dilluns, 25 de febrer del 2013

APRENENT SICÍLIA (I). EL JOVE LAMPEDUSA




Palazzo Tomasi a Palermo on va viure els seus últims anys el príncep de Lampedusa. Actualment encara hi viuen membres de la família Tomasi.
El meu pare havia vingut a anunciar l’assassinat del rei Umberto, esdevingut a Monza la nit anterior, el 29 de juliol de 1900. Repeteixo que veig totes les ratlles de llum i d’ombra del balcó, que sento la veu excitada del meu pare i el soroll del raspall que cau sobre el vidre del lligador i l’exclamació pietosa de la bona de la Teresa, que torno a sentir la sensació de defalliment que ens envaí a tots;  tot això, però, resta separat permanentment de la notícia de la mort del rei. El sentit històric, diguem-ne del fet, se’m comunicà més tard, i aquest serveix ara per explicar la persistència de l’escena en la meva memòria.(...)
Els llocs de la meva infància
Capítol primer

D’antuvi la nostra casa. Me l’estimava amb bogeria i encara me l’estimo ara que, des de fa 12 anys, no és sinó un record. (...) Em serà doncs molt dolorós evocar la Desapareguda estimada tal i com ella va ser fins a l’any 29, amb tota la seva integritat i bellesa, i com va continuar sent, malgrat tot, fins al 5 d’abril de 1943, dia que les bombes arrossegades de l’altra banda de l’Atlàntic la cercaren i la destruïren. (...)
Els llocs de la meva infància
Capítol segon
Cal Lampedusa

La casa de Palerm, nogensmenys, posseïa també unes dependències al camp que en multiplicaven els atractius. Eren quatre: Santa Margherita Belice, la vil·la de Bagheria, el palau a Torretta i la casa al camp a Raitano. També hi havia una casa de Palma i el castell de Montechiaro, però no hi anàvem mai.
La preferida era Santa Margherita, on passàvem molts mesos, fins i tot a l’hivern. Era una de les cases de camp més boniques que jo hagi vist mai. Construïda l’any 1680, cap el 1810, el príncep Niccolò Filangeri di Cutó, pare del besavi matern, la va restaurar del tot arran del sojorn llarguíssim que hi feren Ferdinando IV i Maria Carolina forçats durant aquells anys a viure a Sicília, mentre a Nàpols regnava Murat. (...)
Els llocs de la meva infància
Capítol tercer
El viatge

He volgut transcriure fragments de les memòries que el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa, inoblidable autor de El Guepard, va escriure ja en edat adulta i amb la convicció que mai serien llegides per ningú.
Ja que m’he fet amb un passatge per viatjar a Palerm el proper 23 de març, m’he sentit lògicament atreta per preparar, ni que sigui per sobre, la setmana que, si tot va com ha d’anar, passaré a la illa. De cop i volta em venen al cap molts escriptors de diferent calat, la ineludible màfia i la mestrívola trilogia d’Il Padrino que tan bé deu reflectir-la i, naturalment, les cançons que Roberto Alagna oblidant el tenor seductor que sempre representa, canta meravellosament en el dialecte de la terra dels seus pares velles cançons d'amor, gatzara i melangia.
No obstant i això serà difícil que d’aquí que me’n vagi no tornin a sortir fragments d’aquest llibre encantador on Lampedusa conta els seus records de nen i, contràriament al que ell hi escriu, han estat i seran llegits per molts lectors inquiets. L'elegància i la concisió de Lampedusa el distingeixen d'una gran majoria d'escriptors mitificats en vida. Una sola obra i un editor intel·ligent -l'escriptor Giorgio Bassani- l'alcen com el cànon que és de la llengua italiana moderna. Només ens hi faltava el gran artista milanès Visconti per convertir en imatges aquesta meravella escrita no solament sense trairla sinó honorant-la.

TOTS ELS CONTES
Giuseppe Tomasi di Lampedusa
Traducció Rossend Arqués
Émpuries Narrativa - Barcelona 1988
------------------------------------------------------------------------------------

 
El proper dijous dia 28 presentarem el poemari Les ales del silenci a la llibreria Saltamartí de Badalona, carrer Canonge Baranera, núm. 78,
TOTS HI SOU CONVIDATS !!!

dijous, 14 de febrer del 2013

JOUR D'AMOUR


Aristide Maillol-Dos nus en un paisatge

Vols saber si t’enyoro?
M’ho pregunta l’infinit espai buit.
M’has deixat
i t’enyoro com si jo no fos jo
i només fos el mal
de l’abandonament.
Una fosca ferida vessant sang.

De debò no t’ho creus?
T’enyoro com quan no et sabia
i sentia una pedra
on el meu fràgil cor et demanava.
Hauria estat més fàcil no tenir-te,
viure ignorant de tu,
i de la teva embranzida predadora.

Si t’enyoro
deu ser també l’avorriment
de no voler estimar mai més ningú
i el culte al foc quan la nit s’anuncia
i em mossega l’absència dels teus passos,
i imito, solitària,  la teva veu de fum.

Si,  t’enyoro
però no et suplicaré que tornis més
ni et cobriran de nou les meves mantes
ni lloaràs la calidesa de la meva pell.
No gaudiràs mai més de la meva conversa
I, si vens i et convido a alguna cosa...alerta, 
que pot ser verí.

Glòria Abras Pou

14 de Febrer de 2013
Sant Valentí


dimarts, 5 de febrer del 2013

BALADA DE LA GARSA I L'ESMERLA




Joan Roís de Corella va néixer a València l’any 1435 i va morir a la mateixa ciutat l’any 1497.

Fill de la petita noblesa fou ordenat cavaller i mestre en teologia. Va mantenir una ferma amistat amb un altra dels grans poetes del Regne de València, Ausiàs March trenta-cinc anys més gran que ell.

Roís de Corella va ser educat en la literatura clàssica però ell se sentí molt influït per la poesia trobadoresca, el cant a una dama desitjada i habitualment casada de manera que els seus poemes solen mostrar un enorme sofriment que en el bellíssim poema que portem avui es representa en uns ulls que no volen mirar. La constant dels ulls fugissers del cavaller que els reclama és un símptoma en la poesia de l’edat mitjana. Roís de Corella crea una inspirada metàfora en la qual dos ocells són l’amant i l’amada, ell la garsa i ella l’esmerla o esmeralda.

Raimon, cantautor valencià té una extremada sensibilitat per musicar aquest tipus de poemes que sap cantar amb passió inimitable transmetent joia i dolor amb la força dramàtica que el text exigeix. Fruïu d’aquest crit, llunyà en la història, d’amor desesperat i, tanmateix, ben viu. 



 Balada de la garsa i l'esmerla     Video: Dedaltabaix
                                                        S'inclou traducció literal al castellà.

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".

Joan Roís de Corella

                                           Balada de la garza y el mirlo
Joan Roís de Corella