divendres, 26 de febrer de 2010

SALVADOR ESPRIU: LA CONNEXIÓ

Va ser durant una festa major d’hivern de poble molt petit, un poblet conegut per La Batllòria i annexionant al municipi de Sant Celoni. Un entorn de muntanyes i de vegetació exuberant ens recordava que érem a sota del Montseny. Allí hi havia nascut la mare i, fins a la mort, hi va viure la seva germana tretze anys més gran que ella, la meva padrineta Carmeta juntament amb el seu home i els seus fills i nets. En aquella festa major freda, només pel que feia al clima, ens hi reuníem una bona colla de parents i coneguts amb vincles més o menys estrets, alguns sense cap vincle, però contents tots de trobar-nos per fer-la petar, riure de qualsevol cosa, magnificar el records i lloar els cargols i platillos que la meva padrina Carmeta anava presentant a taula amb senzilla inconsciència, convençuda de que calia atipar als convidats i fer-ho bé. Ni ella ni cap altra dona de la meva família, rica en cuineres excel•lents, va presumir mai del seus coneixements gastronòmics, molts d’ells d’antiguitat ja secular.
I així va ser con en aquell hivern de la meva adolescència, va venir el cosinet Josep Maria que fa menys de dos anys es va morir ben jovenàs, Ell, més gran que jo, força més, procedia de Barcelona, que, segons com, podia significar cultura, i era un home sensible, inquiet, i amant de la terra. No em va saber recitar cap poema de l’artista de nom nou i especial  que em apressar a aprendre i que jo hauria de guardar per sempre: Espriu. Salvador Espriu.
La vida em va tornar a Girona i a l’escola. Recordo amb especial afecte la majoria de mestres que vaig tenir però el senyor Golobardes, llicenciat en llengües clàssiques i que ens ensenyava grec d’una manera molt poc ortodoxa, va recitar un dia, sense més ni més, encantadorament arrauxat com era ell, aquest formós poema:


BRAÇOS EN CREU DAMUNT LA PIA FUSTA

SENYOR, EMPAREU LA CLOSA I EL SEMBRAT
DONEU EL VERT EXACTE AL NOSTRE PRAT
I MESUREU LA TRAMUNTANA JUSTA
QUE AIXUGUI L’HERBA I NO ENS ESPOLSI
EL BLAT.

Recordo el somriure infantil del senyor Golobardes demanant qui sabia l’autor d’aquell poema. Era tan bonic i jo sabia tan poc de res que vaig dir: ESPRIU!!! . Bé, no el vaig endevinar. L’autor d’aquesta poesia era i és l’empordanès Carles Fages de Climent (1902-1968) nascut a Figueres,  al mateix carrer que Monturiol, l’inventor del submarí, l’Ictineo i que Dalí amb qui va mantenir sempre una relació d’amistat,  convençuts com estaven tots dos d’haver vingut al món en un carrer de genis.
Mentre, en el bosc, pretesament erm de la literatura escrita en català, vaig anar a raure un dia a les fulles, com mans que m’acollien esperant-me, del poeta que buscava, un selvatà com jo de nom Salvador Espriu. A partir d' ell i amb més o menys dificultats se m’obririen portes i finestres que farien volar el coloms de la pau que,  encara silenciosos, van rondant per  Sinera, les gavines sempre festejant l’aigua, les randes de l’onada impecablement blanca com la punta al coixí tan pròpia del poble d'Arenys,  la veritat del poeta que va cantar aquell poble i els seus rials i que va escriure el nom de Vallgorguina per retornar-li la legítima màgia de les seves bruixes. I, sense saber-ho, Salvador Espriu va dibuixar una ruta que ens fa gaudir d’un Maresme diferent que només els seus ulls ens ensenyen. Blanques, molt blanques les cases, el mar obscur sota núvols immòbils que guarden l’enfolliment de les onades, galernes imponents que ens fan buscar un recers, una petita pàtria humida, un somni, no lluny del cementiri.


XXX
DIVERSOS SÓN ELS HOMES I DIVERSES LES PARLES,
I HAN CONVUINGUT MOLTS NOMS A UN SOL AMOR.
LA VELLA I FRAGIL PLATA ESDEVÉ TARDA
PARADA EN LA CALOR DAMUNT DELS CAMPS.
LA TERRA, AMB PARANYS DE MIL FINES ORELLES,
HA CAPTIVAT ELS OCELLS DE LES CANÇONS DE L’AIRE.
SÍ, COMPREN-LA I FES-LA TEVA TAMBÉ
DES DE LES OLIVERES,
L’ALTA I SENZILLA VERITAT DE LA PRESA VEU DEL VENT:
“DIVERSES SÓN LES PARLES I DIVERSOS ELS HOMES,
I CONVINDRAN MOLTS NOMS A UN SOL AMOR”.
LA PELL DE BRAU


En modest homenatge a Salvador Espriu, que ara tindria 97 anys. i que en farà milers mentre ens preocupem de traspassar la seva rica herència de pensaments i mots. Ell va venir a servar-nos la parla A retornar-nos el nom da cada cosa. No el defraudem. No ens defraudem.


Fotografia: Matinada a Arenys de Mar-Ricky 72 blogspot.com
                    Vallgorguina- Photobuket.

8 comentaris:

Allau ha dit...

Glòria, molt bell homenatge a Espriu.

Si no ho has fet ja, caldria que avisessis al bloc d'Antaviana o a Víctor Pàmies per afegir-te a l'homenatge multitudinari al poeta.

GLÒRIA ha dit...

Estimat Allau,
El dia 22 vaig fer la meva addhesió al blog Antaviana però. és clar, no havia tingut temps de redactar un post dedicat al poeta. Seguint els teus suggeriments, acabo d'entrar i fer-lo-hi saber.
Gràcies!

josep ha dit...

Un homenatge preciós, amb records d'infantesa inclosos.
Una abraçada

Francesc ha dit...

L'Espriu és d'aquelles persones que, si no haguera existit, l'hauríem d'haver inventat. Qui com ell ha descrit el nostre país i ens l'ha fet estimar? Un post bellísim. Besades

Arlequí ha dit...

Moltes gràcies per la teva aportació a la commemoració dels 25 anys sense Espriu! Bona tria!

Josepb. ha dit...

Glória; Jo el mes de novembre, vaig anar a veure i escoltar; el Jardí dels cinc arbres, textos de Salvador Espriu al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) vaig penjar el "post".
Aquí et deixo l'enllaç;
http://menjadebacalla.blogspot.com/search/label/Teatre

Anònim ha dit...

Hermoso, fraternal, universal poema. Gracias por la traducción.
Rigoletto

GLÒRIA ha dit...

Vas posant anys i cada cop tens més records i, si fas un blog, van sortint com en el cas d'espriu que fa tant temps que porto al cor.
Una abraçada!

Francesc,
És cert el que dius. poetes com espriu cohesionen els pobles, són la veu i la consciència que no tenen. Servem la memòria d'aquest artista silenciós i tan ric en paraules plenes de contingut.

Arlequí,çGràcies a tu! Va ser una gran idea i m'ha encantat participar-hi.
Salutacions i benbinguda a casa teva.

Josepb,
Un dia d'aquests "pentinaré" el teu blog donc fa dies que no hi entro. Tindré present el tema Espriu. gràcies i un petó.

Rigoletto:
Con tu sensibilidad y conocimientos has captado perfectamente la universal intención de Espriu : Entender que nada tiene de nociva la diversidad. Traducirlo ha sido un placer y más con lo agradecido que eres.
Un beso!