dijous, 29 de setembre del 2011

IRENE

SeaShore (Mass)
Què passa si, de cop i volta, t’avisen de l’arribada imminent d’un huracà? Ho has vist a les pantalles dels televisors disposades,  com quadres d’una exposició,  en el bar del motel. A la barra, molt llarga, ningú sembla immutar-se i el canal que més crida l’atenció del públic està oferint beisbol. Altra vegada parlant de l’Ortiz. Un home porta una samarreta amb el nom del jugador estampat a l’esquena. Em dic que deu ser una mena de Messi del beisbol si això fora possible.
Tenim prevista per demà una excursió que, des de Hyannis Port on ens estem, ens portarà amb ferri a les illes de Martha’s Vineyard i Nantucket. De seguida sabem que ens en hem de desdir perquè el canal meteorològic anuncia el tancament de ports i aeroports des d’aquell instant precís i fins a noves ordres. Vista la pau que regna al motel i també als carrers, preguntem a la recepcionista si hem de tenir por. La noia somriu dient que no,  de cap manera. Li demanem si troba aventurat agafar el cotxe, l’endemà, és clar, i fer una ruta seguint el misteriós paisatge de Cape Cod. Diu que no hi veu cap problema, que si no tanquen carreteres és que s’hi pot anar. Li dic si estan acostumats a visites ventoses com aquesta i ens fa que sí sense cap energia com si un huracà no tingués ni la més mínima importància.
Ruta del Pelegrí (Mass)
El matí plou i fa una mica d’aire. Esmorzem en lloc ja conegut, càlid i ple de gent. Ningú manifesta cap ombra d’ensurt. Alguns comerços han baixat les portes, alguns bars han entrat les taules i cadires. El cel és d’un gris pobre, uniforme. Va plovisquejant.  Agafem el cotxe i iniciem el camí. Hi ha poc tràfic i molt tranquil. Amb dues hores som a Boston. Passegem amb paraigües sota l’elegant ciutat molla. Decidim dinar en un bar irlandès on hi compto catorze televisions. Està ple de gom a gom i tothom mira el beisbol i en parla. Havent dinat fem una carrera llarga fins arribar al nostre possible somni Seashore, una ruta bellíssima que combina platges i boscos , caminades per corriols deliciosos i passejades en ferri. Ens deixen veure el meravellós pòrtic i el retratem. La paraula ruta, sortida, excursió ni es pronuncia. Tot està cancel·lat a causa del cèlebre huracà. Ens conformem caminant una milla i mitja pel lloc anomenat del Pelegrí. La verdor humida fa pensar en banys de clorofil·la. El bosc és net com un jardí, el sender una invitació a endinsar-nos arbres enllà. Arribem a una platja intransitable i molt gran. La pluja suau es barreja amb una boira baixa. Necessitem binocles per saber on i com acaba la gran platja. Els vidres d’augment ens acosten la feresa de l’oceà, estès á sota l’horitzó infinit, les ones enfollides per ventades que, afortunadament, no arriben a la terra ferma. S’entén que ni vaixells ni avions es puguin arriscar. M’admira que tot estigui tan ben planificat i que la precaució, en aquest cas, no ens porti al pànic.
Desfem el bell camí del Pelegrí, deixem el seu verd de maragda inoblidable i, continuant la ruta, ens aturem a Truro. Què hi ha a Truro? Què hi passa?. Hi ha unes quantes cases de fusta grans i protegides per una pau que ens fa pensar en refugis d’artistes, en llars perfectes per reposar i crear. Però si Truro té algun misteri, de seguida el desvelo. En aquest enclavament davant del mar i entre boscos hi va viure molts anys el gran pintor Edward Hopper. Tot el paisatge que hem anat fent des de Hyannis Port ha anat, a poc a poc, prenent la forma de les pintures de l’artista que tots coneixem. Hem travessat Massachussets,  quasi sense adonar-nos-en,  però la terra hopperiana, les seves cases, els fars resolts en els seus colors inconfusibles ens fan pensar que, malgrat el vent huracanat, la ruta fallida, l’excursió posposada, hem tret partit del dia. Acabem fent un cafè a Provincetown, molt a la punta ja de Cape Cod. Veiem que es tracta d’un poblet altament seductor. Petites cases, sempre de fusta, la majoria destinades a bars, restaurants i comerços. La platja solitària acull els cormorans indiferents. A la guia llegim que Provincetown és una colònia de gays i lesbianes. És fàcil percebre-ho. És tanta la complicitat i aparent bon veïnatge que hi ha entre els seus habitants que quasi ens hem sentit com si ens fiquéssim en una festa a la qual no hem estat convidats.
El viatge de tornada és llarg i fosc. La pluja, mai intensa, persisteix. Ara l’ufanosa verdor dels boscos que flanquegen la carretera ha esdevingut negra com les nits dels contes. Quan per fi entrem a Hyannis Port ens sobta trobar el poble sense llum. Un semàfor de mida notable oscil·la cec, penjat com un suïcida o un condemnat, en plena carretera d’entrada al nostre poble. Per sort anem a parar a una area de servei que conserva l’electricitat i allà mengem el que hi ha, galetes, patates fregides, coca cola...Quan ja som al motel, el noi i la noia que estan de guàrdia, molt gentilment, ens omplen de lots i ens acompanyen fins a l’habitació. En Dan, el noi, assegura que l’endemà al matí ja haurà passat tot.
I així va ser. El dia es va despertat rabiosament assolellat. Martha’s i Nantucket ens esperaven somrients i lluint una mar esdevinguda plàcid llac.
Per què aquest huracà,  que no va ser benèvol a pertot,  portava un nom tan bell com és Irene?. Irene, precisament, Irene que en llengua grega significa Pau?

Fotografies: glòria a.p.
Boston (Mass)

dissabte, 17 de setembre del 2011

UN BLUES NOMÉS PER MI


Vestíbul del New York Times
Surt contenta i gaudeix de l’estrany encanteri que sempre tenen per ella aquells carrers empolsinats, les avingudes immerses en l’aire tèrbol d’una nit que cada dia acaba tard.  Aquí i allà bassals insospitats de líquids indefinibles. A la cantonada més propera piles d’ampolles, vells cartrons van component natures mortes. Ja ens hem acostumat a passejar pels verals foscos de la terra com si admiréssim troballes que un geni ocult ha anat creant per fer un museu de la vida.
Surt contenta, ja ho he dit, però és que aquí és important de recalcar-ho, d’insistir en l’alegria que sent,  integrada en aquest paisatge tan llunyà dels seu, i, que, no solament no li resulta mai estrany sinó que li és inquietantment proper com si una altra ella visqués allà  des de l’alba primera del seu temps. A l’ambient,  vibra ofensiva una densa pudor d’elements que agonitzen. La fruita rebutjada, el peix abandonat, la carn passada clamen des dels contenidors. Homes i dones de tota mena i colorit ignoren quin cant coral li fan sentir. És l'harmonia natural de sorolls i de veus que, sense assajar mai, han generat un ventall de sons indistingibles i punyents, una peça de jazz que, viva,  es va teixint al ritme de les hores. I segueix caminant i, com altres vegades en aquesta ciutat, que és potser la ciutat, s’aturarà davant de la cinta electrònica que va donant notícies servides pel diari local i universal que, en irònic silenci, bull a l’edifici del costat intentant encalçar el què passa, què va passar i què passarà a la terra. Plaça del Temps, així amb inicials majúscules. Plaça on sembla bategar-hi el cor del món.  S’atura i llegeix mots que es persegueixen enfollits  Nasdacq, Dow Jones, Obama, Cheney, baseball, Ortiz... De Gadafi ni una sola lletra. Aquesta gent sembla donar l’esquena a tot el que no siguin ells mateixos com si més enllà de la capital dels diamants i la brossa i dels rius duplicats i dels parcs repetits no hi pogués haver res més que l'infinit.
Surt molt contenta perquè respira amb els altres i és una més amb ells i d’aquí dos minuts arribarà al cafè, seurà i es menjarà dos ous ferrats amb ventresca salada, un got de suc de taronja, un cafè fluix i generós com l’aigua d’herbes del mal de ventre de quan érem petits. Ja quasi és a la cantonada, girarà i trobarà el bar amb nom de continent.  Però no. El guió no és sempre com un l’ha escrit el dia abans,  amb gosadia,  sense comptar amb el què l'atzar pot reservar-nos. El full de ruta, de vegades,  fa una ganyota brusca i així,  ara resulta que, de cop i volta,  ella veu aquell negre esquifit i vell que, rabiós,  li colpeja, venjatiu,  l’esquena amb el mànec d’un bastó ressec i amenaçant. Veu els ullets de l’home carregats de feresa, d’un odi arcaic que té instal·lat per sempre al bell mig de les seves pupil·les,  minúscules com guspires de foc brut de fum. Mentre, ella se sent, quasi s’escolta cridar un plor eixut i tremolós que no és altra cosa que la veu del seu pànic d’animal indefens. El cervell em pregunta que com acabarem i em mostra un hospital, la cadira de rodes, el meu cos mort a terra mentre la gent s’acosta per mirar-me i l’agressor aprofita per anar-se’n. Quants pensaments caben en un ensurt? Finalment, a l’inici del que hauria pogut ser el tercer cop, veu que el mànec del bastó s’ha enganxat en el forat del dibuix de ganxet del seu jersei. Una bona mà amiga el treu mentre escridassa a l’home que, de repent, ja no veig, i contesto a qui, amb educació, s'acosta i es mostra interessat per la meva salut i em suggereix de posar una denúncia.
Jo sóc la víctima de l’agressió rebuda i explicada i em confesso culpable d’haver fregat suaument l’enorme sac de llaunes que el meu botxí portava a l’esquena i, haver provocat així la caiguda de tres o quatre dels envasos buits  que conformaven la seva voluminosa mercaderia de malaurat passavolant. Jo vaig gaudir d’un bon dia sense que els cops em deixessin cap altra senyal que un blau de mida apreciable al bell mig de l’esquena. Inevitablement vaig haver de pensar en el blues, gènere genuí de negres. Mai no m’hagués cregut que un dia me’n dediquessin un a mi,  encara que fos amb poca música –intents de percussió- i, això sí, amb tant d’ardor que, tot i inofensiu, es resisteix  a abandonar-me. Petit, empal·lideix i minva dia a dia.
Des del dia dels fets, quasi bé cada nit em pregunto si el bluesman deu haver menjat calent tal dia com avui i  si dorm a sopluig, o si, finalment, ha partit aquell bastó tan rònec contra algun innocent, com ara jo mateixa,  i ell ha pogut descarregar lleument una altra dosi d’aquella seva ràbia secular.
Benvolguts amics, no em va esguerrar el viatge. I he tornat amb moltes ganes desaber de vosaltres.

Fotografia glòria a.p.