dimarts, 26 de juliol de 2011

ALTRES VACANCES: TARDOR A OAK PARK

De Caro Hills

Moore House


No identificada
Casa-estudi de Frank Lloyd Wright

Heurtley House




Tinc Oak Park imprès a la retina perquè hi vaig anar a parar un dia de tardor de misteriosa lluminositat i em va sobtar la pau que l’indret respirava, la seva plàcida atmosfera de pròspera i jove ciutat, agosaradament tranquil·la,  al costat de l’absorbent i sorollosa Chicago que s’alça al seu costat majestàtica i profundament urbana.

Oak Park va néixer l’any 1837 quan un emprenedor hi va comprar uns quants acres de terreny i va començar a alçar pisos al damunt del que havia estat una part del llac Michigan que havia anat quedant coberta de terra amb el pas dels segles. A partir del 1871, any del cèlebre incendi que va arrasar Chicago, Oak Park va començar a créixer i a tenir entitat pròpia ja que, durant molts anys, havia estat unida a la població de Cicero de la qual se’n va separar per referèndum.

El més notable d’Oak Park és el que els seus habitants en diuen de manera oficial “Districte Històric Frank Lloyd Wright”, un conjunt de bellíssimes cases que un dels més grans arquitectes de la història va construir a la ciutat entre les quals hi trobem la seva pròpia,  unida al seu estudi de treball.

Porto, doncs, una petita mostra de les cases que mai no oblidaré i que atreuen la visita d’infinitat de gent des dels més senzills amants de l’art, com ara jo mateixa, fins arquitectes prominents, tothom entusiasmat de constatar com treballava l’home –arquitecte, interiorista, gran artista- que va canviar l’arquitectura del modern segle XX.

Impossible no esmentar que a Oak Park hi va néixer Edgar Rice Bourroughs (1875-1950) creador de la figura de Tarzan. I també hi va venir al món –poca broma- un escriptor de gran prestigi, Ernest Hemingway (1899-1961) que tant marcaria el periodisme i la literatura des del seu temps i fins avui. Si ell ens va dir que París era una festa devia ser perquè Oak Park era també una festa i així la vull recordar jo. 

Totes les fotografies són de Marina Soprano excepte la de la casa-estudi de Frank Lloyd Wright que he copiat de Chicagoland.


19 comentaris:

Carme ha dit...

En tinc un record una mica esgrogueït, ja que fa molts anys que hi vaig estar, (potser més de 30, mare meva!) però recordo la pau, i les cases boniques, les vam recórrer totes les de Frank Lloyd Wright, em van encantar, les cases i el barri. Ara m'ha agradat recordar-ho.

GLÒRIA ha dit...

Me n'alegro, Carme! Em permeto suggerir-te que podries dibuixar-les amb el teu personalíssim estil.
Un petó.

David ha dit...

Quines cases!!! I quina sort d'haver pogut veure-les de prop! Deu contrastar molt amb la ciutat de Chicago, oi?

GLÒRIA ha dit...

No, David. No hi ha contrast perquè és molt diferent, com si fos una tranquil·la urbanització a l'ouest de la ciutat ventosa.
Un dia penjaré fotografies de Chicago que, si no la fa malbé una guerra nuclear o un tsunami, està destinada a ser una Florència de la modernor ja que l'incendi va congregar-hi els millors arquitectes del món per refer-la però...potser t'estic dient coses que ja saps.
AbraÇada!

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Petits continents misteriosos, les cases. Tant si són fetes per arquitectes importants o no, m'atrauen sempre. Tinc dèria per les cases. I m'encanta aquesta sèrie que ens has mostrat avui! Abraçada, Glòria!

Eduard Ariza ha dit...

Els llocs naturals son el millor lloc per escriure, ser creatiu o senzillament relaxar-se.

GLÒRIA ha dit...

I tan misteriosos, Mariàngela! Ja diuen que cada casa és un món i la que no, dos.
Sabent la teva dèria per les cases, celebro que aquestes t'hagin agradat.
Una abraçada per tu!

Hola Eduard!
Això que dius depèn. Hi ha gent que escriu en mig del brogit i sap com isolar-se'n. Per relaxar-se sí que és cert que la naturalesa ben domesticada transmet pau.
Salutacions!

David ha dit...

No en sé res de Chicago, Glòria. No he estat mai als Estats Units. Per tant tot el que ens en puguis dir serà molt benvingut!

GLÒRIA ha dit...

A mi sempre m'han causat una gran atracció el Estats Units, David, i estic segura de que la causa és el cinema primer i, més tard, la literatura. Segur que parlaré de Chicago i d'altres ciutats. Temps al temps.

David ha dit...

A mi també és un lloc que sempre m'ha atret, també, però, mira, mai no hi he pogut anar. Llegir-te compensarà una mica tot això. Una abraçada!

GLÒRIA ha dit...

David,
Res serà com anar-hi però gràcies per la confiança.

Alberto Granados ha dit...

Vaya con el Parque del olmo, cuanta gente ilustre nos trajo. ...
Lloyd Wright sirvió de inspiración para un libro, después película, llamado El Manantial, que yo me tragué cuando estaba hecho un crío: el conflicto integridad o venalidad. Ahora no habría conflcto: a po la pela.

Glòria, hoy me he estrenado en Barra Libre, el blog grupal de Miguel y otrs amigos suyos. Lo he puesto en Facebook, pero tú no lo sabrías si no te viso.

Abrazo,

AG

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
Yo no me leí El manantial pero vi la película de King Vidor con Gary Cooper y Patricia Neal que, por cierto, era excelente.

Me paso por Barra Libre a tomar una copa. Gracias por avisarme.
Un petó!

kalamar ha dit...

Quina sort haver estat allà! Una casa que desconeixia és la dels Heurtley, és com una versió reduïda de la magnífica Robie House també de FLlW. Gran sorpresa m'has donat en saber que el Hemingway era Oakià. Nascut a una casa de FLlW?

GLÒRIA ha dit...

La veritat és que sí que va ser una sort haver estat a Oak Park. La casa Heurtley és tan bonica que no podia treure els ulls del damunt i durant molt temps l'he tinguda com a fons de pantalla.
En Hemingway, com et pots imaginar, no va néixer en una casa de FLlW i, com deus saber, va deixar el lloc molt aviat per anar-se'n a reportejar les festes i les guerres.
Una abraçada, Kalamar!

José Luis ha dit...

Els que sabeu dieu tantes meravellas de Chicago que ja no sé si he de veure-la abans de New York, si es que hi soc a temps. Coincidència amb El manantial, una interessantíssima pel•lícula

Salutacións ;-)

GLÒRIA ha dit...

José Luis,
Són dues ciutats molt diferents però ambdues són imprescindibles. Chicago és la ciutat dels arquitectes mentre que Nova York és la gran metàfora del món amb les seves grandeses i misèries.
Salutacions!

Allau ha dit...

Ai, Glòria, fas que aquesta assignatura pendent de Chicago sigui encara més roent! Magnífiques cases, però visitar el barri deu fer una mica de sensació d'intrús.

GLÒRIA ha dit...

No diguis això, Allau! Jo no m'hi vaig sentir gens d'intrusa i deu ser perquè Oak Park té visitants a diari. A més a més, a la casa de Frank Lloyd Wright hi pots entrar amb visita guiada...no t'ho perdis que s'ho val.