dissabte, 4 de desembre de 2010

HAENDELIANA

Tenora
No sé quin atzar em va posar a davant dels ulls la màgica paraula: Haendeliana. Un adjectiu de gènere femení que em solo aplicar quan haig de definir, de mi i en mi, una tendència musical hipnòtica.
Haendeliana és també el títol d’una composició del músic català Albert Guinovart, nascut a Barcelona l’any 1962. Guinovart ha conreat des de la creació de sintonies fins els musicals d’èxit, com ara Mar i Cel i Gaudí, també s'ha apropat al ballet amb Terra baixa i a l’òpera amb el títol Atzar així com a un nombre important de peces musicals,  tan delicioses,  com aquesta Haendeliana escrita per a piano i tenora. A més, Albert Guinovart s’ha fet aplaudir als grans teatres de mig món perquè és un excel•lent pianista. El seu repertori està molt centrat en la música d’Albéniz i Granados però també és un plaer sentir-li interpretar Piazola.
La tenora és, per excel•lència, l’instrument protagonista de quasi totes les bones sardanes. És instrument de vent de so molt peculiar,  clarament inspirat en l’oboè,  i requereix de força física i gran sensibilitat. Com a primera veu de la copla sardanística, en mans i boca d’un virtuós, és capaç d’expressar tots els matisos de l’ànima. De l’eufòria festiva davalla, punyent, fins el més íntim plor.


Escoltem doncs, si així us plau, aquesta Haendeliana en la qual un càlid i elegant piano ens prepara l’entrada de la tenora amb la seva penetrant i dolça melodia. No hi he sabut trobar l’empremta del grandiós music alemany però, en canvi, m’he recordat de l’Adàgio d’Alessandro Marcello (1659-1747) corresponent a l’Oboe Concerto in C minor. S’agrairan les vostres opinions.



 
Ramón Escalé, piano
Jordi Molina, tenora
video d'acontrafibra
 
Fotografia extreta de: http://www.jordimolina.cat/

12 comentaris:

Rigoletto ha dit...

Curioso el maridaje de piano y tenora. Muy bonita pieza, desconoida para mí. Eres un pozo de sabiduría.

Titus ha dit...

He trobat a Haendel en la tenora, però és cert que la línea de piano despista, és més romàntica que no barroca.

maac ha dit...

A mí el piano a partir del 3,15 sí me que recuerda mucho al Barroco, pero concretamente a Haendel no.

Mireia ha dit...

Barroc?? la meva "incultura" musical m'imnpedeix pronunciar-m'hi!!

novesflors ha dit...

M'ha semblat una peça molt bonica, més encara amb la presència de la ballarina, gaudi doble.

David ha dit...

Una peça meravellosa! La tenora és d'aquells instruments que són capaços d'emocionar-me molt. Trobo que fora del context sardanístic funciona molt bé!
Salut, Glòria!

GLÒRIA ha dit...

Rigoletto:
Traeré a este blog más piezas del estilo de la que has escuchado. Se escribe en Cataluña música muy bella para este instrumento. Celebro que lo hayas disfrutado con esta sensibilidad que te caracteriza.
Una abraçada!

Titus,
El què dius és totalment cert. La línia de piano és romàntica però la de tenora és inequívocament d'inspiració barroca.
Chapeau l'Empereur.

Maac,
A mi me ocurre lo mismo que a ti.
Saludos afectuosos.

Mireia,
El més important és que t'hagi agradat. Això voldria dir que t'agrada el barroc, un camí a descobrir.
Un petó.

Novesflors,
És una peça intimista i la ballarina hi escau perfectament.
Amb afecte!

David,
Ho veus? Ja hem tornat a coincidir amb un tema musical...Tens raó que la tenora funciona molt bé fora del context sardanístic. De fet val la pena que se segueixi fent música per un instrument de so tan emotiu.
Salut per a tu, David!

Joaquim ha dit...

Estimada Glòria, per a mi el títol és el de menys. Saps perfectament que la tenora m'agrada moltíssim i aquesta combinació concertant entre el piano i la tenora, em sembla magnífica.
El piano és més bachià que handelià, però té claríssimes referències barroques.
No m'acaba d'agradar gaire la combinació coreogràfica (massa forçada?), però he trobat un encert musical, és clar que aquest Guinovart m'agrada molt.

pilar ha dit...

se me hace extraña esta combinación de tenora y piano...¡todo son gustos claro¡

Anònim ha dit...

Lo que son las cosas a mí la combinación me ha gustado mucho y el contraste lo encuentro muy original. El tema de arranque me ha recordado a Frederic Monpou y su "Damunt de tù nomès les flors".

Me sobra la danzarina, lo siento, no hacía ninguna falta, la música tiene suficiente fuerza y sabor como para añadirle más condimentos...

A mí también me gusta la musica de Guinovart, aunque a veces hace uso de algún préstamo ajeno.

COLBRAN

GLÒRIA ha dit...

Joaquim,
He contestat el comentari de Novesflors dient-li que la ballarina hi escau perfectament. En realitat he volgut dir que era molt bonica però penso com tu: amb el piano i la tenora n'hauria tingut prou. Jo no trobo, escoltant la peça, ni a Bach en el piano ni a Haendel a la tenora però està clar que que és tenora barroca. Està clar queles teves valuoses orelletes són més sàvies i estan més entrenades que les meves.
Una abraçada, Joaquim!

Pilar:
Para gustos, colores y de éstos tú sabes muchísimo.
Un beso.

Colbran,
Sí que és veritat que recorda la sentida cançó de mompou. M'alegro molt de que t'hagi agradat la combinació dels dos instruments.
Sí, Guinovart, com molts d'altres, es fa prèstecs de vegades ben identificables. Saps molt bé, amic meu, que aquest costum, entre els músics, és vell. Mira el mateix Haendel. Prenia cançons als altres i copiava i repetia algunes de les seves composicions.
Una abraçada, anònim conegut!

Hellu ha dit...

Hola!

Soc una estudiante finesa i estic fent el meu treball del fin de carrera sobre la cobla i les sardanes. Vaig trobar la foto que tens de la tenora (no sé si es teva) però si es, et volia demanar si la puc utilitzar al meu treball?

Una abraçada!

Helene