diumenge, 30 d’agost de 2009

ORANGE , 4 D'AGOST DE 2009: UNA CRÒNICA

Comptat i debatut ja fa quatre setmanes que vaig tenir el plaer de visitar la ciutat d’Orange a fi d’assistir a una de les representacions de “Les Chorégies” que cada estiu se celebren a l’escenari de l’imponent teatre romà que distingeix l’esmentat municipi.


Va ser exactament el dia 4 d’Agost i un repertori de luxe dirigit pel mestre Georges Prêtre ens va oferir Cavalleria rusticana de Pietro Mascagni seguida, com és habitual, per I Pagliacci de Ruggero Leoncavallo. Ara ja parlo del record del record i sé que les meves memòries, la visual i l’auditiva, em fan somriure gratament quan, en un moment com aquest, em disposo a intentar una crònica de la funció.

Haig de començar, obligatòriament, fent saber que Cavalleria rusticana, d’ara en endavant, Cavalleria, m’agrada força més que I Pagliacci. Mentre la primera combina l’humor amb la tragèdia, la segona ja neix amb una clara intenció llagrimosa. A Cavalleria coneixem un Turiddu faldiller que en tornant de fer el servei militar troba a la seva xicota, la frívola Lola, casada amb un altra home, Alfio. Ell, en Turiddu, es promet a Santuzza amb la qual hi manté relacions completes-molt atrevit per l’època-i, al mateix temps també alegra la vida de la seva ex xicota, esposa d’Alfio. Està clar que és un home valent en tots el sentits que se li vulguin aplicar. Santuzza, conscient de les visites que el seu xicot Turiddu fa a Lola en absència d’Alfio i enrabiada a morir, es presenta amb la seva trista situació a casa de la seva futura sogra, Mamma Lucia,  una velleta que ven vi, i li fa saber com les gasta el seu noi saltant d’una flor a l’altra. Tampoc es descuida Santuzza d’aprofitar una trobada amb Alfio per posar-lo al corrent: Ambdós porten els fronts ramificats com cervatells. I passa el que ha de passar. Alfio no és home de bromes i li faltarà temps per reptar a Turiddu. Aquest, després d’acomiadar-se de la seva bondadosa mare i encomanar-li la protecció de la pobre Santa, Santuzza, s’enfrontarà a Alfio que l’apunyalarà sense cap dilació. Sang i final.

Un Roberto Alagna en plena forma ens va cantar un Turiddu que semblava talment escrit pensant en ell. Pillo, simpàtic, i també, tristament resignat al destí que li espera quan se sap descobert pel marit de la seva amant Lola. Molt notable en la “Siciliana” de l’inici, divertit i atractiu quan es deixa anar amb el “Viva il vino spumeggiante”, transmetent dolor i pena en la bellíssima “Mamma...quel vino é generoso”. El rol també li serveix per mostrar una estupenda i moderada musculatura. Els glutis podrien ser més compactes però ningú no és perfecte. De totes maneres és difícil sostreure’s al seu somriure veramente seduttore. Pel que fa a Santuzza, interpretada per la mezzosoprano Bèatrice Uria-Monzon puc dir que va fer una bona interpretació del personatge però no va ser mai la jove siciliana que l’obra ens presenta i no parlo tant del seu aspecte físic com de la seva distància per donar vida a la dona volcànica i carnal que Santuzza exigeix i amb la qual, quant a presència escènica no hi te res en comú. Uria-Monzon té bons aguts i està un pel mancada en les notes més greus que, de vegades, ni apareixen o li suposen massa esforç. Aquest detall ja el vaig poder veure i sentir quan va representar el paper de Venus en el Tannhäusser que el Liceu de Barcelona ens va oferir fa un parell de temporades. També vull fer notar que li escau molt més fer de Venus que de Santuzza perquè per molt que la vesteixin de gris i la senyora s’hagi treballat una gesticulació potser pròpia del sur de la Mediterrània jo, en tot moment, la vaig trobar très très belle à la Chanel. Esvelta i elegant i, fent molt de goig a l’escenari, li hauria escaigut un bulevard parisenc on bellugar-se. Sicília li quedava molt lluny. No obstant i això no vull  menysprear el seu digne esforç que va ser molt premiat per tothom. Va cantar bé les seves àries però “Voi lo sappete o mamma” no em va emocionar gens. Callas calla. Seng-Hyoun Ko, barìton coreà va fer un Alfio impecable. Anne Catherine Gillet va estar esplèndida mostrant una preciosa veu utilitzada amb picant coqueteria com demanava el personatge de Lola. I Stefania Toczysca, intèrpret que, com tants d’altres, per desgràcia, , jo desconec, va fer una Mamma Lucia de la que no en tinc res a dir. Desprès de tot, un bon senyal.

De I Pagliacci no cal explicar gaire. Si a Cavalleria en Turiddu era qui posava les banyes, aquí, com a càstig, els hi posen a ell. La cruel i formosa Nedda, la seva esposa i companya a la troupe de circ viu un apassionat romanço amb un habitant de la localitat on han parat la carpa. Roberto Alagna es aquí un Canio que no dona crèdit al que sent quan un altra col•lega, Tonio, li explica l’ultratge: L’home es diu Silvio i ambdós, Nedda i Silvio, tenen pensat fugir aquella mateixa nit. Arriba el moment de la representació, basada en personatges de la Commedia dell’Arte. Canio aprofita els diàlegs de la funció per fer confessar a Nedda-Colombina el nom del seu amant. Però no aconsegueix res més que enfadar-se molt i, mentre el públic assistent al circ creu que tot es tracta d’un guió, la vida real ha entrat punyent a la comèdia i Canio mata a la seva esposa. Silvio, l’amant, que està entre el públic, fa passos per salvar-la però, a canvi, rep de Canio una ganivetada que també acaba amb ell. El públic és mostra consternat. Canio avisa en tessitura de lament: “La comedia é finitta”. Sang i final.

Vaig trobar els intèrprets molt ensopegats tot i que jo no em puc prendre seriosament l’ària “Ridi pagliacci”o “Vesti la giubba...”, com vulgueu. . L’Alagna va estar tan entregat amb Canio com ho havia estat amb Turiddu si bé, impressió subjectiva, li escau més aquest últim, un Casanova poppolano amb el qual pot tenir alguna afinitat. La veu molt bé, diàfana i suficient, però exagerant la nota en els passatges més dramàtics. El tenor coreà fa un magnífic Tonio. Perfecte Stéphane Degout en el rol de Silvio “l’amante” i una Nedda bellíssima interpretada per Inva Mula amb la gracilitat necessària, ja sigui amb batí o amb la graciosa disfressa de Colombina, faldilla de pètals, un dels qual es va desenganxar sense posar-la en cap compromís. Inva Mula canta amb gran sensibilitat i el seu timbre de veu és quasi angèlic però, la veu, sí, torno a esmentar aquesta bonica veu, és petita per aquest paper o potser per un teatre tan enorme i sota les estrelles que il•luminen Provença. I Pagliacci té d’especial que és teatre dins de teatre, un corrent que es va posar molt de moda durant el segle XX. Els espectadors reals, els que han pagat entrada saben què passa de debò, però els de ficció no se n’adonen fins al final. Un toc pirandel•lià sí que se li por concedir al llibret.

L’orquestra va tocar de forma irreprotxable sota la batuta del senyor Prêtre , 85 anys d’història de la música, però el celebrat director va despullar les partitures de la carnalitat que suggereixen i en especial va quedar•ne tocat el bellíssim Intermezzo de Cavalleria, instant inoblidable en que el silenci va presidir l’actitud de l’audiència. Va recrear un Intermezzo tan refinat, el Maitre Prêtre, que semblava més aviat un cant espiritual adient al misticisme que requereix un ofertori a la catedral de Nôtre Dame. Els presagis i suggeriments que conté aquesta peça tan sublim, la gelosia, l’amor boig, el sexe, la lluita, i el dol...no hi eren. És fàcil comprobar-ho en el post anterior Au parfum d’Orange on se’l pot escoltar. I després comparar-lo amb qualsevol altra versió. Jo recomano la del mestre Alberto Erede en el Maggio Musicale Fiorentino amb Tebaldi i Björling. Tot un referent per qui signa aquest post.

Afegiré que la senyora Marie-Aude Roux, crítica musical del suplement cultural del prestigiós diari Le Monde diu en aquest paràgraf que tradueixo literalment:

A la fosa, Georges Prêtre, 85 anys, ha dirigit amb ma mestre, amb estil retingut i molta passió aquesta música que, tan fàcilment, pot caure en la vulgaritat. L’”Intermezzo” de Cavalleria rusticana per l’Orchestre National de France quedarà pel que va ser: un moment d’intensa poesia.

Voilà.

El teatre romà d’Orange necessita reformes urgents. Des de les grades de dalt de tot –o plebs !- era molt fàcil fer un pas en fals i anar a parar dos pisos més avall. Aquesta negligència per part de les autoritats competents pot comportar una caiguda aparatosa amb greu accident inclòs comptant que tant rebrà el que cau com el que rep l’impacta d’ algú que des dels aires sembla voler prendre-li el lloc de forma tan impensada com violenta. Així que: EN GARDE!


Fotografies: Marina Soprano

7 comentaris:

Francesc ha dit...

M'encanta com expliques les coses. Fa que, fins i tot, una persona que en sap molt poquet de música, com jo, ho puga entendre. M'agrada molt la ironia que destil·la el teu comentari crític sobre la Bèatrice Uria-Monzon... Finezza fiorentina!!!! Besades

Joaquim ha dit...

Amiga Glòria, si el Teatre d'Orange es trobés a les Espanyes, els veïns chauvinistes deixarien anar mil i un exabruptes per dir-nos que en aquell recinte no es pot fer òpera, que no reuneix condicions, que és propi d'un país per civilitzar i bla, bla, bla.
El marc és incomparable, certament, però no reuneix cap de les condicions que jo demano (a part de la seguretat) a un auditori, per tal de veure un espectacle operístic. Sobretot la primera, que no és altre que fer-ho EN UN RECINTE TANCANT, on la veu es pot apreciar amb tots els seus matisos i on el cantant no ha de fer un tour de force addicional, vocal i gestual, per fer-nos arribar el seu art.
A Verona, encara més gran que Orange, es repeteix la mateixa història, amb el brogit addicional d'un públic popular i turístic que no para de bellugar-se. És difícil concentrar-se en aquestes circumstàncies.
Aquest doble espectacle, que tan bé has sabut transmetre'ns, el vaig veure per la TV i coincidim quasi amb tot.
Poc verisme i Alagna molt més Turiddu que Canio. Prêtre és un gran, gran i com ja vaig dir-te en la primera crònica, sense l'emoció del directe, em va semblar massa distant, tot i extreure de l'orquestra refinades i belles frases musicals, mancant-li la sang tan inherent a les dues obres cabdals del verisme operístic.
El que em va agradar molt va ser el baríton coreà (que no tenor), sobretot a I Pagliacci, amb un pròleg per treure'ns el barret.
Gràcies per explicar-nos la vivència amb aquesta elegància saltejada amb la ironia que et caracteritza.

Tosca ha dit...

Noia, maco, maco de debò!

Mira, m'has fet agafar unes ganes boges d'escoltar el Turiddu del Roberto! És veritat, trobo que li escau el paper.

Petons.

josep ha dit...

Glòria,
No ho entenc, però et vaig deixar un missatge ahir i avui veig que no surt. Be, repetirem (és un plaer).
Et deia que nosaltres també som molt més "Cavalleristes" que "Pagliaccistes". Tot i no ser gaire amic del verisme (la Glòria si que ho és) la Cavalleria Rusticana em sembla una joia que de tant en tant ens encanta tornar a escoltar. Si a més canta l'Alagna, un dels nostres favorits, oli en un llum.
Gràcies per la crònica d'Orange. Una abraçada

pilar ha dit...

querida Gloria, yo tengo un oido global, o me suena todo o me desafina todo, por eso agradezco tus matices... estas dos operas que comentas, tanto la una como la otra me emocionan; Amor y Muerte... dos misteriosos sin resolver de la vida... la música nos ayuda, pero sólo a sentirlos
no a comprenderlos.

besos

GLÒRIA ha dit...

Francesc,
Segur que saps més música de la que tu mateix et penses. La música s'ha de treballar i la feina no ens permet dedicar-li el temps que ens exigeix però tu tens interès i sensibilitat. Què mes vols? Besades. Per Oreto també.

Joaquim, Sí, el teatre d'Orange està en precari i, tens raó, els francesos s'escandalitzarien si les pedres ballessin insegures en els nostres recintes. També et dono la raó, faltaria més, en que l'òpera necessita un espai tancat per gaudir de les veus i no obligar als intèrprets a fer esforços innecessaris. Ja ho deia el senyor Kraus:"S'ha de fer l'òpera més accessible i que tothom pugui anar als teatres. No s'ha de dur l'òpera al carrer". Amb això era una mica "progre" i tot.
On he dit tenor? Parlo d'el baríton coreà...veig visions?
Estic contenta de que "report" t'hagi agradat. Dolci baci.

Hello Floria,
Hores d'ara ja deus haver re-escoltat Cavalleria més d'un cop. És del millor verisme, per mi. Em costa molt, avui dia, veure un Turiddu que no sigui en Roberto però segur que en Cura-segons diuen-també en fa una creació. Essere latino!
Petons.

Josep,
de vegades jo també em trobo que els meus missatges no surten. Hi ha follets i bruixes a la xarxa perquè, de moment, jo no tinc ni un filtre.
Celebro que la Glòria i tu sigueu Cavalleristes. S'ho val i amb això coincidim.Rebeu una abraçada tots dos.

Pilar:
Me encanta lo de tu "oido global". Sólo tu y la gracia que te caracteriza podiáis haber unidos ambas palabras. Sea como sea celebro que ambas óperas te emocionen. Yo me quedo con la primera. la otra siempre me ha parecido un débil añadido para cubrir el cupo y, creo, que por sí sola ni la conoceríamos no por mala, que no lo es, sinó por mínima.
Besos veristas.

Emilia ha dit...

Cerrar los ojos para sentir profundamente sin que nada me distraiga, colmar mi alma con esta maravillosa mùsica y al abrirlos ver "ESAS MANOS" dirigiendo...no hay palabras, solo silencio...contemplaciòn...ambas...Gracias!