dijous, 16 de desembre de 2010

PREC

Saps que he sortit de l’hospital i que ja sóc a casa. Píndoles de colors m’han d’arreglar la vida...Ai si volguessis ajudar-me! Rescata’m del bassal verinós on m’has anat empenyent a garrotades i a tastos de navalla. Sovint la veig, sempre a les teves mans, o bé te l’endevino al fons de la butxaca. Lluent, esvelta i esmolada, a punt de travessar-me el dia que et faci enfadar massa.
Sec a la cuina i miro el ram de lilàs frescos que algú ha deixat al bell mig de la taula. Penso que deuen fer bonic, i també olor, però per a mi només tenen una presència luctuosa, de flors de cementiri, que despren la flaire pervertida d’un gas emmetzinat. Jo sóc el mal, el monstre que corromp la llum i l’aire. De mi neix l’atmosfera viciada que m’envolta i emmalalteix les coses. Una única guspira del senderi perdut em va alertant del pànic: Ni puc morir ni em sé matar.

La memòria ferida ja no em deixa saber si algun cop he estat com les altres o fins i tot feliç. El meu silenci ha anat a favor teu. He sentit la vergonya i el terror d’explicar els fets que, entre tu i jo, han de quedar per sempre. Ens vinculen com aquell fill afortunat que no hem tingut. Secrets de sang vessada que ens lligaran per sempre.

Vine, doncs, i mentre el mirall de l’ascensor et mostra els ulls que un dia em varen seduir, palpa suaument l’altra mirall, el que minúscul, lluent i esmolat et jau al fons de la butxaca, impacient perquè sap quin destí se li acosta. Entra i, sense quasi ni mirar-me, encerta’m directament el cor . Ofega’m els gemecs inevitables. Al cap de res seré una imatge poètica. Rius rojos en terra de ningú. La policia ja farà la resta. Ves-te’n sense deixar senyals. Procura que no et vegin. I, sobretot! No t’oblidis d’esborrar aquest missatge!.

Fotografia de flickr-galería de meltem

13 comentaris:

Carme ha dit...

Ostres, Glòria, és de posar els pèls de punta, eh? Molt ben escrit. Em fas venir calfreds... I no no l'esborris aquest missatge!

Bon dia, maca!

la vida té vida pròpia ha dit...

No l'esborris!!!!!!!!!!!

BuenasMigas. ha dit...

Un relat colpidor. L'enemic viu dins d'ella mateixa i no sap com treure-se'l de sobre, però potser que hi hagi una espurna d'esperança: 'Ni puc morir ni em sé matar'. Tant de bo sàpiga trobar una sortida. Bé, pot ser que no acabi així, però jo vull pensar això.

M'ha semblat un relat trist, però al mateix temps amb molta força. Com sempre dóna gust passar-se pel teu bloc.

Un petó gran.

GLÒRIA ha dit...

Carme,
Aquest petit relat només pot ser trist perquè oreten ser d'un realisme estripat que, per desgràcia, ens assola ja fa molt temps.
Gràcies per les teves paraules, Carme. No l'esborraré.

Sònia,
M'ho dius amb tanta força que també t'hauré de fer cas i no esborrar el missatge. Gràcies.

Buenas Migas,
No sé si hi ha una espùrna d'esperança. Jo sento aquest monòleg dit per un ser irrecuperable moralment. Però ves a saber.
Gràcies, Anna!

Titus ha dit...

Ostres, acabe de tindre un déjà-vu, o millor un déjà-lu. Ja sé que el text és original teu (i magnífic, com és habitual), però mentre el llegia tenia la sensació de que ja l'havia llegit abans, tot i saber que no és així.

Mireia ha dit...

Estic d'acord amb l'anterior comentari: colpidor però alhora destil.la energia.

Ahh!! i molt ben escrit

Rigoletto ha dit...

El traductor se ha desactivado y, dado mi nivel, no sé si estás hablando de ti misma o es una ficcion, así que ando preocupado.
espero que sea un relato. Acláramelo, porfa.

Joaquim ha dit...

Desitjo, estimada Glòria, que aquesta magnífica guspira, tan sols sigui un relat fruit de la teva inspirada vena literària i no pas d'un estat d'ànim, que no voldria, ni tan abatut, ni tan trist.

David ha dit...

És un text corprenedor sobre el que moltes dones deuen arribar a sentir quan se senten amenaçades de tan a prop. Com la resta de comentaris, prego perquè només sigui una inspirada peça de ficció.
Una abraçada!

GLÒRIA ha dit...

Titus,
És probable que hagis llegit algun text d'esperit i expressió similars. T'assegure que no és un plagi i ja sé que ni ho insinues.
Una abraçada!

Mireia,
La dona que parla és enèrgica en el seu desig de que algú la mati.
T'agraeïxo la floreta i t'envio petons.

Alberto-Rigoletto:
A estas alturas no creo que te haga falta ningún traductor. De todos modos, si has tenido dudas, significa que he sido una narradora realista.
Un beso.

Hola Joaquim!
Aquest text el vaig escriure el 2005 i, per fortuna, ha estat sempre una ficció. Ni cap home ni cap dona -espero- em faran sentir mai com la desgraciada xicota a qui, modestament, he donat unes línies de veu.
Una afectuosa abraçada!

David,
M'afalaga que t'hagi agradat aquest lament. Tot sovint em surt la vena tràgica i no serà perquè no tingui un enorme sentit de l'humor. Potser una cosa sosté l'altra.
Un petó, David!

Llegidors interessats -de veritat o no- en la meva integritat física,

Quedeu-vos tranquils que la noia que parla és una narradora i no té res a veure amb mi. No obstant i això, quan vaig escriure aquest missatge, vaig pensar en totes les dones d'aquest món que, avui dia, arriben molt sovint a desitjar la mort i també a les que, assassinades, encara teníen esperança.
En broma o seriosament, tal i com li he dit a Rigoletto, la pregunta indica que el text és creïble. Vegeu les notícies.

Josefina ha dit...

Es magnífic Glòria... trist, molt trist, però d´una gran energía i determinació.
Escrius meravellosament, continúa.

Tenía una coseta per a tu, però no trobo la teva dressa electrònica.
Petons.

pilar ha dit...

inmenso, como la vida y la muerte

cómo escribes Glorichu¡¡¡

abrazos

GLÒRIA ha dit...

Josefina i Pilar, gràcies exagerades amigues!

Josefina,
Et faré arribar la meva adressa. Gràcies.