dimarts, 29 de desembre del 2009

LA NIT DE SANT SILVESTRE


CC Buxter és un homenet transparent d’aquells en els que poca gent hi para compte. Tímid i nerviós, treballa d’escrivent en una prospera companyia d’assegurances. Darrere el seu aspecte moix, però, s’hi amaga certa ambició de pujar escalafons dins de l’empresa. Un dels seus recursos consisteix en deixar el seu petit apartament a comandaments diversos que li prometen ascensos a canvi de poder disposar de l’apartament de CC Buxter amb les seves amants, naturalment, secretes. Mentre té el piset ocupat, CC Buxter, si convé, passa fred donant voltes pels blocs del seu barri. El sòrdid formigó i la nit l’hauran d’acompanyar fins que el seu apartament quedi lliure de les furtives festes que celebren els altres.
Però una nit, CC Buxter, quan torna a casa, troba una jove xicota desmaiada. La coneix molt bé. Es tracta de l’encantadora ascensorista de l’empresa que es diu Fran Kubelik i està perdudament enamorada del cap Sheldrake, un home casat d’aquells que mai no deixa la dona mentre n’estima d’altres. Fran Kubelik ha discutit de valent amb el senyor Sheldrake i, es veu, que quan ell ha marxat, la noia, desesperada, ha intentat suïcidar-se. L’arribada de CC Buxter li salva la vida i un cop retornada del desmai, ambdós, que ja es coneixen, inicien un diàleg amistós i agraït per part d’ella.
S’acosta la festa de fi d’any, la “san” o nit de Sant Silvestre i el senyor Sheldrake demana l’apartament a CC Buxter. Aquest li nega. Sheldrake no se’n sap avenir. Li ofereix un ascens. CC Buxter diu que no i que no. Mai més no tornarà al seu apartament amb la senyoreta Kubelik. Mai més.
Només CC Buxter sap el seu propi i inconfessat secret: Com n’ha estat d’enamorat de Fran Kubelik i com ha patit en saber que Sheldrake la utilitza per passar l’estona sense donar-li altra valor que el d'una burda diversió sexual i la condemna posterior a l’oblit absolut ! .
I ja som a la nit de Sant Silvestre que no ens cal explicar si la veiem i l’escoltem. És una de les escenes mestrívoles d’una pel•lícula excepcional com ho són quasi totes les que porten la firma Billy Wilder. La pel•lícula, coneguda amb el títol d' El apartamento es va estrenar l’any 1960, i d’ençà de l’existència del color en el cinema, en aquell moment, va ser l’obra en blanc i negre premiada amb més Oscar: Cinc en total. Millor pel•lícula, millor director, millor guió original, millor direcció artística i millor muntatge. Deu n’hi do. És clar que estem parlant d’un gegant del cinema que, forçosament i, si tenim salut, visitarà aquest blog moltes vegades. La grandesa de Billy Wilder neix d'ell i en seu brillantíssim criteri a l'hora de triar, un per un, tots els elements que han de compondre la pel·lícula que, en el muntatge definitiu, ell sabrà fer cohesionar amb la solidesa que li atorga la seva ment tan excepcionalment dotada. Cal esmentar I.A.L. Diamond, guionista que va col•laborar molt temps amb Billy Wilder. Tampoc podem deixar de costat l’esplèndida fotografia de Joseph Lashelle, una fotografia dura, sòbria on hi vibren les masses anònimes, els milers de màquines d’escriure, els milions d’impresos, l’anar i venir constant d’una societat deshumanitzada. Rajols, metall, paper, gentades, tot es confon declinat en grisos de plom que transmeten la quotidiana solitud que el ser humà arrossega en la seva existència programada pel ferotge consum. Realment el genial Billy Wilder sempre sabia què volia, com ho volia i de qui ho volia. Es tractava de filmar una comèdia però era, indubtablement, una comèdia agre on la tinta hi tenia un anònim paper protagonista. La música, extraordinària, d'Adolph Deutsch corona aquesta inqüestionable obra d’art i subratlla la força de l’impuls amorós en aquesta bellíssima escena final entre el dèspota i groller Sheldrake, la intel•ligent i dolça Fran i... algú més.


FELIÇ ANY 2010 !!!
Fotografia: Sant Silvestre escollit Papa el 31.01.314-Any IX Imperi de Constantí. Font: http://www.oremosjuntos.com/

divendres, 25 de desembre del 2009

NADAL: UN CONTE, UNA PEL·LÍCULA


Cada nit de Nadal, les velles senyoretes Morkan conviden a sopar a un grup molt escollit, de familiars i amics, en el seu petit pis dublinès. Tot l’any les sòbries senyoretes Morkan han estalviat tant com han pogut per poder oferir una festa exquisida presidida per una llarga taula elegantment parada i assortida de tota mena de cremes, sopes, pastissos de carn i de fruita, paó, llepolies, vins, licors te i cafè. En un racó hi ha un piano. Algú el fa sonar. Canten tots. Parlen i discuteixen. Els Conroy, nebots de les dames Morkan són una parella jove i atractiva. Ell és periodista i escriptor. En aquell principis del segle vint, el xicot, ambiciós, navega entre el gaèl•lic i l’anglès i s’inclina per l’últim, l’idioma dels seus invasors, idioma que té una projecció universal que mai no tindrà el gaèl•lic, cada cop més feble.
S’acaba l’entranyable festa i els convidats desfilen donant les gràcies a les senyores Morkan que es troben encantades en el seu paper compartit d’amfitriones anuals d’una nit única.
Quan els Conroy ja són al rebedor, ella, Gretta, sent l’inici d’una cançó que, des de dalt, algú canta. Gretta s'atura i la seva cara segueix adolorida les notes que el tenor desgrana mentre baixa l’escala per marxar. Es tracta d’una cançó tradicional irlandesa de dolça melodia i carregada de temps difícils de situar. Quan els Conroy, a l’habitació del seu hotel, es troben sols i es miren, Gretta explicarà al seu home el motiu de la seva sobtada tristesa per causa d’aquella cançó inesperada.
Es tracta del conte Els morts que forma part del recull Dublinesos de James Joyce, recull que, amb grans dficultats, en aquella Irlanda tan estreta de mires, va ser-li publicat l’any 1914.
L’any 1987, el director de cinema John Huston decideix convertir en pel•lícula aquest sensible conte –diuen que el millor del recull- i el seu fill Tony Huston en fa l’adaptació per la pantalla gran. Anjelica Huston serà Gretta. Un acte d’amor d’un pare ja vell i malalt cap a la seva única noia. John Huston dirigeix des d’una cadira de rodes i carregat de tubs, de fils i de bombes d’oxigen. Quan la pel•lícula s’estrena, l’any 1987, l’excel•lent director ja és mort. L’any 1988 la pel•lícula guanya dos Oscar, un per la millor obra literària adaptada i un altra pel disseny del vestuari.
Tant el relat com la pel•lícula resulten magnífics si bé la segona es ressent una mica del seu origen literari: Una història mancada d’acció, farcida d’intel•ligents diàlegs però que, com en una obra de teatre, gairebé es desenvolupa sempre allà mateix, en el càlid i animat menjador de les tietes Morkan.
De totes formes, conte i pel•lícula són per llegir i per veure. Una nit de Nadal semblant a la d’avui però cent anys endarrere i a Dublín. Una història d’amor i potser una altra que és d’amor i de mort. I una melodia que mereix ser escoltada més d’un cop La donzella d’Aughrim o The lass of Aughrim.



BON NADAL A TOTS ! ! !

Fotografia: Dublín nevat-Peter Macabe






dilluns, 21 de desembre del 2009

FELIX MENDELSSOHN B.



Falten encara alguns dies però, com se sol dir, de seguida hi serem: Els dies 17 i 19 de Febrer de 2010,  podrem escoltar, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona,  l’oratori Elias de Felix Mendelssohn. Dirigirà Antoni Ros Marbà i, entre d’altres excel•lents intèrprets, contarem amb la soprano italiana Eva Mei i  l'excel·lent baix alemany René Pape.
Aquest fet m’ha recordat que el dia 3 de Febrer d’aquest any 2009 s’han complert 200 anys del naixement del gran músic alemany que solament en va viure 38 ja que, malauradament, va morir l’any 1847.
Felix Mendelssohn va néixer en una família de banquers jueus que conreaven l’afició a les arts i a d’intel•lecte. L’avi de Mendelssohn havia estat el gran filòsof Moses Mendelssohn. Els seus pares Abraham Mendelssohn i Eva Salomon , apart de ser econòmicament molt poderosos,  eren persones cultes i refinades. Ludwig Jakob Felix Mendelssohn, així es deia el compositor, va créixer junt amb els seus germans en una casa sempre freqüentada per artistes, pintors, escriptors, músics, filòsofs i científics i ja de molt petit va manifestar una intel•ligència important en gairebé totes les disciplines,  si bé la música en va ser la guanyadora,  atès que Felix Mendelssohn va demostrar molt de pressa que era un superdotat. A onze anys ja escrivia simfonies que ell mateix dirigia. El seu pare, entusiasmat amb el talent del petit Felix, li va posar una orquestra a casa que el noiet conduïa especialment durant les moltes festes i vetllades que el banquer Abraham Mendelssohn organitzava a casa seva. A catorze anys, Felix Mendelssohn ja s’havia diplomat en direcció d’orquestra.
L’any 1817 Abraham Mendelssohn, seguint una tendència molt convenient a l’època, es va convertir junt amb tota la seva família, al luteranisme i per aquesta causa va afegir el “Bartholdy” al seu nom, nom que provenia d’una propietat que havien heretat els Mendelssohn. No obstant i això els fills del banquer no varen rebre cap mena d’instrucció religiosa. Felix, obeint al seu pare, va signar durant molt de temps Felix Mendelssohn-Bartholdy fins que, ja adult i conscient i fidel als i dels seus orígens, va canviar la seva rúbrica per Felix Mendelssohn B..

Tot i que Felix es va casar, el seu gran amor va ser Fanny Mendelssohn, la seva germana gran a la que va estimar amb bogeria. Fanny Mendelssohn va ser una notable compositora i una pianista molt dotada. El fet de ser una dona la converteix en una figura opaca al costat del seu genial germà. Fanny, també casada, va morir l’any 1847. Felix que treballava vint hores diàries com a director de la cèlebre Gewandaus Orchestra va sofrir un disgust de tal magnitud en morir Fanny que la seva salut fràgil i castigada pels esforços va resistir molt malament aquella mort i també va morir al cap de pocs mesos.

Seria absurd enumerar al detall l’obra d’aquest gran músic però si recordar, al menys, que Mendelssohn és l’autor d’una molt cèlebre Marxa Nupcial. Inspirat per El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare va compondre una obra que està considerada una de les fites musicals del segle XIX en la que el compositor mostra una enorme mestria en l’orquestració i en la forma musical ja que fa treballar intensament la secció de corda en una mimesi del màgic ambient de fades que, de forma escrita, havia creat el gran dramaturg anglès.

Si ja durant el segle XIX, Mendelssohn va ser justament valorat, durant el segle XX va ser considerat un gegant de la música. El seu Concert de violí és d’una gran bellesa amb matisos de felicitat i altres de tristesa punyent. Més d’un expert ha vist en aquest sublim concert la font que va inspirar a John Williams per compondre la banda sonora de La llista de Schindler sense que això vulgui dir res més que el que queda dit,  ja que el concert de Williams,  també punyent i trist,  ho es amb veu pròpia.

Deixo una mostra del primer moviment del Concert de violí, op. 64 així com un fragment del tema principal de La llista de Schindler, pel·lícula dirigida per Steven Spielberg, amb partitura original de l'esmentat John Williams i ambdos interpretats per l'incomparable violinista Itzhac Perlman.

Gaudeamus!



Fotografia: Cólera de violines-Litografia d'Arman signada per l'autor
                     www. champetier.com

dimarts, 15 de desembre del 2009

GREGOR VON REZZORI: POSEU-HI ELS ULLS


(...) Aún hoy, los monaesterios de Moldavia, región a la que pertenece la parte de Bucovina que continuó siendo rumana, son pequeñas islas en el océano de nuestra bárbara civilización. En la imponente inmensidad, cubierta de cielo y azotada por los vientos, de esos bosques impregnados de olor a resina, se abren verdes calveros en cuyo centro se alzan, rebosantes de color, las iglesias amuralladas de los monasterios. Seis de ellas están decoradas por dentro y por fuera con maravillosos frescos de estilo bizantino. Yo envidiaba y admiraba a mi padre, que sabía interpretar sin el menor esfuerzo la iconografía de las escenas celestiales e infernales allí representadas, el simbolismo de las imágenes de los mártires y la devoción a los fundadores, y leía los caracteres cirílicos del antiguo eslavo eclesiástico de las inscripciones con la misma soltura que si fuera el periódico de la mañana. Aquel hombre vestido de cazador, de talante burlón y normalmente propenso a toda clase de bromas y jugueteos, se mostraba de pronto investido de la seriedad y la dignidad del erudito. Es más: no era él quien se mostraba ( a diferencia de otras habilidades suyas que exhibía no sin vanidad, entre ellas, por desgracia, sus artes pictóricas de aficionado); la cosa se manifestaba por sí sola, sin que él pusiera nada de su parte. La profunda seriedad de su rutina profesional tenía también el toque de discreta naturalidad propio del antiguo funcionariado del imperio austríaco. Aquella profesión no la había escogido él. De joven queria ser químico. (...)

Gregor von Rezzori
FLORES EN LA NIEVE
Editorial Anagrama
Barcelona 1996




Aquest fragment que s'esmenta conforma una trilogia junt amb Memorias de un antisemita i Un armiño en Chernopol. Darrerament Anagrama ha reeditat totes tres obres, de caràcter autobiogràfic en un únic i contundent volum.  Malgrat que el títol Memorias de un antisemita ens pugui induir a pensar en la salvatge ideologia nazi, no és res més que una manera irònica de definir tot un sistema educacional generat i impartit per les classes poderoses durant l’imperi austrohongarès. Tal vegada una de les sements del nazisme però encara no el nazisme i mai l’extermini d’un poble. Von Rezzori ressalta les capacitats dels hebreus com un motiu de profunda enveja per part dels ciutadans de l’imperi no pertanyents a aquesta raça. El llibre descriu la seva trobada amb cinc personatges jueus que li han causat interessantíssimes sensacions des de l’amistat fins a l’amor i de com la llavor del antisemitisme, que li ha estat implantada des del seu naixement, impedeix la solidificació de sentiments que han quedat avortats pel prejudici de considerar el judaisme com una tara original d’una determinada espècie a evitar. Es un llibre intel•ligent i distret que, no obstant i això, no assoleix la grandesa de Flores en la nieve, una preciosa narració on l’escriptor romanès, nascut l’any 1914, quan arriba als 75 anys revisa la seva ja llarga existència a través de personatges que li han estat directament crucials: Kassandra, la seva mainadera d’origen rutè i aspecte simiesc i de la que en fa una magistral i amorosíssima recreació. La mare, personatge estimat i aprofundit en les seves virtuts i neurosis. El pare, figura cabdal, descrit amb la mestria que proclama la lectura del fragment reproduït , mestria que caracteritza tota l’escriptura d’aquest llibre. Després ve La germana, un ser atractiu, quasi superdotat, amb el qual l’autor, més jove que ella, manté una relació basada en l’enveja però no exempta d’una constant admiració i s’acaba amb Strausserl, la seva institutriu, un ser il•luminat i lluminós que acompanya a l’autor durant la seva adolescència, un ser del qual en rep no només ensenyament escolar sinó també la transmissió d’un estil i una forma de viure que el marcaran per sempre més amb els sentiments del més dolç dels afectes.


Res puc dir d’Un armiño en Chernopol ja que encara no l’he pogut llegir. Pel que deixo aquí escrit queda palesa la passió que he sentit per aquest escriptor poc conegut i, tanmateix, un clàssic. Tal vegada és per aquest motiu que mai el trobarem en una taula de “best sellers” tot i que es deixa veure pels prestatges. La bellesa de la seva prosa traspassa els límits de l’obligada traducció. La seva forma d’expressar-se és la d’un poeta que hauria volgut ser pintor i no se li va permetre. Llegir-lo només és comparable a la millor de les músiques.

Fotografies: Monestir sucevita (1584) Rumània
                      Monestir probota (1532) Rumània 

Dedicat a pfp, estimada pintora.
Blog " Pequeño formato " 

divendres, 11 de desembre del 2009

IL TROVATORE: AZUCENA


Tot comença en una antiga casa de planta baixa, Dos carrers més avall hi la rambla, les vies del tren, la sorra i el mar. Tot comença en el menjador d’aquella casa acollidora on jo vivia circumstancialment. D’això ja fa un munt d’anys però el record resplendeix embellit pel pas del temps quan el temps passa bé i no trepitja, ni estripa, ni enderroca sinó que fa un petit altar en un passadís de la memòria on sempre s’hi pot treure el cap i fer un somriure.
Va passar que ja me n'anava perquè venia el temps d’estiu i els carrers, que fosquejaven d’un blau lleuger com un tendal de gasa, em cridaven, la colla m’esperava. Cada dia revetlla en versió ràpida: acudits i rialles, una copa de cava i l’amor que, d’un moment a l’altra, es podia aturar i compartir un glop fresc d’aquella nostra irrepetible joventut. Mentre, però, jo havia caigut sota un inoblidable i sorprenent encís. Ja em podien esperar que arribaria quan l’encanteri em deixés lliure.
Una dona de pell colrada i vestida de gitana em reclamava des de la petita pantalla de colors. Al seu costat espetegava, rabiós, un foc cruel que, com una fera en flames, projectava cicatrius de dolor damunt la seva cara tràgica. Es deia Azucena. Al seu costat hi havia Manrico fent-li gran atenció. Estava a punt Manrico de fer un descobriment i, segurament, alguna cosa pressentia. Calia absorbir el clam cantat per Azucena i començar a veure d’una forma diferent la seva pròpia història. L’exuberant foguera, que havien encès els gitanos al lloc on acampaven, era un record de sang i cendra que Azucena no podia ni volia ignorar. En una foguera com aquella, la mare d’Azucena havia estat cremada per bruixa i, ella, la seva filla, per venjar-li’n la salvatge mort havia llançat a les flames un infant, potser un descendent de la perversa autoritat que havia ordenat la mort de la gitana a la foguera… De quin infant es tractava? Era mort o s’havia salvat i feia vida per les muntanyes de Biscaia? Quina relació hi podia haver entre Manrico , el trobador i probable fill d’Azucena i Il Conte di Luna?
Azucena ens donarà forces pistes.
Vaig fer tard a la revetlla quotidiana. Per primera vegada vaig pronunciar en públic, molt cofada, Il Trovatore, Verdi i Fiorenza Cossotto. Aquests noms estaven destinats a ser-me familiars perquè, ho vaig dir a la colla: “Cada vegada que escolto òpera penso que m’hi podré aficionar perquè hi ha cançons –àries, va dir algú més expert- doncs, hi ha àries, vaig seguir, francament precioses.
En petit homenatge a un record cert i pensant en els 19 “Trovatori” que el Liceu està representant durant aquestes dates, porto, com no podria ser d’altra manera, la meva primera Azucena, la que em va captivar fent-me oblidar, per moments, la màgia efímera d'una nit d’estiu. Una Fiorenza Cossotto fosca i sofrent que dirigeix Herr Karajan.



Fotografia: Llaüt espanyol-Museo de Ureña

dissabte, 5 de desembre del 2009

CAFÉ DE LA PAIX




Amb aquest post tanco el que se’n podria dir “La trilogia de París” pel que fa a l’estada que hi vaig fer recentment i de la que ja n’he donat compte quan he parlat de l’estupenda Salome representada a l’òpera Bastille així com de la curiosa llibreria Shakespeare and Company.
Essent París capital d’una nació valorada, entre moltes altres coses, per la seva sofisticada gastronomia, no em podia deixar, al menys, un restaurant ben escaient. Parlo del CAFÉ DE LA PAIX situat just al costat del Palais Garnier, una de les seus de l’òpera parisenca, un indret cèntric i elegant on sembla que hi bategui una bona part de l’immens cor d' Europa.



Per què París fos més París encara, aquell migdia, plovia a intervals i, de repent, s’obrien o es tancaven els paraigües segons fos necessari. Una gernació de colors vius com flors sota la pluja que conferia a la ciutat aquell seu color únic, oscil•lant entre el marró i el gris, sempre premonitori d’un futur raig de sol que quan sortís esborraria els contorns dels edificis, faria lluir les fulles dels aurons humides i desdibuixades i ens faria arrugar els ulls en un gest portador d’una bella sorpresa visual: Això és l’ impressionisme en viu i en directe.

El CAFÉ DE LA PAIX és un bellíssim espai decorat amb admirable exquitesa. Existeix des del 1862 i el seu arquitecte, Charles Garnier, és, naturalment, el mateix que va projectar i realitzar l’òpera que porta el seu nom. En principi el CAFÉ DE LA PAIX es va fer pensant en l’exposició universal de 1867 com a cafeteria i restaurant annexos al GRAND HOTEL, lloc que hauria d’acollir gran part dels visitants de la famosa exposició.


El CAFÉ DE LA PAIX ha sofert, a causa del temps passat que, inevitablement, deteriora les coses, diverses remodelacions sobretot en el seu interior però ha restat sempre fidel a l’època que en que va ser inaugurat. Ha estat un cafè freqüentat per moltíssima gent més o menys coneguda. Els estatunidencs n’estan enamorats i no és estrany. De totes maneres si hem de parlar d’algun famós il•lustre podem anomenar a Jules Massenet, a Émile Zola o a Guy de Maupassant. Més tard arribarien Segei Diaghilev i el Príncep de Gal•les.
Trasllado unes fotografies preses sense vergonya del web d’aquest cafè sumptuós. La cuina està bé però és discreta tot i que presenta múltiples opcions que van des d'un cert luxe  fins a la bona cuina de mercat.  No està considerat un dels llocs d’alta cuina que abunden a la ciutat del Sena i que només coneixen mitja dotzena d’elitistes gourmets. Quedaria enquadrat a la família de les brasseries tan genuinament franceses. S’hi pot menjar un menú compost per: Verdures a la planxa, Chateaubriand amb patates saltades i salsa bearnesa i de postres una copa amb tres boles de gelat al gust. També el cafè imprescindible. La nota va pujar a 36 euros. Atès on érem i que, de passada, el menjar era prou bo, em va semblar un bon tracte. Hi tornaré, par Dieu!




CAFÉ DE LA PAIX
5, Place de l'Opèra
75009 PARIS
http://www.cafedelapaix.fr/.

diumenge, 29 de novembre del 2009

SHAKESPEARE AND COMPANY



Un dels milions de coses interessants que es poden fer a París és visitar la curiosa llibreria SHAKESPEARE AND COMPANY situada al carrer de la Bûcherie, immersa en ple Barri Llatí al qual contribueix inqüestionablement a conformar l’encant indescriptible que, poc a poc, ha anat creixent a la Rive Gauche del Sena.
Abans d’arribar a la seva actual ubicació, SHAKESPEARE AND COMPANY ja havia conegut diversos domicilis i, fins i tot, va romandre tancada durant l’ocupació nazi.

Aquesta llibreria tan especial ho és, entre d’altres coses, perquè s’hi ven literatura en llengua anglesa però no es limita a aquesta activitat que poca rellevància podria tenir en una ciutat com París on hi trobem de tot. SHAKESPERE AND COMPANY no solament es dedica a la venda de llibres procedents d’editorials, també ven llibres de vell i...té també servei de biblioteca amb les dues opcions: Llegir a la mateixa llibreria si hi trobem un racó o en modalitat de préstec que és el mateix que endur-se el llibre cap a casa i...SHAKESPEARE AND CO té tretze places on poder dormir. No. No són habitacions convencionals. Són llits senzills que els propietaris ofereixen a condició de que els ocupants deixin el llit fet quan han dormit i que paguin l’acolliment treballant dues hores diàries a la llibreria o a la biblioteca. Els estadants solen ser gent de parla anglòfona i hi romanen el temps que pacten amb la llibretera, la senyora Whitman o  amb qualsevol dels seus encarregats.

Com podeu veure, per la fotografia, els llibres es barallen per tenir-hi un lloc. Atapeïts i acolorits, càlids i silenciosos formen un passadís informe amb taules d’exposició i, als costats, hi neixen mínimes estances, amb llibres, sempre llibres,  tapant parets que tal vegada ni existeixen,  on hi trobem lectors reconcentrats que semblen formar part del decorat d’aquell temple dedicat al paper imprès. Cal afegir que SHAKESPEARE AND COMPANY té un pis a dalt on, altra cop, entre llibres i llibres, hi apareix algun dels llits que he esmentat.
SHAKESPEARE AND COMPANY va ser fundada per l’estatunidenca Silvia Beach (1887-1962). Filla de missioners presbiterians va recalar a París el 1906. La seva relació amb la llibretera francesa Adrienne Monnier la va animar a muntar una llibreria d’obra en llengua anglesa. Després d’haver portat un temps una petita biblioteca, va obrir SHAKESPEARE AND COMPANY.
És molt important subratllar que l’audaç Sylvia Beach va emprendre un risc que la història de la literatura li haurà d’agrair sempre: Beach va editar Ulisses de James Joyce que no trobava en cap país anglòfon qui convertís en llibre les mil pàgines en les quals l’irlandès havia escrit l’Odissea moderna. Sylvia Beach, a causa d’una empresa tan noble com desagraïda, es va trobar seriosament endeutada. James Joyce va ignorar els problemes de Sylvia i va seguir lliurat al seu penós i malaltís egocentrisme.
La llibreria SHAKESPEARE AND COMPANY va ser molt freqüentada per escriptors d’Estats Units: Hemingway, T.S. Elliot, Thornton Wilder. Els francesos André Gide, George Antheil o Leon-Paul Lafargue n’eren també  parroquians habituals. Per iniciativa d’André Gide es va fer una col•lecta que va ajudar a Sylvia Beach a reflotar la seva llibreria que entre la Gran Depressió i l’Ulisses estava gairebé en bancarrota.
Beach va viure a París fins l’any 1962. Tant a França com a Estats Units va ser merescudament valorada i honorada en especial per l’Ulisses que, ruïna apart, va suposar una empenta cabdal per la literatura posterior a Occident. Els documents de Sylvia Beach es guarden a la universitat de Princeton, als Estats Units.  La brillant llibretera, bibliotecària i editora està enterrada al cementiri d’aquella ciutat.
SHAKESPEARE AND COMPANY
37, Rue Bûcherie
75005 PARÍS
http://www.shakespeareandcompany.com/

Fotografies:Imatges i Mapes Google.



dimecres, 25 de novembre del 2009

SALOME


Diumenge passat al migdia feia fred a París. Bufava un vent obstinat que escombrava les fulles dels aurons, despentinava cruelment els vianants i semblava invitar a buscar un bon refugi. No podia trobar millor lloc que l’Opèra Bastille on a dos quarts de tres d’aquell feréstec migdia jo hi tenia una entrada per veure una òpera que segueix arrasant des de que es va estrenar allà el 1905. Parlo de Salome de Richard Strauss que, amb aquesta, ja hauré vist quatre vegades aquest any 2009: Tres per la Nina Stemme al Liceu i la de Bastille que canta la jove soprano finesa Camilla Nylund.
L’acció es desenvolupa en una de les terrasses del palau d’Herodes Antipas durant la festa de celebració del seu aniversari. Per una vegada vaig poder veure una posada en escena que en cap moment va voler ser original i, en canvi, sí va servir l’esperit i la lletra de l’obra. L’hora i quaranta minuts que l’acció dura transcorren com un seguit d'estampes bibliques del tot premeditades. Dos inquietants xiprers ens van mostrant i ocultant la lluna,  potser la protagonista real de l’obra d’Oscar Wilde,  que va servir a Strauss per compondre el que ha estat qualificat com a miracle musical. La lluna es mou lenta i misteriosa en un cel que oscil•la des del groc més intens fins al blau tràgic i cru d’aquella matinada que acabarà amb una nena besant la boca ensangonada de l’home que ella ha fet decapitar. El vestuari és igualment clàssic si exceptuem la pròpia Salome que vesteix una vistosa faldilla de ratlles lluents i mats. Segons com ella es mou, encarada pels focus grocs o blancs, és una serp menuda i àgil d'or o plata que,  amb somriure de hiena, repta, s'enfila i s’arrossega a l’entorn de la gàbia on el profeta Jokanaan, l’objecte de desig de Salome, roman empresonat. Jokanaan no sembla sentir-se gens incòmode darrere dels barrots que a l'hora que el mantenen captiu també el protegeixen de l’imparable assetjament a què el sotmet la formosa princesa de peus blancs com coloms. Canta aquesta Salome la molt notable Camilla Nylund amb una veu valenta i poderosa que expressa amb gran talent la capriciosa malignitat de la filla d’Herodies. Nylund surt airosa del seu rol de principi a final. Se li pot retreure l’absència de notes greus que, quan toquen, crea amb refinat esforç però, en canvi, ofereix una Salome total que evidencia no solament una soprano prou dotada sino també una estupenda actriu dramàtica. La seva dansa és tan discreta com sensual,  fregant una volguda obscenitat,  quan com una bestiola en zel queda de quatre potes mostrant-li al Tetrarca el seu lluent somrís de fera.
Herodes està interpretat per l’excel•lent tenor Thomas Moser que, en aquesta versió, ens és presentat com un vell verd d’aspecte rodanxó,  molt menys sàtir que altres Herodes que ja hem vist. És evident que la seva neboda i fillastre el té boig però la figura del profeta, l’ombra potent de Jokanaan té també un enorme ascendent sobre el tirà. Moser mostra amb veterania i bona veu aquest doble sí tràgic que l’embolcalla i l’omple de temor: el sexe adolescent , primari, de la petita i descarada Salome i la força distant d’aquell il•luminat que, darrere els barrots,  maleeix el vici encarnat en la família Antipas i invoca fanàtic la figura del seu cosí i salvador del món, Jesús.
Jokanaan interpretat per Vincent Le Texier resulta força pla. Té una bonica veu però les seves bellíssimes àries són una mica xates i totalment mancades de grandesa.  Xavier Mas canta un Narraboth correcte i Julia Juon fa una Herodies estupenda. Malgrat la brevetat del seu paper destaca la notable veu i la interpretació d’un personatge que no per fosc és menys important. També és de destacar Varduhi Abrahamyan fent el paper de patge d’Herodies amb una veu molt bonica, de les que es fan sentir i et fan pensar que pot arribar lluny. 
La direcció musical, magnífica, va estar a càrrec d’Alain Altinoglu. L’orquestra, i ja sabem el què Strauss exigeix a l’orquestra en la seva Salome, va ser molt aplaudida. En tot moment el sons varen cohesionar amb la força, la tendresa i la violència necessàries.
La posada en escena es deu a Lev Dodin, els decorats i el vestuari a David Borovsky,  Jean Kalman és l’artífex de la luminotècnia i Mikhaïl Stronine ha estat el coreògraf.
És clar que hi tornaria ara mateix ja que, en conjunt, es tracta d' un espectacle reexit,  coronat per llargs aplaudiments i molts “bgavoooooo!”

Fotografies: Opèra Bastille-Paris-Salomé 2009





divendres, 20 de novembre del 2009

PARÍS



CARTA DE GEORGES SAND A ALFRED DE MUSSET


Estic molt emocionada de dir-vos que
he entès molt bé que l’altra nit teníeu
constantment unes ganes boges de fer-me
ballar. Guardo el record del vostre
bes i voldria de molt bon grat que en ell
hi hagi una proba de que puc ser estimada
per vos. Estic disposada a mostrar-vos el meu
afecte del tot desinteressat i sense càlcul,
i si vos em voleu també veure
descobrir-vos sense artifici la meva ànima
nua del tot, veniu a fer-me una visita.
Xerrarem com amics, amb franquesa.
Us provaré que sóc la dona
sincera, capaç d’oferir-vos l’afecte
més profund així com el més estret en amistat,
en un mot la millor prova
que vos podríeu somniar, ja que
és lliure la vostra ànima. Penseu que la solitud
en la qual visc és molt llarga, molt dura
I tot sovint difícil. Així, somniant-hi
tinc l’ànima gruixuda. Correu de pressa, doncs, i veniu
a fer-me-la oblidar per l’amor
en el qual vull posar-me.
  
          *********************
Tot per dir-vos que demà, si tot va bé, ja farà estona que seré a París.
A bientôt!

Fotografia: A plein air de Ramon Casas
Traducció del text original g.a.p.

dimarts, 17 de novembre del 2009

SÍMPTOMES



Un dia el blog va esdevenir dietari de dolors i cabòries.
El projecte inicial de parlar d’Oscar Wilde es negava, rebel, a prendre forma.
No es tractava de copiar un fragment de poesia de l’irlandès genial.
Tampoc volia quedar-me en la camèlia que el dandi va posar de moda.
Dandi lliurat a sopars frívols i brillants on, entre d'altres coses, discutia
la bellesa dels jardins orientals que aviat es veurien publicats a la seva revista fastuosa.
Tampoc centrar la història de l'artista en la santa Salomé ni en la presó de Reading.

Mentre, em voltava també la figura de Proust,
que un dia o altra hauria d’aparèixer a casa meva
 i fer-me perdre amb ganes el temps  irretrobable.
Si a Wilde camèlies, caledjes per a Proust.
Tard o d’hora ho podré explicar tot.
Amb lletra clara i separant els temes evitant dades i feixucs adjectius.

Ara em preocupa, i ja fa dies, el mal d’esquena persistent,
les piruetes que el dolor fa fer als dits dels meus peus i
l’absència alarmant de les últimes fulles de tardor.
Un dia tens intenció de fer un treball al blog i et surt com a màxim desig realitzable
l’evocació de la camèlia, el pensament de la caledja,
les violetes que ja no fan olor
i una flonja magdalena
sucada en xocolata ardent i negre
com a preludi d’una nit reposada.

Fer-se vell, i moltes altres coses, podria ser això.

"Elusive Thoughts"
mixed media 60 x 40
DEREK MENARY

http://www.derekmenary.com/

dissabte, 7 de novembre del 2009

FERNANDO PESSOA: LA VEU AL PENSAMENT


Si desprès de morir, volguéssiu escriure la meva biografia
No hi ha res més simple.
Només teniu dues dates –la del naixement i la de la mort.
Entre una i altra els dies són meus.

Fernando Pessoa/ Alberto Caeiro

*************


Escrit en un llibre abandonat en un viatge

Vinc de la banda de Beja.
Vaig cap al mig de Lisboa.
No porto res i res no trobaré.
Tinc el cansament anticipat d’allò que no trobaré,
i la saudade que sento no és ni el passat ni en l'avenir.
Deixo escrit en aquest llibre la imatge del meu designi mort:
Vaig ser, com herba, i ningú no em va arrencar.

       ************************

Mai per molt que viatgi, per molt que conegui
En anar-me’n d’un lloc, en arribar a un lloc, conegut o desconegut,
No perdo, en marxar, en arribar, i en la línia mòbil que ho uneix,
La sensació d’esgarrifança, la por d’allò que és nou, la nàusea
-aquella nàusea que és el sentiment de saber que el cos té l’ànima,
Trenta dies de viatge, tres dies de viatge, tres hores de viatge-
Sempre l’opressió s’infiltra al fons del meu cor.

POEMES D’ALVARO DE CAMPOS
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja
EDICIONS DEL MALL, Barcelona, 1985



Fernando Pessoa (Lisboa, 13-06-1888-30-11-1935) està considerat de forma quasi unànime el poeta més important del segle XX en llengua portuguesa. Va viure anys a Durban (Sud Àfrica) on va exercir de periodista i traductor. Coneixia perfectament, apart del portuguès matern, l’anglès i el francès. La seva vida està marcada per les morts dels sers que li eren més propers: el seu pare i la seva germana per causa de malalties i el seu millor amic per suïcidi.
Va crear diversos heterònims: Alvaro de Campos, Ricardo Reis i Alberto Caeiro. L’any 1914 publica la seva obra més cèlebre: El llibre del desassossec. Solament se li coneix una relació amorosa. Ella es deia Ofelia Queiroz. Varen enamorar-se i es varen separar per re-emprendre amb el temps un segon cicle breu i fracassat.
Fernando Pessoa va morir de tuberculosi als 47 anys. La seva poesia profundament existencial sembla copsar els passos més secrets de l’ànima. Es un poeta trist i directe d’extraordinària sensibilitat. D'ell no cal dir res més. Els seus versos manifesten la vida inquieta i quasi silenciosa d’un pensament que, incansable, escriu i escriu allò que és invisible, allò que és intangible i que, tanmateix, fereix el cor.

Fotografies: Lisboa-Turismo Actual
                   Fernando Pessoa - autor no indicat

dilluns, 2 de novembre del 2009

RITUAL




Aroma d’algues a la pell per conjurar l’amor. I si aquest amor ve i decideix prendre-la, caurà a terra el delicat mantell que li cobreix el cos i esdevindrà l’ estora suau on ambdós es podran estimar ignorant el temps. I desprès del combat, humits, laxos i escabellats, com dues joves aus passada la tempesta, jauran gairebé immòbils, per fer eterna la glòria del moment. Però l’amor no entra a casa i, un cop més, ella es plany pels exquisits ungüents vessats en va sobre la seva menystinguda pell. I en un embat veloç inicia mitja festa i comença a besar-se braços, llavis i mans. Les dents excaven fins a trobar, inesperat, el principi d’un nèctar saborós. Aspira amb trist anhel l’enigma de la seva pròpia olor. I continua, i persisteix i del seu cos n’ aprèn indrets insòlits. Se sent muntanya i llac. Se sent flor i oceà. En silenci reclama un destí compartit que se li nega.

S’ abraça fort. S’estreny a si mateixa. Els braços perfumats i mòrbids envolten el seu cos amb fèrria decisió i ara ella és un amant enrabiat, encès d’enyorament. Ulls closos i ungles cegues assedegades de la seva sang sola. Per fi sap que aquell amor d’ella per a ella és l’únic amb què pot comptar.

g.a.p.

Fotografia: Quadre de Balthus. Títol no trobat.

dijous, 29 d’octubre del 2009

STRAVINSKY: LA CONNEXIÓ "JUNY"


 

Dedicat a en JOAQUIM del fantàstic blog IN FERNEM LAND. Torna!!!

El mes de Mars de l'any 1924, el compositor rus Igor Stravinsky visita Barcelona. Els músics de la Cobla Barcelona l’ honoren oferint-li un concert de sardanes, sabedors de que el gran artista es mostra sempre interessat en la música autòctona dels països, que per raó de la seva professió, sol visitar. Stravinsky assistia a les estrenes de les seves obres i acostumava a dirigir-ne les premières.
Sonen el flabiol, el tible, el cornetí, el fiscorn, la tenora...entre d’altres. Igor Stravinsky es mostra agraït i entusiasmat de l’homenatge que se li ofereix i demana qui és l’autor de l’última sardana que la cobla o orquestra sardanística ha tocat. Els seus amfitrions pronuncien un bell mot: JUNY i a darrere indiquen a l’artista rus que el compositor d’aquesta sardana es diu Juli Garreta i és rellotger a Sant Feliu de Guíxols.
Atès que Stravinsky passa uns quants dies a Barcelona per dirigir algunes de les seves obres al Gran Teatre del Liceu, demana poder escoltar més música per a cobla. Uns dies després, l’Ateneu Barcelonès li dedica una lluïda audició de sardanes on es torna a tocar Juny. El gran compositor –controvertit encara en aquells anys- es torna a meravellar i aplaudint amb ganes demana: “Més Garreta, si us plau! Més Garreta!”
Dies després, Igor Stravinsky va visitar a Pau Casals, a la casa que el gran cel•lista tenia –i que actualment és un museu, lògicament visitable- a la platja de Sant Salvador del Vendrell i allà, amb el mestre Casals va tenir ocasió de tornar a escoltar sardanes i de parlar-ne amb una autoritat universal en música com era el seu amfitrió. Pau Casals. Diuen que allà, en aquella casa i dirigint-se al gran músic català, Stravinsky va dir: “La tenora és l’instrument que més s’assembla a la veu humana”.






Igor Stravinsky va néixer el 17 de juny de 1892 a Oranienburg (Rússia) i va morir a Nova York el dia 6 d’abril de 1971. Els seus ballets Petruixca o L’après-midi d’un faune, les seves incursions al món del jazz, les seves òperes The Rake’s progress (1951) i Oedipus varen anar edificant el seu prestigi de compositor audaç i trencador.

Juli Garreta i Arboix nascut l’any 1875 a Sant Feliu de Guíxols- Costa Brava era rellotger, ofici que va exercir tota la seva vida. També, i per això se’l coneix, era un músic excel•lent de formació pràcticament autodidacta. La seva incursió en el món de la sardana va sorgir en solitari i apart de grups de compositors d’altres escoles i tendències. Diuen els estudiosos que aquest fet converteix a Juli Garreta en un innovador de la música per a cobla,  un home lliure d’influències, i també en el creador de la sardana simfònica, sardana que beu directament de la música que es coneix com a clàssica. Juli Garreta té, a més de moltes i belles sardanes, obra simfònica notable com Pastoral (1922) o Suite Empordanesa (1921). Cal esmentar la seva amistat amb Pau Casals que, de ben segur, va contribuir en la seva formació musical. Juli Garreta va morir el dia 2 de desembre de 1925. Només va viure cinquanta anys.

Pau , també Pablo,  Casals va néixer el 29 de desembre de 1876 a El Vendrell i va morir a San Juan de Puerto Rico l’any 1973. És conegut com el millor violoncel•lista del segle XX, ja no només pel que fa a ser un gran instrumentista sinó per les aportacions tècniques que constitueixen tota una nova i enriquidora escola d’execució del cel•lo. Pau Casals es va exiliar a causa de la guerra civil i es va establir a Prada de Conflent (França) i més tard a San Juan de Puerto Rico on com he assenyalat hi va morir,  no obstant i això,  les seves restes estan enterrades a El Vendrell.

Fonts: http://www.edu365.cat/
dvd de "youtube" amb l'audició de la sardana "Juny" interpretada per la Cobla La Principal de La Bisbal.
fotografia del compositor Juli Garreta i Arboix-col·lecció família Garreta.

divendres, 23 d’octubre del 2009

ARNOLD SCHÖENBERG: UNA CASA A BARCELONA




Arnold Schönberg (1874-1951) està considerat el pare de la música clàssica del segle XX. Músic autodidacta que va estudiar Harmonia i Contrapunt per correspondència és, de jove, un enamorat de Brahms i, ja més tard, de l’inevitable i gran Wagner. Els preciosos Gurre Lieder de Schönberg –cants de parrupeig- estan considerats la seva última obra romàntica. A partir d’aquesta brillant composició, Schönberg trenca amb les formes musicals establertes i es converteix en un autor tan controvertit com influent. El seus sistema de dotze tons: dodecatònic i el serialisme renova la concepció del so assignant valors diferents a les notes musicals tal i com s’han emprant abans d' ell. El serialisme atorga a cada composició, per petita que sigui, un valor d’obra única. Així queda creada la que es coneix com a Segona Escola de Música de Viena.
Schönberg, d’origen jueu, es va convertir de jove al protestantisme per una qüestió pràctica però que, a la llarga, de res li va servir. Director de l’Acadèmia de Música de Viena en va ser expulsat pels nazis l’any 1933 havent de fugir d’Àustria i fent cap als Estats Units on es va quedar a viure. Un cop fora del seu país, Arnold Schönberg va reclamar el seu lloc a la Comunitat Jueva Internacional i sempre més va fer professió de la seva raça. La seva vida va ser densa i intensa ja que va conrear l’amistat i protecció de Mahler i Strauss. També va mantenir gran afinitat amb el pintor Kandinsky perque Schönberg era també un notable pintor.


 Es pot afegir que el seu matrimoni amb Matilde von Zemlinsky el convertia en cunyat d’un altra músic d’alçària, Alexander von Zemlinsky actualment molt potenciat per les modernes sopranos i tan valorat en el camp dels lieder com hagi pogut ser-ho algú tan gran com és Richard Strauss.
L’any 1932, Robert Gerhard (1896-1970) català deixeble de Schönberg i, en vista de l’asma d’aquest últim, el convidar a passar una temporada a Barcelona on el clima és benigne. A Schöenberg li construeix una casa l’arquitecte Salvador Valeri Pupurull en la que viu des de l’octubre de 1931 fins el juny de 1932. La seva filla neix a Barcelona el dia 7 de Maig de 1932 i en honor a la ciutat que l’acull li posa Nuria.
Els músics catalans reben a Schöenberg amb els braços oberts. Dirigeix la seva sublim composició La nit transfigurada al front de l’Orquestra Pau Casals. També estrena mundialment el Concert per a violí,  pòstum,  del seu col•lega i seguidor Alban Berg. La seva estada a Barcelona fa que el visiti un altra dels grans del grup dodecatònic: Anton Webern.
L’arquitecte Salvador Valeri i Pupurull li construeix la casa modernista que aquí es mostra i que es troba situada a la Baixada de Briz, a Vallcarca, barri de Barcelona. Actualment, la casa presenta un inexplicable aspecte d’abandonament. L’esclat de la segona guerra, la difícil situació dels jueus a Europa, van portar a Schönberg a establir-se a Estats Units on va exercir de professor de música i conferenciant a diverses universitats de prestigi.
Els últims anys de la seva vida es varen veure molt enterbolits per una malaltia que va poder avançar la seva mort: l’aversió al número 13. Schönberg era supersticiós de mena però, concretament, aquesta por el feia viure amb ànsia ja no només pel número 13 en sí mateix sinó pels seus múltiples, o per les xifres que sumaven, restaven multiplicaven i dividien donant com a producte 13. Va passar el dia del seu últim aniversari, dia 13, entre febres i deliris. La seva família esperava que toquessin les 12 de la nit per sortir del conjur i dir: ja som a 14! Però no hi varen ser a temps. A tres quarts de dotze de la nit del 13 de juliol de 1951, Arnold Schönberg va expirar a Los Àngeles (Califòrnia) probablement víctima de la força de la seva inclement obsessió.


Fotografies: Casa de Schönberg a Barcelona.
                   Pintura: Olis sobre tela de Schönberg: Autorretrat i L'enterrament de Gustav Mahler
Fonts:         ARNOLD SCHÖNBERG CENTER
                   Entrevista a Nuria Schoenberg-Hemeroteca ABC (02.03.02)-Susana Gaviña 




dilluns, 19 d’octubre del 2009

JOYCE, SULLIVAN I EL DOCTOR BARRAQUER: UNA ANÈCDOTA



El dia 18 de Mars de 1930, l’escriptor James Joyce escriu a la seva protectora Harriet Shawn Weaver una carta que, degut a la precària visió de l’autor de l’ Ulysses, es veu obligat a dictar i així ho fa constar en el text. La carta està escrita des de París on resideix James Joyce i va dirigida a l’esmentada senyoreta, al Museu Britànic de Londres.
Després de l’encapçalament protocol•lari: “Dear Miss Weaver” , l’autor es disculpa, entristit, pel fet d’escriure-la amb tan de retard i també indica tot seguit : “(...) Ahir a la nit, a les set, vaig acabar la correcció del fragment que s’ha de publicar i, sospito que, a la mateixa hora, vaig acabar també la meva carrera. (...)”. A continuació, Joyce explica a Shaw Weaver com viu en un estat terrible de tensió i ansietat, i que necessita que ella doni ordre immediata al senyors Monro Saw de vendre 200 lliures que l’autor té en valors de guerra i que li siguin transferides de seguida atès que els comptes que manté a París presenten descobert.
Després de la complanta, de caire obertament dinerari , James Joyce dicta:

“ (...) Ara saltaré a una altra part d’aquest pou de desesperació. Una de les raons és que no vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar a Sullivan * a Barcelona a veure l’oculista amb qui ell té tanta fe, el Dr. Barracquer. (sic) Jo tenia diversos motius per no anar-hi perquè quan ell me’l va esmentar, ja fa uns quants mesos, vaig escriure al doctor, a Barcelona, una carta molt llarga explicant-li la història completa del meu cas i, afegint-li que la meva filla tenia estrabisme en un ull i que mostrava temor a ser operada. Ell em va contestar fent-me saber el cost dels seus altíssims honoraris (jo els hi havia demanat), ignorant pràcticament del tot el meu cas, i centrant-se principalment en el què tocava a Lucia**.
Ella va ser operada i amb èxit. No va tenir cap importància. Varen ser 20 minuts (li va fer en Collinson) i va tornar a casa en taxi i al cap d’una setmana el seus ulls ja estaven redreçats. Pràcticament no va patir. En segon lloc em desagradava la idea d’anar a un país en el qual acabava de col•lapsar la dictadura i fins i tot m’havien dit que el dictador ja era mort. Si en Sullivan hagués cantat a Barcelona durant varies setmanes, hi hauríem pogut anar però, solament hi estava de pas, camí d’Alger i ens hauríem trobat sols i essent jo quasi un discapacitat pel que a la meva vista fa, ens hauria pogut passar alguna cosa. (...)

Per acabar d’arrodonir l’anècdota, també ens assabentem, a través de la mateixa carta, que l’escriptor irlandès va convidar a sopar a casa seva a la muller de Sullivan i que aquesta li va dir que, en realitat, el tenor no anava a Barcelona per cap altre motiu que el de trobar-se amb una dama amb la que marxaria cap a Alger. D’això en dic jo una esposa informada.
James Joyce, que sofria un glaucoma ocular, va ser intervingut diverses vegades sempre amb grans sofriments postoperatoris i millores només lleus. Els dolors físics el varen obligar molt temps a injectar-se morfina. La intervenció més important li va ser feta a Zurich on, recordareu, també havia estat operat el pare de l’escriptor argentí Jorge Luis Borges i el mateix escriptor, ambdós cecs abans dels quaranta anys. Em pregunto si els Borges, gent benestant, havien desestimat els Barraquer o, senzillament, no en coneixien l’existència. Atès que el que relata Joyce succeeix l’any 1930, si l'escriptor hagués viatjat a Barcelona l'hauria visitat el Doctor Ignació Barraquer Barraquer (1884-1965).

* John Sullivan o John O'Sullivan (1877-1955) : Tenor nascut a Cork (Irlanda) i format a París. Va estar considerat un dels millors intèrprets de la seva corda a l'època i va actuar en rols protagonistes en els teatres més importants del món. Ell i Joyce eren íntims amics. (Nota de Richard  Ellmann)
** Lucia Joyce: Filla de l'escriptor James Joyce i de la seva companya Nora Barnacle. (Nota de l'autora del blog.
Fotografies: D'esquerra a dreta: James Joyce, John O'Sullivan i James Stepehns (aquest últim també
                   escriptor. Col·lecció Joyce.
                   Lucia Joyce, id.



Fonts: SELECTED LETTER OF JAMES JOYCE, Edited by Richard Ellmann
          Editorial FABER AND FABER LTD., Londres, 1975
Traducció del fragment: g.a.p.
          

dimecres, 14 d’octubre del 2009

CARMEN, OH MA CARMEN !



Un dissabte d’Octubre quan la tarda ja cau. Entro a Covent Garden a realitzar un vell somni: Veure l’òpera CARMEN de debò i en un dels escenaris més distingits del món. CARMEN és potser l’òpera que més vegades he escoltat, primer en vinil i després en cedé, i una de les que més he vist gràcies a vídeos, devedés i fins i tot pel•lícules.
Fa molts anys vaig tenir ocasió de fruir de l’excel•lent CARMEN negra, la CARMEN JONES, que va dirigir Otto Preminger amb l’estupenda Dorothy Dandridge i l’atractiu Harry Belafonte i que no era res més que una intel•ligent adaptació de la CARMEN merimèriana trasplantada al Estats Units i en la que Micaela es deia Cindy Lou i Escamillo Husky Miller...La bellíssima Dorothy Dandridge, que va acabar la seva vida d’una sobredosi, interpretava una CARMEN esprimatxada i molt directament sexual, doblada, no sé per quins motius, atès que Dorothy Dandridge sabia cantar, per l’extraordinària mezzosoprano Marilyn Horne que adaptava la seva veu de lírica al swing exigit per l’adaptació que Oscar Hammerstein havia fet del llibret original de Halèvy i Meilhac mentre que Harry Kleiner n'era el guionista.
Va ser aquesta pel•lícula excel•lent la que em va seduir i em va portar, anys més tard, al Old Vic londinenc on vaig veure una potent versió directe de CARMEN JONES. Em faltava, un cop més, veure la CARMEN de Bizet pròpiament dita i l’aconteixement –per mi ho era- va fer-se realitat fa menys d’una setmana.
Vaig passar una vetllada agradable i prou davant d’una CARMEN plena de peròs i contres i que potser, a causa d’aquesta disjunció, cohesionava amb dificultat.
La producció de Francesca Zambello ja m’era coneguda a través d’un DVD protagonitzat per Anna-Caterina Antonacci, Jonas Kaufmann i Ildebrando d’Arcangelo que, per cert, m’havia agradat molt en tot el seu conjunt. Però a l’escenari, la posada en escena se’m va fer carregosa,  especialment durant el primer acte que mostrava l' espai atapeït de gent i bestiar. Aquesta espessor empetitia els moments, tan crucials, de la Carmen, des de l’Havanera fins a la baralla. Pel demés cal afegir en veu molt alta que Elina Garanca fa gala d’un bellíssim cant i es mou segura i descarada com li demana el personatge. Tot i així, vull fer constar que no acabava de ser ben bé la Carmen que jo he percebut sempre. Cantava amb refinada i temptadora veu però també amb cert distanciament que li restava dramatisme, sobretot quan la sorprèn la carta de la mort. És tan important la seva bellesa física i l’agilitat de moviments que li confereix una envejable i jove esveltesa que no sé si s'hauria de començar enumerant tots aquests atributs per acabar afegint que a més a més d’una presència fascinant, sap cantar.

Vaig quedar encantada amb el Don José interpretat per Roberto Alagna que entèn perfectament el seu paper, broda una “fleur” que traspua tot l’enyor necessari i remata un tercer acte immillorable avisant a la noia que, frívola, ha corregut a embolicar-se amb el torero. Va ser molt aplaudit i bravejat i no va estar gens contingut saludant a tothom amb oberta alegria.
Ildebrando d’Arcangelo se surt d’un Escamillo que li posa problemes a les notes greus. El personatge resulta un pel sobre actuat amb massa mímica de torero per turistes, i per acabar-ho d’arreglar, abans de la corrida, varem haver de suportar un estirabot en forma de pas de setmana santa amb encegadora profusió de daurats per emmarcar una Macarena encara més brillant de lluentines.
He deixat pel final la Micaela que interpreta la soprano xinesa Liping Zhang, noia gràcil, de veu espantada i aguts prims i afeblits. En el duo amb Don José es va perdre dos cops. Vaig creure que a l’Alagna el traïen les celles en un gest contrariat. Més tard quan Lippi Zhang va cantar l’ària de lluïment: " Je dis que rien ne m'epouvante" , em va semblar esforçada fins el drama,  com si volgués passar a la final d’algun concurs com ara Operalia, per exemple. Zhang va cantar amb passió però ignorant la Micaela i pendent d’aquella seva veu sobtada que no sabem si tanca una futura bona intèrpret. De moment no la vaig trobar digne de la ROH. Que estudií més que encara és molt jove.
Vull fer notar que a la taberna no es toquen castanyoles, fet que vaig trobar a faltar i, en canvi, em varen sobrar els ballarins flamencs que no percudien mai a l’hora la preciosa Dansa Bohèmia i, no era culpa d’ells que devien obeir ordres, ofegaven amb els seu zapateado el ritme de l’ excitant melodia.
Bertrand de Billy va dirigir amb eficiència la partitura de Bizet i va ser molt aclamat. Els cors dels adults i sobretot els infantils varen sonar de manera impecable.
El públic britànic semblava entusiasmat però la meva veïna de butaca em va dir que les crítiques no havien estat bones. Malgrat això, ella i el seu marit havien gaudit molt. Tot el teatre semblava respirar una sana eufòria.
A la sortida, qui més qui menys, taral•lejava o xiulava les notes de El toreador. Jo ja començava a pensar en tot el que he deixat escrit. I amb Don José, repeteixo altra cop: CARMEN, je t’aime.



-Cartell de Rafael Olbinsky per CARMEN-New York City Opera
-CARMEN per Pablo Picasso
-Blood Flowers by EAR_C

dijous, 8 d’octubre del 2009

CARMEN : EL LAMENT DE DON JOSÉ





Per fi podria veure "CARMEN" en viu i en directe. " CARMEN"  havia esta l'òpera que, molts anys endarrere, m'havia donat la mà per guiar-me cap un món que no només m'era inconegut sinó que el temia. La música simfònica, l'òpera, eren matèria sagrada i solament hi accedien determinades sensibilitats molt afinades. La música simfònica, l'òpera eren  paraules majors i, fins i tots, aquells que n'arribaven a esdevenir un experts, havien de treballar aquelles matemàtiques divines amb el rigor i la disciplina que exigeixen la majoria d'obres musicals de certa envergadura.
Per fi veuria " CARMEN."  Ja s'havien apagat, molt lentament, les làmpades. L'orquestra ferma i decidida obria amb "El Toreador", Se sentien absurdes rialles. Jo també estava contenta però em mantenia molt respectuosa. Aquell era un gran moment. Algú va començar a tossir i a tossir. Una tos pedregosa i clarament bronquítica. Per què no s'havia quedat a casa, calentó o calentona si tenia aquella tos que no anunciava res de bo?  "El Toreador" seguia impertèrrit. Els músics posant-hi tot l'espèrit i el director dibuixant amb la sàvia batuta la marxosa cançó de l' Escamillo, el torero del moment.  De cop, vaig sentir un cor de ventalls de nàcar ben bé a darrere meu. Tres o quatre senyores,  que enlluernaven amb els seus joiells,  havien començat a donar-se aire al mateix temps fent un desgraciat soroll,  com el batec de les ales d'un ramat d'oques espantades. Si tenien calor, per què no havien escollit quedar-se a la piscina de la mansió de Chelsea o arribar-se a Bornemouth?
De repent, com per miracle, es va imposar el silenci. El teló s'havia alçat i s'iniciava el primer acte de "CARMEN" de forma ben curiosa: El tenor bavarés Jonas Kauffmann ja cantava l'ària de la "fleur". No era del cas però...com la cantava! Tal vegada, el fet era un caprici del director d'escena, una visió del futur, que en diuen ara i que ja fa temps que el cinema practica...però jo, embadalida, badoca i encantada el vaig escoltar amb la devoció que mereixien intèrpret i cançó. L'ordre tant se valia.
Ni tres minuts després d'haver començat l'ària, una veu que no era la d'en Jonas, va dir amb autoritat: "Farem tard!  Afanya't que vaig a cridar un taxi".
I amb la son als ulls i el somni al cervell vaig obeir. Ara ja començava a entendre aquell començament tot i que vivim una època de la que es pot esperar tot.
El taxi travessava la ciutat. Plovia fort i vaig pensar en Pigmalió. Però no, per fi veuria "CARMEN".  Però, on era en Jonas Kauffmann?
Amb més ganes que ningú, espero explicar el següent capítol. Serà aviat.




Fotografia:  Blood red rose
Autora:       Jenni 77