Un equip de futbol soviètic
visita una ciutat d’Europa occidental. El motiu és la gran exposició industrial
que la ciutat celebra. L’equip de futbol soviètic ha de jugar un partit contra l’equip
local, feixista, òbviament. L’esforç que fa l’equip soviètic per demostrar la
seva perfecció social i esportiva xoquen constantment amb l’ineficaç
administració de la ciutat occidental, corrompuda per la degradació dels seus menyspreables
habitants.
Un jove Dmitri Xostakovitx
de tan sols 29 anys va tenir prou valor per convertir en ballet l’ "argument"
acabat de resumir. I en va saber i molt. El seu geni el va portar a crear una
obra propagandista, com dictaven els canons stalinians, però l’obra mostra un constant desplegament de
bromes, al·lusions, i dobles sentits que
la converteixen, des de que neix, en una partitura irònica i plena d’intel·ligència,
que assoleix fama mundial. “L’edat d’or”
és el títol d’aquesta meravella musical que jazzeja descarada amb certa qualitat d’animal relliscós.
Xostakovitx, tan perseguit i castigat, per Stalin ja feia temps que estava entrenat
per burlar el diable. Per desgràcia no sempre li va sortir bé i alguns períodes
de la seva vida –la d’un dels millors músics russos de tots els temps- va
sofrir a causa de la por que li causava sentir-se assetjat de molt a prop pel
poder del tirà, saber que si volia viure havia de compondre el que li deien des
de dalt, creure que si deixava l’Est, a l’altra Europa es moriria de gana i romandre
en silenci, fidel a les seves idees anticomunistes que mai podria explicar a
ningú més enllà de la família i les amistats properes.
Si us plau, no renuncieu a gaudir
d’aquesta música meravellosament dansada-a vegades apareix com a tango i d’altres
s’anuncia fox-trot- per la companyia del teatre Bolshoy de Moscou, recentment,
quan, amb absoluta pompa, l’esmentat teatre va celebrar una gala commemorant
les obres de restauració que l’han deixat sumptuós com el palau d’un tsar del
segle XXI.
Video de Shrek2you
Fotografia de vialin.com
14 comentaris:
Algun follet de la blogosfera, benvolguda Glòria, t'ha jugat una mala passada duplicant el text de l'excel·lent apunt.
Extraordinària música.
M'ha encantat el vídeo que ens has posat avui.
(Tens l'apunt que has escrit duplicat.)
Tengo que reconocer que debido a mi floja formación musical, Shostakovich es un compositor que me resulta difícil igual que me pasa con Berg, Schoenberg o el propio Stravinsky pues mi oído, con los sonidos atonales, la dodecafonía y similar, sufre como el de los perros cuando les lanzas un sonido de esos que les hacen aullar.
Reconozco que es un problema, como ya te he dicho, de poca base musical y que espero mejorar con la ayuda de blogs como el tuyo.
Lástima con el video pues se me termina pronto.
Como te ha comentado Joaquim tienes un duplicado en el texto. ¿O forma parte de un juego musico-literario de repetición aleatoria a lo John Cage"
Un abrazo.
M'ha agradat molt el conjunt històric i artístic d'aquest post. Certament, encara que s'hi capfiquin en el contrari, les dictadures no en saben de portegir les arts. La dansa menys que cap altre, perquè és de les més lliures.
Benvolgut Joaquim,
Ja li he dit quatre coses al follet. Gràcies pel teu afectuós comentari.
Kissies!
Novesflors,
Gràcies per avisar-me. Ja està arreglat. Estic molt contenta de que t'hagi agradat aquest video. Jo el trobo preciós i per això l'he volgut compartir.
elpresley,
No te hace falta formación musical para gozar de la música. La mayoría de memómanos no la tenemos. Sólo es cuestión de entrenar el oído y dejarse seducir.
Mi blog hace muy modestas incursiones musicales pero si te dejas caer por In fernem Land, el megablog de Joaquim, allí se aprende y se disfruta de la mejor música.
No podemos poner en el mismo saco a Shostakovich y Stravinsky que no son atonales ni dodecafónicos, adjetivos que me inspiran miedo. Con Berg casi me tapo los oídos y en cuanto a Schöenberg me gusta su "Noche transfigurada" o sus "Gurrelieder" que son perfectamente melódicos si bien innovan a la manera de los rusos citados o del Ravel de "La Valse"·, por ejemplo.
Gracias por avisarme del duplicado que acabo de eliminar.
un abrazo.
Eduard,
Les dictadures controlen i això no és mai bo però queda demostrat que alguns artistes com Xostakovitx o també Katxaturian s'escapen de les imposicions i el seu art transcendeix.
Amb afecte!
Ostres Glòria! Quina meravella! Gràcies per la descoberta, ho desconeixia totalment. Quan de mal poden fer les persones... Sort que sempre hi ha vies secundaries eh?
Fa temps, vaig veure una peli "El concierto" no és ben bé el mateix, però m'ho ha recordat. Si no l'has vist aquí et deixo l'enllaç d'un final apoteòsic:
http://youtu.be/OTUfpkIq3cI
Moltes gràcies, Judit! Me'n vaig volant al youtube.
Xostakovitx, absolutament genial, com sempre. M'encanta la seua faceta més divertida.
per mi també és genial, Titus. El seu costat tràgic ho és molt però quan és divertit, com tu dius..ja és massa.
Una abraçada!
Todo un goce, escuchar y leer otra de tus sorpresas. Me encanta Sostakovich.
Esta noche tenía entradas para el Concierto de Navidad de nuestra OCG, pero presenta un libro el marido de una compañera y padre de una alumnilla mía de 4 años: no puedo faltar, así que he descambiado las entradas. No recuerdo el programa, pero sé que es magnífico.
Un petó.
Seguro que será una estupenda presentación. ¿Tienes alumnas? ¿Y tan jovenes?
Yo tengo concierto de navidad esta noche en el Auditori de Barcelona: Chopin, Satie...los dos me gustan.
Celebro que te haya gustado mi breve degustación de Sostakovich.
Una abraçada!
querida Gloria tu entrada completa mi semana Shostakovich,
un abrazo señora de las letras (y de la música)¡¡¡
Muchas gracias, Pilita! Músicos rusos que me pueden.
Uno y mil besos.
Publica un comentari a l'entrada