dimarts, 26 de juliol del 2011

ALTRES VACANCES: TARDOR A OAK PARK

De Caro Hills

Moore House


No identificada
Casa-estudi de Frank Lloyd Wright

Heurtley House




Tinc Oak Park imprès a la retina perquè hi vaig anar a parar un dia de tardor de misteriosa lluminositat i em va sobtar la pau que l’indret respirava, la seva plàcida atmosfera de pròspera i jove ciutat, agosaradament tranquil·la,  al costat de l’absorbent i sorollosa Chicago que s’alça al seu costat majestàtica i profundament urbana.

Oak Park va néixer l’any 1837 quan un emprenedor hi va comprar uns quants acres de terreny i va començar a alçar pisos al damunt del que havia estat una part del llac Michigan que havia anat quedant coberta de terra amb el pas dels segles. A partir del 1871, any del cèlebre incendi que va arrasar Chicago, Oak Park va començar a créixer i a tenir entitat pròpia ja que, durant molts anys, havia estat unida a la població de Cicero de la qual se’n va separar per referèndum.

El més notable d’Oak Park és el que els seus habitants en diuen de manera oficial “Districte Històric Frank Lloyd Wright”, un conjunt de bellíssimes cases que un dels més grans arquitectes de la història va construir a la ciutat entre les quals hi trobem la seva pròpia,  unida al seu estudi de treball.

Porto, doncs, una petita mostra de les cases que mai no oblidaré i que atreuen la visita d’infinitat de gent des dels més senzills amants de l’art, com ara jo mateixa, fins arquitectes prominents, tothom entusiasmat de constatar com treballava l’home –arquitecte, interiorista, gran artista- que va canviar l’arquitectura del modern segle XX.

Impossible no esmentar que a Oak Park hi va néixer Edgar Rice Bourroughs (1875-1950) creador de la figura de Tarzan. I també hi va venir al món –poca broma- un escriptor de gran prestigi, Ernest Hemingway (1899-1961) que tant marcaria el periodisme i la literatura des del seu temps i fins avui. Si ell ens va dir que París era una festa devia ser perquè Oak Park era també una festa i així la vull recordar jo. 

Totes les fotografies són de Marina Soprano excepte la de la casa-estudi de Frank Lloyd Wright que he copiat de Chicagoland.


dimecres, 20 de juliol del 2011

RACHEL LA JUIVE

Torah-Fotografia flickr
Jacques Fromental Halévy va estrenar "La juive"  l’any 1835 a partir del llibret de Eugène Scribe. De seguida va tenir un gran èxit i va ser molt sovint representada fins al punt que l’any 1875, quan s’inaugura el Palais Garnier, "La juive" és l’òpera que s’hi representa.
La història ens explica com Eléazar, un orfebre jueu,  que molts anys endarrere, havia vist a Roma com el comte Brogni manava executar la seva dona i els seus fills,  ara s’ha d’enfrontar a un càstig cristià per haver treballat en festa de precepte. Eléazar té una filla, Rachel. Rachel estima en secret un home, Leopold. Leopold, que es fa passar per jueu atret pel seu amor cap a Rachel, és en realitat cristià i casat. La seva esposa, la princesa Eudoxie encarrega una joia a l’orfebre Eléazar. Rachel i el seu pare visiten a la princesa i poden constatar com Leopold és el seu marit però Rachel en un acte d’amor i valentia confessa el seu sentiment envers Leopold i, pare i filla, són condemnats a mort. L’acció se situa a Constança durant el concili de 1414. Com a representat de Joan XXIII de Pisa hi ha el comte Brogni que, assassinada la seva família, ha esdevingut cardenal. En un enfrontament amb Eléazar, aquest explica a Brogni que l’incendi que va acabar amb els seus va deixar un nadó viu. Només l’espectador sabrà que el nadó va ser salvat per Eléazar i que, coses de l’òpera, no n' és d'altra que la que tothom creu la seva filla,  la jueva Rachel.  Abans d’anar al patíbul,  Eléazar canta una de les àries més belles que hagi pogut cantar mai un tenor,  “Rachel, quand du Seigneur”. Aquesta ària,  clarament inspirada en els místics i sublims cants de sinagoga,  fluctua com una psalm i un homenatge a la sagrada religió d’Eléazar i el personatge la canta gairebé al final, final que no s'ha d'explicar.
“La juive”, malgrat el títol, va agradar molt a Richard Wagner que va poder inspirar-s’hi per “Els mestres cantaires de Nuremberg” prenent el martelleig d’Eléazar , l’orfebre per passar-lo a Hans Sachs, el sabater, quan pica les soles de les sabates que recompon. És ben curiós que una òpera marcadament jueva servís per una altra òpera que,  a dir d’alguns experts, conté, en essència, els elements més bàsics del nazisme exposats en el monòleg de Hans Sachs.  Menys estrany és que “La juive” entusiasmés a Gustav Mahler  també jueu com Fromental Halevi i, com ell,  gran coneixedor de la música del seu poble.
He portat dues versions de la preciosa peça musical. La primera ens la canta el gran tenor francès Georges Thill que en fa una creació canònica, la segona està interpretada pel tenor estatunidenc Neil Schicoff i més que una creació, ens ofereix un Eléazar reencarnat. 
Saber les vostre opinions serà un premi per mi.





Rachel quand du Seigneur
la grace tutelaire
A mes tremblantes mains confia ton berceau,
J'avais à ton bonheur
Voué ma vie entière.
Et c'est moi qui te livre au bourreau!
J'avais à ton bonheur
Voué ma vie entière,
Et c'est moi qui te livre au bourreau,
Et c'est moi qui te livre au bourreau!
Mais j'entends une voix qui me crie:
Sauvez-moi de la mort qui m'attend!
Je suis jeune et je tiens à la vie,
Ô mon père épargnez votre enfant,
Je suis jeune et je tiens à la vie,
Ô mon père, ô mon père, épargnez votre enfant!
Ah! Rachel, quand du Seigneur
La grâce tutélaire
A mes tremblantes mains confia ton berceau,
J'avais à ton bonheur
Voué ma vie entière.
Et c'est moi qui te livre au bourreau,
Et c'est moi qui te livre au bourreau!
Et c'est moi qui te livre au bourreau,
Rachel, je te livre au bourreau!
Rachel, c'est moi, moi,
moi qui te livre au bourreau!
Et d'un mot, et d'un mot arrêtant la sentence,
D'un mot arrêtant la sentence
Je puis te soustraire au trépas!
Ah! j'abjure à jamais ma vengeance,
J'abjure à jamais ma vengeance,
Rachel, non tu ne mourras pas!


[ Merci à Dédé65 d'avoir ajouté ces paroles ]

Video de Georges Thill: Jacquesurius
Video de Neil Schicoff:   melchiorfa

dijous, 14 de juliol del 2011

HENRY JAMES PER COLM TÓIBÍN












He gaudit tant llegint "The Master" que em sabia molt greu veure com cada dia minvava el gruix de fulls que em quedava pendent. Algun dia vaig aconseguir enganyar-me deixant-lo damunt d’una tauleta i mirant-me'l, de tant en tant, satisfeta d’haver vençut la desmesura que m’és característica quan un llibre em captiva.
escriptor irlandès Colm Tóibín nascut a Dublín l’any 1955 ha escrit a la manera d’Henry James una novel·la sobre algú que hauria pogut ser Henry James. Ni és novel·la històrica –un gènere que no puc digerir- ni tampoc biografia en el sentit convencional de la paraula. És veritat ficcionada? Relat real?. No seré jo qui posi nom a la mixtura d’aquesta història que se’ns presenta en forma de novel·la i que ha estat esplèndidament escrita per un autor que ha pogut accedir a tota la documentació de Henry James, que li ha estat necessària, per bastir un llibre tan sòlid com bell.
La novel·la, dividida en onze capítols, comença el gener de 1895 quan Henry James té cinquanta-dos anys i està instal·lat, des de fa temps, a Londres. James, novel·lista d'èxit, ha fracassat en una obra de teatre i ha hagut de veure com el públic adora a Oscar Wilde a qui ell no considera massa i creu que és un pallasso en el pitjor sentit de la paraula. D’aquesta manera el lector podrà veure com el gran novel·lista estatunidenc segueix el judici de Wilde, des de la seva torre de marfil, on el visiten els amics i fan safareig vestits de dandis. Cada capítol avança en el present i, alhora, ens recorda el passat a través dels pensaments del seu protagonista. És molt important l’erràtica infantesa de l’escriptor per causa d’un pare intel·lectual i viatger, el punyent record d’Alice, la seva única germana –té tres germans de sexe masculí- que ens portarà al desencadenant d’ "Una altra pas de rosca"...i també al de la figura central de "Washington Square", aquella magnífica novel·la que William Wyler va portar al cinema amb Olivia de Havilland i que aquí se’n va dir “La heredera”. Coneixerem dues dones més, inspiradores de dos dels més densos personatges creats per Henry James. Minnie Temple, la seva cosina que va morir tuberculosa als vint-i-quatre anys, podria ser la protagonista de “Les Bostonianes” mentre que la seva amiga Constance Fenimore Olson, escriptora, l’hauria fet crear l’atractiu personatge d’Isabel Archer a “Retrat d’una dama” de la qual també n’hem tingut una bona pel·lícula de títol idèntic, dirigida per Jane Campion i interpretada per Nicole Kidman. A través del seu tracte amb Minnie i Constance veurem com, probablement, elles el varen estimar amb intensitat mentre ell romania un amic charmant però inaccessible. Constance Fenimore Olson que havia compartit les dependències d’un palazzo, llogat a Florència, amb James, va, fins i tot il·lusionar-se, d’una forma no gens infundada, pensant que l’escriptor agafaria una vivenda a Venècia –on es va instal·lar ella més tard- i així el podria gaudir sovint. Per desgràcia de Constance no va ser així i, ella, que arrossegava una depressió des de força abans de saber qui era James, va acabar saltant del seu balcó venecià, morint així, al mig del carrer, del que es creia que podia ser un suïcidi i potser era un mareig inesperat. No vull seguir explicant perquè m’engresco i “The Master” s’ha de llegir i assaborir per arribar al final amb una mica de tristesa perquè ja s'ha acabat però, alhora, no reprimint un fort aplaudiment cap a Colm Tóibín vista la gran labor que ha fet . Per enganxar-vos més, si és que en sé prou, puc avançar que queda clara l’atracció que Henry James sentia cap als homes bells i joves, que s'expliquen fets de la seva joventut relacionats amb la sexualitat, la guerra, el fonamentalisme rel·ligiós del seu pare, l’ambient tancat en què vivien tots els James, la seva manifesta vocació d'escriptor... També puc dir que un dia va marxar de Londres i es va comprar una casa a la bella població de Rye, una casa prou gran com per tenir-hi servei i convidats, voltada d’un jardí generós i gens lluny de la platja. A Rye va tenir problemes molt seriosos amb els Smith, els seus majordoms. Això sol ja és una novel·la en sí mateix. De fet, cada capítol, escrits tots amb una cohesió envejable, amb una economia narrativa excepcional, és una novel·la perquè l’escriptor Tóibín ha sabut desenvolupar l'acció pràcticament per temes i ho ha fet d’una forma tan subtil com ordenada i amb una sensibilitat que Henry James, de ben segur, hauria sentit germana de la seva pròpia.

Llegint "The Master" he sentit sempre la veu discreta, i no per això menys afilada, d'un narrador i mai la de l'escriptor aplicat que ha devorat hemeroteques i, creieu-me, la segona figura és la que val i el seu talent el que dota la història d' una fluïdesa hipnòtica al servei d'una figura gran de la literatura universal, que sempre sona a veritat. Sí. El protagonista hauria pogut ser Henry James.



The Master
Colm Tóibín 
Picador


En castellà
Retrato del novelista adulto
Edhasa 2006
Barcelona
en català:
No consta traducció.

Fotografia: Lamb House, casa de Henry James a Rye (Sussex), David Archer, Guardian co. uk



























dissabte, 9 de juliol del 2011

VICENTE ALEIXANDRE...CARICIA, SEDA, MANO



SE QUERÍAN

Se querían.
Sufrían por la luz, labios azules en la madrugada,
labios saliendo de la noche dura,
labios partidos, sangre, ¿sangre dónde?
Se querían en un lecho navío, mitad noche, mitad luz.

Se querían como las flores a las espinas hondas,
a esa amorosa gema del amarillo nuevo,
cuando los rostros giran melancólicamente,
giralunas que brillan recibiendo aquel beso.

Se querían de noche, cuando los perros hondos
laten bajo la tierra y los valles se estiran
como lomos arcaicos que se sienten repasados:
caricia, seda, mano, luna que llega y toca.

Se querían de amor entre la madrugada,
entre las duras piedras cerradas de la noche,
duras como los cuerpos helados por las horas,
duras como los besos de diente a diente solo.

Se querían de día, playa que va creciendo,
ondas que por los pies acarician los muslos,
cuerpos que se levantan de la tierra y flotando...
Se querían de día, sobre el mar, bajo el cielo.

Mediodía perfecto, se querían tan íntimos,
mar altísimo y joven, intimidad extensa,
soledad de lo vivo, horizontes remotos
ligados como cuerpos en soledad cantando.

Amando. Se querían como la luna lúcida,
como ese mar redondo que se aplica a ese rostro,
dulce eclipse de agua, mejilla oscurecida,
donde los peces rojos van y vienen sin música.

Día, noche, ponientes, madrugadas, espacios,
ondas nuevas, antiguas, fugitivas, perpetuas,
mar o tierra, navío, lecho, pluma, cristal,
metal, música, labio, silencio, vegetal,
mundo, quietud, su forma. Se querían, sabedlo.

Vicente Aleixandre

Mai no he pogut saber a qui podien estar dedicats uns versos tan sublims, versos que parlen d'un amor furtiu que, com una força oculta , galopen cecs seguint el seu camí. S'estimàven arreu i sempre.

Compartiu si us ve de gust, un dels poemes que prefereixo d'entre el molts que, per fortuna, em fan vibrar.


Fotografia: Two men dancing-Robert Mapplethorpe



diumenge, 3 de juliol del 2011

VERSOS NEGATS (I)

White-José María Sicilia

M’aturo en un instant passat
i m’hi repenjo
com per tornar-lo a viure.
El voldria cantar
sobre el paper
en un discret silenci
solament traspassat
pels justos mots triats
però
deserten substantius i verbs,
adjectius anhelats
I no puc confegir
ni el vers aproximat,
inabastable,
que em balla al pensament.
Anoto la frisança
que la pell manifesta
perquè la veu em falta.
Una línia de plata
-potser el mar acerat
de la tarda malalta-
em priva del record
I em nega la paraula.

Glòria a.p.
Versos negats

Fotografia: artist.christies.com