Aquesta cançó de bressol em
sembla memorable. Jo en aquest aspecte trobava i trobo preciosa la que Brahms
va dedicar a un dels fills de Robert i Clara Schumann i també em sembla molt
bella la “Nana” de Don Manuel deFalla –no sé si es l’única que va compondre- cantada,
això sí, per Donya Concha Piquer, que
segons un dels seus pianistes “echaba perlas por la boca”, expressió que vaig
trobar molt inspirada, pròpia d'un músic andalús que la va improvisar el dia de l’enterrament
d’aquella gran intèrpret.
Però, senyors, el "Wiegenlied"
de Richard Strauss composta per l’excel·lent músic bàvar l’any 1899 sobre un
poema, "Wiegenlied" o "Cançó de bressol", de Richard Dehmel (1863-1920) és potser
la més personal i misteriosa de les melodies que he escoltat per fer dormir un
infant. Tan bonica és que em pregunto si una sensibilitat musical, encara que
sigui d’un innocent nadó, li hauria
permès d’agafar el son gaire de pressa sense caure en una hipnosi prèvia que mai no sabria descriure.
Un altra bell poema de Richard
Dehmel va ser l’inspirador de “La nit transfigurada”, .aquell meravellós sextet
de cordes que va compondre Schönberg abans d’experimentar amb les atonalitats. Dehmel
és recordat, sobretot pels delicats poemes d’amor que escrivia i que, en el seu
temps, entusiasmaven a les parelles joves. Tanmateix no ha ha perviscut tant
per la seva obra com per la música que va inspirar als músics esmentats.
Si hagués intentat una
traducció d’aquesta “Cançó de bressol” li hauria, probablement, malmès la dolça i serpentejant tonada. Fins i tot hi ha més d' un àtom de perversió en aquesta música que causa tant
plaer. Bé i mal s’avenen a través de l’Art. El tendríssim poema convida
a l’infant a somniar captiu de la veu de la seva mare, ell que ha florit al Cel.
Ell que és la flor del seu amor i fa d’aquest món, un Cel per ella.
He sentit moltes versions
del “Wiegenlied” però cap de tan carismàtica com la que, tan seductorament,
interpreta la gran soprano Elizabeth Schwarkopf.
Si podeu, dormiu amb el més gran plaer, àngels meus.
Video: operazaile
imatge:.francisco paredes
 | ||
| Mare i fill - Francisco Paredes |
imatge:.francisco paredes
14 comentaris:
Como sabes, las voces femeninas ejercen un misterioso atractivo sobre mi sensibilidad, así que encantado con esta joya de nana (y eso que no es precisamente hora de dormir).
Gracias, Glòria. Es una maravilla.
AG
:) L'he escoltat al matí, però m'ha agradat igual.
Celebro que te haya gustado, Alberto. Es, como ya he dicho, mi preferida y tampoco me duerme. Al contrario.
Una abraçada!
Estimada Carme,
Jo crec que es pot escoltar a qualsevol hora així que has fet molt bé escoltant-la al matí.
Un petó!
Hauré de vindre a la nit, per tornar-la a escoltar i anar-me'n al llit asserenada ;)
Sempre és admirable veure com alguns genis dediquen part de la seva obra a petites tasques de caràcter quotidià que els hi queden d'allò més bé.
Jo l'escolto a qualsevol hora, novesflors. Sempre és prou fascinant.
Straus, ja ho saps, té moltes cançons que formen un recull magistral, millot, de vegades, que alguna de les seves composicions simfòniques.
Amb afecte, Eduard!
Me l'he posat tan bon punt he obert el teu bloc i he llegit la teva entrada i estic escrivint el comentari amb la nana de fons, m'està transmeten una sensació de pau bestial, després d'un dia complicadot. Preciosa la versió que ens regales i interessantíssim el teu post, ens un pou d'informació i m'encanta. N'aprenc tant llegint-te.
Oooooo!!! s'ha acabat, ha estat com una carícia, amb el teu permís la torno a posar i li faré escoltar al Max que té quatre anys i encara està despert com un mussol. Bona nit
ECarina, tens un nen que es diu Max? Enhorabona, deu ser preciós. Fa riure molt que diguis que està despert com un mussol però anirà molt bé que tots dos escolteu la preciosa cançó de bressol. Aquesta nit potser me la cantaré jo mateixa, ja veus.
Gràcies pels teus comentaris que m'empenyen a seguir fent entrades.
Un petó, Carina i Max!
Me debo estar rejuveneciendo porque después de escuchar esta nana me han entrado unas tremendas ganas de irme a la cama. Como un niño.
Había oído alguna vez esta nana interpretada por Monserrat Caballé pero creo que esta pieza casi la mejora esta mujer que hoy nos traes.
Me sigo ilustrando contigo sobre el tema Schönberg en cuanto a la información que nos das sobre su inspiración en un poema de Dehmel para su Noche Transfigurada. Esta última me la he vuelto a oír ayer a raíz de tus comentarios.
Un cordial saludo.
Estoy muy contenta, Elpresley! Aportarte estas pequeñas cosas me causa un enorme placer.
Esta nana es bellísima, como has podido comprobar con excelente humor: Te ha envíado a la cunita.
Efectivamente Caballé tiene grabada esta nana y hace una buena versión pero Schwarzkopf era incomparable en su repertorio, que si no conoces, te recomiendo desde ya desde Mozart a Hugo Wolff pasando por todos los grandes, Schubert, Schumann y demás.
No me gusta autocitarme ni sé hacer enlaces -aprenderé- pero en este blog puedes pedir "Schönberg" y te saldrá un postito en el que hablo del compositor austríaco, su estancia en barcelona y su hija Núria entre otras cosas.
Sigue durmiendo como un niño!
És veritat el que dius, en aquesta cançò hi ha un lleuger toc de perversitat, no sabria dir ben bé on està però és el que la fa tan fascinant. La versió és immillorable, certament.
Eh, que si? Un amic meu deia "és una nana nazi". No m'havia atrevit a posar-ho abans però crec que hi estaràs força d'acord.
Una abraçada, Titus!
Amb tots els peròs del món, alguna cosa hi ha. No perquè siga nazi, que no ho és (la cançó, que no la cantant; aquesta sí que era nazi), però alguna cosa en aquesta nana ens fa pensar en una estètica, o una època, o un ideal de bellesa, o ves a saber què, que ens porta aquesta idea a la ment. Estariem parlant d'un nazisme tipus "Salon Kitty" i no tipus "La lista de Schindler", per entendrens. O siga, que introduim l'erotisme a la suma de perversitats. Total, que més aviat es tracta d'una cançó que caldria mantindre lluny de l'abast dels infants i més excitant que no pas relaxant.
Has desenvolupat perfectament el que en mi era solament una sensació.
Gràcies, Titus!
Publica un comentari a l'entrada