dijous, 26 de gener del 2012

JO NO ELS OBLIDO

Jove gitana a Auschwitz
Divendres, 27 de gener es el dia escollit per recordat l’holocaust que l’exèrcit nazi va perpetrar contra el poble jueu, el poble romaní , els homosexuals, els republicans espanyols i, en definitiva, contra qualsevol ser humà que fos considerat agent contaminant per la selecta raça ària i, a causa d’aquest fet, irrevocablement exterminable.
El dia 27 de gener de 1945 les tropes soviètiques varen entrar al camp de Dachau i és per aquest motiu que es va triar aquesta data per fer la remembrança d’un crim de proporcions inabastables. Molta gent creu que ja se n’ha parlat massa d’aquest tema. Jo sóc de les que crec que aquest fet, com molts d’altres, s’han d’anar recordant. El mal mai no reposa. Conjurem el bé amb els millors desitjos de pau i llibertat, dues paraules que solen anar juntes sobre els papers escrits però que, rarament, obeeixen a la realitat tan cobejada. 
 
Aquest senzill record inclou tots els holocausts que, encara, en els nostres dies, es perpetren en aquest món, absurd i estúpid, que ens ha tocat patir. El comportament d’alguns humans ens deixa erms d’ideals, depauperats de pensament,  i ens fa constatar com els humans en som de fràgils i volubles quan sentim la paralitzadora queixalada de la por.
Paul Celan, insigne poeta d’origen romanès i expressió alemanya, deixa versos punyents com ara els que componen el següent poema: 



Cavaven

Hi havia terra dins d’ells. I cavaven.
cavaven i cavaven, i així els anava
passant el dia i la nit. I no lloaven Déu,
que,  tal com sentien, volia tot això,
que, tal com sentien, sabia tot això.

Cavaven, i no sentien res més.
no es feren savis ni s’inventaren cap cant
no s’imaginaren cap més llenguatge.
Cavaven.
Vingué l’avern d’una tempesta, vingué també un silenci erm,
I tots els mars també arribaren.

Jo cavo, tu caves, i cava també el verm,
i allò que canta allà va dient: Ells caven.
Oh un, oh cap, oh ningú, oh aquest tu:
si no és enlloc, cap on s’anava en ell?

Ets tu qui cava quan jo cavo; sóc jo qui es cava cap a tu,
mentre en el dit se’ns desperta l’anell.

Paul Celan
La rosa de ningú (1963)
Traducció d'Arnau Pons

Fotografia: Sunday-news-wider-der-Vergessens.de

dijous, 19 de gener del 2012

GEORGES I MARIE-JO SIMENON,

Marie-Jo Simenon
Un matí del mes de maig de 1978, la filla de Georges Simenon, el va telefonar per dir-li:-T’estimo papa...Digue’m que tu també m’estimes.
-T’estimo moltíssim, reina.
-No. Vull que em diguis només “T’estimo”.
El pare va pronunciar dolçament, “T’estimo”.
El dia que Marie-Jo es va matar, el 16 de maig de 1978, va deixar una carta pel seu pare, actualment inclosa a “Le livre de Marie-Jo” i que tradueixo fragmentada alhora que absolutament entenedora: 

“Pel meu pare amb tot el que això tindrà de difícil i de cruel, segons les circumstàncies. Espero solament que ell comprendrà que “tot” ve de mi, que jo l’he volgut, i que, potser, finalment, deixo de torturar-me. T’estimo per última vegada sense un “ja ho saps”, sense el “molt” que amaguen...he gosat dir t’estimo. (és això?)
Tingues cura de tu per mi, per tot el que no vaig poder ser (per culpa meva). La teva petita? Filla!. Tu saps (afegeixo un “tu saps”) el més extraordinari haurà estat tenir un papà i, més tard, un pare, d’haver estimat l’home, de lluny com una amant, d’haver-ho llegit quasi tot de Simenon, la gorja ben tancada, d’haver,  finalment, englobat “el ser humà” sencer, des del nen fins avui, al fil de les pàgines i dels meus propis records...un “Senyor” tan magnífic, amb el seus vestits de seda i que em porta a coll elevat per la música...una tendresa que jo mai no hauria retrobat. Marie-Jo?

Memoires intimes suivi du Livre de Marie-Jo
Georges Simenon
Presses de la Cité, 1981


Marie-Jo Simenon, la filla del cèlebre escriptor belga, tenia només 25 anys i vivia en un apartament als Champs Elysées. Era escriptora i periodista i ja havia tingut, al menys, un altra intent de suïcidi, presonera com vivia d’un amor que el seu pare va voler impossible. Marie-Jo no va poder estimar mai la seva mare ni tampoc les dues dones posteriors que va tenir el seu pare. Era intel•ligent, bonica i adinerada però va venir al món amb la marca de les tràgiques i aquell dia de maig a París, es va enviar un tret al pit i ja no va dir mai més aquell “T’estimo” sense adverbis destinat a Georges Simenon, l'home. Georges Simenon la va enterrar al jardí de  casa seva a Suïssa, sota un cedre, tal i com ella, ja feia temps, havia demanat. Mort l’escriptor, l’any 1989, va jaure, paternal,  al seu costat.

Georges Simenon amb Marie-Jo i Marc, dos dels seus tres fills

divendres, 13 de gener del 2012

MELODIA PER UN SOMNI


Carey Mulligan
No obris els ulls. Deixa que la cançó inquietant llisqui sobre la teva pell i, a poc a poc, et faci seva. No obris els ulls perquè acabes de construir-te un somni. La cançó,  ves a saber que et mostrarà. Deixa-la fer. Misteriosa, pot començar rondant el teus exquisits peus per acabar ofegada al bell mig d’aquell ardent racó que vibra entre el teu coll i el naixement salvatge dels cabells embullats. Mentre has estat captiva de la veu enigmàtica,  que murmura,  fins a portar-te a indrets sublims,  per tornar a dir-te en el més íntim to oh my love,  has vist amplíssims camps de gira-sols daurats,  cases borroses que la boira confon marcant un horitzó imprecís i àrees de servei immenses que t’han passat de llarg com també t’hi ha passat un incomptable nombre de rojos cavalls que, enllaçats, fugien,  i aquella allau de motos negres i lluents com insectes gegants tallant l’espai sota el cel ennegrit pel vol inesperat de milers de gavians. 
Fas veure que et despertes però el somriure és autèntic. Et toques i així creus que existeixes i tornes a somriure amb el posat secret que ningú t’ha vist mai. Torna a fingir que dorms. Deixa que la cançó inquietant torni a recorre’t. La veu ambigua insisteix en colpir-te, primer,  pas a pas, a poc a poc i després,  la dolça melodia creix i t’embolcalla com un xal de seda i t’estreny i t’estreny fins a tornar-te a deixar laxa, captiva del murmuri últim que no voldries que s’acabés mai.
Perquè la cançó i tu ja sou un tot per sempre. Respira, sospira, plora, riu i balla que els somnis ho permeten tot, oh my love. 

Video de 7awaka
Cançó pertanyent a la pel·lícula "Addio Zio Tom" dirigida el 1971 per Gualtiero Jacopetti i inserida el 2011 a la banda sonora de "Drive" dirigida per Nicolas Winding Refn.



Oh my love
Look and see
The Sun rising from the river
Nature's miracle once more
Will light the world

But this light
Is not for those men
Still lost in
An old black shadow
Won't you help me to believe
That they will see

A dayA brighter day
When all the shadows
Will fade away
That day I'll cry
That I believe
That I believe

Oh my love
High above us
The Sun now
Embraces Nature
And from Nature we should learn
That all can start again
As the stars must fade away
To give a bright new day


diumenge, 8 de gener del 2012

TRES REIS, TRES LLIBRES


Miquel Barceló-Petit amour fou
Els Reis varen passar fa un dia i mig. Com cada any es varen portar bé sense fer massa esforç. Dec formar part de la gran germanor lletraferida que pobla aquesta terra, d’aquells que quan veiem segons quins llibres ens en enamorem, llegim fins i tot, on han estat impresos, qui s’ha ocupat del disseny de la portada, la sinopsi de la vida dels autors, la dedicatòria si n’hi ha, les cites, igualment. I llegim aquests llibres amb les mans temoroses de maltractar-los,  obrint-ne poc els fulls i no doblant-ne cap per al final, tancar-los  i constatar que el seu aspecte segueix immaculat,  l’aroma barrejada de tinta i de paper persistentment embriagadora com els perfums preuats i mítics.
Aquí tinc doncs tres exemplars entrats a casa el dia 6 d’aquest mes de gener, lliures ja dels seus graciosos embolcalls de colors  platejats que, aquests sí, he tractat malament, estripant-los tan apressada com alguns infants quan se’ls dóna un regal per descobrir.
Començo, capricis, seguint el gruix de cada volum de gros a petit. En són tres:
ADEU A LA UNIVERSITAT del professor Jordi Llovet. El llibre està sotstitolat “L’eclipsi de les humanitats” i promet ser molt interessant. 
De moment m’he detingut a la pàgina 66 i veureu quin paràgraf he volgut transcriure:

(...) Després d’un intercanvi d’informacions molt generals, quan la dona va saber que portava un exemplar de la traducció catalana de Gabriel Ferrater d’El Procés, la novel·la del seu oncle, va demanar-me que tingués la gentilesa de llegir-li’n uns quants passatges. Jo prou la vaig avisar que es tractava d’una llengua segurament desconeguda per a ella; però ella va insistir a veure com sonava, en català, la literatura del seu tiet. (Molts anys més tard vaig entendre que la dimensió oral de la literatura encara posseïa un valor molt gran en la població culta de Praga i de molts altres llocs del mig d’Europa, especialment entre els pobles eslaus i és sabut que en temps de Kafka eren freqüents les lectures en veu alta, públiques,  de l’obra dels escriptors, abans i després que els llibres es publiquessin.) O sigui que em vaig posar a llegir: “Algú devia haver escampat mentides contra Josef K., del moment que no havia fet res de mal i que un bon matí van anar a arrestar-lo”. Vera va quedar del tot seduïda, com extàtica per la sonoritat de la llengua catalana. (...)

A LA RECERCA DE L’APRIL de Benjamin Black. Un llibre de sèrie negra escrit en el sumptuós estil de John Banville amb pseudònim al·lusiu al gènere que des de fa pocs anys conrea. Banville, irlandès, ha estat admirat pels icònics crítics londinencs com a “Lord del llenguatge”. La traducció d’Eduard Castanyo és senzillament magnífica, fidel a la riquesa de matisos que l’escriptor de doble nom té com a marca del seu talent esplèndid. Fa així:

(...) “Va acompanyar-la fins al barri de davant. El breu dia es recollia i la tenebra de la posta surava en la boira i l’espessia, com sutge. Ell no duia abric i tenia fred, però va insistir d’anar amb ella fins al barri. Les seves partides sempre eren incòmodes; ella li havia fet un petó només una vegada, feia anys, quan no sabia que era el seu pare, i en moments com aquest el record d’aquell bes encara llampava entre ells amb una lluïssor de magnesi. Ell va tocar-li el colze suaument amb la punta d’un dit i reculà una passa.” (...).

I ja per acabar tenim EL TEU NOM ÉS UN ÈSSER VIU de Josep Manel Vidal, escriptor del país valencià que ofereix un generós ramell de proses breus molt líriques on l’autor plasma un seguit de sentiments que rarament podrien prendre forma sense la sensibilitat d’orfebre d’un prosista poeta com aquest. Aquest llibre estava recomanat al bloc de NOVESFLORS en el que cada post és poesia. Els reis han tingut un bon detall perquè a Catalunya no el venen i l’han hagut de fer portar d’Alzira. I diu:

SEDUÏT

Fa ja una llarga estona que em parles i de sobte he de reconèixer que he perdut el fil de la conversa.. Però no t’ho dic. Tampoc t’ho done a entendre. La meua mirada viu una hipnosi perfecta bressolada pels teus ulls inquiets, ancorada en la cadència lluminosa dels teus gestos perfectes i redons, com l’horitzó del cos que copsa el meu desig...

Segurament que la crònica d’avui ha resultat molt llarga però desitjava fer-vos fer un tastet de cada llibre.  altrament seria com lloar una cançó i no il·lustrar-la amb un bon vídeo que en testimoniés el meu encantament.
M’agradarà molt que m’expliqueu que us han portat els mags a vosaltres.. També que, sense avançar-me res, em digueu si heu llegit algun dels llibres dels quals us he parlat aquí i avui.
Gaudim tots del que han tingut a bé deixar-nos les testes coronades d’Orient!

ADEU A LA UNIVERSITAT
l'eclipsi de les humanitats
Jordi Llovet
Galàxia Gutenberg
Cercle de Lectors

A LA RECERCA DE L'APRIL
Benjamin Black
bromera

EL TEU NOM ÉS UN ÈSSER VIU
Josep Manel Vidal
Editorial Germania S.L.

diumenge, 1 de gener del 2012

TAL DIA FARÀ UN ANY


Museu d'Orsay-Rellotge
Nit de Cap d’Any. No faré cap balanç del 2011. Hauria pogut anar millor però també pitjor i, com deia la meva mare, qui no es conforma és perquè no vol. Com que d’un temps ençà escoltar les notícies resulta quasi tan necessari com moralment nociu, per unes quantes hores em nego a sentir parlar de números vermells com els que, tant sí com no, hem d’assumir i pagar, així com de països d’un roig rabiós que, desesperats ploren, la mort d’un líder incanviable.
Per descomptat que, estimats llegidors, us desitjo el millor començant per una bona salut i el nostre pa de cada dia sota d’un sostre sense cap degoter.
No m’he trencat gens el cap per fer-vos arribar el meu missatge a través d’una de les cançons més dolces -m’atreveixo a dir-ho sense por- que mai s’hagin escrit. L’autor es deia Charles Chaplin i l’interpret, mort només fa un parell d’anys, és l’incomparable Michael Jackson, el negre que volia ser blanc, l’infant que no volia créixer. El missatge de l’autor, el vagabund més tendre d’aquest món, és una invitació a somriure malgrat tantes contrarietats que ens planteja la vida cada dia. La veu de l’intèrpret transmet la cançó amb una veu atractivament ambigua, impregnada de nostàlgia i amb un fraseig personalíssim.
Somriem! 2012 comença!