dissabte, 30 de juny del 2012

CARA PERDUDA

Nefertiti-Bust de 3.400 anys-Museu Egipci, Berlín


Va seure a davant meu i, amb la veu tocada de nostàlgia, em va dir que ho sabia del cert i que ara era per sempre: Havia perdut la cara. Es buscava als miralls i als vidres dels aparadors i, fins i tot, esperava trobar-se en estretes i llargues fulles de ganivets de cuina. La pèrdua li feia obrir armaris i calaixos i acariciar els vestits propis com si fossin d’una altra, estimadíssima, que hagués marxat per sempre sense dir-li ni un mal adéu, deixant-li de record el rostre devastat d’un ser imprevisible que, d’ara en endavant i així fins a la mort, hauria de ser el seu i arrossegar-lo arreu.
Va seure davant meu i, suaument, es va passar pels ulls, pel nas, pels llavis, les tremoloses puntes dels seus dits com si llegís un llenguatge de cecs i esperés reconèixer en els trets, explorats amb temor, la cara que havia estat seva i que, d’un dia per l’altra, havia fugit cruelment i per sempre. No. Ja no eren els seus ulls com olivines,  sinó només,   dues rudimentàries conques que li guardaven llum perquè,  ella pogués veure i lamentar,  la pèrdua d’aquell rostre que havia fet girar a la gent. El nas s’havia eixamplat de forma barroera i dues pigues rodones i petites,  de color de sang presa, sobresortien del pont tort i enfonsat. Més avall,  una maldestra doble línia de pell seca i blavosa ocupava l’indret, on els llavis, –que havien estat constantment comparats a les maduixes més roges i més fresques- havia rebut els llargs petons que, d’ un temps cap aquí, l’havien oblidat. La pell no conservava res del llenç blanc impol·lut que havia causat tantes enveges com admiracions. Ara era un drap de foscor desigual amb arrugues i taques que recordaven el més humil parrac de la neteja.
Va seure davant meu i va prendre un tallat fent un esforç per assumir que el temps la castigava brutalment. Vaig procurar fer-li entendre com n’havia estat d’excepcional la seva cara i com havia de valorar els èxits que li havia reportat ser tan bonica.
Em deien la Maria maca, va mormolar en veu baixa. I ara quasi ningú em coneix, va afegir amb pesar.
Quan va morir al cap de dotze anys, ja havia après a ser una altra. L’altra. I afirmava sovint que la memòria d’haver estat molt bella li anava quedant tan remota que quasi ni se'n recordava.Veia el seu antic retrat damunt del tocador, el retrat d’una dona preciosa que la mirava fixament quan es ficava al llit. I es deia a sí mateixa: " Potser durant molts anys vaig ser aquesta. Que estrany se’m fa si a dia d’avui, no la conec. Senyor doneu-me un bon son."
Apagava la llum i en la fosca pacífica dormien com una sola dona.

divendres, 22 de juny del 2012

SPEAK LOW, LOW FIRE



Si la propera nit del dia 24 –sacra vigília de Sant Joan- sentiu la fatiga que causen tants dies de petards i la sentor insistent de socarrim que, de vegades, ens fa mirar alarmats si es crema alguna cosa o alguna casa, planteu-vos sota l’arbre de foc que crema de mentida i us espera sempre i escolteu la cançó que he escollit pel plaer de tothom, cançó també de foc, del foc que, discret i encisador, corre sota la pell i encén espelmes de passió a l’indret més secret del nostre cor com si fes un altar als més grans sentiments que som capaços d’experimentar, els que, sovint, no poden ser expressats en el convencional llenguatge de la vida diària, aquells que, fins i tot, ens sorprenen a nosaltres mateixos.
Sí. Aquesta berbena ha de ser, per qui així ho desitgi, quieta i romàntica.

I ploreu i rieu en un sol gest ja que, moltes vegades, aquests dos verbs, que semblen tan contraris, no fan res més que reflectir una mateixa meravellosa acció.  


La preciosa cançó: “Speak low” va ser composta l’any 1943 pel músic alemany Kurt Weill. Recordem que deu anys abans, Weill havia hagut de fugir del seu país degut a les constants amenaces de mort que rebia dels nazis. Després de passar un temps a París, Weill s’havia establert a Nova York i l’abril de l’esmentat any 1943 estrenava a Broadway el musical “One touch of Venus” que incloïa la cançó que faig protagonista d’una nit de berbena que vol ser diferent.
Carme Canela és l’exquisida intèrpret d’aquest tema que ens convida a gaudir la intimitat en un suggestiu embolcall de seda fosca com la mateixa nit i del que mai en voldríem escapar.
Carme Canela va néixer a Barcelona l’any 1962 i és vocalista de jazz. Ha estudiat i treballat amb grans músics del panorama internacional entre els quals Joan Albert Amargós i Carles Benavent. La seva trajectòria es basa en actuacions pels millors auditoris jazzístics europeus. Al mateix temps, Carme Canela, ha produït una discografia acurada i selecta. Ha enregistrat en llengua castellana “Nanas. Canciones de cuna” (1996) i “¡No pasarán! Canciones de guerra contra el fascismo”, aquesta última amb Quico Pi de la Serra (1997). Els darrers temps ha cantat alguns poetes catalans i té dedicat un disc a Miles Davies “Univers Miles”.

Deixeu-me saber si heu estat feliços, amics estimats. Salut! 


Video:

dissabte, 16 de juny del 2012

FORÇA ABANS DEL BLOOMSDAY


El jove James Joyce-Fotografia extreta de dnote.info
Es varen creuar a Nassau Street i de seguida, com si ja es coneixéssin, es varen aturar l’un davant de l’altra i varen iniciar una breu conversa que, pel què s'ha vist, els uniria per sempre. Ella va pensar que James devia se noruec atesos aquells ulls blau aigua tan propis dels escandinaus. Ell,  quan va saber el seu nom, Nora, es va entusiasmar recordant la protagonista de “Casa de nines” que es deia així mateix, Nora i havia estat creada per Ibsen, el dramaturg escandinau, noruec, que ell admirava fins el punt de haver estudiat la seva llengua per poder-lo llegir en versió original.
Va ser l’atzar el que va fer que ambdós, Nora i James, pensessin en els fills d’Escandinàvia quan es varen mirar per primer cop?. De fet, Noruega no era lluny i aquella ciutat,  on vivien ambdós,  de nom Dublín havia estat fundada pels viquings. La fantasia i la literatura han fet la resta. Nora i James varen fixar una cita de seguida i, arribat el dia,  James la va esperar una bona estona inútilment. Havia estat sol però no es va desanimar.  Aquell vespre li va escriure una carta on li deia que la tarda li havia passat mirant en quatre direccions per veure-la aparèixer. De totes bandes emergien voleiant les cabelleres vermelloses, torxes enceses sobre cares que no eren mai la d’ella, la de Nora. Podrien veure’s un altra dia?. La trobada es va fixar pel dia 16 de juny d’aquell any 1904. Varen passejar i xerrar. Ell era un xicot culte que, malgrat tenir només vint-i-dos anys, ja havia llegit molt i desitjava dedicar-se a l’escriptura. De moment i, pensant en sobreviure, havia començat a estudiar medicina a París. Fer de metge li permetria mantenir-se i, alhora,  tenir temps per forjar-se com a professional de la literatura. Ella, Nora, ella qui era?. Doncs només una noia illetrada de Galway que tenia vint anys i treballava com a cambrera al Finn’s Hotel de Dublín. Una noia que al cap de ben poc temps, ho deixaria tot per seguir-lo a Roma, a Trieste, a Zuric, a París, molt abans de néixer en ell qualsevol idea sobre un possible Ulisses i també, molt més enllà d’albirar el miracle de l’èxit i la fama,  acompanyant-lo en la gana i en el fracàs fins que cert ressó d’inspiració homèrica, coronat per l’escàndol, faria parlar d'ell despertant odis i passions. Nora seria amb ell fins l'últim dia de la seva vida, compadint-lo -pobre Jim, tan bon home- que com el gran poeta grec, va ser pres per la tenebra de la ceguesa i va morir sense arribar a complir els seixanta anys.
James Joyce va escriure un recull de poemes titulat “Música de cambra” que, a dir dels experts, res aporten de nou a la poesia del seu temps. El Joyce poeta parla influït per altres veus, clàssics que coneixia i havia assimilat,  però no se li pot negar traça i bellesa en la seva escriptura sensible i musical. Eren temps en què el seu geni indiscutible estava encara reprimit. Un dia Joyce s’hauria d’entestar en escriure diferent de tothom. Crearia una Odissea dublinesa que esdevindria universal, un poema en prosa  exaltant la valentia de l’heroi anònim, domèstic i diari. Però pel moment “Ulysses” faltava encara molt de temps. 

VII
La meva amor lleument vestida
Passeja entre els pomers.
On els alegres vents
             S’aturen a festejar
Las fulles noves quan passen.
La meva amor camina lentament
Inclinada sobre la seva ombra a l’herba;
I on el cel és una pàl·lida copa blava
Sobre la terra somrient
La meva amor va alçant lleugerament
El seu vestit amb delicada mà.

James Joyce - Música de cambra


Gira el crepuscle

Gira el crepuscle de l’ametista
Fins el blau intens i més intens,
Els fanals il·luminen de verda llum
Els arbres de l’avinguda.
El vell piano fa sonar una cançó,
Dolça, lenta i alegre;
Ella s’inclina sobre les tecles grogues,
El seu cap encorbat així
Tímid pensament i amples i greus els ulls
I les mans
Que vagaregen mentre escolten-
El crepuscle gira cap a blau més fosc
Amb lluentor d’ametista.

James Joyce - Música de cambra


Bloomsday, 16 de Juny 1904-16 de Juny 2012
Traducció lliure dels poemes Glòria Abras Pou
James Joyce Centre
www.jamesjoyce.ie

divendres, 8 de juny del 2012

PREMI LIEBSTER BLOG


Fins fa poc m’envaïa la mandra de l’hivern, aquella que em té tancada a casa i em fa sentir com la vida, a fora, m’és estranya perquè poc m’interessa el sol si no entra ell a veure’m i fa dibuixos al meu sostre enjogassat com una criatura que, amb la seva llum, em diu que no m’oblida. Ara ja em torna a tocar ser la víctima de la mandra d’estiu i és que, el que està clar, direu amb gran raó, és que la mandra m’és amiga tot l’any. Em recordo, fa temps, lliurada al sol despietat d’aquestes platges nostres, paradisos que se’ns han concedit tan generosament i, que ara solament aprecio en la seva bellesa que també va fer sucumbir els romans i penso en ells, els romans i els entenc i, en la llunyania dels segles, perdono la seva invasió, ignoro la barbàrie, valoro el coneixement i la llengua, filla de la d’ells, que m’ha tocat parlar.
Parlava de la mandra que vull reivindicar com al plaer de fer el que et vingui bé. Ja fa anys que he esborrat els horaris i el dia se’m barreja amb la nit. De vegades sento una desagradable sensació de caos però em dura poc perquè el cervell va a favor meu i em fa veure quantes coses he fet sense ni proposar-m’ho. No hi ha dia sense música, sense un poema, sense un capítol de novel·la, sense fer un bon cop d’ull a través de la xarxa. I parlant de la xarxa em complau explicar que fa pocs dies, Kalamar del bloc Calamares en su tinta -kalamarlee.blogspot- va tenir el detall d’atorgar-me un premi LIEBSTER BLOG que va a parar a blocaires que, com jo, tenim menys de dos-cents seguidors. Vaig donar les gràcies a Kalamar i, de passada, recomano el seu bloc on ella, arquitecte d’exquisits gustos artístics explica de forma tan bella com entenedora el perquè dels espais, del ciment, dels rajols, de l’asfalt, dels terrats i les ales i tampoc es deixa la bona música ni els quadres que tots admirem i que comenta amb envejable autoritat de coneixedora.
De la mandra crònica que  jo m’entesto en trobar profitosa, he passat al bloc de Kalamar del que he gaudit parlant-ne però ara em toca a mi seguir la cadena que els LIEBSTER proposen: recomanar cinc blocs que tinguin menys de dos cents seguidors.
Són aquests:

OLGA XIRINACS: Si voleu llegir gairebé cada dia a la millor escriptora en llengua catalana, entreu i fruïu de la seva prosa tan bella com incisiva quan el tema que toca així ho demana. Olga conté moltes escriptores. En ella hi ha la poesia de l’amor i el dolor però també el sentit comú expressat de manera personal i única. La majoria dels seus posts estan acompanyats per collages que l’escriptora –també artista plàstica- sap compondre amb imaginació i estètica.
OLGA XIRINACS. Blogspot.com

PEQUEÑO FORMATO: La pintora nascuda a La Rioja, PILAR FERNANDEZ-PINEDO uneix a la seva enorme creativitat plàstica la capacitat per ser sempre oportuna segons el moment que ens toqui viure. De vegades escull un poema o un fragment de prosa, ambdós d’altri però també ens deixa els seus propis textos breus i dos cops bons.
mm-actualidad.blogspot.com

LA PANXA DEL BOU: Qui entri al bloc de l’escriptora JÚLIA COSTA probablement s’hi acostumi perquè Júlia autora de novel·les premiades, i també poeta té un instint salvatge pel periodisme viu del dia a dia i l’acompanya una envejable facilitat per expressar-se, de manera espontània, opinant sobre unes coses i altres. Accepta, sempre amablement, la discrepància dels que la llegim quan tenim alguna cosa a dir que difereix de les que manifesta ella.
Lapanxadelbou.blogspot.com

EL BLOG DE MARIÀNGELA VILALLONGA: Catedràtica de llatí a la Universitat de Girona, Mariàngela Vilallonga condueix un bloc tan culte com planer. Amb ella sempre s’aprenen coses perquè viu envoltada dels seus clàssics i es pot permetre el luxe de citar Horaci o Virgili amb una naturalitat que el seus llegidors agraïm molt. Mariàngela viu en un món dinàmic i ens ho demostra amb les seves breus i sentides cròniques que van de Llagostera a Manhattan, de Girona a Roma i de Roma a París per posar alguns exemples.
mariangelavilallonga.blogspot.com

ALBERTO GRANADOS PALACIOS: Alberto i jo varem fer amistat virtual  gràcies a Verdi però això seria una altra història. El seu bloc,  que condueix des de Granada on viu, reuneix interessants comentaris sobre política peninsular, reportatges bellíssims sobre la ciutat que habita, un dia setmanal, el dimecres, dedicat a la poesia que, com a professor que ha estat de llegua i literatura espanyoles, coneix tant per la via de la seva magnífica sensibilitat com per la de l’anàl·lisi inevitablement didàctic atesa la seva formació de filòleg.
Albertogranados.wordpress.com

P.S.
No he pogut comprobar si realment els blogs que recomano tenen menys de dos-cents seguidors. Si m'he equivocat, prego se'm disculpi.
De totes maneres us agradarà entrar-hi.