dijous, 8 d’octubre de 2009

CARMEN : EL LAMENT DE DON JOSÉ





Per fi podria veure "CARMEN" en viu i en directe. " CARMEN"  havia esta l'òpera que, molts anys endarrere, m'havia donat la mà per guiar-me cap un món que no només m'era inconegut sinó que el temia. La música simfònica, l'òpera, eren matèria sagrada i solament hi accedien determinades sensibilitats molt afinades. La música simfònica, l'òpera eren  paraules majors i, fins i tots, aquells que n'arribaven a esdevenir un experts, havien de treballar aquelles matemàtiques divines amb el rigor i la disciplina que exigeixen la majoria d'obres musicals de certa envergadura.
Per fi veuria " CARMEN."  Ja s'havien apagat, molt lentament, les làmpades. L'orquestra ferma i decidida obria amb "El Toreador", Se sentien absurdes rialles. Jo també estava contenta però em mantenia molt respectuosa. Aquell era un gran moment. Algú va començar a tossir i a tossir. Una tos pedregosa i clarament bronquítica. Per què no s'havia quedat a casa, calentó o calentona si tenia aquella tos que no anunciava res de bo?  "El Toreador" seguia impertèrrit. Els músics posant-hi tot l'espèrit i el director dibuixant amb la sàvia batuta la marxosa cançó de l' Escamillo, el torero del moment.  De cop, vaig sentir un cor de ventalls de nàcar ben bé a darrere meu. Tres o quatre senyores,  que enlluernaven amb els seus joiells,  havien començat a donar-se aire al mateix temps fent un desgraciat soroll,  com el batec de les ales d'un ramat d'oques espantades. Si tenien calor, per què no havien escollit quedar-se a la piscina de la mansió de Chelsea o arribar-se a Bornemouth?
De repent, com per miracle, es va imposar el silenci. El teló s'havia alçat i s'iniciava el primer acte de "CARMEN" de forma ben curiosa: El tenor bavarés Jonas Kauffmann ja cantava l'ària de la "fleur". No era del cas però...com la cantava! Tal vegada, el fet era un caprici del director d'escena, una visió del futur, que en diuen ara i que ja fa temps que el cinema practica...però jo, embadalida, badoca i encantada el vaig escoltar amb la devoció que mereixien intèrpret i cançó. L'ordre tant se valia.
Ni tres minuts després d'haver començat l'ària, una veu que no era la d'en Jonas, va dir amb autoritat: "Farem tard!  Afanya't que vaig a cridar un taxi".
I amb la son als ulls i el somni al cervell vaig obeir. Ara ja començava a entendre aquell començament tot i que vivim una època de la que es pot esperar tot.
El taxi travessava la ciutat. Plovia fort i vaig pensar en Pigmalió. Però no, per fi veuria "CARMEN".  Però, on era en Jonas Kauffmann?
Amb més ganes que ningú, espero explicar el següent capítol. Serà aviat.




Fotografia:  Blood red rose
Autora:       Jenni 77

7 comentaris:

Francesc ha dit...

Quin somni més curiós, no? El que passa és que, malauradament, les senyores (i senyors) poc educats o malalts o calorosos de darrera hora existeixen de veritat. Al País Valencià tenim bandes de música (i orquestres) de molta categoria. A mi em fa molta pena quan als concerts que es solen fer a les places els dies de festa major o quan calga, veure com les persones de qualsevol edat demostren el seu poc respecte per la música tot parlant, tossint, cridant o xarrant pel mòbil. No s'adonen de l'esforç tan gran que fan els músics tot assajant hores i hores per tal d'obtenir-hi un resultat adient a la seua art. Malament. Ara te'n contaré una de grossa: ara deu fer quatre anys i poc, estava veient una obra d'Ibsen al teatre del poble de mon pare. Anàvem pel segon acte o cosa així quan, de sobte, darrere de mi, un senyor d'uns cinquanta i uns quants més anys trau un mòbil que sonava i es posa a parlar amb els seus fills tot contant-los no sé quina història. Van ser només dos minuts, però em vaig quedar paradíssim i amb unes ganes boges d'enviar-lo a pastar fang a poc a poc sense presa. No ho vaig fer perquè ni el lloc ni les meues maneres habituals de comportament no són d'aquesta mena. Però et promet que no me'n van faltar ganes.
Salutacions i disculpa'm la llargària del comentari.

Joaquim ha dit...

Us desitjo molta sort en aquesta Carmen i sobretot que la gaudiu des de el primer acord exultant, fins el tràgic darrer.
És una gran òpera, quasi d'aquelles que podríem dir L'ÒPERA, així, en majúscules.
Un petó

Titus ha dit...

Jo per sort no somie amb espectadors maleducats. Ja faig prou patint-los quan estic despert!

Josepb. ha dit...

Glòria; Una preciosa òpera, sens cap dubte¡¡. Malauradament un fracàs el día de l'estrena a París. Bizet a partir d'aquí va empitjorar i el cap de poc temps va morir, fou a partir de la seva mort, quànt fou - i encara és- una de les òperes més interpretadas...¡¡extranyeses de la vida?

josep ha dit...

Espero i desitjo que vagi molt bé la representació, i que no us toqui estar assegudes prop d'alguna senyora de Bornemouth, seria una llàstima no gaudir de la meravellosa i suggerent partitura de Bizet.
Ja ens en fareu cinc cèntims a la tornada. Una abraçada i bon viatge

pilar ha dit...

dime Gloria, ¿como va la cosa?

¿sueño o realidad?

de momento este sueño tuyo ha sido muy bonito...

GLÒRIA ha dit...

Francesc,
M'agraden molt les teves entrades i quan més llargues millor. Així sembla que passem una estoneta. Veig que ets molt educat amb qui no ho és. Jo, quan sento sorolls al teatre o al cinema, envio mirades assassines i acabo amb un: Calleu!!! que sol funcionar.
Besades per Oreto i per tu!

Joaquim,
Un dia t'explicaré perquè m'ha agradat tant que referint-te a Carmen diguis "és una gran òpera", o "és l'ÒPERA". Jo també ho penso així.
Un altra petó.

Titus,
Jo els somie i els pateixo adormida i desperta. No entenc aquesta falta de respecte als artistes i a la resta de públic...
Salutacions!

Josepb,
Benvingut! Hores d'ara i des de qui sap quin altra món, en Bizet deu fruir del seu llarg i merescut èxit.
Amb afecte!

Pilar:
Mi sueño era bonito pero la realidad tampoco estuvo mal: Un notable con peros.
Besos con flauta y castañuela.