 |
| Riu Ouse, tràgicament famós |
Estimat,
M’adono que m’estic tornat boja
un altra cop. N’estic segura. Sé que no podré suportar aquesta terrible crisi.
I aquesta vegada, no em curaré. Ja torno a sentir veus i no puc concentrar-me
per pensar. Així que faré el que sembla millor. Tu m’has fet perfectament feliç. Tu has estat per
mi el que ningú més hauria pogut ser. No crec que dues persones haguessin
pogut conèixer tanta felicitat fins a l’arribada d’aquesta malaltia terrible.
Ja no puc lluitar més. Sé que malbarato la teva vida, que sense mi tu podries
treballar. I sé que tu ho faràs. Ho veus? Ja ni sé escriure correctament. Ja no
puc llegir. El que jo vull dir-te és que et dec tota la felicitat de la meva
vida. T’has mostrat tan íntegre i pacient amb mi i tan indescriptiblement bo.
Tothom ho sap. Si algú m’hagués pogut salvar, aquest hauries estat tu. Tot m’ha
abandonat excepte la certesa de la teva bondat. No vull continuar a malbaratar més temps la
teva vida. No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que
nosaltres ho hem estat.
V
No sé perquè hi ha dies que, sense més ni més, trio un text dolorós. La valentia dels suïcides em causa una estranya atracció. Aparentment i, fins instants abans de morir, Virginia Woolf va estar amb el seu marit i també va treballar en els seus textos fins que va escriure aquesta carta o nota que, sense dir-jo, ja avisa que el final és arribat. I l'escriptora desapareix.
És el dia 28 de març de 1941 i fins dues setmanes més tard no s'aconsegueix rescatar el seu cadàver del riu Ouse on s'havia llançat. Amb les butxaques de l'abric plenes de pedres, l'aigua l'havia estirat fàcilment cap al fons. Devia sentir com l'abraçada molla i, ja indefugible, l'anava alliberant del pes de viure bregant amb un talent inqüestionable i els girs depredadors del seu cervell. Talent i mal, rares criatures allotjades en el cos fràgil d'aquella dona que, per trobar la calma, va menester sobretot la seva força, un gaiat propi de caminadora, les pedres i el riu.
És el dia 28 de març de 1941 i fins dues setmanes més tard no s'aconsegueix rescatar el seu cadàver del riu Ouse on s'havia llançat. Amb les butxaques de l'abric plenes de pedres, l'aigua l'havia estirat fàcilment cap al fons. Devia sentir com l'abraçada molla i, ja indefugible, l'anava alliberant del pes de viure bregant amb un talent inqüestionable i els girs depredadors del seu cervell. Talent i mal, rares criatures allotjades en el cos fràgil d'aquella dona que, per trobar la calma, va menester sobretot la seva força, un gaiat propi de caminadora, les pedres i el riu.
El seu marit Leonard Woolf la va enterrar sota d'un roure vora del riu Ouse. Passaven temporades a Rodmell, Sussex, en una casa de nom Monk's House. Actualment un santuari que glorifica la personalitat de l'escriptora.
La carta al seu marit sembla no deixar dubte de com el va estimar. L'original novel·la Orlando diuen que és una carta d'amor a la seva millor amiga, Victoria Sackville. Sabrem un dia com s'harmonitzen estimacions destinades a figures de sexes diferents? O cal ser del grup de Blomsbury per arribar tan lluny amb les passions?
fotografia: seafordanglingclub.co.uk
16 comentaris:
Has triat el seu últim escrit i jo un dels molt primers (amb la diferencia de que jo només puc afegir una mica de música). Ja només cal recomanar Mrs Dalloway
Tinc damunt la taula Orlando per començar-me'l a llegir..i ara encara en tinc més ganes!
no sé si ho sabrem mai com s'harmonitzen.. harmonitzar diferents amors del mateix sexe o no acostuma a ser difícil quan a tots dos hi ha passió.. en tot cas hauríem d'evolucionar o canviar la manera d'estimar, els patrons, els arquetips.. anar més enllà d'una simple possessió destructora..,però com sempre sentiments i raó són difícils d'harmonitzar..
Un text colpidor pel que no diu, però tots sabem. Un poema d'amor al rerefons d'un adéu a la vida quan d'alguna forma ja no podem suportar-la. Gràcies, no el coneixia.
Un text colpidor i una dona veritablement valenta.
qué terrible debe ser mantener el equilibrio en esa lucha contra el propio cerebro, a veces brillante, a veces aniquilador¡
un abrazo gloria
Ohhhh! Una escriptora genial, d'una sensibilitat colpidora i una força brutal.
Un 28 de març, vaja, 22 anys després vaig néixer jo, el mateix dia, curiós no?
Quan les altres veus, sonen més fort que la teva pròpia, és l'hora de marxar...
A vegades tensa l'arc Apol·lo i a vegades polsa la lira.
Estos testimonios de quien se ha quitado de enmedio me producen un miedo feroz. Cualquiera de nosotros podría escribir algo así en un momento. Dicen los psicólogos, que toda persona está expuesta al "rapto suicida", que todos sentimos el impulso autodestructivo alguna vez...
Pese a que mi vida transcurre bastante bien, ha habido momentos malos. ¿Y si me hubiera dado el rapto? Me habría perdido lo bueno que he encontrado después...
Nunca he sabido determinar si el suicidio es un acto de cobardía o de valentía.
AG
Potser si l'haguessin medicada hauria estimat més temps als seus i a nosaltres, també.
José Luis,
Seguint el teu suggeriment queda recomanada "La senyora Dalloway" i també la preciosa pel·lícula "Las horas".
Salutacions!
lolita,
Espero que l'Orlando t'agradi. És realment difícil entendre com és pot estimar al mateix temps a un home i a una dona. penso que Virginia Woolf estimava de debó el seu marit però el que entenem per enamorament estava destinat a Victoria Sackville.
Tot plegat molt interessant.
Lapsus calami,
Un tex tristíssim perquè és l'últim. La vida, de vegades, no ens vol.
Novesflors,
I tan valenta! Corpren pensar amb ella i amb tots els que, famosos i anònims han donat aquest pas.
Ya lo creo, Pilar. Seguro que tuvo muchos intentos, secretos o no, hasta que acabó con su calvario.
Un beso para tí.
Judit,
Benvinguda!
Fa molta gràcia haver nascut el mateix dia que un famós notable. Jo ho vaig fer, anys més tard, molts, el mateix dia i mes que Picasso.
La teva frase final és colpidora.
Ho dius breu i bonic, Mariàngela dels clàssics.
Alberto,
Yo también he pasado mis momentos pero no me he visto capaz de dar un paso así, ni lo he contemplado sabiendo que sería fallido. Y al fin y al cabo, un día u otro, algo o alquien nos dira basta. Vivimos mejor en este no saber que se parece al nunca, al infinito, al quién sabe.
Yo tiendo a encontrar valientes a los suicidas, figuras que me atraen por mi naturaleza romántica. De todas formas quien dijo algo interesante sobre el tma fue Albert Camus que onsideró el actos del suicidio "ambivalente", cobarde para afrontar la vida, valiente para darse la muerte. Creo que es muy ajustado.
Un petó molt vital!
Kalamar,
Segons tinc entès, la medicació psiquiàtrica o psicofàrmac, no es posa en funcionament fins el 1950 i d'una forma molt primària com tot en els inicis. Una llàstima.
Sobre la teva pregunte llençada a l'aire, penso que Virginia Woolf, malgrat ser lesbiana, segons tot indica, estimava molt en Leonard Woolf. Segurmanet eren amor diferents i al seu marit l'estimava molt més com un "amic" o un "germà". En canvi, l'amor veritablement sensual l'experimentava amb el seu propi sexe.
Respecte a això de les passions, molt probablement els del grup Blomsbury le sentissin amb molt més força, però pot fer-ho qualsevol persona a un a infància escorçada o unes circunstàncies "x" crítiques al darrera.
Aquesta carta a mi sempre m'agrada llegir-la amb la que li envia a la seva germana, perquè aleshores tens clar que, tot i estar molt desesperada, Virginia Woolfs consevava, com a mínim, l'empatia.
Moltes gràcies, Eduard tant per la teva interessant opinió com pel suggeriment de llegir aquesta carta junt amb la que va escriure a la seva germana que ara mateix buscaré. Segurament que en les persones clarament homosexuals existeix la possibilitat també d'estimar gent de l'altre sexe sense que hi intervingui l'atracció sexual que, naturalment, no es produeix.
Fins aviat!
No había leído todavía tu post con esto de los "puentes" y hoy que me he sentado un ratito ante el ordenata, al leer tu magnífica entrada sobre esta mujer, no he podido evitar recordar la relación de su madre como modelo de algunos de los grandes pintores prerafaelitas, especialmente de Edward Burne-Jones y de la también relación que mantuvo la propia Virginia Woolf dentro del Grupo de Bloomsbury con su propia hermana la pintora Vanessa Bell, y con los pintores Dora Carrington, Duncan Grant y Roger Fry.
Creo que gracias a tu entrada le dedicaré unas horas a repasar un poco el entorno de esta gran escritora.
Un abrazo
Claro, casi había olvidado la relación del grupo de Bloomsbury con los rafaelistas...Yo, gracias a tu sugerencia, me pondré al día del entorno de Virginia Wolf ya que me he quedado en su individualidad de genial enferma y en su relación con su esposo, Victoria Sackville, su hermana Vanessa, Elliot, Strachey y poco más.
Como siempre, elpresley, ha sido un placer tenerte en casa.
Un beso.
Vaig endarrerida de posts i faig una rellegida amunt i avall. Deixo el comentari aquí perquè m'ha colpit molt aquesta carta, que crec que ja havia llegit algun cop.
I no sé si mai sabrem harmonitzar diferents amors o estimacions, però segur que no ho sabrem, mai si no ens donem l'oportunitat de voler-ho saber.
Gràcies pel regal d'aquest post.
Querida Gloria!
Interesante reflexión sobre VW.Las mujeres creadoras suicidas son muchas (Anne Sexton, Sivia Plath, Pizarnik, Ingeborn Bachmann, y tantas más.....)por lo que el tema merece una reflexión muy profunda: ¿Creación y pasión? ¿Creación y dolor? ¿Mujeres? Hace poco trabajamos en el curso Mirades de dones el libro "Una habitación ajena" de Alicia Gimenez Bartlett. Te lo recomiendo. Es una interesantísima mirada sobre la vida de VW desde el punto de vista de su criada. Quiero leerte más.
un abrazo! Muy lindo el blog y el título, espectacular (muy expresionista!)
Publica un comentari a l'entrada