ESCRIPTORES DISCRETES, MARIA TERESA RABAL

El llac gran

Avui l’Arbre de Foc es complau en portar una escriptora exquisita, Maria Teresa Rabal,  que mostra, en tot el que fa, el seu amor a la meticulosa sobrietat que caracteritza l’escriptor autèntic, el que no fa concessions a les paraules però  no obstant i això,  sap emprar-les bellament al servei d’uns textos que semblen equacions matemàtiques a causa de la seves exactitud i puresa. Quan Maria Teresa Rabal escriu no deixa ni un mot a l’atzar ni a la temptació d’ornamentar amb paraules sumptuoses un text, a no ser que el mateix text les requereixi.

Maria Teresa Rabal té ja un llarg historial d’escriptora. A més de contes de diversa llargària, com a bona viatgera i experta muntanyenca, ha escrit llibres de viatges i, és clar,  de muntanyisme. Egipte ha estat tema prioritari pel que fa a la seva literatura de viatges i quan a rutes de muntanya, ha escrit tant sobre cims peninsulars com internacionals. El Mont Blanc n'és un bon exemple.

Dos contes tristos i dos d’humor negre formen aquesta mostra que estic segura serà del vostre gust.

EL COTXE FANTASMA

La carretera s’enfila sinuosa i els revolts em decanten d’una banda a l’altra. Diria que em porten en direcció nord, cap a Rellinàs o potser cap a Mura, però no ho sé del cert, la bena no em concedeix cap visió. Els canells em fan mal i el silenci de plom se’m fa insuportable. Ningú m’ho ha dit però sé que vaig en el cotxe fantasma. Què he fet jo per què em vulguin matar? Jo mai m’he posat en política i ben just distingeixo les dretes de les esquerres. És aquesta guerra que ho empudega tot! L’home alt ho ha dit ben clar, si no troben al Jaume, em faran ballar a mi. 

El cotxe s’atura i d’una estrebada em fan baixar. Una veu profunda diu: D’aquesta me n’ocupo jo; i tot seguit unes grapes matusseres  m’agafen i m’arrosseguen per un pendent pedregós. Descendeixo a empentes i rodolons, amb la por del que ha de venir, i pensant en la veu. Ja ho tinc, és el Pocaroba, el meu cosí.

Un tret trenca l’aire i sento desplomar-se un cos. Un altre tret i un altre cos. Ara em toca a mi; morir ja no em fa por però, qui tindrà cura dels meus fills?

- Teresa, escolta’m bé. Corre. No t’aturis. Corre riera avall i amaga’t. Amaga’t durant molt de temps.

El tercer tret esquinça l’aire i jo, com un autòmat, corro riera avall.

JASMINA

Encara amb un barnús surt a la terrassa i admira l’assolellat dia. Damunt la taula una safata conté un esmorzar complet. S’asseu en una de les cadires i agafa el diari mentre paladeja un suc de taronja. L’obre a l’atzar i llegeix un titular: Una onada d’atemptats a l’Iraq fa almenys 140 morts en 24  hores.  És un titular que es repeteix dia rere dia, morts i més morts. Avui, no sap per què,  la ment li vola cap a l’Iraq i li porta el record de l’amiga iraquiana, la Selma. Fa tant temps que no sap res d’ella!

A molts quilòmetres de distància la Selma no pot amagar la desesperació. Impotent observa el cos inert de la seva petita Jasmina i recorda aquelles últimes paraules: Mare, avui ja hi aniré jo,  al mercat.

Jerusalem

PRENDRE MAL 

Mai havia pujat a una moto. Era una cosa que l’aterria. S’imaginava dalt d’una moto, amb el cos fent de carrosseria i pensant que, a la més petita distracció, podia quedar esmicolat i escampat per la calçada. Però no s’hi ha pogut negar i ara roda per Barcelona amb el casc desencaixat per l’embranzida inicial. Les mans suades i aferrades a la cintura de l’Eladi, el seu cap; el cos rígid i els ulls, primer esbatanats i ara ben closos per no veure la desfilada de cases, arbres, fanals i vehicles. El vent li assota la cara, els cabells voleien i respirar resulta difícil; les dents i els llavis premuts. La prioritat és mantenir l’equilibri.

Es detenen. Baixa i respira alleujat. Tremola de cap a peus. Intenta pujar el graó de la vorera però les cames no li responen, la  tensió acumulada és colossal; ensopega i cau.

Un so estrident d’ambulància recorre carrers a màxima velocitat. A l’interior un home amb el cap badat i el rostre ensangonat jeu en una llitera. Mira el seu acompanyant i, amb una ganyota que vol ser un somriure, li diu: Renoi quina moto que t’has comprat! Sort que no hi hem pres mal! 

SUPERAR LA POR

Tot era negre i només destacaven unes diminutes llumenetes que s’anaven engrandint a poc a poc fins que la Noelia va començar a distingir les avingudes i les places de la grandiosa ciutat de Sao Paulo. Va adonar-se que estava gaudint enormement amb l’espectacle. Ella, que tenia fòbia a volar, semblava que començava a sobreposar-se i no tan sols podia viatjar amb avió, sinó que a més a més podia delectar-se amb el trajecte. 

Entrellucava clarament els carrers, els cotxes i les persones. L’aeroport de Congonhas, situat pràcticament dins de la capital, permetia una visió molt aproximada de la metròpoli. En uns quants segons tocaria terra.

Va sentir un cop molt fort i, quasi simultàniament, un esclat i una llampada que ho va envair tot... i ja no va sentir ni veure res més.

Contes originals de Maria Teresa Rabal
Fotografies de Maria Teresa Rabal