 |
| Pablo Neruda-fotografia info-mex |
Tan se val que Pablo Neruda
tingui una biografia amb zones tèrboles. Si no hagués escrit els grans poemes
que li coneixem, Neftalí Ricardo Reyes hauria estat un xilè més entre milers, exercint
de cònsol del seu país arreu del món.Reyes havia nascut l’any 1904 i va créixer
en una estació ferroviària on el seu pare treballava. El pas furiós dels trens,
travessant els paisatges de la seva
infantesa, la peculiaritat de no haver conegut la seva mare morta en néixer ell
i la coneixença de l’excelsa poeta Gabriela Mitral, mestre de noies en el poble
on vivia Neftalí varen ser marques suficients per impulsar a aquell noiet a
escriure poesia des que tenia 10 anys. A 17 ja va publicar un llibre i, quan en
tenia vint, va irrompre amb la força del tro, “Veinte poemas de amor y una
canción desesperada” que, per sempre més, el varen fer famós. Com que el seu
pare considerava, amb molt de seny que, Neftalí Ricardo, no podria mai viure de
la poesia, el xicot va començar a publicar amb pseudònim. Seria per la història
Pablo Neruda, Pablo per Paul Verlaine i Neruda per Jan Neruda.
L’escasetat de recursos
econòmics va portar a Neruda a emprendre la carrera consolar. Així durant períodes
de temps viu a llocs tan exòtics com Birmània i Ceilan, Singapur i Java. Del
any 1934 al 1938 exerceix de cònsol a Espanya on sovinteja la companyia d’Aleixandre,
García Lorca i Gerardo Diego tots ells components de la brillant generació del
27. Neruda poeta d’estil ja madur, malgrat la seva joventut, es mostra
partidari d’una poesia exempta de puresa, propera a la vida quotidiana i a la
immediata realitat. La seva presa de consciència social, la seva definició
política el tornem més introspectiu. La seva poesia no pot obviar les guerres i
la mort i pren un llenguatge fosc i hermètic.
L’any 1939 Neruda va ingressar
al Partit Comunista Xilè, va defensar des del seu escó de senador, la igualtat
entre els humans i la persecució governamental el va obligar a fugir a l’Argentina
i a Mèxic. L’època més polititzada que, coincideix amb un viatge per la URSS i països satèl·lits,
converteix els seus poemes en instruments de propaganda. Jo acostumo a
ignorar-los i em quedo amb el poeta titànic que va saber cantar la menudesa
dels còdols arrossegats per l’aigua, la grandesa de les muntanyes
intransitables, l’innaccessibilitat de camins massa llargs i, sobretot, amb el
seus poemes d’amor que han inspirat generacions d’amants.
L’any 1971, Pablo Neruda va
rebre el Premi Nobel de Literatura i l’any 1973 va ser enviat pel president
xilè Salvador Allende d’ambaixador a París. El cop d’estat de Pinochet va
acabar amb el somni d’un Xile socialista i segurament va precipitar també la mort del poeta,
sofrent d’un càncer, però vençut per un
infart.
Pablo Neruda es va casar
tres cops, primer amb una treballadora de banca holandesa de la qual se’n va
separar després de tenir-hi una filleta hidrocefàlica. Més tard va ser la seva
dona Delia del Carril que tenia vint anys més que ell i, finalment, Matilde
Urrutia la que s’ha endut totes les flors com a companya i musa de l’artista i
a la qual, ell, va dedicar centenars d’inspirades poesies.
Sí, va abraçar el comunisme,
probablement amb bona fe i es va dir que quan ajudava a fugir espanyols
perseguits per Franco, solia escollir-los del partit...ves a saber. El que ja he
dit abans. De Neftalí Ricardo Reyes res en sabríem, de Pablo Neruda en podem
gaudir i aprendre molt. Va compondre una oda per Stalin! Molts no li han
perdonat. Jo he triat ignorar-la perquè ha deixat molt més sense la màcula d’una
dedicatòria com aquesta i és en aquest “molt més” que ens hem d’aturar per
gaudir de valent del geni d’un artista encara no igualat.
LA REINA
Yo te he nombrado reina.
Hay más altas que tú, más
altas.
Hay más puras que tú, más
puras.
Hay más bellas que tú, hay
más bellas
Pero tú eres la reina.
Cuando vas por las calles
nadie te reconoce.
Nadie ve tu corona de
cristal, nadie mira
la alfombra de oro rojo
que pisas donde pasas,
la alfombra que no existe.
Y cuando asomas
suenan todos los ríos
en mi cuerpo sacuden
el cielo las campanas
y un himno llena el mundo.
Sólo tú y yo
sólo tú y yo, amor mio
lo escuchamos.
LXVI
No te quiero sino porque te
quiero
y de quererte a no quererte
llego
y de esperarte cuando no te
espero
pasa mi corazón del frío al
fuego.
Te quiero sólo porque a ti
te quiero,
te odio sin fin, y odiándote
te ruego,
y la medida de mi amor
viajero
es no verte y amarte como un
ciego.
Tal vez consumirà la luz de
enero,
su rayo cruel, mi corazón
entero,
robándome la llave del
sosiego.
En esta historia sólo yo me
muero
y moriré de amor porque te
quiero,
porque te quiero, amor, a sangre y fuego.
TODO EL AMOR
Neruda, Pablo
Editorial Losada S.A.
Buenos Aires, 1971
Argentina
15 comentaris:
Doncs sí, Glòria, sempre ens quedarà
és evident que la seva obra va lligada al temps que li tocà viure
i ell ho va fer de forma compromesa
Neruda és això, el poeta que parla de les coses pertites i el que milita en el partit comunista
rien va plus
Recordo que fa temps vaig llegir les seves memòries, "Confieso que he vivido", un llibre que conmou de veritat i et fa sentir una gran part de la seva experiència vital. Certament, com sempre que llegim unes memòries, cal contrastar les dades amb una biografia objectiva, i allà es veuen les famoses "zones tèrboles", les quals, en el seu cas, no jutjo insalvables, per cert.
Pel que fa als seus versos, obviament, són meravellosos. Recordo que vaig llegir per primer cop una gran antologia (la d'Austral) quan encara era molt jove. Després de tenir les meves primeres experiènces en matèria amorosa, vaig tornar-la a llegir, quasi bé d'amagat aquest cop: sonava completament diferent. Cada cop que m'he sentit feliç amb una altre persona he rellegit l'Antologia de Neruda. L'any passat vaig animar-me a comprar per separat "Veinte Poemas de Amor i una canción desesperada" per tenir-los en format complet, ja que l'antologia no els recollia totes les composicions.
Bé, és un comentari una mic absurd, espero que no soni fora de lloc.
La realidad y el deseo -que deia Cernuda. El autor i la seua obra. La persona i els somnis. Em quede amb el desig, l'obra i els somnis. Residencia en la Tierra és un dels llibres que més ha marcat la meua vida. Walking Around, és art poètica en estat pur.
Magnífica tu entrada pues en en unas pocas líneas nos acercas a la personalidad de un hombre que confesaba haber vivido, y por cierto, intensamente.
Los dos poemas, como toda su obra dedicada al amor, infinitos.
Un abrazo.
Hola Gregori Samsa!
Efectivament era un senyor del PC i un poeta de les coses petites però, compte! Ell convertia en gran el que tocava. La sorra esdevenia pols de diamant cantada per ell.
Amb afecte!
Eduard,
Em tens encantda veient que, tan jove, ja has llegit tant. I segueix que mentre tinguis llibres mai no estaràs sol.
Trobo perfecte que llegissis Neruda com a música de fons de les teves vivències amoroses. No podies triar un poeta millor.
Cap dels teus comentari és mai absurd. M'encanta llegir-te senyor Ariza!
Lapsus Calami,
Ah! Residencia en la tierra. Ga un munt d'anys que el vaig tenir a les mans en una biblioteca de províncies que no tenia servei de prèstec pels menor, com era jo llavors. Sempre més vaig recordar aquest preciós títol i sé que el vaig fullejar i vaig quedar hipnotitzada davant d'aquell lenguatge que, per mi era, un nou idioma. Vist que em dius que és un dels llibres que més t'ha marcat, el recuperaré.
Amb afecte!
Hello elpresley!
Miles de gracias por tus comentarios tan generosos. "Confieso que he vuivido" estaba, naturalmente, maravillosamente escrita pero era obligatorio cotejarla con una biografía no autorizada que nunca he sabido si existía.
Celebro también que los dos poemas te hayan gustado. Elegirlos no era ningún riesgo. Ir a Neruda cuando escribe sobre el amor es dar en el blanco.
¡Un abrazo!
No sé per quin motiu ens agrada tant poder admirar l'artista tant com la seva obra. Un apunt preciós.
Gràcies, José Luis. Crec que l'obra és el més important i l'obra prové de l'artista. Una altra cosa és la persona que cal deixar apart perquè el que ens queda és el llegar artístic.
No coneixia la seua biografia, ni tan sols el seu nom autèntic, només els poemes d'amor. Crec, com tu, que ens hem de quedar, extraure, aprofitar i gaudir la part positiva, innegable.
Sí, novesflors. El que hans d'importar són els seus poemes universals que ja m'imaginava que t'agradaven. Era, realment, inspiradíssim.
Tus entradas suelen poner elespíritu a cien, pero esta se sale. Un magnífico acercamiento de a un poeta que siempre he admirado.
Yo quiero reivindicar el derecho a la contradicción (en Neruda, en ti, en mí, en cualquiera), porque contradecirnos nos hace humanos.
Como tú señalas, cometió errores. ¿Y quién no? Pero escribió una poesía inmensa y durable. Y eso no lo puede hacer todo el mundo.
AG
Justamento lo que intento expresar en mi entrada. De Nerura nos importa la poesía como de Michelangelo la escultura. Lo demás es interesante, curioseable, tal vez criticable pero el arte que nos legan es lo que pervive. Y por supuesto, en la contradicción está lo humano...
Una abraçada!
Todavía y siempre me asombro, cual niño pequeño, cómo los poetas son capaces de proporcionarnos las herramientas para subsistir; cómo pueden forjar las llaves maestras que abren las puertas de cada individualidad; cómo nos hacen tan personales esos versos más tristes;
Y luego,en un momento desesperado, pensar que esas palabras son nuestras...
Gracias, Glòria, por humedecernos los ojos.
Gracias a tí, Barbe. Tú, señor de tu castillo, eres también poesía. Los poetas nos enseñan a hablar nuestra lengua más íntima.
La qüestió de separar l'obra de les creences i actituds de l'autor és espinosa. La temptació és de fer el que tu dius, preferir no pensar-hi gaire i dedicar-se a allò que ens commou, com els poemes magnífics que has inclòs en el teu post. Ara, a mi em costa molt oblidar segons quines fílies i quines fòbies d'alguns artistes.
Una abraçada, Glòria!
Jo també haig de fer aquest esforç, David. M'omplo el cap pensant que el que queda per la posteritat per raó de la seva força artística és ele ha de comptar.
Quan començo a rumiar que Caravaggio era un assassí, aparco el pensament i penso: Noi, que bé pintava i ara els seus quadros pengen a les esglèsies...
Una abraçada per tu, David!
Publica un comentari a l'entrada