dimecres, 30 de setembre de 2009

JUAN GELMAN: PARA VOS


Resumir la vida d’un home com Juan Gelman (Buenos Aires, 1930) seria una empresa difícil i feixuga però no puc saltar-me el seus dotze anys d’exili polític a causa del terrorisme d’estat imposat per la dictadura argentina a partir de l’any 1976. Gelman havia pertangut al Partit Comunista Argentí del qual en va sortir per integrar-se a la guerrilla peronista-guevarista (F.A.R.) de la que també va acabar separant-se’n per dissidències internes amb altres membres de l’organització. Mentre vivia a l’exili alternant domicilis, sempre provisionals, a ciutats com Madrid, Roma o París, entre d’altres, el fill, la filla i la jove de Juan Gelman, aquesta última embarassada de set mesos, varen ser segrestats pels militars. Això passava a Buenos Aires l’any 1976. Marcelo Ariel i Nora Eva Gelman així com l’esposa de Marcelo, María Claudia varen passar a augmentar la , ja quasi incomptable, llista de desapareguts d’aquella sanguinària dictadura.
Va començar la lluita de Juan Gelman  per esbrinar on eren els seus fills, la jove i la criatura petita. L’any 1978 l’Església Catòlica va informar a Juan Gelman que la nena, ara ja sabien el sexe, havia nascut a Montevideo. L’any 1990 el fill de Juan Gelman va ser identificat en un bidó de greix ple de ciment. El que quedava d’ell,  que solament tenia vint anys,  permetia provar que havia estat assassinat d’un tret a la nuca. Gelman segueix lluitant, demana comptes a l’estat i confia, al menys, en recuperar la nena. Intel•lectuals de prestigi universal des de García Márquez a Vargas Llosa passant per Xosé Saramago li donen suport públic cada vegada que ha fet falta.
L’any 2000 recupera la filla del seu fill, la seva neta María Macarena Gelman que, un cop informada –ja passa dels vint anys- escull quedar-se amb la seva família de sang, els Gelman.
Juan Gelman ha tingut molts oficis. Va començar estudiant ciències químiques i les va deixar per la poesia. Ha viscut, sobretot, del periodisme.Actualment viu a Mèxic i cada any visita l’ Argentina.
I en mig d’aquest calvari que ha estat la seva vida, Gelman no ha deixat mai d’escriure poesia. El recordat Julio Cortázar (1914-1984) va dir que era impressionant com, amb aquesta vida, sempre quedava l’esperit de la tendresa en cada una de les paraula que Gelman deixava escrites. Gelman va guanyar el Premio Cervantes 2007 i està considerat un dels més grans poetes dels nostres dies.

PRESENCIA DEL OTOÑO

DEBÍ DECIR TE AMO
PERO ESTABA EL OTOÑO HACIENDO SEÑAS
CLAVÁNDOME SUS PUERTAS EN EL ALMA.

AMADA, TÚ, RECÍBELO
VETE POR ÉL, TRANSPORTA TU DULZURA
POR SU DULZURA MADRE.
VETE POR EL, OTOÑO DURO,
OTOÑO SUAVE EN QUIEN RECLINO MI AIRE.

VETE POR ÉL, AMADA
NO SOY YO EL QUE TE AMA ESTE MINUTO
ES ÉL EN MI, SU INVENTO.
UN LENTO ASESINATO DE TERNURA.

                                                                        
             LA VICTORIA
                                                         
            EN UN LIBRO DE VERSOS SALPICADO           
            POR EL AMOR, POR LA TRSITEZA, POR EL MUNDO
            MIS HIJOS DIBUJARON SEÑORAS AMARILLAS,
            ELEFANTES QUE AVANZAN SOBRE PARAGUAS ROJOS
            PÁJAROS DETENIDOS AL BORDE DE UNA PÁGINA
            INVADIERON LA MUERTE,
            EL GRAN CAMELLO AZUL DESCANSA SOBRE LA PALABRA CENIZA
            UNA MEJILLA SE DESLIZA POR LA SOLEDAD DE MIS HUESOS
            EL CANDOR VENCE EL DESORDEN DE LA NOCHE.

 M'agradaria molt saber què en penseu del poeta Gelman. Gràcies!

Fotografia: Autumn,  Heiko Burkhardt, 2005, Lilano com.  
Video: Youtube d'Astor Piazzola: Invierno porteño

6 comentaris:

Joaquim ha dit...

Glòria m'ha encongit el cor aquest post, però alhora i com ha de ser per no caure en la desesperació, Gelman ens ofereix un bri d'esperança.
EL CANDOR VENCE EL DESORDEN DE LA NOCHE.

josep ha dit...

Glòria,
Un post que no et deixa indiferent. Malauradament a l'Argdentina, a Xile i a molts més llocs es van perpetrar atrocitats com la que expliques. Només queda l'esperança que els culpables siguin algun dia castigts, però sembla que això mai arriba. La justícia és cega, massa cega a vegades.
Una abraçada

Anònim ha dit...

Me ha costado mucho poder dejar mi comentario. Incompatibilidad de ordenadores?

Es tremendo lo que has detallado y hasta me parece mentira que una persona que haya sufrido tal calvario aún tenga ganas de hacer poesía. Mucho debe amar este género literario para que las lágrimas de los recuerdos no le emborronen sus escritos.

colbran

pilar ha dit...

...cuando SOLO queda la poesía.

Gracias Gloria

Francesc ha dit...

Ha de ser molt dur transformar en paraules tot el patiment viscut. És molt bèstia tot això que expliques de la seua vida. Esgarrifa pensar que molts d'aquells animals de la dictadura argentina encara són vius i ningú no els fa res.
A l'Estat Espanyol també hi ha gent que ha fet barbaritats durant el franquisme i hi ha com un vel de silènci complice que amaga déu sap què.
Potser no ho acabarem de saber mai.

GLÒRIA ha dit...

Joaquim,
Jo no et vull encongir el cor. Te'l vondria eixamplar veient com són de resistents alguns humans. Millor que no toqui a ningú una sevatjada així ni de cap mena però, si passa, s'ha de saber i honorar els versos del poeta.
Besos, viste!

Josep,
Com quasi sempre coincideixo amb tu. Els feixismes, siguin del signe que siguin, creen monstruositats com la que he intentat explicar en aquest post. I és cert que això ha passat i encara passa. M'agraden els poemes d'en Gelman però no els voldria tan tristos.
Petons per la Glòria i per tu.

Colbran,
Ets car de veure i, per això, t'agraeïxo la visita amb il·lusió especial. Dius que com amb aquesta vida, Gelman escruivia i ho segueix fent, poesia de la bona...Cuàntes obres d'art no han nascut del sofriment i la tragèdia? Comença a pensar tu que tan a prop estàs dels artistes i, també, ne'ts un d'ells.
Una afectuosa abraçada.

Pilar,
Este SÓLO que SÓLO está.
Gracias a tí.
Besos porteños.

Francesc!
Ja saps com t'enyorava. Ben tornat. Sí, sí, el que descrius passava de forma similar durant el franquisme i mai no s'ha fet una depuració ben feta. Aquesta és una democràcia montada sobre potes falses.
Besades per tu i Oreto.