dissabte, 24 de desembre del 2011

I JA ÉS NADAL !

Gentile da Fabriano-Nativitá (segles XIV-XV)
Des de l'Arbre de Foc, estimats llegidors, us desitjo un Nadal ple de pau i rialles. Els temps imposen sobrietat. Per molts serà bo descobrir que no cal gastar-se molts diners per sentir-se raonablement feliç. Detalls mil cops repetits com l'escalfor d'unes mans estimades, la fresca de la nit,  i el cant humil d'un cor parroquial brillaran més que mai en aquests dies i en aquest món que,  com deia el malaurat historiador Tony Judt,  no se'n surt.

Gaudiu, benvolguts,  de la cristal·lina veu de la soprano Victòria de los Àngeles interpretant una deliciosa cançó de bressol siciliana, Era la vo








Video de pslogge-cançó Era la vo de Geni Sadero

dimarts, 20 de desembre del 2011

KAVAFIS, ORACLE D'AMOR I VIDA


El top model basc Jon Kortajarena
EL QUE PUGUIS
I si no pots fer la teva vida com la vols,
en això, al menys esforça’t
tant com puguis: no l’envileixis
amb el contacte excessiu de la gent,
en massa tràfecs i converses.
No l’envileixis portant-la, duent-la sovint i exposant-la
a l’estupidesa quotidiana
de les companyies i les relacions,
fins que arribi a ser pesada com una estranya.

TORNA
Torna sovint i pren-me,
Sensació estimada, torna i pren-me
Quan del cos la memòria es desperti
I un antic desig torni a passar per la sang;
Quan els llavis i la pell recordin
I les mans sentin com si toquessin altre cop.
Torna sovint i pren-me de nit,
Quan els llavis i la pell recordin...

LES FINESTRES
En aquestes estances fosques per on passo
dies asfixiants, vaig i vinc amunt i avall
per trobar les finestres.-Quan s’obri
una finestra hi haurà un consol-
Però les finestres no hi són, o jo no puc
trobar-les. I potser millor que no les trobi.
Tal vegada la llum sigui un nou turment
Qui sap quines coses noves em mostrarà.

QUAN DESPERTIN
Intenta guardar-les, poeta
per més que en siguin poques aquelles que s’aturen.
Les visions del teu amor
Posa-les, mig ocultes, entre les teves frases.
Intenta retenir-les, poeta,
quan despertin en la teva ment
a la nit o en el fulgor del migdia.

Konstandinos Kavafis (1863-1933) va entrar al món amb la força d’un àngel misteriós quan l’escriptor britànic Lawrence Durrell el va convertir en l’oracle de la seva celebrada obra novel·lística "El quartet d’Alexandria" on s’anomenava a Kavafis com “el poeta de la ciutat”. Aquest fet esdevenia sobre el 1955. Més tard, el cantautor català Lluís Llach va musicar una sèrie de poemes de Kavafis entre els quals ha estat especialment afortunat “Ítaca” si be erròniament pronunciat “Itaca", probablement per una qüestió de comoditat musical espontània.
Al llarg dels seus setanta anys de vida Kavafis va escriure uns dos-cents poemes. La temàtica està centrada en l’art, la política i, sobretot, en el món de l’amor homosexual que el poeta canta amb elegància i desinhibició. Parlar de Kavafis el segle XXI és parlar ja d’un clàssic. Va ser ric quan era infant i un adolescent pobra repartit entre Londres i la seva ciutat de naixement Alexandria, a la qual es va quedar per sempre, treballant com a periodista i canvista a la borsa. Se’l recorda escrivint poemes des de molt menut però mai va editar cap llibre en vida i, el que és més curiós, mai va donar cap pas per donar-se a conèixer. Probablement la temàtica dels seus bells i càlids poemes d’amor el va convertir en l’home secret que finalment hem descobert.
Guardem les seves paraules a flor d'ànima i, en silenci, exaltem el poeta.  

Fotografia: people

dimecres, 14 de desembre del 2011

UN BELL BALL



Un equip de futbol soviètic visita una ciutat d’Europa occidental. El motiu és la gran exposició industrial que la ciutat celebra. L’equip de futbol soviètic ha de jugar un partit contra l’equip local, feixista, òbviament. L’esforç que fa l’equip soviètic per demostrar la seva perfecció social i esportiva xoquen constantment amb l’ineficaç administració de la ciutat occidental, corrompuda per la degradació dels seus menyspreables habitants.
Un jove Dmitri Xostakovitx de tan sols 29 anys va tenir prou valor per convertir en ballet l’ "argument" acabat de resumir. I en va saber i molt. El seu geni el va portar a crear una obra propagandista, com dictaven els canons stalinians,  però l’obra mostra un constant desplegament de bromes, al·lusions,  i dobles sentits que la converteixen, des de que neix, en una partitura irònica i plena d’intel·ligència,  que assoleix fama mundial. “L’edat d’or” és el títol d’aquesta meravella musical que jazzeja descarada amb certa qualitat d’animal relliscós.
Xostakovitx,  tan perseguit i castigat,  per Stalin ja feia temps que estava entrenat per burlar el diable. Per desgràcia no sempre li va sortir bé i alguns períodes de la seva vida –la d’un dels millors músics russos de tots els temps- va sofrir a causa de la por que li causava sentir-se assetjat de molt a prop pel poder del tirà, saber que si volia viure havia de compondre el que li deien des de dalt, creure que si deixava l’Est, a l’altra Europa es moriria de gana i romandre en silenci, fidel a les seves idees anticomunistes que mai podria explicar a ningú més enllà de la família i les amistats properes.
Si us plau, no renuncieu a gaudir d’aquesta música meravellosament dansada-a vegades apareix com a tango i d’altres s’anuncia fox-trot- per la companyia del teatre Bolshoy de Moscou, recentment, quan, amb absoluta pompa, l’esmentat teatre va celebrar una gala commemorant les obres de restauració que l’han deixat sumptuós com el palau d’un tsar del segle XXI.


Video de Shrek2you
Fotografia de vialin.com

dimecres, 7 de desembre del 2011

VIRGINIA WOOLF UN DIA...

Riu Ouse, tràgicament famós
Estimat,
M’adono que m’estic tornat boja un altra cop. N’estic segura. Sé que no podré suportar aquesta terrible crisi. I aquesta vegada, no em curaré. Ja torno a sentir veus i no puc concentrar-me per pensar. Així que faré el que sembla millor. Tu  m’has fet perfectament feliç. Tu has estat per mi el que ningú més hauria pogut ser. No crec que dues persones haguessin pogut conèixer tanta felicitat fins a l’arribada d’aquesta malaltia terrible. Ja no puc lluitar més. Sé que malbarato la teva vida, que sense mi tu podries treballar. I sé que tu ho faràs. Ho veus? Ja ni sé escriure correctament. Ja no puc llegir. El que jo vull dir-te és que et dec tota la felicitat de la meva vida. T’has mostrat tan íntegre i pacient amb mi i tan indescriptiblement bo. Tothom ho sap. Si algú m’hagués pogut salvar, aquest hauries estat tu. Tot m’ha abandonat excepte la certesa de la teva bondat.  No vull continuar a malbaratar més temps la teva vida. No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que nosaltres ho hem estat.

V


No sé perquè hi ha dies que, sense més ni més, trio un text dolorós. La valentia dels suïcides em causa una estranya atracció. Aparentment i, fins instants abans de morir, Virginia Woolf va estar amb el seu marit i també va treballar en els seus textos fins que va escriure aquesta carta o nota que, sense dir-jo, ja avisa  que el final és arribat. I l'escriptora desapareix.
És el dia 28 de març de 1941 i fins dues setmanes més tard no s'aconsegueix rescatar el seu cadàver del riu Ouse on s'havia llançat. Amb les butxaques de l'abric plenes de pedres, l'aigua l'havia estirat fàcilment cap al fons. Devia sentir com l'abraçada molla i, ja indefugible, l'anava alliberant del pes de viure bregant amb un talent inqüestionable i els girs depredadors del seu cervell. Talent i mal, rares criatures allotjades en el cos fràgil d'aquella dona que, per trobar la calma, va menester sobretot la seva força, un gaiat propi de caminadora, les pedres i el riu. 
El seu marit Leonard Woolf la va enterrar sota d'un roure vora del riu Ouse. Passaven temporades a Rodmell, Sussex, en una casa de nom Monk's House. Actualment un santuari que glorifica la personalitat de l'escriptora.
La carta al seu marit sembla no deixar dubte de com el va estimar. L'original novel·la Orlando diuen que és una carta d'amor a la seva millor amiga, Victoria Sackville. Sabrem un dia com s'harmonitzen estimacions destinades a figures de sexes diferents?  O cal ser del grup de Blomsbury per arribar tan lluny amb les passions?

fotografia: seafordanglingclub.co.uk

dimecres, 30 de novembre del 2011

SEMPRE ENS QUEDARÀ NERUDA


Pablo Neruda-fotografia info-mex
Tan se val que Pablo Neruda tingui una biografia amb zones tèrboles. Si no hagués escrit els grans poemes que li coneixem, Neftalí Ricardo Reyes hauria estat un xilè més entre milers, exercint de cònsol del seu país arreu del món.Reyes havia nascut l’any 1904 i va créixer en una estació ferroviària on el seu pare treballava. El pas furiós dels trens,  travessant els paisatges de la seva infantesa, la peculiaritat de no haver conegut la seva mare morta en néixer ell i la coneixença de l’excelsa poeta Gabriela Mitral, mestre de noies en el poble on vivia Neftalí varen ser marques suficients per impulsar a aquell noiet a escriure poesia des que tenia 10 anys. A 17 ja va publicar un llibre i, quan en tenia vint, va irrompre amb la força del tro, “Veinte poemas de amor y una canción desesperada” que, per sempre més, el varen fer famós. Com que el seu pare considerava, amb molt de seny que, Neftalí Ricardo, no podria mai viure de la poesia, el xicot va començar a publicar amb pseudònim. Seria per la història Pablo Neruda, Pablo per Paul Verlaine i Neruda per Jan Neruda.
L’escasetat de recursos econòmics va portar a Neruda a emprendre la carrera consolar. Així durant períodes de temps viu a llocs tan exòtics com Birmània i Ceilan, Singapur i Java. Del any 1934 al 1938 exerceix de cònsol a Espanya on sovinteja la companyia d’Aleixandre, García Lorca i Gerardo Diego tots ells components de la brillant generació del 27. Neruda poeta d’estil ja madur, malgrat la seva joventut, es mostra partidari d’una poesia exempta de puresa, propera a la vida quotidiana i a la immediata realitat. La seva presa de consciència social, la seva definició política el tornem més introspectiu. La seva poesia no pot obviar les guerres i la mort i pren un llenguatge fosc i hermètic.
L’any 1939 Neruda va ingressar al Partit Comunista Xilè, va defensar des del seu escó de senador, la igualtat entre els humans i la persecució governamental el va obligar a fugir a l’Argentina i a Mèxic. L’època més polititzada que,  coincideix amb un viatge per la URSS i països satèl·lits, converteix els seus poemes en instruments de propaganda. Jo acostumo a ignorar-los i em quedo amb el poeta titànic que va saber cantar la menudesa dels còdols arrossegats per l’aigua, la grandesa de les muntanyes intransitables, l’innaccessibilitat de camins massa llargs i, sobretot, amb el seus poemes d’amor que han inspirat generacions d’amants.
L’any 1971, Pablo Neruda va rebre el Premi Nobel de Literatura i l’any 1973 va ser enviat pel president xilè Salvador Allende d’ambaixador a París. El cop d’estat de Pinochet va acabar amb el somni d’un Xile socialista i segurament va precipitar també la mort del poeta, sofrent d’un càncer,  però vençut per un infart.
Pablo Neruda es va casar tres cops, primer amb una treballadora de banca holandesa de la qual se’n va separar després de tenir-hi una filleta hidrocefàlica. Més tard va ser la seva dona Delia del Carril que tenia vint anys més que ell i, finalment, Matilde Urrutia la que s’ha endut totes les flors com a companya i musa de l’artista i a la qual, ell, va dedicar centenars d’inspirades poesies.
Sí, va abraçar el comunisme,  probablement amb bona fe i es va dir que quan ajudava a fugir espanyols perseguits per Franco, solia escollir-los del partit...ves a saber. El que ja he dit abans. De Neftalí Ricardo Reyes res en sabríem, de Pablo Neruda en podem gaudir i aprendre molt. Va compondre una oda per Stalin! Molts no li han perdonat. Jo he triat ignorar-la perquè ha deixat molt més sense la màcula d’una dedicatòria com aquesta i és en aquest “molt més” que ens hem d’aturar per gaudir de valent del geni d’un artista encara no igualat.

LA REINA

Yo te he nombrado reina.
Hay más altas que tú, más altas.
Hay más puras que tú, más puras.
Hay más bellas que tú, hay más bellas

Pero tú eres la reina.

Cuando vas por las calles
nadie te reconoce.
Nadie ve tu corona de cristal, nadie mira
la alfombra de oro rojo
que pisas donde pasas,
la alfombra que no existe.

Y cuando asomas
suenan todos los ríos
en mi cuerpo sacuden
el cielo las campanas
y un himno llena el mundo.

Sólo tú y yo
sólo tú y yo, amor mio
lo escuchamos.

LXVI

No te quiero sino porque te quiero
y de quererte a no quererte llego
y de esperarte cuando no te espero
pasa mi corazón del frío al fuego.

Te quiero sólo porque a ti te quiero,
te odio sin fin, y odiándote te ruego,
y la medida de mi amor viajero
es no verte y amarte como un ciego.

Tal vez consumirà la luz de enero,
su rayo cruel, mi corazón entero,
robándome la llave del sosiego.

En esta historia sólo yo me muero
y moriré de amor porque te quiero,
porque te quiero,  amor, a sangre y fuego.

TODO EL AMOR
Neruda, Pablo
Editorial Losada S.A.
Buenos Aires, 1971
Argentina

dimarts, 22 de novembre del 2011

ESCRIPTORES DISCRETES, MARIA TERESA RABAL

El llac gran

Avui l’Arbre de Foc es complau en portar una escriptora exquisita, Maria Teresa Rabal,  que mostra, en tot el que fa, el seu amor a la meticulosa sobrietat que caracteritza l’escriptor autèntic, el que no fa concessions a les paraules però  no obstant i això,  sap emprar-les bellament al servei d’uns textos que semblen equacions matemàtiques a causa de la seves exactitud i puresa. Quan Maria Teresa Rabal escriu no deixa ni un mot a l’atzar ni a la temptació d’ornamentar amb paraules sumptuoses un text, a no ser que el mateix text les requereixi.
Maria Teresa Rabal té ja un llarg historial d’escriptora. A més de contes de diversa llargària, com a bona viatgera i experta muntanyenca, ha escrit llibres de viatges i, és clar,  de muntanyisme. Egipte ha estat tema prioritari pel que fa a la seva literatura de viatges i quan a rutes de muntanya, ha escrit tant sobre cims peninsulars com internacionals. El Mont Blanc n'és un bon exemple.
Dos contes tristos i dos d’humor negre formen aquesta mostra que estic segura serà del vostre gust.



EL COTXE FANTASMA

La carretera s’enfila sinuosa i els revolts em decanten d’una banda a l’altra. Diria que em porten en direcció nord, cap a Rellinàs o potser cap a Mura, però no ho sé del cert, la bena no em concedeix cap visió. Els canells em fan mal i el silenci de plom se’m fa insuportable. Ningú m’ho ha dit però sé que vaig en el cotxe fantasma. Què he fet jo per què em vulguin matar? Jo mai m’he posat en política i ben just distingeixo les dretes de les esquerres. És aquesta guerra que ho empudega tot! L’home alt ho ha dit ben clar, si no troben al Jaume, em faran ballar a mi. 

El cotxe s’atura i d’una estrebada em fan baixar. Una veu profunda diu: D’aquesta me n’ocupo jo; i tot seguit unes grapes matusseres  m’agafen i m’arrosseguen per un pendent pedregós. Descendeixo a empentes i rodolons, amb la por del que ha de venir, i pensant en la veu. Ja ho tinc, és el Pocaroba, el meu cosí.

Un tret trenca l’aire i sento desplomar-se un cos. Un altre tret i un altre cos. Ara em toca a mi; morir ja no em fa por però, qui tindrà cura dels meus fills?

- Teresa, escolta’m bé. Corre. No t’aturis. Corre riera avall i amaga’t. Amaga’t durant molt de temps.

El tercer tret esquinça l’aire i jo, com un autòmat, corro riera avall.


JASMINA


Encara amb un barnús surt a la terrassa i admira l’assolellat dia. Damunt la taula una safata conté un esmorzar complet. S’asseu en una de les cadires i agafa el diari mentre paladeja un suc de taronja. L’obre a l’atzar i llegeix un titular: Una onada d’atemptats a l’Iraq fa almenys 140 morts en 24  hores.  És un titular que es repeteix dia rere dia, morts i més morts. Avui, no sap per què,  la ment li vola cap a l’Iraq i li porta el record de l’amiga iraquiana, la Selma. Fa tant temps que no sap res d’ella!

A molts quilòmetres de distància la Selma no pot amagar la desesperació. Impotent observa el cos inert de la seva petita Jasmina i recorda aquelles últimes paraules: Mare, avui ja hi aniré jo,  al mercat.

Jerusalem
PRENDRE MAL 


Mai havia pujat a una moto. Era una cosa que l’aterria. S’imaginava dalt d’una moto, amb el cos fent de carrosseria i pensant que, a la més petita distracció, podia quedar esmicolat i escampat per la calçada. Però no s’hi ha pogut negar i ara roda per Barcelona amb el casc desencaixat per l’embranzida inicial. Les mans suades i aferrades a la cintura de l’Eladi, el seu cap; el cos rígid i els ulls, primer esbatanats i ara ben closos per no veure la desfilada de cases, arbres, fanals i vehicles. El vent li assota la cara, els cabells voleien i respirar resulta difícil; les dents i els llavis premuts. La prioritat és mantenir l’equilibri.



Es detenen. Baixa i respira alleujat. Tremola de cap a peus. Intenta pujar el graó de la vorera però les cames no li responen, la  tensió acumulada és colossal; ensopega i cau.



Un so estrident d’ambulància recorre carrers a màxima velocitat. A l’interior un home amb el cap badat i el rostre ensangonat jeu en una llitera. Mira el seu acompanyant i, amb una ganyota que vol ser un somriure, li diu: Renoi quina moto que t’has comprat! Sort que no hi hem pres mal! 





SUPERAR LA POR


Tot era negre i només destacaven unes diminutes llumenetes que s’anaven engrandint a poc a poc fins que la Noelia va començar a distingir les avingudes i les places de la grandiosa ciutat de Sao Paulo. Va adonar-se que estava gaudint enormement amb l’espectacle. Ella, que tenia fòbia a volar, semblava que començava a sobreposar-se i no tan sols podia viatjar amb avió, sinó que a més a més podia delectar-se amb el trajecte. 
Entrellucava clarament els carrers, els cotxes i les persones. L’aeroport de Congonhas, situat pràcticament dins de la capital, permetia una visió molt aproximada de la metròpoli. En uns quants segons tocaria terra.
Va sentir un cop molt fort i, quasi simultàniament, un esclat i una llampada que ho va envair tot... i ja no va sentir ni veure res més.



Contes originals de Maria Teresa Rabal
Fotografies de Maria Teresa Rabal





                                                






























dimarts, 15 de novembre del 2011

UNA CANÇÓ DE BRESSOL



Aquesta cançó de bressol em sembla memorable. Jo en aquest aspecte trobava i trobo preciosa la que Brahms va dedicar a un dels fills de Robert i Clara Schumann i també em sembla molt bella la “Nana” de Don Manuel deFalla –no sé si es l’única que va compondre- cantada, això sí, per Donya Concha Piquer,  que segons un dels seus pianistes “echaba perlas por la boca”, expressió que vaig trobar molt inspirada, pròpia d'un músic andalús que la va improvisar el dia de l’enterrament d’aquella gran intèrpret.
Però, senyors, el "Wiegenlied" de Richard Strauss composta per l’excel·lent músic bàvar l’any 1899 sobre un poema, "Wiegenlied" o "Cançó de bressol",  de Richard Dehmel (1863-1920) és potser la més personal i misteriosa de les melodies que he escoltat per fer dormir un infant. Tan bonica és que em pregunto si una sensibilitat musical, encara que sigui d’un innocent nadó,  li hauria permès d’agafar el son gaire de pressa sense caure en una hipnosi prèvia que mai no sabria descriure.
Un altra bell poema de Richard Dehmel va ser l’inspirador de “La nit transfigurada”, .aquell meravellós sextet de cordes que va compondre Schönberg abans d’experimentar amb les atonalitats. Dehmel és recordat, sobretot pels delicats poemes d’amor que escrivia i que, en el seu temps, entusiasmaven a les parelles joves. Tanmateix no ha ha perviscut tant per la seva obra com per la música que va inspirar als músics esmentats.
Si hagués intentat una traducció d’aquesta “Cançó de bressol” li hauria, probablement, malmès la dolça i serpentejant tonada. Fins i tot hi ha més d' un àtom de perversió en aquesta música que causa tant plaer. Bé i mal s’avenen a través de l’Art. El tendríssim poema convida a l’infant a somniar captiu de la veu de la seva mare, ell que ha florit al Cel. Ell que és la flor del seu amor i fa d’aquest món, un Cel per ella.
He sentit moltes versions del “Wiegenlied” però cap de tan carismàtica com la que, tan seductorament, interpreta la gran soprano Elizabeth Schwarkopf.
Si podeu, dormiu amb el més gran plaer, àngels meus.


Mare i fill  - Francisco Paredes

Video: operazaile
imatge:.francisco paredes

dimecres, 9 de novembre del 2011

MONTSERRAT ROIG, HAN PASSAT VINT ANYS

Montserrat Roig


M’adhereixo al record que la comunitat blocaire catalana dedica a la escriptora Montserrat Roig que el dia 10 d’aquest mes de Novembre farà vint anys que va morir.
Atès que des dels blocs ja s’ha parlat abastament de l’obra de Montserrat Roig, jo solament hi afegiré que vaig llegir totes les seves novel·les amb puntualitat suïssa, molla encara la tinta sobre el paper blanc. Malgrat el puntual seguiment mai vaig ser capaç de sentir el més mínim entusiasme per la literatura de Montserrat Roig. Assedegada com estava de llegir escriptors joves en llengua catalana,  m’adonava amb recança,  que jo era totalment refractària a les històries que m’explicava i a la seva prosa impersonal.  Vaig valorar molt un llibre que no m’he atrevit mai a llegir “Els catalans als camps nazis”. Per aquesta duríssima tasca d’investigació i posterior escriptura, Montserrat Roig es guanyà  nom i  prestigi per la nostra història.
El seu feminisme era suau, molt femeninament contradictori. Quan l’entrevistaven i ella criticava el masclisme imperant, sempre s’ho feia venir bé per parlar de les seves cames dient que els editors no hi veien més enllà quan, en els seus inicis, picava portes,  lluint minifaldilla,  buscant ser publicada.  Aquells homenassos de despatx fosc i atapeït de llibres,  fins i tot,  li havien suggerit que deixés l’escriptura perquè amb aquelles cames no li caldria treballar. Si ella ho deia, jo me la creia però ho deia molt sovint. Clarament criticava però també presumia.   Hi ha homes capaços d’això i més.  Cert és que les seves extremitats inferiors eren superiors,  no en va eren titllades com “les millors cames del P.S.U.C.”. Francisco Umbral, legítim amant dels cossos gloriosos, va qualificar les cames de Montserrat Roig de violins Stradivarius. Tot això estava prou bé. A quina dona no li agraden les floretes malgrat el censurables comentaris d’algun editor? Però, llavors a què venia la fèrria militància feminista si quan no esmentava les cames, explicava que feia més de metre setanta? . Jo, jove i menys flexible que ara, trobava del tot incoherent la lluita de Montserrat Roig contra l’opressió masclista que semblava basar-se en frivolitats com ara la gravetat de les lloances que rebia. I, així de passada, et recordava els seus atractius per si t’havien passat per alt o no hi havies donat la importància que, segurament, ella els donava.
Quant em vaig assabentar que estava malalta em va saber molt greu i més quan es va confirmar que el pronòstic no feia esperar res de bo. Pocs mesos després de la trista notícia, Montserrat Roig i jo estàvem ingressades al mateix pis d’una clínica de Barcelona. De la seva cambra a la meva hi devia haver quatre o cinc portes. De vegades sortia a donar un vol pels passadissos i llegia el seu nom en passar davant de la porta de la seva cambra. Quan tornava a la meva, curiosament llegia el meu de nom com si una germanor espontània i muda ens hagués unit en aquell lloc i hagués quedat escrit potser per recordar-ho ara. Més d’un cop, ambdues,  fumadores, coincidíem al costat de l’ascensor on hi havia aquells cendrers com tubs. Ambdues parlàvem amb els nostres acompanyants. A fi de que no se sentís escrutada, jo l’anava mirant de tant en tant i de cua d’ull. Era una dona alta i portava un exòtic quimono oriental molt adient en aquella contrada on dominaven les asèptiques bates dels metges i les infermeres. Montserrat Roig es recolzava a la paret i fumava amb posat negligent. Mai no somreia. La seva seriositat arribava a fer mal.
Un dia la vaig veure vestida de carrer i amb una bossa a la mà. Marxava acompanyada d’altra gent. Deixava la clínica.  Va prémer el botó de l’ascensor i jo vaig pensar se’n va,  se’n va,  i vaig fer dues passes grosses fins a ser davant d'ella.
-Ets la Montserrat Roig, oi?
-Sí –va contestar, sempre seriosa.
-Puc fer-te un petó?
-Sí –va concedir mirant-me els ulls de forma indesxifrable.
I li vaig fer el petó. Un petó a la galta que mai no oblidaré perquè ella se n’anava. Se n’anava i ambdues ho sabíem.
Tot plegat un cop baix.

Fotografia: catalanfilmsdb.cat