bloom.

Aquesta exposició no acaba aquí. Hi haurà una segona entrega d’aquestes mirades coincidint amb el Bloomsday que se celebra el proper dia 16. Ara fa sis anys justos jo passejava per Dublín. M’havia endut “Dublinesos” perquè l’Ulisses m’ocupava massa espai a la bossa. L’havia deixat a casa ja molt avançat. No sé si per atzar o no en vaig acabar la lectura el 16 de Juny, el Bloomsday. El virtuós soliloqui final de Molly Bloom m’havia deixat embadalida.

Fotografies de g.a.p. : Arbres del Trinity College de Dublín (Irlanda)