UN BLUES NOMÉS PER MI

Vestíbul del New York Times

Surt contenta i gaudeix de l’estrany encanteri que sempre tenen per ella aquells carrers empolsinats, les avingudes immerses en l’aire tèrbol d’una nit que cada dia acaba tard.  Aquí i allà bassals insospitats de líquids indefinibles. A la cantonada més propera piles d’ampolles, vells cartrons van component natures mortes. Ja ens hem acostumat a passejar pels verals foscos de la terra com si admiréssim troballes que un geni ocult ha anat creant per fer un museu de la vida.

Surt contenta, ja ho he dit, però és que aquí és important de recalcar-ho, d’insistir en l’alegria que sent,  integrada en aquest paisatge tan llunyà dels seu, i, que, no solament no li resulta mai estrany sinó que li és inquietantment proper com si una altra ella visqués allà  des de l’alba primera del seu temps. A l’ambient,  vibra ofensiva una densa pudor d’elements que agonitzen. La fruita rebutjada, el peix abandonat, la carn passada clamen des dels contenidors. Homes i dones de tota mena i colorit ignoren quin cant coral li fan sentir. És l'harmonia natural de sorolls i de veus que, sense assajar mai, han generat un ventall de sons indistingibles i punyents, una peça de jazz que, viva,  es va teixint al ritme de les hores. I segueix caminant i, com altres vegades en aquesta ciutat, que és potser la ciutat, s’aturarà davant de la cinta electrònica que va donant notícies servides pel diari local i universal que, en irònic silenci, bull a l’edifici del costat intentant encalçar el què passa, què va passar i què passarà a la terra. Plaça del Temps, així amb inicials majúscules. Plaça on sembla bategar-hi el cor del món.  S’atura i llegeix mots que es persegueixen enfollits  Nasdacq, Dow Jones, Obama, Cheney, baseball, Ortiz... De Gadafi ni una sola lletra. Aquesta gent sembla donar l’esquena a tot el que no siguin ells mateixos com si més enllà de la capital dels diamants i la brossa i dels rius duplicats i dels parcs repetits no hi pogués haver res més que l'infinit.

Surt molt contenta perquè respira amb els altres i és una més amb ells i d’aquí dos minuts arribarà al cafè, seurà i es menjarà dos ous ferrats amb ventresca salada, un got de suc de taronja, un cafè fluix i generós com l’aigua d’herbes del mal de ventre de quan érem petits. Ja quasi és a la cantonada, girarà i trobarà el bar amb nom de continent.  Però no. El guió no és sempre com un l’ha escrit el dia abans,  amb gosadia,  sense comptar amb el què l'atzar pot reservar-nos. El full de ruta, de vegades,  fa una ganyota brusca i així,  ara resulta que, de cop i volta,  ella veu aquell negre esquifit i vell que, rabiós,  li colpeja, venjatiu,  l’esquena amb el mànec d’un bastó ressec i amenaçant. Veu els ullets de l’home carregats de feresa, d’un odi arcaic que té instal·lat per sempre al bell mig de les seves pupil·les,  minúscules com guspires de foc brut de fum. Mentre, ella se sent, quasi s’escolta cridar un plor eixut i tremolós que no és altra cosa que la veu del seu pànic d’animal indefens. El cervell em pregunta que com acabarem i em mostra un hospital, la cadira de rodes, el meu cos mort a terra mentre la gent s’acosta per mirar-me i l’agressor aprofita per anar-se’n. Quants pensaments caben en un ensurt? Finalment, a l’inici del que hauria pogut ser el tercer cop, veu que el mànec del bastó s’ha enganxat en el forat del dibuix de ganxet del seu jersei. Una bona mà amiga el treu mentre escridassa a l’home que, de repent, ja no veig, i contesto a qui, amb educació, s'acosta i es mostra interessat per la meva salut i em suggereix de posar una denúncia.

Jo sóc la víctima de l’agressió rebuda i explicada i em confesso culpable d’haver fregat suaument l’enorme sac de llaunes que el meu botxí portava a l’esquena i, haver provocat així la caiguda de tres o quatre dels envasos buits  que conformaven la seva voluminosa mercaderia de malaurat passavolant. Jo vaig gaudir d’un bon dia sense que els cops em deixessin cap altra senyal que un blau de mida apreciable al bell mig de l’esquena. Inevitablement vaig haver de pensar en el blues, gènere genuí de negres. Mai no m’hagués cregut que un dia me’n dediquessin un a mi,  encara que fos amb poca música –intents de percussió- i, això sí, amb tant d’ardor que, tot i inofensiu, es resisteix  a abandonar-me. Petit, empal·lideix i minva dia a dia.

Des del dia dels fets, quasi bé cada nit em pregunto si el bluesman deu haver menjat calent tal dia com avui i  si dorm a sopluig, o si, finalment, ha partit aquell bastó tan rònec contra algun innocent, com ara jo mateixa,  i ell ha pogut descarregar lleument una altra dosi d’aquella seva ràbia secular.

Benvolguts amics, no em va esguerrar el viatge. I he tornat amb moltes ganes desaber de vosaltres.

Fotografia glòria a.p.