dimarts, 30 d’octubre del 2012

RES NO S'OPOSA A LA NIT

Lucile a la portada del llibre que ha escrit Delphine de Vigan, la seva filla

Aquest relat sensible de la memòria familiar, travessat per secrets enterrats, rancors permanents i decepcions amoroses, és el testimoni pudorós de les ferides de l’existència”. Julien Bisson, Lire.  

"Escric sobre la Lucile amb la meva mirada de nena que ha crescut massa de pressa, escric aquell misteri que ella sempre va representar per a mi, alhora tan present i tan allunyada, ella que, quan vaig fer deu anys, no em va tornar a agafar mai en braços”. Delphine de Vigan, J'ai lu.

 

M'alegro molt de veure a les taules, prestatges i aparadors de les llibreries, l’últim llibre de Delphine de Vigan que porta el bell títol de Res no s’oposa a la nit i on la jove escriptora francesa renuncia honestament al món purament literari i enterra les metàfores per relatar la vida de Lucile, la seva mare que és també la vida de la pròpia autora si partim de la importància que mares i filles solen tenir l'una per l'altra quan descobreixen aquest vincle de sang i esperit que no es trencarà mai mentre una d'elles dues romangui en vida.

Mentre en el seu llibre anterior Les hores soterrades, comentat en aquest blog amb entusiasme, lloant la intel·ligència i l’estil de l’escriptora, a Res no s’oposa a la nit, de Vigan no pot escriure com un creador lliure, captiva com està del record de la seva estimada Lucile de la que ha hagut de tenir cura com si els seus rols fossin jugats a la manera inversa i Delphine fos la mare d'aquest ser desnortat, tendrament desvalgut que és Lucile, la seva mare convertida en filla problemàtica.

De Vigan fa una important recerca sobre la vida de la seva familia començant pels seus avis materns. Una vida marejada pels alts i baixos d’un avi de conducta estranya, d’uns oncles i tietes marcats per una inestabilitat profunda i d'una mare, Lucile, que amb l’ajuda de les seves filles, Delphine i la seva germana, encara molt joves, lluitarà per reexir d'una malaltia que l'empeny a viure en un constant comportament de signe patòlogic  ple de sotracs i ensurts que no sempre sabrà o podrà evitar.

Fets reals considerats com una novel·la, Res no s’oposa a la nit ha estat traduïda a més de vint-i-cinc idiomes i ha obtingut el prestigiós premi Renaudot, un dels més considerats de França. 

Llegir aquest llibre ha estat per a mi dolor i amor humans . De Vigan escriu de veritat la veritat i les seves paraules, sempre mesurades, com si volgués calcar de la memòria els records més exactes, ens la fan respectar i apreciar amb el desig que no deixi mai d’escriure’ns.

 

La meva mare estava blava, d'un blau pàl·lid barrejat de cendres, les mans estranyament més fosques que la cara, quan jo l'he trobat a casa seva aquest matí de gener. Les mans com tacades de tinta al plec de les falanges.

Primer paràgraf de "Res no s'oposa a la nit"

Res no s'oposa a la nit-Edicions 62

Nada se opone a la noche- Anagrama

Rien ne s'opose à la nuit- JCLattés

 

dilluns, 29 d’octubre del 2012

INCIDÈNCIA BLOCAIRE

VAIG ACTUALITZAR BLOG EL DIA 28 D'AQUEST MES A LA NIT I NO HE ACONSEGUIT QUE L'ESBORRANY SORTÍS PUBLICAT AMB LA CRÒNICA DEL LLIBRE "RES NO S'OPOSA A LA NIT".
 
AVUI N'HE DONAT COMPTE A GOOGLE.
DISCULPEU-ME.
 
 
GLÒRIA

dissabte, 20 d’octubre del 2012

ENCARA ENS QUEDEN SOMNIS

Guayana francesa-www.buscounviaje.com

Una cançó que demana veu baixa per cantar a tots els estius d’aquesta terra i també a tots els vespres de pluja fina i lenta com ara el d’avui.
S’hauria d’anar al Brasil per trobar una melodia de dolçor comparable a la que, si us ve de gust, podreu escoltar ara però la veritat és que l’autor era un francès nascut a la Guyana l’any 1917 i mort a París l’any 2008. D’ ell vaig parlar-ne fa pocs dies en l’apunt dedicat a Montand on podem escoltar el voluptuós Yves interpretant la cançó Syracuse. Ambdues, la de dies endarrere i la d’avui són d’Henri Salvador creador d’ampli recorregut que podia compondre i interpretar peces quasi grotesques fins a fer un gir de 360 graus i donar a llum una joia com aquesta anomenada J’ai vu.
Cal remarcar que el pare de la bossa nova Antonio Carlos Jobim (1927-1994) va reconèixer junt amb Joao Gilberto que J’ai vu li havia ofert les claus per la nova tendència, això és la bossa nova. Es podria dir doncs que la nostra cançó d’avui és la primera bossa nova.
Junt amb Salvador trobem la veu petita i suaument musical de Lisa Ono franco-japonesa que va enregistrar un àlbum amb clàssics francesos escollits.
Des la porta d'una tardor que s'enganxa a l'estiu i ens fa sentir, a estones, els efluvis del tròpic, penseu en el que heu vist i, si voleu, expliqueu-m’ho, amics.


Video de Sirisokh

J'ai vu
Tant de mers tant de rivages
Tant de ciel de paysages
J'ai vu
Tant d'escales et tant de ports

J'ai pu
Me chauffer au creux des îles
Me cacher au fond des villes
J'ai pu marcher sur des sables d'or

J'ai vu des matins
De joies de chagrins
De rires et d'envies
De peines et de bonheur dans ma vie

J'ai cru
Etre au bout de l'aventure
Mais mon coeur lui me murmure
Qu'il
y a tant de rêves vivre encore

J'ai cru
Etre au bout de l'aventure
Mais mon coeur lui me murmure
Qu'il y a tant de rêves vivre encore.
 
 

 

dissabte, 13 d’octubre del 2012

L'ATZAR COM UN MISSATGER

Petro Lebedynets-Violet mirage (sense data)

Ahir l’atzar va entrar a la meva cambra i a través d’un periodista radiofònic em va notificar la mort d’una amiga estimada. Quines coses tan estranyes té la vida!. Feia temps que no veia a l’amiga i, com que en guardava un molt bon record, sovint pensava en ella i em penedia de no haver correspost la última telefonada que m’havia fet. Ella s’havia interessat per la meva salut i ambdues havíem acordat de veure’ns i passar juntes una tarda. Però,  mentre jo assentia a tan atractiu projecte,  sabia que no deia la veritat. Nos ens veuríem o tardaríem a fer-ho perquè, en aquell moment, jo estava malalta i depenia d’una intervenció major i no volia dir-li per no espantar-la i així evitar que la seva  sorpresa,  guiada per l’ensurt,  ensorrés el delicat equilibri que em bategava a dins i el meu temor per a mi creixés ofegador i paralitzant.

Afortunadament sóc aquí i ho explico sis anys i mig més tard. Tot just recuperada el record de l’amiga em perseguia. M’hauria telefonat?. Al contestador no vaig trobar la seva veu. I si la telefonava jo i li explicava tot?. No en tenia ganes. Volia aïllar-me dels mals temps passats, minimitzar la cruel memòria del dolor, creure que això meu havia estat una grip passatgera.

I així, a poc a poc se’m va anar fent tard per recobrar a l’amiga amb naturalitat i quan el temps et marca un venciment cau una dalla i saps que has fet tard per sempre i penses que segur que tot li va molt bé, que els seus fills ja són grans i estan encarrilats i que ella i el seu marit,  lliures d’obligacions, festegen molt més bé que quan més de trenta anys endarrere, s’havien enamorat molt joves, il·luminats pel sol  violeta d’un capvespre d’agost.

El remordiment em fa escriure aquest monòleg, un lament que lamento. Penso que darrere de la veu que,  com a agent de l’atzar,  em va dir que l’amiga  era morta, hi havia la seva de veu fent-me saber que ara anava de bo: Probablement mai més tornaríem a veure’ns.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

....AMB UN VIOLÍ ARDENT


Matisse-allposters.com
 

Quants dies volent escriure al bloc sense aconseguir trobar un paraula, una sola paraula que, generosa, me’n desencadenés, al menys les suficients, unes quantes,  per compondre un text endreçadet i publicar-lo dins del període habitual en mi que no depassa mai d’una setmana.
Finalment m’he entestat en posar fil a l’agulla sense pensar-m’hi massa i he estirat un pensament molt vell que, amb emoció, em balla a la memòria. Em balla fins a la fi de l’amor.
Leonard Cohen , jueu de Montreal, va popularitzar aquesta cançó l’any 1984  en un àlbum anomenat “Various positions” en el qual hi varen col·laborar diverses figures.
L’artista quebequès explica que aquesta deliciosa melodia prové de les actuacions que estaven obligats a fer els jueus als camps d’extermini nazis. Mentre els assassinats es perpetraven i els morts eren cremats, una colla de presoners músics, davant del crematori, interpretaven amb passió aquesta dolça pregaria d’amor que no es distingeix, ni per lletra ni per música,  de la cançó amb la qual voldríem seduir als nostres estimats. Melodia romàntica, dolça i exultant clama enamorada per la consumació de la bellesa de l’amor i,  als camps de la mort és la mateixa i sona per una altra consumació sublim i cruel, la de la bellesa de la vida que els botxins ens llevaran sense pietat. Leonard Cohen, aquest home de veu llunyana i fonda com la nit dels segles, diu amb raó que no és necessari que els que escolten aquest tema en sàpiguen l’origen perquè la seva lletra, la seva tornada abasten i transmeten totes les passions que siguem capaços de sentir.
Apassioneu-vos!



Dance me to your beauty with a burning violin
Dance me through the panic ’til I’m gathered safely in
Lift me like an olive branch and be my homeward dove
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love

Oh let me see your beauty when the witnesses are gone
Let me feel you moving like they do in babylon
Show me slowly what I only know the limits of
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love
Me to the wedding now, dance me on and on
Dance me very tenderly and dance me very long
We’re both of us beneath our love, we’re both of us above
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love

Dance me to the children who are asking to be born
Dance me through the curtains that our kisses have outworn
Raise a tent of shelter now, though every thread is torn

Dance me to the end of love

Dance me to your beauty with a burning violin
Dance me through the panic till I’m gathered safely in
Touch me with your naked hand or touch me with your glove
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love 


video: echoNpapa