 |
| Montserrat Roig |
M’adhereixo al record que la
comunitat blocaire catalana dedica a la escriptora Montserrat Roig que el dia
10 d’aquest mes de Novembre farà vint anys que va morir.
Atès que des dels blocs ja s’ha
parlat abastament de l’obra de Montserrat Roig, jo solament hi afegiré que vaig
llegir totes les seves novel·les amb puntualitat suïssa, molla encara la tinta
sobre el paper blanc. Malgrat el puntual seguiment mai vaig ser capaç de sentir
el més mínim entusiasme per la literatura de Montserrat Roig. Assedegada com
estava de llegir escriptors joves en llengua catalana, m’adonava amb recança, que jo era totalment refractària a les
històries que m’explicava i a la seva prosa impersonal. Vaig valorar molt un llibre que no m’he
atrevit mai a llegir “Els catalans als camps nazis”. Per aquesta duríssima
tasca d’investigació i posterior escriptura, Montserrat Roig es guanyà nom i prestigi per la nostra història.
El seu feminisme era suau, molt
femeninament contradictori. Quan l’entrevistaven i ella criticava el masclisme
imperant, sempre s’ho feia venir bé per parlar de les seves cames dient que els
editors no hi veien més enllà quan, en els seus inicis, picava portes, lluint minifaldilla, buscant ser publicada. Aquells homenassos de despatx fosc i atapeït de
llibres, fins i tot, li havien suggerit que deixés l’escriptura
perquè amb aquelles cames no li caldria treballar. Si ella ho deia, jo me la
creia però ho deia molt sovint. Clarament criticava però també presumia. Hi ha
homes capaços d’això i més. Cert és que
les seves extremitats inferiors eren superiors, no en va eren titllades com “les millors cames
del P.S.U.C.”. Francisco Umbral, legítim amant dels cossos gloriosos, va
qualificar les cames de Montserrat Roig de violins Stradivarius. Tot això
estava prou bé. A quina dona no li agraden les floretes malgrat el censurables
comentaris d’algun editor? Però, llavors a què venia la fèrria militància
feminista si quan no esmentava les cames, explicava que feia més de metre
setanta? . Jo, jove i menys flexible que ara, trobava del tot incoherent la
lluita de Montserrat Roig contra l’opressió masclista que semblava basar-se en
frivolitats com ara la gravetat de les lloances que rebia. I, així de passada,
et recordava els seus atractius per si t’havien passat per alt o no hi havies
donat la importància que, segurament, ella els donava.
Quant em vaig assabentar que
estava malalta em va saber molt greu i més quan es va confirmar que el
pronòstic no feia esperar res de bo. Pocs mesos després de la trista notícia,
Montserrat Roig i jo estàvem ingressades al mateix pis d’una clínica de
Barcelona. De la seva cambra a la meva hi devia haver quatre o cinc portes. De
vegades sortia a donar un vol pels passadissos i llegia el seu nom en passar davant
de la porta de la seva cambra. Quan tornava a la meva, curiosament llegia el
meu de nom com si una germanor espontània i muda ens hagués unit en aquell lloc
i hagués quedat escrit potser per recordar-ho ara. Més d’un cop, ambdues, fumadores, coincidíem al costat de l’ascensor
on hi havia aquells cendrers com tubs. Ambdues parlàvem amb els nostres
acompanyants. A fi de que no se sentís escrutada, jo l’anava mirant de tant en
tant i de cua d’ull. Era una dona alta i portava un exòtic quimono oriental
molt adient en aquella contrada on dominaven les asèptiques bates dels metges i
les infermeres. Montserrat Roig es recolzava a la paret i fumava amb posat
negligent. Mai no somreia. La seva seriositat arribava a fer mal.
Un dia la vaig veure vestida
de carrer i amb una bossa a la mà. Marxava acompanyada d’altra gent. Deixava la
clínica. Va prémer el botó de l’ascensor
i jo vaig pensar se’n va, se’n va, i vaig fer dues passes grosses fins a ser davant d'ella.
-Ets la Montserrat Roig, oi?
-Sí –va contestar, sempre
seriosa.
-Puc fer-te un petó?
-Sí –va concedir mirant-me
els ulls de forma indesxifrable.
I li vaig fer el petó. Un
petó a la galta que mai no oblidaré perquè ella se n’anava. Se n’anava i
ambdues ho sabíem.
Tot plegat un cop baix.
Fotografia: catalanfilmsdb.cat
22 comentaris:
Jo també la llegia puntualment. Potser tampoc amb molt entusiasme, però si amb molta proximitat. La sentia propera, per moltes raons i m'interessava tot el que explicava, si bé tampoc no m'emocionava gaire.
Vaig sentir entusiasme, i emocions en un parell de llibres, principalment en "El cant a la joventut" que em va encantar.
Gràcies per ser-hi!
Glòria, un text adequat a la data i molt rodó.
Ahir precisament a Sant Andreu el seu nebot, l'historiador Pau Viñas li va organitzar un homenatge al que no vaig poder assistir.
La teva vivència és colpidora, me'n alegro tant que ens la puguis explicar, no ho saps prou.
Un petó i aquest no és de comiat, és de gratitud.
Hola Carme,
Veig que compartim alguns sentiments cap a Montserrat Roig, sobretot la llàstima de que no sigui aquí i en lloc de recordar-la puguessim parlar d'algun dels seus nous llibres.
Un petó!
He fet el que he pogut, Allau. He estat, com acostumo, molt sincera.
Gràcies.
Sí, Joaquim, és colpidora. Les teves paraules m'omplen a mi de gratitud i et retorno el petó.
Molt interesant e impecablement escrit
Gràcies, José Luis. Volia unir-me a les veus que han recordat una escriptora que va tenir una mort molt prematura.
Leí bastantes cosas suyas, pero no las recuerdo con especial entusiasmo.
Lo que no puedo creer es que hayan pasado ya veinte años. No es por llenarme del "pesimismo barroco", pero se me viene aquello de "Sic transit gloria mundi".
En fin, yo que no estoy precisamente exultante esta hermosa necrológica que me da la puntilla.
Me debes una, Glòria!. :-)
AG
Maco, maco, aquest escrit! Comparteixo amb tú la primera part de "desafecció", en aquells moments, respecte a la seva literatura (menys el llibre dels camps de concentració) i la seva projecció pública. Per dir-ho més clar, la Roig em queia fatal.
Però també vaig sentir com un cop la seva desaparició tan jove. M'ha colpit, expecialment, del que expliques, la descripció de la seva serietat. Se li havia acabat de cop l'època de lluir cames, i no ho dic amb ironía. Els que hem superat alguna malaltía greu entenem aquest estar a la vora del precipici, no saber si podras saltar-lo, agafant impuls i potser amb l'ajut d'alguna mà d'algú estimat, o bé..ja el tens devant per sempre, i abans d'hora. A uns ens ha tocat viure, i a d'altres no. I vivim d'una altra manera que abans, amb més intensitat, o potser podriem dir, agafant-nos més a la vida, respirant-la intensament, no aturant-nos davant de gairebé res?. Una abraçada ben forta, Glòria.
pel que fa a les cames
un escrit molt sincer.. de vegades però, l'excés de sinceritat no porta enlloc..
segurament ella et diria que li diguessis que l'estimes encara que no fos veritat..
pel que fa a la proximitat literària, t'entenc una mica, a mi m'agradaven molt les columnes que escrivia al diari i algun dels seus llibres, n'hi havia d'altres en què em sentia més distant, tot i així sempre l'he vista com una dona amb gran personalitat i unes idees que van influir molt i molt adequadament en aquella època.
Colpidor, el que ens contes.
Alberto:
Lo siento. No sé como te pagaré la que te debo pero sí sé que tenía que hablar de esta mujer cuya muerte, en Cataluña por lo menos, tuvo un impacto emocional muy importante.
Un petó, noi!
Teresa,
Gràcies per deixar constància de la teva sempre interessant opinió. És cert que vivim esgarrapant el temps malgrat la duresa de la vida. No ens n'adonem i han passat vint anys!
Una abraçada molt forta, Teresa!
Benvinguda Lolita!
No busco anar enlloc siguent sincera ni penso haver-ho estat excessivament. Quan més gran em faig, més acostumo a dir el què penso, tot i sabent, que puc incomodar.
Tan de bo li hagués pogut dir a Montserrat Roig que, estimant-la o no, les seves cames ja es veien. No calia que ella les esmentés -amb excés, ella sí- quan tenia altres coses molt més interessants de que parlar. I mai diria a ningú que l'estimo si no fos veritat. La frase és divertida però és el què és, el record d'una vella pel·lícula.
No m'agradaria gens, Lolita, haver-te molestat siguent sincera.
I tant colpido, Novesflors! I més ara, durant aquests dies en què ho he recordat amb cert detall per deixar-ho escrit.
Glòria, no m'has molestat gens.. en realitat m'has contagiat el to i he continuïtat sent sincera jo també amb tu..
m'agrada la teva sinceritat especialment perquè permet asincerar-se.. (estic gastant la paraula):)
ara, sobre això de no dir-li mai a ningú que l'estimes si no fos veritat.. no sé.. perquè de vegades mentir és una manera d'estimar..
Passaré per aquí!
Gràcies Lolita! M'agrada molt aquesta afirmació teva: "...de vegades mentir és una forma d'estimar.". És cert.
Jo també et visitaré!
Molt colpidor el fragment en què parles del petó que li vas demanar. Confesso que no n'he llegit mai res, per tant tampoc no en puc dir res.
Una abraçada, Glòria!
Tantes coses no hem llegit, David! I tu eres molt jovenet fa vint anys. Quant el què em va tocar viure a mi, va durar la fracció d'un segon però, d'alguna manera, sabia que el petó era un adeu potser per sempre. Vint anys més tard se'm fa més colpidor.
Una abraçada, David!
recuerdo el impacto que causó su muerte, pero no recuerdo ya ninguna de sus novelas,... sin embargo, no creo que pueda olvidar tu relato... un abrazo Gloria
Gràcies per compartir amb nosaltres aquesta anècdota. Jo de Montserrat Roig només he llegit "Ramona, adéu!". Va costar-me entrar-hi, però al final va entusiasmar-me.
Aurora Bertrana també parlava de les seves cames que havien enamorat al seu marit, monsieur Choffat, com deia ella. Potser la Roig va prendre aquest recurs literari de la Bertrana! Abraçada.
Glòria com sempre, un post encertadíssim. Un bon homentage, el teu
Les cames passen, envelleixen, i després ja només queda l'obra.
Molt bonica l'anècdota que expliques, Glòria!
Pilar:
Yo creo que se recuerda más el personaje que sus novelas, en el caso de Montserrat Roig, claro. Yo sólo recuerdo haberlas leído. La de "Els catalans als camps nazis" que es su legado más valioso...no me he atrevido nunca a leerlo.
Petons, Pilita!
Hola Eduard,
Aquesta obra que has llegit va ser una de les primeres que va sortir. Jo hauria de rellegir-ho tot i, noi, em fa mandra.
Salutacions!
Mariàngela,
Cuàntes coses no saps, Mariàngela? Desconeixia aquesta anècdota d'Aurora Bertrana i penso, sense malícia -o sí?- que la Roig no necessitava referents per parlar de les seves cames.
Ahit la vaig recuperar en una entrevista que li havia fet l'Espinàs. Vaig pensar: "No en parlarà...". Donc sí! I força estona.
Petó.
Hola Carina!
Gràcies per l'afecte que sempre em transmets i que et corresponc.
Un petó!
Hola vpamies!
Les cames de la Roig no varen tenir temps de fer-se belles. Espero que, com a mínim, el llibre "Els catalans als camps..." en mantingui com el que és, una peça històrica.
Amb afecte!
Ei, volia dir "velles". Belles ja ho eren.
Sorry.
Publica un comentari a l'entrada