dimarts, 9 d’agost del 2011

BENVINGUDA LYDIA DAVIS!


Benvinguda Lydia Davis, l’última troballa estatunidenca en el conreu del relat curt, molt curt i, fins i tot, més curt i tot,  ja que alguns del seus contes, si se’n volen dir així, no tenen més de dues línies.
Lydia Davis que actualment és professora d’escriptura creativa a la universitat d’Albany, capital de l’estat de Nova York, va néixer l’any 1947 i és també, entre altres coses, traductora de francès. La seva història personal ens l’assenyala com la primera esposa de l’escriptor Paul Auster i mare del seu fill Daniel.
Lydia Davis escriu relats de durada mitjana i, com ja s’ha dit abans, d’altres breus i brevíssims. Pel que he pogut veure, a través de la xarxa, Davis es considerada escriptora d’humor,  detall amb el qual jo no hi estic gens d’acord si bé és cert que la ironia acompanya sovint les seves intencions narratives que freqüenten la solitud del ser humà, de vegades, tractada amb un intel·ligent estil obertament surrealista. A mi em crida l’atenció la crueltat que, sense cap complex, exhibeix natural i segura, Lydia Davis.  Els seus crítics,  que més que criticar-la n’exalten el talent,  diuen que dins de la seva prosa hi trobem,  amb un notable grau d’importància, filosofia i poesia. Considerada mestra d’una forma literària que ella mateixa ha inventat –això es dir molt- les seves narracions, curtes o no,  sempre saben sorprendre al llegidor.
Per fer un petit acostament a Lydia Davis, he traduït les quatre històries següents:

En una casa assetjada

En una casa assetjada hi vivien un home i una dona. Des d’on ells s’encongien, a la cuina, l’home i la dona sentien petites explosions. “El vent,” deia la dona.  “Caçadors,”  deia l’home.  “La pluja,” deia la dona.  “L’exèrcit”, deia l’home.  La dona volia anar-se’n a casa seva,  però ja hi era a casa seva, allà al mig del camp, en una casa assetjada.


La mare

La nena va escriure un conte. “ Però no seria molt millor que escrivissis una novel·la”  va dir la seva mare. La nena va fer una casa de nines. “Però no seria molt millor si fora una casa de debò”  va dir la seva mare. La nena va fer un coixinet per el seu pare. “Un edredó hauria estat molt més pràctic”  va dir la seva mare. La neva va cavar un petit forat al jardí. “Però no hauria estat molt millor que haguessis cavat un forat gros,” va dir la seva mare.  La nena va cavar un forat gros i va anar-hi a dormir.  “Però no seria molt millor que hi dormissis per sempre,”  va dir la seva mare.


Bilis primaveral

Sóc feliç de que les fulles creixin grosses tan de pressa.
   Aviat taparan la veïna i la seva escandalosa criatura.


Un home del seu passat

Penso que la mare flirteja amb un home del seu passat que no és el pare. Em dic a mi mateixa: La mare no hauria de tenir relacions inadequades amb aquest home “Franz”!  “Franz” és un europeu.  Jo dic que no hauria de veure aquest home de manera indecent mentre el pare és fora!  Però estic confonent una vella realitat amb una realitat nova:  El pare no tornarà a casa. Ell seguirà estant-se a Vernon Hall. Quant a la mare, té noranta quatre anys. Com poden ser indecents les relacions amb una dona de noranta quatre anys? Tanmateix la meva confusió deu ser aquesta:  malgrat que el seu cos és vell, la seva capacitat de trair encara és jove i fresca.

Com sempre, les vostre opinions seran molt ben rebudes.

Fotografía. "Woman carrying ladder along narrow empty street lined with colorfully painted houses."  Photographie print-Dmitri Kessel


The collected stories of Lydia Davis
Picador
Farrar, Strauss and Giroux
New York


Cuentos completos
Davis, Lydia
Seix Barral-Barcelona


Aquest llibre no ha estat encara editat en català.

14 comentaris:

Allau ha dit...

Vaig veure el gruixut volum a la llibreria i em va sorprendre que es publiquessin els contes complets de qui per a mi era una desconeguda. Comprovo que ni és tan desconeguda, ni calen més excuses per llegir-la. Molt interessant (i la traducció de Justo Navarro sempre és una garantia).

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Tanta ironia només la pot deixar tan sola com la dona de la fotografia. Magnífica interpretació, Glòria.

José Luis ha dit...

Mala bava concentrada i punyent, per ara en tinc prou amb la mostra.

la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit...

mmmm... bon tast, Glòria! Ganes de llegir-la, sí, encara que no serà un passeig plàcid...

Joaquim ha dit...

Òndia, el de la mare és brutal. El forat gros era per ella no pas per la filla.
En qualsevol cas, jo con en José Luis, de moment en tinc prou amb la mostra.

Titus ha dit...

Tota una trobada aquesta autora. M'ha agradat molt la mostra i no en tinc prou, buscaré més. Gràcies per donar-me-la a conèixer.

GLÒRIA ha dit...

A mi em va passar el mateix, Allau i és que sempre hi ha gent notable que no coneixem fins que una editorial fa un cop de cap. La vaig buscar i segueixo immersa en les seves estranyes històries.

No ho sé, Mariàngela. Ves a endevinar perquè és tan irònica i eixuta?. De fet reflecteix una solitud real i dolorosa. Com que encara em queden molts i molts contes, confio trobar-ne algun que em sorprengui amb certa tendresa.

José Luis,
Tu mateix. Mala bava no et puc dir que no en tingui. I això no ha estat res.

Sònia,
No, el passeig no és plàcid. És pedregós i tot just el començo. Però també és inquietant...quina una me'n dirà? penso quan enceto el següent conte.

Joaquim,
Doncs fes com en José Luis que hi ha d'haver gustos per tot. He avisat que era cruel i crec que he quedat curta.

Titus,
Celebro haver-te encertat el gust. Original ho és molt i això també és un mèrit ja que les seves històries no semblen, de moment, recordar-me a ningú d'una manera clara.

David ha dit...

Ep! T'agraeixo la troballa, Glòria! I et felicito per la traducció. Que no estigui editada en català és, desgraciadament, la cosa més habitual del món. M'agrada aquesta manera de condensar una història que té. Gràcies!

GLÒRIA ha dit...

Sí, David. De qualsevol fet quotidià, ella en fa una història en quatre ratlles.
Gràcies pels teus elogis però hi ha una falta important: En el conte Bilis primaveral se m'ha escapat un "Sóc feliç de que" en lloc de "Sóc feliç que".
Molt contenta de que t'hagi agradat la senyora.

Anònim ha dit...

Otra autora sacada directamente de tu caja de sorpresas. No he terminado de captar el sentido: ya sabes mis dificultades con el catalán...

Gracias en todo caso.

AG

GLÒRIA ha dit...

Seguro que has captado mucho, Alberto. Y gracias por tu insistencia para leer en catalanes. Muchos habitantes de Cataluña, algunos catalnes incluidos, ni lo intentan.
Una abraÇada!

fanal blau ha dit...

M'han seduït, demà aniré a la meva llibreria a buscar-lo.
Gràcies per la recomanació, Glòria.

Eduard ha dit...

Mai no deixaran de meravellar-me les personces capaces d'escriure relats breus. Trobo que és tenir molt de geni poder dir tot el que vols en poques línies.

GLÒRIA ha dit...

Hola Fanal Blau!
Ja veuràs que n'hi ha de tot mena i, per lògica, uns t'agradaren i d'altres menys o gens però no es pot negar que és una autora a tenir en compte.
Salutacions!

Eduard,
El relat breu és una mica la disciplina de la paraula, la cerca d'una capacitat de síntesi que tingui ànima. Per desgràcia molts relats breus es queden en simples acudits i alguns no fan ni gràcia.
Amb afecte!