dijous, 18 de març de 2010

ASTOR PIAZZOLLA: OBLIVION

Com que avui no se m’acudeix gairebé res penso en un dels músics que més m’agrada d’aquest món: Astor Piazzolla. D’ell he portat Oblivion o, el què és el mateix, Oblit. Déu ser que m’he oblidat de quasi tot si només sóc capaç d’escriure quatre ratlles.
De Piazzolla en puc parlar de memòria i amb un desordre que ningú és mereix però així venen avui les coses.
L’excel•lent músic argentí va néixer a Mar del Plata el dia 11 de març de 1921. Nonino, el seu pare li va regalar el primer bandoneó quan Astor tenia vuit anys. La família vivia a Nova York on el jove Piazzolla va començar de seguida a estudiar música. Amb els anys va ser deixeble d’un pianista hongarès, Bela Wilda que havia estat deixeble de Rachmaninoff. Recordo també que els Piazzolla varen tornar a Buenos Aires el 1936-aquest any, per desgràcia, és de bon recordar-i a la capital, Astor Piazzolla va seguir els seus estudis freqüentant entre d’altres el mestre Alberto Ginastera. Mentre, Astor Piazzolla havia format part de diversos conjunts fins a esdevenir l’arranjador d’ Anibal Troilo, director d’una de les grans orquestres argentines de l’època. Un dia, Astor Piazzolla va guanyar un premi que consistia en una beca per anar a estudiar a París, amb Nadia Boulanger, la gran educadora musical d’aquell moment. A París, Piazzolla va prendre la decisió de deixar el tango i dedicar-se a la música coneguda com clàssica. Boulanger va ser crucial quan, sabent-lo compositor, li va demanar que interpretés per ella amb el bandoneó. Piazzolla no es va fer pregar i quan Boulanger el va haver escoltat li va dir més o menys: “Astor, les teves partitures clàssiques estan ben escrites però la teva essència, el cor de la teva música està en el tango”. Piazzolla, amb molt bon criteri, se la va creure i va tornar a Buenos Aires i, més tard, a Nova York on va seguir estudiant obsedit en la lluita per obtenir un so únic que el distingís de tothom. Va treballar molt i va assolir el seu objectiu ja que és difícil confondre a Piazzolla tot i que, en bona lògica, li han sortit milers de seguidors.
Astor Piazzolla era un entusiasta de Bach però també li agradaven molt Bartok i Stravinsky. Va rebre moltes crítiques dels puristes del tango que trobaven les seves composicions imballables. Ell mateix va intentar una fusió tango i jazz que no va fer fortuna i va ser molt autocrític amb el seu fracàs. La primera vegada que es va interpretar música de Piazzolla amb caràcter simfònic va ser l’any 1953 a Buenos Aires. Tot i que l’aconteixement no se celebrava al Teatro Colón, els assistents es varen escandalitzar de que un bandoneó formés part d’una orquestra seriosa i dedicada a la música clàssica com era l’ Orquesta Sinfónica Radio del Estado. De fet fins l’any 1972, la música de Piazzolla, amb ell mateix al bandoneó, no va ser interpretada a l’esmentat Teatro Colón, seu de l’òpera de Buenos Aires.
Piazzolla va tenir uns últims anys pràcticament gloriosos, honorat per tothom, vivint a Itàlia un temps, recalant a París, tornant a Buenos Aires. I sempre fent música, tocant, o investigant sobre les veus instrumentals. Grans intèrprets han volgut tocar la música de Piazzolla: Hi ha la seva compatriota, la superba pianista d’origen català Martha Argerich, l’excel•lent violoncelista Yo Yo Ma, el magnífic violinista Gidon Kremer, el gran Baremboim dirigint i al piano. I no n’hi ha per menys perquè en la música de Piazzolla hi sonen grans músics de tots els temps continguts en un de sol i únic: Ell. Piazzolla té compostes més de 1000 obres...entre elles hi ha la bellíssima “Ciao Nonino” escrita en morir el seu estimat pare, “Le Grand Tango” dedicada l’any 1982 al gran violoncel•lista Mstislav Rostropovich i la que he portat, "Oblivion" que, enigmàtica, lenta, sincopada, rellisca sobre la pell que, seduïda, escolta. Per mi és una peça única com ho és el seu creador.
Recordava més coses del compte. He començat a escriure i la memòria ha vingut. He confrontat les dates...i les dades, és clar. Feia poc que havia llegit una breu biografia de Piazzolla i recordava coses però són més les que em deixo.
Astor Piazzolla no es va morir mai. Ni a Buenos Aires ni enlloc.


Fotografia: Pintura de Nicolás Pallavicini: Anatomía del paisaje.
Video de rocketsfan28: Oblivion interpretada per GIDON KREMER i la Kremerata Baltica dirigida per Rolf Gupta.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Precioso vídeo. Como siempre documentadísimo: contigo siempre aprendo, de música y de catalán. Me pregunto si tienes que ver con el mundo de la docencia, pues eres pura didáctica.
Dentro de un rato, oiré un album que tengo de Piazzolla "Los clásicos". Ya me has metido el gusanillo.

Un abrazo,

RigoAlberto (cre que de Rigo ya queda poco, visto como tengo el blog)

Manel Alonso i Català ha dit...

Bellíssima música i magnífica introducció per aquells,que com jo,no en teníem notícia.

GLÒRIA ha dit...

Gracias por tus ánimos Rigo! Es fantástico ver que, como muy bien dices, ya te he metido el gusanillo y vas a dedicarle un rato a Piazzolla. Las almas lánguidas-lo digo por la mía...-encuentran su lenguaje en la música de este argentino genial.
Disfrútalo con la melancolía necesaria.

Manel,
Celebro que t'hagi agradat la introducció. M'estranya que amb el que saps de música no tinguèssis notícia del gran Piazzolla i em fa feliç pensar que ja no ho podràs dir perquè no és una música per oblidar malgrat el títol de la cançó.
Una abraçada!

Joaquim ha dit...

Piazzola!, amb un reclinatori no en tinc prou.
És una debilitat i una necessitat.
És una font permanent de nostàlgia incomprensible, ja que encara no he esbrinat el motiu per el qual el tango em produeix unes pessigolles al estomac.
Però és que la sensibilitat de Piazzola va encara més enllà i de tant en tant, el necessito amb fruïció malaltissa. Aquests fenòmens estranys i inexplicables, em fan creure que provenim d'altres vides i que arrosseguem el nostre bagatge fins la darrera, que ens alliberarem de tot.
Haurem arribat a la felicitat sense necessitat de portar motxilles, aparentment incomprensibles.
Ja veus, amiga Glòria, el que em passa per destapar el pot de les essències piazzolanes.

Espai de llibres ha dit...

Glòria, ara m'has produït una relació d'idees ben estranya amb aquest post tan maco. No coneixia la peça de Piazzolla, però resulta que "Oblivion" és també el títol del darrer llibre de contes que va publicar un dels meus escriptors preferits: David Foster Wallace. I sentint ara aquesta música, trobo que potser hi ha força més similituds de les aparents entre el paisatge anímic de l'argentí i el del nord-americà...

Buscaré més música de Piazzolla. Gràcies pel descobriment!

GLÒRIA ha dit...

Joaquim,
Fas una descripció inspiradíssima del que Piazzolla et fa sentir i que coincideix molt amb el que sento jo quan l'escolto. És una veu hipnòtica, una melangia pèrfida degotant dins i fora de mi.
Ja veus que si jo destapo el pot tampoc em quedo curta, amic meu.
Una abraçada!

GLÒRIA ha dit...

Hola Espai i molt benvingut!
Tu t'emporte la música d'Oblivion que no coneixies i jo m'anoto que amb aquest títol trobaré l'últim llibre de contes de David Foster Wallace, escriptor malaguanyat entre els malaguanyats. Sovint li dedico un pensament: Tan jove i va arribar a casa per penjar-se i morir. La seva mort va alçar altres escriptors que, si bé bons, no assolien el geni inqüestionable del suïcida.
Amb afecte i cap Oblivion.

Titus ha dit...

Piazzola m'agrada, però la teua memòria em meravella.

Ah, i Foster Wallace també m'agrada, ja que estem.

GLÒRIA ha dit...

Titus,
La meua memòria ha anat molt a menys. Era d'imaginar que Piazzolla t'agradaria però en Foster Wallace? Crec que sense saber de tu hauria endevinat que t'agradava i a més, Titus Titus, el pots llegir en directe. Quina enveja! Jo arribo a Paul Auster i algun altres i n'estic de contenta!
Una abraçada.