dissabte, 27 de novembre del 2010

PROUST: L'AMOR D'SWANN

Les filles de Jetro-(Detall d'Històries de Moisès, 1481-82), Sandro Botticelli
Charles Swann, un dels més exquisits personatges que Marcel Proust ens descobreix en l’univers il•limitat que suposa A la recerca del temps perdut, és un senyor acostumat a moure’s enmig de la bellesa. Assessor artístic d’opulents aristòcrates així com de burgesos potentats, Charles Swann freqüenta diversos salons parisencs on sempre és ben rebut perquè la seva distingida presència és l’empremta que honora els amfitrions.
Un dia, Charles Swann, home lliure i afortunat, que comparteix vivenda només amb els membres del seu servei, s’enamora. Ho fa de forma inesperada i en el moment més impensat i ell és el primer sorprès, davant la força del poderós sentiment, que l'envaeix d’ençà que Mme de Verdurin, propietària d’un dels salons que sovinteja Swann, li presenta a Odette de Crezy:


“ (...) ella va aparèixer davant Swann, certament bella, però amb una mena de bellesa que li era indiferent, que no li inspirava cap desig, fins i tot li causava una espècie de repulsió física. (...) Tenia el perfil massa acusat per agradar-li, la pell massa fràgil, les galtes massa pronunciades, els trets massa estirats. Els seus ulls eren bells però tan grossos que queien a causa de la seva pròpia massa, fatigaven la resta del seu rostre i li donaven sempre l’aire de tenir mala cara o bé d’estar de mal humor. (...) “


Charles Swann i Odette de Crézy comencen a trobar-se. Al principi surten a passejar i a prendre alguna cosa i junts es deixen caure a casa de la família Verdurin. Però Swann s’ha d’esforçar per copsar la famosa bellesa de la seva estimada i, de vegades, vol gaudir de les seves galtes, esperant-les fresques i rosades, i apareixen, com ella habitualment les sol mostrar, grogues i lànguides, sovint picades de granets vermells. Aquesta impressió tan negativa afligeix  a Swann, un home indubtablement enamorat i alhora incapaç d'identificar-se amb el què sent.
Una nit, revisant diversos catàlegs de pintura, topa amb la imatge de Sèfora, filla de Jetro i esposa de Moisès. El pintor és Sandro di Mariano conegut amb el sobrenom de Botticelli. Odette de Crèzy s’assembla assombrosament a Sèfora i aquest és justament el miracle que necessita Swann: Botticelli hauria pres a Odette com a model. Si aquesta noia era del gust de Botticelli, Odette també ho seria i Botticelli i Swann tenien, en aquest cas, el mateix gust refinadíssim. Ja en tenia prou.
A partir d’aquella fet, Swann no veu mai més a Odette amb els seus ulls desencantats i crítics, sinó que ho fa amb els de Botticelli, el gran artista. Al saló dels Verdurin, Swann es recrea escoltant la Sonata per a piano i violí de Vinteuil. Concentrat navega en els deliciosos passatges de la bellíssima peça musical mentre Odette se li representa a travès de Botticelli. Charles Swann sap, en aquells moments de somni, que l’art justifica aquell encès amor i ja no cal que es faci més preguntes sobre l’aspecte d’ Odette si és la Sèfora que Botticelli va escollir i pertany al món dels immortalitzats.
Charles Swann, l’enamorat, ignorant maledicències, es casa amb Odette de Crèzy que, fins molt poc temps abans d’esdevenir la seva esposa, havia viscut de mantinguda, venent el seu cos a ricatxos provincians. Al costat de Swann, Odette arribarà a ser una dama refinada i quasi experta en art i, un cop mort Swann, entrarà al món dels aristòcrates gràcies a les seves noces amb el Duc de Forcheville.
Swann i de Crèzy són, per sí sols, molt més que una novel•la. Marcel Proust estirava tant com volia el temps real i els fragments de les vides d’aquests personatges, magistralment creats, mostren la densitat que pot tenir en el ser humà un moment únic que, condensat, deixa resolt, de cop i volta, el sentit d’una vida.
 
 
À la recherche du temps perdu
-Du cöté de chez Swann-
Marcel Proust
Quarto
Gallimard
Traducció del fragment: g.a.p.
_
 




diumenge, 21 de novembre del 2010

MADAME BUTTERFLY: AMOR I HONOR

Biombo atribuït a Kano Domi-Japó (1593-1614)
Museu Nacional de Arte Antiga-Lisboa  
Si Madame Butterfly es va ficar a les cases més humils d’Occident i, a través de la ràdio, va cantar esperançada que un bell dia veuria arribar un vaixell, si va commoure els cors d’algunes generacions de dones que, durant gran part del segle XX, tenien cura de la casa mentre els seus homes eren a treballar i la mainada era a col•legi, és perquè Madame Butterfly és un símbol reeixit de l’ innocència maltractada. Tots sabem que ell no tornarà a buscar-la però no li ho podem dir. Som Suzuki, la seva confident alhora que donzella. Suzuki que, compungida i impotent, sent l’amarga veritat i, al mateix temps, s’imposa el silenci deixant a Butterfly nedant en el deliri.
Mentre “Un bel di vedremo” és, per excel•lència, l’ària més emblemàtica i popular d'aquesta òpera de Puccini, jo, fugint de duos, a parer meu,  massa edulcorats, acostumo a encantar-me amb el cor que, boca closa, ens parla del ritual misticisme de l’espera i, em reservo una oriental i lenta inclinació de cap pel moment en el qual Butterfly anuncia el seu suïcidi. Es en aquesta ària tràgica i grandiosa on hi trobem el més gran dels amors, el d’una Butterfly que ha deixat de ser muller abandonada i ha esdevingut el què és en essència, mare. La mare. Un Puccini inspiradíssim ens fa sentir l’orquestra cohesionada amenaçant com la fulla de l’esvelt ganivet que Butterfly prepara seguint una ancestral gestualitat. Però, ...abans del fet, i empès per Suzuki, un nen entra i abraça aquella dona que, en sacrifici, l’ha cedit a qui tan mal li ha fet, i que, irònicament, és el pare de l'estimat infant. I és ara, quan ella s’acomiada per sempre d’aquell nen que no la pot entendre perquè és massa petit, quan l’òpera assoleix l’instant més àlgid. Butterfly finalitza el seu lament de mort allunyant subtilment el seu fill i instant-lo a jugar. No ens cal veure la sang. La soprano i l’orquestra ens fan sentir la freda, llarga fulla de metall finament esmolat, estripant la carn de rosa de l’exquisida papallona.

La prestigiosa soprano Patricia Racette canta "Con onor muore...Tu?, Tu?, Tu? Piccolo Iddio... San Francisco Opera, 2007)

Madame Butterfly
Música: Giacomo Puccini
Llibret:   Luigi Illica i Giuseppe Giacosa
Video de: gslazar

Gaudiu de la bellesa de la lletra:

Con onor muore
chi non puo servar vita
con onor.

Tu? Tu? Tu?
Piccolo Iddio
Amore, amore mio.
Fior di giglio e di rosa.
Non saperlo mai...per te,
pei tuoi puri occhi
Muore Butterfly...
Perche tu posse andar
Di là dil mare
Senza che ti rimorda
Ai di maturi
Il matterno abbandono
O a me, sceso dal trono
Dell' altro Paradiso
Guarda ben, fiso, fiso,
di tua madre la facia!
Che ten' resti una traccia,
Guarda ben!
Amore, addio, addio!
Piccolo amor!
Va, gioca, gioca.

dimarts, 16 de novembre del 2010

LAURA SEMPRE TORNA

Gene Tierney, bellíssima Laura
Quan Otto Preminger va ser designat per Zanuck per dirigir la pel•lícula Laura (1944), el director austrohongarès va comptar amb el compositor David Raksin per la música d’aquella inquietant història on, en aparença, una bella difunta retorna al món dels vius. Diuen que Preminger va dir a Raksin que li fes una cançó com ara una altra que ja era famosa feia temps. Es tractava de Sophisticated Lady de Duke Ellington i Iving Mills que amb lletra de Mitchell Parish havia esdevingut un standard del jazz des del seu any de naixement, 1932. Diuen també que David Raksin va compondre la melodia Laura, al cap de poc,  en un cap de setmana i que productor i director de la pel•lícula es varen mostrar encantats. Quasi setanta anys més tard Laura és un clàssic pels cinèfils i la seva banda sonora és també un clàssic pels amants de la música. La lletra d’aquesta melodia va ser escrita per l’excel•lent Johnny Mercer que des de la seva ciutat de Savannah a Georgia, havia fet cap a Nova York i havia adquirit un gran prestigi a Broadway com a lletrista de cançons.  A ell devem, precisament,  la sublim Georgia on my mind i també,  només com a exemple, Satin Doll, Moon River i The shadow of your smile entre d’altres que mai no acabaria d’enumerar. La sensibilitat de Mercer fa d’ell un autèntic poeta ja que copsava tan bé la idea del compositor que aconseguia crear una lletra tan important com la música de manera que, a la pràctica, resultaven indestriables l'una de l'altra. Quan pensem en la cançó Georgia on my mind o en la mateixa Laura, l’evoquem amb les paraules que Johnny Mercer va escollir per elles i les meravelloses melodies semblen venir dolçament empeses per aquestes mateixes paraules. 
Per jugar una mica amb una cançó i una altra, proposo Sophisticated Lady interpretada per Duke Ellington and His Orchestra amb el saxo Harry Carney i la que ha ocupat el post d’avui, Laura,  executada pel mític saxo alto Charlie Parker i, finalment, cantada per Frank Sinatra. M’agradarà saber si realment hi ha similituds.  Pel que fa a Laura, la sento com una melodia que, sinuosa, fuig entre espirals de boira i suggereix la nostàlgia d’allò que, tal vegada, volem inaccessible. Així podem enyorar sempre el que mai no hem tingut i que, persistent i misteriós, ens mira des del somni.

Sophisticated Lady - Duke Ellington and His Orchestra-Saxo
Harry Carney. Video: arciduca 31

Laura - Charlie Parker, saxo alto. Video: EnriqueRLopez

Laura - Frank Sinatra. Video: pimsquirt

Si algú vol fer un duo...

Laura is the face in the misty light
Footsteps that you hear down the hall
The laugh that floats on a summer night
That you can never quite recall
And you see Laura on a train that is passing through

Those eyes how familiar they seem
She gave you very first kiss to you
That was Laura but she's only a dream.
She gave your very first kiss to you
That was Laura
But she's only a dream.

Johnny Mercer

dimecres, 10 de novembre del 2010

TESS GALLAGHER: EL CANT QUOTIDIÀ

Tess Gallagher nascuda a Port Angeles (Washington) l’any 1943 és una de les veus poètiques més càlides i riques dels últims temps. Gallagher conrea un llenguatge proper, quasi domèstic, alternat amb imatges elevades que recorden el so dels versos clàssics, aquells que mai no han de morir i que, de forma subterrània però patent, canten en les veus noves que, íntimes i serenes, venen a fer-nos companyia quan els hi demanem.
Tess Gallagher va estudiar escriptura creativa a la universitat d’ Iowa on es va graduar en Belles Arts. El seu primer llibre, Instructions to the Double, publicat l’any 1976, va guanyar diversos i prestigiosos premis. Va viure amb l’escriptor Raymond Carver amb el qual es va casar  –era el seu tercer matrimoni- i junts varen escriure el llibre Willingly pensat amb ell i per a ell. Tess Gallagher va estar al costat de Carver els deu últims anys de la vida de l’escriptor i fruit de la seva convivència, escrit des del seu dol de viuda, és el bell poemari Moon crossing bridge del 1992.
Tess Gallagher ha exercit de professora de poesia a diverses universitats del seu país.

De l’últim llibre que Eduardo Moga ha traduït al castellà amb el nom de El puente que cruza la luna, deixo aquest poema que, com tots els que són bons, s’explica per sí sol:


DESPERTAR


Tres noches yaciste en casa.
Tres noches con escalofríos en el cuerpo. ¿Quería demostrar lo muy atrás

que me había quedado?. En la espesa oscuridad del cuarto,

me metí en la cama, a tu lado, la cama
en la que nos habíamos amado y habíamos dormido, casados
y sin casar.

Te rodeaba un halo de frío
como si los mensajes del cuerpo se oyesen mejor

con la muerte. Mi propio calor adquiría la blancura plateada

de una voz entera arrojada a la nieve, para oírse;

Para oir la nitidez de su reclamo. Permanecimos muertos,

un poco, el uno junto al otro, serenos

y a flote, en el vasto y extraño manto del mundo abandonado.


Aquest llibre està editat per Bartleby.
No consta obra publicada en català de la poeta Tess Gallagher.

dijous, 4 de novembre del 2010

ISAAC BASHEVIS SINGER, EL DO DE LA NARRACIÓ

Tenement Museum, 97 Orchard Street, Nova York
Relacionem Isaac Bashevis Singer amb la ciutat de Nova York perquè, malgrat ser polonès de naixement, va deixar el seu país i es va establir a la gran ciutat americana  l’any 1935 fugint del perill imminent que pels jueus i altres pobles i col·lectius significava l’ascensió d’Hitler al poder l’any 1933.
Isaac Bashevis Singer havia vingut al món a Radzymin, que algunes fonts anomenen Leoncin, un poblet a la bora de Varsòvia, on el pare del futur escriptor, guanyador del premi Nobel l’any 1978, exercia de rabí tal com ho havien fet ja la majoria dels seus avantpassats directes.
Quan Isaac Bashevis Singer tenia quatre anys, la família formada pels pares i quatre germans més, es va traslladar a Varsòvia, en un suburbi molt humil on hi proliferaven lladregots, meuques i també venedors ambulants. Isaac Bashevis Singer sempre va dir que aquell racó de món havia estat la seva mina d’or literària.
 En aquell barri, el pare de l’escriptor tenia assignada la funció de jutge rabínic que consistia en fer de mitjancer entre persones que el visitaven per plantejar-li problemes. L’home era un profund coneixedor de les lleis talmúdiques així com de la càbala i, sense sou fix, mantenia la dona i els fills de les donacions que voluntàriament li oferien els seus parroquians.
Quan va esclatar la primera guerra mundial, Basheva, mare del futur escriptor, va marxar amb els seus fills cap al poblet on ella havia nascut, un indret desolat conegut amb el nom de Bilgoray,  on una societat minúscula vivia aliena a l’arribada de l’època moderna, completament immersa en el folklore i les supersticions. Isaac Bashevis Singer, que va romandre a Bilgoray tres anys, va gaudir de valent nodrint la seva assedegada imaginació d’artista de les lletres. Totes les seves sensacions de l’època serien reflectides en els seus incomparables contes on l’autor sap alternar amb mestria el realisme més eixut i la hipnòtica màgia provinent del ric imaginari hebreu.
Quan Basheva i els seus fills varen tornar a Varsòvia a reunir-se amb el pare de família, aquest va decidir que Isaac ingressaria en una escola rabínica. I així ho va fer durant un any en el qual va augmentar la seva ja important cultura, especialment centrada en els coneixements filosòfics,  a través de l’estudi de figures prominents com Spinoza i a la lectura dels grans escriptors russos. Sovint reconeixia en la seva obra la influència de Gógol i Dostoievski.
Un cop Isaac Bashevis Singer va haver dit al seu pare que no volia seguir la tasca de rabí, de seguida es va decantar per l’escriptura i es guanyava la vida com podia publicant crítiques literàries, cròniques i ressenyes i també contes serialitzats en el diari jiddisch de Varsòvia on , prèvia prova, va ser admès sense dubte,  tan evident era la seva vàlua. En aquells temps va escriure una novel·la, La família Moskat, inspirada en la família Singer que va assolir un èxit important i, a Varsòvia va ser també un gran èxit el conte Satan a Goray, un conte sobre el fals messies. Isaac Bashevis Singer va ser també el traductor del alemany al jiddisch de la novel·la La muntanya màgica de Thomas Mann.
L’escriptor es va casar de manera purament simbòlica amb una noia anomenada Runya amb qui va tenir un únic fill. Quan l’any 1935, Isaac Bashevis Singer va abandonar Polònia, la seva dona, russa d’ideologia comunista, va marxar amb el nen cap a Moscou i, així es va acabar per sempre la seva curta relació.
 Cal esmentar que el pare del escriptor va tenir un gran disgust quan el seu fill Isaac li va manifestar la seva manca de vocació rabínica. La família pertanyia a la confessió jueva dita hasidim o hasídica que obliga a una estricta observança de la llei talmúdica i el jove Isaac Bashevis Singer no només va trencar una tradició sinó que per poder-ho fer va haver de desobeir l’autoritat paterna.
Isaac Bashevis Singer va fer cap a Nova York atret per la figura del seu germà gran, Israel Joshua Singer que tenia deu anys més que ell i ja feia molt temps que vivia a la urbs estatunidenca on,  també escriptor,  col·laborava habitualment en el diari jiddisch Forverts d’enorme difusió entre la societat jueva de la gran ciutat que,  a més de parlar hebreu i anglès, servava amb orgull i nostàlgia l’idioma dels jueus de l’Europa de l’Est. El jiddisch, idioma germànic,  havia estat la llengua dels seus avantpassats, la que les mares empraven per dirigir-se als fills, la llengua dels veïnats i dels mercats i Isaac Bashevis Singer n’és un dels seus més notables representants i l’únic a qui a qui ha estat atorgat el premi Nobel en aquest idioma, l’any 1978.
A Nova York, Isaac Bashevis Singer va viure moments de gran angoixa quan,  al principi dels anys quaranta, en esclatar la segona guerra mundial, va estar en perill de ser deportat al seu país per les autoritats d’Estats Units. Tornar a Polònia suposa entrar directament en un camp d’extermini. Afortunadament va aconseguir una pròrroga del seu permís de residència i al cap de poc li va ser concedida la ciutadania estatunidenca. A Nova York va viure quasi fins a la mort, això és més de quaranta anys, al sector conegut com Lower East Side on encara hi roman un féu de població jueva dedicada sobretot al negoci tèxtil de factura senzilla.   Isaac Bashevis Singer passejava a diari pel seu barri, especialment pel carrer Orchard, on hi ha encara un enorme mercat de roba de baix preu, un mercat colorista i estrident com ho devien ser els mercats que l’escriptor, quan era un nen, havia vist a la vella Polònia i que, com deia ell, eren la gènesi de la seva obra: una mina d’or literària.
L’escriptor va assolir un èxit immediat en arribar a Nova York on de seguida va començar a col·laborar al Forverts amb el seu germà Israel Joshua que l’havia acollit de forma paternal.
 La producció de Isaac Bashevis Singer és variada doncs per una banda conrea la novel·la d’estil tolstoià amb obres com Sombras sobre el Hudson i de l’altra escriu meravellosos contes per infants i adults on mostra el seu immens talent per abordar relats inequívocament realistes amb altres plens de fantasia.
A Sombras sobre el Hudson, l’escriptor retrata despietadament la societat jueva que viu còmodament a Nova York d’esquena a l’holocaust perpetrat als seus germans d’Europa. És una història crua, creada des del ressentiment,  però té un gran valor literari perquè l’escriptor sap reflectir-hi una atmosfera i uns personatges d’intens calat humà. Amb aquesta obra, Isaac Bashevis Singer va ser comparat a Thomas Mann i,  alguns estudiosos i crítics mantenen que el magistral pols del jueu polonès supera el del magnífic alemany quant a l’orquestració d’un riquíssim ventall de personatges molt clarament diferenciats que es mouen en diversos ambients, desorientats pel moment històric tan traumàtic que els ha tocat viure.
La crítica jueva dels estats Units va reconèixer la qualitat de Sombras sobre el Hudson però es va mostrar ofesa per la crueltat del narrador amb el seus germans de confessió i raça però,  Isaac Bashevis Singer va respondre amb certa sequedat irònica  que ell només podia escriure d’allò que coneixia i no en disfressava la seva percepció per dura que podés semblar.
Un altra llibre interessant és l’obra autobiogràfica Amor y Exilio on hi trobem explicats els seus primers trenta anys a Polònia, austers, terriblement desencantats. Isaac Bashevis Singer té una prosa concisa, lliure de barroquismes, aparentment senzilla i tan profundament precisa com la més nítida equació matemàtica. Quan llegim les obres d’Isaac Bashevis Singer ens adonem de la dificultat que suposa simplificar les coses més complexes, de com n’era de brillant el seu talent per escurçar el discurs narratiu sense empobrir-lo i dotant-lo d’una sòlida i contundent essència. El ritme de la seva destil·lada prosa així com l’estructura dels seus textos només poden ser fruit d’una ancestral saviesa que batega amagada a la sang de l’autor.
S’han de llegir els seus contes, alguns d’ells publicats en castellà. Els de caire realista són ja moderns perquè Isaac Bashevis Singer retrata l’home del segle XX i no n’esmentaria cap en especial perquè tots són interessants. Podem recordar el cèlebre Yentl the Yeshiva Boy que va ser adaptada, dirigida i interpretada per Barbra Streissand en versió cinematogràfica i forma de musical: Yentl. L’autor es va manifestar insatisfet argumentant que l’Streissand havia conferit al conte un caire feminista del tot inexistent en el seu text.
Pel que fa als contes fantàstics, és difícil trobar-ne de més imaginatius i encantadors. En ells hi floten els dimonis i les bruixes, les noies maques i malvades, els homes vells, lletjos i rics, malediccions i encanteris, elements tots inspirats en el fèrtil imaginari hebreu que tan màgicament va alimentar la sensibilitat artística de Singer quan encara era un nen, allà a Polònia. 
No podem oblidar que Singer, tot i que comptava amb excel·lents traductors del jiddisch a l'anglès, acostumava a revisar de forma minuciosa els textos de manera que, en llengua anglesa, poder ser considerats segons originals. 
Isaac Bashevis Singer nascut Itzak o Itzuk Zinger va afegir la paraula Bashevis al seu nom en homenatge a Basheva,  la seva mare. Els últims anys de la seva vida, abans d’anar amb la seva tercera i última muller a viure a Miami, on hi va morir l’any 1991, l’escriptor es va fer vegetarià i solia passar moltes jornades al seu racò del Lower East Side, seient als parcs on donava menjar als ocells per acabar prenent alguna cosa a la Cafeteria Garden que visitava habitualment.
Al peu d’aquest escrit deixo uns enllaços que permeten fer una recerca actualitzada de l’obra d’aquest meravellós autor que cap lletraferit lamentarà haver conegut. Per acabar un dels seus irònics acudits: Quan se li preguntava perquè s’havia fet vegetarià, ell contestava que no era per la seva salut que havia deixat de menjar pollastre sinó que ho havia fet per la salut dels pollastres.

Llegiu-lo si us plau.

P.S. El museu de la fotografia reflecteix perfectament el món novaiorquès d'Isaac Bashevis Singer: Minúsculs pisos edificats el 1863 on durant anys hi varen viure sastres i modistes procedents d'Europa. Val la pena visitar-lo.
www.tenement.org


Enllaços:
www.amazon uk.com