IRENE

SeaShore (Mass)

Què passa si, de cop i volta, t’avisen de l’arribada imminent d’un huracà? Ho has vist a les pantalles dels televisors disposades,  com quadres d’una exposició,  en el bar del motel. A la barra, molt llarga, ningú sembla immutar-se i el canal que més crida l’atenció del públic està oferint beisbol. Altra vegada parlant de l’Ortiz. Un home porta una samarreta amb el nom del jugador estampat a l’esquena. Em dic que deu ser una mena de Messi del beisbol si això fora possible.

Tenim prevista per demà una excursió que, des de Hyannis Port on ens estem, ens portarà amb ferri a les illes de Martha’s Vineyard i Nantucket. De seguida sabem que ens en hem de desdir perquè el canal meteorològic anuncia el tancament de ports i aeroports des d’aquell instant precís i fins a noves ordres. Vista la pau que regna al motel i també als carrers, preguntem a la recepcionista si hem de tenir por. La noia somriu dient que no,  de cap manera. Li demanem si troba aventurat agafar el cotxe, l’endemà, és clar, i fer una ruta seguint el misteriós paisatge de Cape Cod. Diu que no hi veu cap problema, que si no tanquen carreteres és que s’hi pot anar. Li dic si estan acostumats a visites ventoses com aquesta i ens fa que sí sense cap energia com si un huracà no tingués ni la més mínima importància.

Ruta del Pelegrí (Mass)

El matí plou i fa una mica d’aire. Esmorzem en lloc ja conegut, càlid i ple de gent. Ningú manifesta cap ombra d’ensurt. Alguns comerços han baixat les portes, alguns bars han entrat les taules i cadires. El cel és d’un gris pobre, uniforme. Va plovisquejant.  Agafem el cotxe i iniciem el camí. Hi ha poc tràfic i molt tranquil. Amb dues hores som a Boston. Passegem amb paraigües sota l’elegant ciutat molla. Decidim dinar en un bar irlandès on hi compto catorze televisions. Està ple de gom a gom i tothom mira el beisbol i en parla. Havent dinat fem una carrera llarga fins arribar al nostre possible somni Seashore, una ruta bellíssima que combina platges i boscos , caminades per corriols deliciosos i passejades en ferri. Ens deixen veure el meravellós pòrtic i el retratem. La paraula ruta, sortida, excursió ni es pronuncia. Tot està cancel·lat a causa del cèlebre huracà. Ens conformem caminant una milla i mitja pel lloc anomenat del Pelegrí. La verdor humida fa pensar en banys de clorofil·la. El bosc és net com un jardí, el sender una invitació a endinsar-nos arbres enllà. Arribem a una platja intransitable i molt gran. La pluja suau es barreja amb una boira baixa. Necessitem binocles per saber on i com acaba la gran platja. Els vidres d’augment ens acosten la feresa de l’oceà, estès á sota l’horitzó infinit, les ones enfollides per ventades que, afortunadament, no arriben a la terra ferma. S’entén que ni vaixells ni avions es puguin arriscar. M’admira que tot estigui tan ben planificat i que la precaució, en aquest cas, no ens porti al pànic.

Desfem el bell camí del Pelegrí, deixem el seu verd de maragda inoblidable i, continuant la ruta, ens aturem a Truro. Què hi ha a Truro? Què hi passa?. Hi ha unes quantes cases de fusta grans i protegides per una pau que ens fa pensar en refugis d’artistes, en llars perfectes per reposar i crear. Però si Truro té algun misteri, de seguida el desvelo. En aquest enclavament davant del mar i entre boscos hi va viure molts anys el gran pintor Edward Hopper. Tot el paisatge que hem anat fent des de Hyannis Port ha anat, a poc a poc, prenent la forma de les pintures de l’artista que tots coneixem. Hem travessat Massachussets,  quasi sense adonar-nos-en,  però la terra hopperiana, les seves cases, els fars resolts en els seus colors inconfusibles ens fan pensar que, malgrat el vent huracanat, la ruta fallida, l’excursió posposada, hem tret partit del dia. Acabem fent un cafè a Provincetown, molt a la punta ja de Cape Cod. Veiem que es tracta d’un poblet altament seductor. Petites cases, sempre de fusta, la majoria destinades a bars, restaurants i comerços. La platja solitària acull els cormorans indiferents. A la guia llegim que Provincetown és una colònia de gays i lesbianes. És fàcil percebre-ho. És tanta la complicitat i aparent bon veïnatge que hi ha entre els seus habitants que quasi ens hem sentit com si ens fiquéssim en una festa a la qual no hem estat convidats.

El viatge de tornada és llarg i fosc. La pluja, mai intensa, persisteix. Ara l’ufanosa verdor dels boscos que flanquegen la carretera ha esdevingut negra com les nits dels contes. Quan per fi entrem a Hyannis Port ens sobta trobar el poble sense llum. Un semàfor de mida notable oscil·la cec, penjat com un suïcida o un condemnat, en plena carretera d’entrada al nostre poble. Per sort anem a parar a una area de servei que conserva l’electricitat i allà mengem el que hi ha, galetes, patates fregides, coca cola...Quan ja som al motel, el noi i la noia que estan de guàrdia, molt gentilment, ens omplen de lots i ens acompanyen fins a l’habitació. En Dan, el noi, assegura que l’endemà al matí ja haurà passat tot.

I així va ser. El dia es va despertat rabiosament assolellat. Martha’s i Nantucket ens esperaven somrients i lluint una mar esdevinguda plàcid llac.

Per què aquest huracà,  que no va ser benèvol a pertot,  portava un nom tan bell com és Irene?. Irene, precisament, Irene que en llengua grega significa Pau?

Fotografies: glòria a.p.

Boston (Mass)