divendres, 25 de març del 2011

ELIZABETH TAYLOR, IN MEMORIAM

Elizabeth Taylor-Pintura sobre fotografia-Andy Warhol
I és clar que era molt maca! Tenia una cara tan bella com irrepetible encara que li donessin el paper protagonista d'Elephant Walk a causa de tenir certa semblança amb Vivien Leigh que, escollida pel director William Dieterle,  es va posar malalta.
No em causa cap plaer passejar-me per la seva vida de bellesa rutilant indiscutible i dona extravagant de costums estrafolaris que em resulta fins i tot antipàtica. Tantes pells, tantes joies, tants homes! . Diuen que era terriblement malparlada, consentida fins a la nàusea i que es passava la vida als estudis exposada als fotògrafs que –això sí que per sort- han deixat constància d’aquella cara comparable a l’aparador d’una joieria tant els seus ulls eren qui sap quines precioses pedres, i robins els seus llavis sobre el llenç del seu cutis de seda.
Sí, en canvi,  que em vull passejar per tres de les seves pel•lícules –abans les pel•lícules eren de les estrelles del cinema- i recrear la dolcissima effigie de la nena a la meravellosa A place in the sun (1951) de George Stevens, director d’Allò que el vent s’endugué, així que poca broma. En aquesta pel•lícula Taylor es va haver de banyar en un llac d'aigua freda, cosa que no li convenia per causa de problemes menstruals. Es va arribar a trobar tan malament que, sempre més, els seus contractes per actuar varen mostrar una clàusula que li permetia reposar durant aquells dies. Pot ser que en el rodatge s’enamorés de Montgomery Cliff amb el qual hi va romandre amiga fins a la mort de l'actor, molt prematura. Cliff, que l’adorava i l’anomenava Bessy Mae, mai no la va requerir per altra cosa que no fos amistat però es tractava d'una amistat íntima i molt còmplice que els feia tenir secrets etílics i, qui sap si d'altres més enllà. A place in the sun basada en la novel•la de Theodore Dreiser “An american tragedy” va resultar una perla superior a la millor que Taylor s’hagi pogut penjar mai al coll. Va guanyar cinc Oscar i és una obra imprescindible per a cinèfils adults.
Amb “Suddently last summer” (1957), una obra de teatre de Tennesee Williams filmada per l’excel•lent Joseph L. Mankiewicz, vaig descobrir una Taylor amb un preciós vestidet negre i la vaig identificar amb la noia tan maca que, feia anys, havia vist, sense nom, en un calendari de Vichy Catalán. Altra vegada l’amor amb Montgomery Cliff i la lluita contra una pèrfida tia interpretada per Katherine Hepburn. Era una pel•lícula tensa i morbosa, d’un blanc i negre molt potent, on la bellíssima Liz se sentia permanentment amenaçada, i amb raó,  per la mamà del seu tèrbol cosí que, quan comença la pel·lícula, ja és mort.
Acabaré amb l’estupenda “Reflections in a golden eye” (1967) de l’inoblidable John Huston que va fer de la magistral i breu novel•la de Carson McCullers, una adaptació modèlica. L’acció transcorre en un petit quarter militar on tothom es mor d’una mena d’ avorriment que combat amb sexe, begudes fortes, hípica matinal i dolor reprimit. Taylor –a qui mai vaig tenir per una bona actriu- va brodar el paper de Leonora, l’esposa d’un militar interessat pels homes i del qual ella sap venjar-se, amb intel•ligent superficialitat, ornant amb impassibles corns aquell front tan distret prestat per un hermètic Marlon Brando. Vull afegir que vaig veure aquesta pel•lícula a la televisió de Catalunya i, per tant, doblada al català i que Maria Ferranda Gil –a qui sempre he tingut per una gran actriu- donava veu a Leonora fent del treball de Taylor una obra d’art sense qüestió.


Elizabeth Taylor es va morir no fa ni quatre dies. Fou una beutat per la història.


Un ball d’enamorats per recordar en la fotografia magistral de William C. Mellor.






16 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

M'ha agradat molt el teu comentari, tan sincer... aquests dies he sentit a parlar molt d'ella, però sovint com que era la millor, el mite, ningú s'hi pot comparar... i com que jo tampoc ho veig tan així... em fa gràcia com ho expliques. Una cosa no treu l'altra. I tu combines els dos aspectes molt i molt bé.

GLÒRIA ha dit...

Gràcies, Carme. És que hem pertangut a una generació de mitòmans i fills de mitòmans i penso que, ni tu ni jo, som amants de la mitificació. Era una senyora molt maca, una actriu dubtosa i amb els anys...una dona petita i grassona d'ulls enlluernadors.
Un petó molt fort!

Allau ha dit...

Tenia una cara bellíssima, i un cos més discutible, però a "Qui tem a Virgínia Woolf" ens va donar molts motius per a considerar la vulgaritat com un succedani de la sublimitat.

GLÒRIA ha dit...

Interessant comentari, Allau. Va fer un "tour de force" com el va fer també Vivien Leigh a "Tramway..." on surt molt desafavorida si la comparem a Scarlet. Ara bé, en Leigh el talent ni es qüestiona. Preciosa o desmillorada era una actriu incomparable. Taylor a V.W. va voler demostrar que podia prescindir del glamour i és un punt a favor d'ella.

la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit...

La mare deia d'ella que tenia els ulls de color violeta. "Has vist mai una dona amb els ulls d'aquest color?" Em vaig passar una temporada buscant-ne, i no, no en vaig trobar cap, encara que van fascinar-me molts dels que vaig veure.
Gràcies per l'apunt biogràfic, no en sabia gaire res més, de l'Elizabeth Taylor.

Júlia ha dit...

Tota una estrella, tota una època, excel·lent article.

GLÒRIA ha dit...

Sònia,
Efectivament, diuen que no n'hi ha d'ulls color violeta i que probablement ella tampoc els hi tenia. El cas és que eren preciosos.
Un petó.

Júlia,
Gràcies per les teves paraules.

Dr. Vilardekyll ha dit...

A "Allò que el vent s'endugué" consta com a director, oficialment, Victor Fleming, i no George Stevens.

GLÒRIA ha dit...

Dr.,
Tens tota la raó. Un lapsus que em costarà perdonar-me. Escriure cent vegades el nom de Victor Fleming. Em va agradar tant "A place in the sun" que, inconscientment, li he atribuït una de les grans joies del cinema.
Per cert, crec que no havies deixat mai comentari...doncs, molt benvingut i agraeixo el teu aclariment.

Alberto Granados ha dit...

Formaba parte de mi olimpo personal, del que la edad se está llevando a demasiada gente...

AG

Joaquim ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joaquim ha dit...

La Taylor, això ja diu molt d'ella, ja que no tothom, ni tan sols moltes de les grans estrelles es poden identificar tan sols amb l'article al davant. La Taylor, la Davis, la Hepburn, si,però a ningú amb dos dits de senderi se li passaria mai pel cap dir la López (per referir-se a la Jennifer) o la Theron, oi?, La Taylor era una actriu que no m'ha acabat de fer mai el pes i que la seva màxima actuació, segons el meu particular i personal criteri, sigui la de la Qui té por a Virginia Woolf?, on no deixava d'interpretar les bronques quotidianes amb el Sr. Burton, ja diu molt de la meva valoració.
En l'altre Oscar, injustament li va robar a la magnífica McLaine de L'Apartament, sempre sota la meva particular opinió, és clar.

Ara, els ulls i la cara, van fer molt per enlairar-la al més alt dels cims dels estels de Hollywood, que no ha de ser pas el mateix cim de les actrius.

La resta, com bé dius en els teus addictius apunts, s'ho va fer ella soleta amb la seves excentricitats de diva vulgar. No cal dir que com és habitual, m'has deixat emBADAlit.
El comentari anterior, l'esborrat era el meu, però he afegit alguna coseta.

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
Ha empezado el desfile. Va muriendo gente, protagonistas de nuestra juventud. Tomemos nota sin amargura. Es irremediable.
Una abraÇada!

Wstimat Joaquim,
Sembla que una majoria us decanteu per "Qui te por de Virgínia Wolf?", pel·lícula trencadora en la carrera de LA Taylor però que a mi, sense que em desagradi, no m'entusiasma.
Clama al cel que l'Oscar no fos per la McLaine de L'Apartament. Estaba insuperable.
Gràcies per llegir-me i deixar-ne generosa constància.

novesflors ha dit...

Molt bon apunt. I... si no hi ha cànons de bellesa, vull dir, no tots tenim el mateix concepte de bellesa, per què coincidim tots (jo també ho pense) que fou una dona bellíssima? -em pregunte-, quins elements produeixen aquesta opinió unànime?

novesflors ha dit...

Vull dir, qué és bell i què no ho és?

GLÒRIA ha dit...

Quina pregunta tan difícil Novesflors!. La bellesa és molt subjectiva i diuen que roman en els ulls dels que ens miren. No crec que la opinió sigui unànime. trobaríem persones que arrufarien el nas. Jo trobo guapíssim a Paul Newman però una coneguda meva diu que solament és interessant...jo trobo una bellesa a l'Alain Délon i la meva germana fa una ganyota i diu que no li agrada.
Rep una abraçada, poeta!