dimarts, 23 abril de 2013

SANT JORDI 2013, AMOR I LLETRES, AMOR A LES LLETRES

Tinc quasi sempre a mà un llibre que llegeixo i no llegeixo, l’acaricio i el miro i li trobo perfum d’herba verda com si fos una planta i ara que es primavera en lloc de pètals, me li brollen sonets que jo gaudeixo descobrint lentament, fent veure que no he llegit els coneguts i que em recreo rellegint els que jveig per primera vegada. Es tracta de Gaspara i jo llibre bellíssim que signa la prestigiosa poeta catalana Susanna Rafart i és una biografia de Gaspara Stampa nascuda a Pàdua l’any 1523 per morir a Florència el 23 d’abril, sí, el 23 d’abril de 1554. Cada capítol apareix redactat amb la delicadesa sàvia de qui, essent poeta, entén molt bé l’idioma dels que han sabut crear una forma nova i única de dir les coses. Gaspara Stampa estava molt enamorada del conte Collalto però ell la condemnava a una melangia que esdevenia mal profund. Les cartes que Gaspara mai va enviar al Conte Collalto no eren altra cosa que els 311 poemes que va tenir a bé escriure-li. Susanna Rafart ens tradueix un sonet per capítol –però no tots 311- en les seves absències llargues i freqüents i si un és bell l’altra és suprem. Ningú hauria sabut mai res del Conte sense la noia apassionada que tant el va estimar i li feia música amb paraules. Males veus que ressonen des de fa cinc cents anys apunten que Gaspara hauria pogut dedicar-se a la prostitució més amargada que necessitada. Avui fa 459 anys que va morir després de dies sofrint febres i amb l’ànim devastat pel que devia ser una depressió incurable.


Xlll

Chi darà penne d’aquila e colomba

Qui em darà plomes d’àguila o colom
Al baix estil per poder emprendre el vol
De l’Indo al Mauro, d’un a l’altre pol,
On no arriba sageta, fona o plom?

I com la clara trompa que ara irromp,
La bellesa, el valor, el món tot sol,
Del bell semblant pel qual sospiro amb dol,
Pot dir sense que l’obra perdi aplom

Si això no m’és donat, a mi no em val
D’alçar-me sola allì per on convé,
Per bé que obra i estil marxin igual,

Sols l’han d’oir les sorres en vaivé,
De l’Adriàtic clar, mar nuvial,
Port meu que penes i plaers conté

Gaspara Spada
Traducció Susanna Rafart

Fugiu de penes d'amor. El bellíssim sonet, per qui el vulgui llegir, ens fa pensar que el talent de Petrarca podia ser dignament imitat. Gaudiu de Sant Jordi!!!

GASPARA I JO
SOBRE L'AMOR
Susanna Rafart
AROLA EDITORS



divendres, 19 abril de 2013

APRENENT SICÍLIA (i IV ) , BELLA, BELLA, BELLA !



Vaig arribar de Sicília el dia 30 de l’últim mes de març i, com queda ben palés, no vaig tenir cap pressa per actualitzar aquest racó que tinc la sort i el plaer de compartir amb tanta gent volguda.
A l’anada vaig comprovar sense sorprendre’m que la càmera de fotografiar era morta. Vaig recórrer al mòbil que era un altra cadàver. Per acabar d’arrodonir la festa m’havia deixat els corresponents carregadors a casa. Em vaig preguntar si també m’hi havia deixat el cap si oblidava estris tan essencials. I és el que jo dic, molts aparells i aparellets, molts twiters i what’s up però sense un cable i un endoll no anem enlloc. En realitat són ginys sofisticats que s’alimenten com les antigues ràdios de cent anys endarrere.
Com que explicar el que he vist de Sicília se’ns faria molt feixuc a tots, sobretot a vosaltres estimats llegidors, opto per una vella frase feta i molt senzilla: m’ha entusiasmat. I reblo: Hi tornaria ara mateix.
De tant en tant, com qui treu un canó de ricotta, puc explicar com me n’han resultat de seductores determinades coses. Sicília té infinitat d’aspectes, és misteriosa i sòrdida i alhora és bella fins a l'infinit. Tres mars li donen llum sota el sol i sota el sol fumeja aparentment manso el volcà que,irònic, ens recorda que és una muntanya nevada on el foc hi fa niu i cal estar alerta perquè si s’escapa, la gent, la terra esdevindran torres de cendra.
Atès el fracàs amb els estris de retratar –també vaig fracassar intentant adquirir una senzilla Kodaka Monreale-he estirat prou fotografies perquè qui no conegui la illa de Sikelia obri uns ulls com dos pans i qui ja l’hagi visitada gaudeixi de tornar-la a veure. 
Feliç de tornar-vos a escriure!
Temple de la vall dels temples, Agrigento

Teatre grec, Segesta


 
Santa Maargherita di Belice (1)
                                  
Temple de Selinunte
                                 

Oliveres sicilianes.

                                Òpera de Palermo. La d'El Padrino

(1) Residència dels avantpassats de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, autor d'El Guepard que passava en aquest palau els estius de la seva infantesa. Al costat la catedra.

Desitjo que aquests cinc cèntims visuals hagin estat suficients però, creieu-me, encara queda molt per veure.

dilluns, 18 març de 2013

APRENENT SICÍLIA (III), CARRETTIERI



Carro siciliano-blog goethezeitportal.de
!Quin bon moment que va tenir Roberto Alagna quan, per iniciativa pròpia o assessorat per altri, va decidir enregistrar un disc de cançons populars dedicat a la terra dels seus pares i que porta per nom Siciliano ! . Perquè Roberto Alagna, que va néixer a Clichy-sous-Bois, Seine, Saint Denis l’any 1963, havia vingut al món a França fill d’immigrants sicilians i havia crescut bilingüe en italià i francès, dos idiomes que parla amb dicció impol·luta i que, com està comprovat, han estat ideals per la seva professió de tenor operístic.

Roberto Alagna va començar a cantar des de molt jove a les sales de festes i cabarets parisencs. Conreava amb molta traça els repertoris de Jacques Brel, Georges Brassens i altres figures icòniques d’aquella rica fornada de cantautors francòfons que tant ens varen ensenyar. Però Alagna, en un moment donat, va prendre consciència de les seves condicions innegables per cantar òpera i va començar a  fer-ho de forma no professional i absolutament autodidacta fins que es va meditar seriosament la possibilitat de fer  una carrera brillant i es va posar a estudiar cant. El triomf li va arribar amb facilitat perquè Roberto Alagna, sense ser un gran tenor, és un bon tenor dotat amb un raig apreciable de veu diàfana, molt bella,  que sap administrar perfectament i sense mostrar esforç.

Atès que la meva atracció per Sicília arrenca molts anys endarrere amb la visió i la lectura d’Il Gattopardo, gaudeixo molt escoltant el “Siciliano” que ell, Roberto Alagna, canta admirablement oblidant-se de floritures líriques que no serien adequades, alegre i jovenívol quan convé i amb una aresta tràgica quan s’acosta a la terra polsosa i, quasi a capella, en beu el seu amarg al·lè. Com exemple s’ha d’escoltar aquesta “Carrettieri” que esgarrapa al pit i fa sentir la pregona fusió que existeix entre l’home i la terra.

Totes les cançons de “Siciliano” són cantades en dialecte sicilià, llengua que, per desgràcia desconec. Puc afegir que, tot i que em plauria, no em fa falta entendre el què diu perquè la meva sang ho entén de sobres.   
Video:Giuseppe Infantino.Pittore


dijous, 7 març de 2013

APRENENT SICÍLIA (II), BELLINI, TAN JOVE!



Casa natal de Vincenzo Bellini- Catània

Vincenzo Bellini, fill i net de músics, va néixer a Catània (Sicília) l’any 1801 i va morir a Puteaux (França) el 1835 quan només tenia –és fàcil de comptar- trenta quatre anys. Degut als ensenyaments musicals que de ben petit va rebre del seu pare i del seu avi, Bellini tocava ja molt bé el piano a l’edat de sis anys. El 1819, l’ajuntament de Catània li va concedir una beca per estudiar al conservatori de Nàpols. Allà es va formar en la coneguda com a “escola napolitana” que propugnava una composició de melodies pures i sense embelliments.

Bellini va començar component música sacra, de cambra i simfònica però es va fer molt famós per la autoria de belles àries pensades per veu acompanyada de piano.

El jove músic va ser requerit pel Teatro alla Scala de Milà, naturalment, a fi de compondre una òpera. A Nàpols va deixar la seva estimada Maddalena Fumaroli ja que el pare d’ella es va oposar radicalment a tenir un gendre músic.

Va ser molt apreciat al Teatro alla Scala amb òperes com Il Pirata i La Straniera i va ser reconegut com l’únic compositor italià d’òpera amb un estil oposat al de Rossini. Bellini adequa la música al drama i dóna preferència al cant expressiu en contraposició al cant amb floritura.

Quan Bellini viatja a Paris fa la coneixença de músics importants entre els quals Frederic Chopin. Està provat que l’un influeix en l’altra. El compositor sicilià estava ben a punt de compondre una òpera en francès però una infecció intestinal va acabar amb la seva vida.

Va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise just al costat del seu amic Chopin i també de Cherubini. L’any 1876 la seva tomba va ser traslladada a Catània on resta enterrat a la catedral.

Tot i que jo he caigut rendida més d’un cop davant el geni melodista de Bellini, sempre he trobat que l’orquestra, en les seves òperes, existia molt poc i tanmateix els estudiosos asseguren que en ell es troben ressons dels cants de l’antiga Grècia i és capdavanter en l’utilització dels silencis. En cap moment se l’ha considerat un músic enquadrat en la moderna tradició europea. Músics actualíssims com Bruno Maderna i Luigi Nono mostren la seva influència.

He portat una de les meves àries predilectes “A te, o cara” de la bellíssima òpera “I puritani”. En ella podem assaborir l’exquisida línia melòdica, el sumptuós to d’oració que eleva a l’estimada a cims embriagadors on respecte i amor s’uneixen en un tot perfecte. He triat el magnífic Alfredo Kraus perquè escoltant-lo, fa anys, vaig descobrir aquest diamant muntat a l’aire.

Video Álvaro95 -Fonts: Wikipèdia

dilluns, 25 febrer de 2013

APRENENT SICÍLIA (I). EL JOVE LAMPEDUSA




Palazzo Tomasi a Palermo on va viure els seus últims anys el príncep de Lampedusa. Actualment encara hi viuen membres de la família Tomasi.
El meu pare havia vingut a anunciar l’assassinat del rei Umberto, esdevingut a Monza la nit anterior, el 29 de juliol de 1900. Repeteixo que veig totes les ratlles de llum i d’ombra del balcó, que sento la veu excitada del meu pare i el soroll del raspall que cau sobre el vidre del lligador i l’exclamació pietosa de la bona de la Teresa, que torno a sentir la sensació de defalliment que ens envaí a tots;  tot això, però, resta separat permanentment de la notícia de la mort del rei. El sentit històric, diguem-ne del fet, se’m comunicà més tard, i aquest serveix ara per explicar la persistència de l’escena en la meva memòria.(...)
Els llocs de la meva infància
Capítol primer

D’antuvi la nostra casa. Me l’estimava amb bogeria i encara me l’estimo ara que, des de fa 12 anys, no és sinó un record. (...) Em serà doncs molt dolorós evocar la Desapareguda estimada tal i com ella va ser fins a l’any 29, amb tota la seva integritat i bellesa, i com va continuar sent, malgrat tot, fins al 5 d’abril de 1943, dia que les bombes arrossegades de l’altra banda de l’Atlàntic la cercaren i la destruïren. (...)
Els llocs de la meva infància
Capítol segon
Cal Lampedusa

La casa de Palerm, nogensmenys, posseïa també unes dependències al camp que en multiplicaven els atractius. Eren quatre: Santa Margherita Belice, la vil·la de Bagheria, el palau a Torretta i la casa al camp a Raitano. També hi havia una casa de Palma i el castell de Montechiaro, però no hi anàvem mai.
La preferida era Santa Margherita, on passàvem molts mesos, fins i tot a l’hivern. Era una de les cases de camp més boniques que jo hagi vist mai. Construïda l’any 1680, cap el 1810, el príncep Niccolò Filangeri di Cutó, pare del besavi matern, la va restaurar del tot arran del sojorn llarguíssim que hi feren Ferdinando IV i Maria Carolina forçats durant aquells anys a viure a Sicília, mentre a Nàpols regnava Murat. (...)
Els llocs de la meva infància
Capítol tercer
El viatge

He volgut transcriure fragments de les memòries que el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa, inoblidable autor de El Guepard, va escriure ja en edat adulta i amb la convicció que mai serien llegides per ningú.
Ja que m’he fet amb un passatge per viatjar a Palerm el proper 23 de març, m’he sentit lògicament atreta per preparar, ni que sigui per sobre, la setmana que, si tot va com ha d’anar, passaré a la illa. De cop i volta em venen al cap molts escriptors de diferent calat, la ineludible màfia i la mestrívola trilogia d’Il Padrino que tan bé deu reflectir-la i, naturalment, les cançons que Roberto Alagna oblidant el tenor seductor que sempre representa, canta meravellosament en el dialecte de la terra dels seus pares velles cançons d'amor, gatzara i melangia.
No obstant i això serà difícil que d’aquí que me’n vagi no tornin a sortir fragments d’aquest llibre encantador on Lampedusa conta els seus records de nen i, contràriament al que ell hi escriu, han estat i seran llegits per molts lectors inquiets. L'elegància i la concisió de Lampedusa el distingeixen d'una gran majoria d'escriptors mitificats en vida. Una sola obra i un editor intel·ligent -l'escriptor Giorgio Bassani- l'alcen com el cànon que és de la llengua italiana moderna. Només ens hi faltava el gran artista milanès Visconti per convertir en imatges aquesta meravella escrita no solament sense trairla sinó honorant-la.

TOTS ELS CONTES
Giuseppe Tomasi di Lampedusa
Traducció Rossend Arqués
Émpuries Narrativa - Barcelona 1988
------------------------------------------------------------------------------------

 
El proper dijous dia 28 presentarem el poemari Les ales del silenci a la llibreria Saltamartí de Badalona, carrer Canonge Baranera, núm. 78,
TOTS HI SOU CONVIDATS !!!

dijous, 14 febrer de 2013

JOUR D'AMOUR


Aristide Maillol-Dos nus en un paisatge

Vols saber si t’enyoro?
M’ho pregunta l’infinit espai buit.
M’has deixat
i t’enyoro com si jo no fos jo
i només fos el mal
de l’abandonament.
Una fosca ferida vessant sang.

De debò no t’ho creus?
T’enyoro com quan no et sabia
i sentia una pedra
on el meu fràgil cor et demanava.
Hauria estat més fàcil no tenir-te,
viure ignorant de tu,
i de la teva embranzida predadora.

Si t’enyoro
deu ser també l’avorriment
de no voler estimar mai més ningú
i el culte al foc quan la nit s’anuncia
i em mossega l’absència dels teus passos,
i imito, solitària,  la teva veu de fum.

Si,  t’enyoro
però no et suplicaré que tornis més
ni et cobriran de nou les meves mantes
ni lloaràs la calidesa de la meva pell.
No gaudiràs mai més de la meva conversa
I, si vens i et convido a alguna cosa...alerta, 
que pot ser verí.

Glòria Abras Pou

14 de Febrer de 2013
Sant Valentí


dimarts, 5 febrer de 2013

BALADA DE LA GARSA I L'ESMERLA




Joan Roís de Corella va néixer a València l’any 1435 i va morir a la mateixa ciutat l’any 1497.

Fill de la petita noblesa fou ordenat cavaller i mestre en teologia. Va mantenir una ferma amistat amb un altra dels grans poetes del Regne de València, Ausiàs March trenta-cinc anys més gran que ell.

Roís de Corella va ser educat en la literatura clàssica però ell se sentí molt influït per la poesia trobadoresca, el cant a una dama desitjada i habitualment casada de manera que els seus poemes solen mostrar un enorme sofriment que en el bellíssim poema que portem avui es representa en uns ulls que no volen mirar. La constant dels ulls fugissers del cavaller que els reclama és un símptoma en la poesia de l’edat mitjana. Roís de Corella crea una inspirada metàfora en la qual dos ocells són l’amant i l’amada, ell la garsa i ella l’esmerla o esmeralda.

Raimon, cantautor valencià té una extremada sensibilitat per musicar aquest tipus de poemes que sap cantar amb passió inimitable transmetent joia i dolor amb la força dramàtica que el text exigeix. Fruïu d’aquest crit, llunyà en la història, d’amor desesperat i, tanmateix, ben viu. 



 Balada de la garsa i l'esmerla     Video: Dedaltabaix
                                                        S'inclou traducció literal al castellà.

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".

Joan Roís de Corella

                                           Balada de la garza y el mirlo
Joan Roís de Corella