dimecres, 26 de gener de 2011

CAFÉ DE PARÍS

Sí, me’n recordo: Un dia ens vàrem trobar a París i tu, en veurem, vares somriure amb un gest de sorpresa inevitable mentre m’assenyalaves un seient buit al teu costat i em preguntaves què desitjava prendre. Crec que vaig seure amb pressa com si hagués estat esperant aquell moment durant tota una vida. Et vaig explicar que havia arribat la nit abans i que aquell mateix vespre ja tornava altra cop a Barcelona. Necessitava amb urgència un document que ja tenia a la maleta i, com que em sobraven unes hores, m’havia decidit a donar un vol per la ciutat. -Que petit és el món! Em deies tu i m’explicaves que aquell bar, on fèiem un cafè, era un dels teus racons habituals però ja marxaves, els teus estudis arribaven al final i tenies, de moment, una feina a Tanzània com a fotògraf eventual d’una important revista europea de viatges. Seria difícil que ens tornéssim a veure però sempre em recordaries perquè una mestra tan bona com jo quedava a la memòria. Vaig rumiar uns instants per dir-te que m’agradava guardar fotografies dels meus antics alumnes i vaig treure la càmera del bolso. T’hauria volgut retratar més però potser ho hauries trobat estrany. Vàrem xerrar una bona estona que et vaig dir que em calia passar per l’hotel a recollir el meu equipatge i d’allà ja me n’anava a l’aeroport. Ens havíem besat les galtes a la meva arribada i ara hi tornàvem per dir-nos adéu. Vaig aturar un taxi i, de nou, em vaig acomiadar de tu, aquest cop amb una mà que volava lleument sota del meu somriure i mirant sempre el teu. Et recordo jove i encantador, dret a l’acera, a molts anys llum de mi que et portava al cor i al cap i que t’havia fotografiat amb una excusa tova. No s’ha erosionat gens la teva imatge ni en mi ni en el retrat del qual en vaig fer moltes còpies per intentar-ne un collage que només he vist jo.

No podràs saber mai que vaig anar a París, expressament, per veure’t. Ja feia temps que en algun lloc del poble algú havia parlat de tu i d’aquell bar, davant del Sena, que tant sovintejaves. Volia veure’t, potser, per última vegada i començada ja la teva vida adulta. Volia esborrar el record del noiet aplicat assegut al pupitre. Vaig construir un últim record de tu, en una ciutat gran i forastera i al meu costat. O mare i fill o una parella certament curiosa. Qui sap si algú es va fer la pregunta?. Me’n vaig anar del poble i, un dia, al cap dels anys, vaig llegir el teu nom en un diari. Havies esdevingut un fotògraf famós i visitaves el teu lloc de naixement amb la dona i els fills. No em va semblar que aquell de qui parlaven fossis tu. Jo sempre et guardaré a París amb mi.

g.a.p.

Fotografia: "Cafèine" de Nicolas Messyasz-cultursher.net




14 comentaris:

Rigoletto ha dit...

Muy bonito. Esa ambigüedad de madre/hijo o pareja extraña, ese sugerir... Un tono narrativo perfecto.
Abrazo

Carme ha dit...

Sí, una història, sense gaire història, molt ben narrada i que encomana el sentiment, intens, però encomanat d'una placidesa conformada. M'agrada!

Jordi Solà Coll ha dit...

La força del record: més present sovint que l'ara...

Joaquim ha dit...

Història de pederàstia soterrada, amb el gran to narratiu que et caracteritza.
No et fan falta gaires pinzellades per crear tot un món, estimada Glòria.
Ets molt bona narradora, ho saps oi?

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
Gracias. Aquí soy yo quien se sugiere una historia más larga o la misma, más desarrollada pero a la red le pongo límites.
Un beso, amigo mío.

Carme,
Gràcies a tu també. M'agrada aixó d'"una història gairebé sense història". De fet aixi. Probablement la narradora visqui d'aquest record creat per ella per tenir-ne una imatge.
Un petó!

Jordi,
Penso que l'ara se sustenta, a vegades, de l'ahir, del record com una llum en mig del bosc de la memòria.
Salutacions!

Ui! Joaquim, sí que és cert això de la pederastia soterrada perquè està clar que a la narradora el menor li agradava molt. Sóc prou amoral com per no haver-hi parat esment.
Gràcies pels teus elogis, exagerats, estimat Joaquim!

pilar ha dit...

siempre nos quedará París, y bellas fantasías, como la que nos regalas hoy...

besos Glorichu

novesflors ha dit...

Un relat emotiu. No hi ha edat per als sentiments i no hi ha cap abús sexual del noi per part de la dona, per tant, no estic d'acord amb l'etiqueta de pederàstia, ni que siga soterrada.

GLÒRIA ha dit...

Pilar:
Es exactamente el "siempre nos quedará París".
Muchas gracias y un beso.

Novesflors,
Realment no hi ha intent de seducció però si que es notori que a la narradora li agraden jovenets i d'ençà del pupitre. De totes formes tampoc es tracta de fer cap judici. Són coses que passen.
Amb afecte!

Titus ha dit...

És admirable la teua capacitat d'escriure tan bé i tan intensament en una extensió tan curta.

GLÒRIA ha dit...

Ai Titus! Moltes gràcies, xiquet! Em quede muda però penso en Isabel.
Una abraçada!

Barbebleue ha dit...

París o cómo atrapar el tiempo en un espacio. Sí, somos recuerdos...

Magnífico!

GLÒRIA ha dit...

Tú lo has dicho y, como siempre, muy bien: Cómo atrapar el tiempo en un espacio.
Y muchas gracias!

David ha dit...

Caram, Glòria, com que darreramet tot ho vaig a través dels ulls de Modiano, al principi em pensava que el teu post devia ser un fragment d'alguna de les seves obres sobre l'irreparable pas del temps, pèrdues i retrobaments misteriosament forçats. Però comprovo que no, que ho has escrit tu. I m'agrada molt.
Una abraçada!

GLÒRIA ha dit...

David...mira que fer-me creure que em pots confondre am Modiano, he! De totes formes no saps com t'agraeixo el comentari!
Una abraçada per tu!