dijous, 2 d’agost del 2012

ALTRES VEUS, ALTRES TERRES


Bosc del Mont Saint Bruno, Québec, Canada-Reserva natural
Mentre me’n vaig i no me’n vaig la casa presenta un projecte de desordre no del tot incòmode. Hi ha una maleta oberta a terra que va rebent peces de roba que jo intento col·locar  amb cura i equilibri,  amb l’esperança que l’espai buit em faci el favor d’admetre tot el que li aniré enquibint mentre es deixi dòcilment i jo pugui tancar la cremallera sense fer-me un esquinç. . No puc oblidar algun llibre, ni el paraigua i, sobretot, m’haig d’endur els medicaments que,  per sort i desgràcia, em són imprescindibles. Aquest desordre insinuat m’evidencia clarament que ja em queden pocs dies de ser a casa i, no sé perquè, ja em veig tornant carregada i cansada buscant amb compulsió un benaventurat que vulgui escoltar-me mentre pronuncio noms exòtics o, si més no, molt poc habituals en la meva parla diària però que aviat diré com si fossin els mots més familiars.
No sé res del país que visito. Tinc la guia obligatòria, la de color verd però encara no he començat a estudiar-la. La imaginació només em permet albirar un bassal d’aigua gegantí envoltat d’arbres esponerosos o, si voleu, a l’inrevés, esponerosos arbres envoltant un bassal d’aigua gegantí. Imaginació pobre.
Com podria entrar en terra incògnita? Demano a l’enginy màgic. Escric la paraula poeta, la paraula poemes i el nom d’un país i, per art de màgia, se’m desplega una infinita persiana d’entrades que porten un nom: Paul-Marie Lapointe i em diuen que és un poeta gran, potser el més gran dels seus contemporanis. Trobo generoses i bellíssimes mostres d’una forma d’escriure que ja no oblidaré i, contenta, penso que d’aquí menys de dues setmanes, si tot va bé, trepitjaré la terra que Lapointe va, tan subliment, cantar i en la que dorm des de l’agost del 2011. El primer aniversari de la seva absència el commemoraré adquirint algun dels seus llibres i d’amagat de tothom, llegiré un poema en veu baixa que, travessant la terra que ell va estimar tant, li farà pessigolles a l’orella.
Dos poemes gens petits i molt intensos que he traduït am l’esperança que us agradin i compartiu la meva descoberta. Com podia respirar sense saber que Lapointe havia escrit per l’eternitat? Li reconec una tendència críptica però, un altra dia, veurem part de la seva rica evolució.
Bones vacances, estimats . El setembre ens tornarà a la sagrada vida quotidiana i sentirem el goig de tornar a comunicar-nos.

juliol agost

l’illa s’obre entre cel i mar
cabellera profunda d’herbatges d’englantina
una illa precisa on floreix el teu cos

un ocell pescador del que em callaré el nom
interromp constantment el seu vol i cau

de la perla plana del ponent
quins aliments remunta ?

a la dreta la pedra incerta de la caiguda ocupa el lloc de l’horitzó
en el moment que el primer senyal de creu del far desencadena
                                                                                                        la nit
Abat de crits al mig de la plaça
L’aigua respira.

Paul-Marie Lapointe, 1969

mal temps

l’aigua rosegant la roca i la llum l’espai

jo no em suïcido pas
sinó és cada matí i tot el dia
al llarg dels anys en els segles dels segles
l’eternitat essent només el degoteig de la fam dins les alforges foradades
el temps inesgotable d’engolir la seva ànima
i la pila catastròfica de galàxies dins els cofres de la divinitat.

Paul-Marie Lapointe, 1969