dimecres, 4 d’abril de 2012

BACH A VIC, UNA PASSIÓ

Rogier van der Weyden- PIETÀ


El vespre d’ahir dia 3 d’abril vaig tenir l'immens plaer de veure i escoltar La Passió segons Sant Mateu de Johan Sebastian Bach a l’auditori L’Atlàntida de Vic, un bell espai on van actuar de manera brillant l’Orquestra i Cor del Collegium Vocale Gent sota la direcció del prestigiós mestre Philippe Herreweghe.
Només dir que ha estat una vetllada esplèndida durant la qual he experimentat sentiments diversos. El primer d’ells percebre que, finalment, Bach se’m va fent cada vegada menys i menys resistent. Cap vergonya m’impedia reconèixer que el gran músic germànic em guardava distàncies. Jo, a poc a poc i bona lletra, que diuen, l’he anat festejant,  de vegades amb fingida indiferència i d’altres obertament interessada en les seves enjogassades variacions i les alegres cantates fins a començar a parar l’oïda a les modèliques Passions. Sembla que la meva sincera amabilitat envers el compositor m’ha obert una subtil finestra des de la qual em vull convèncer que l’esforç esmerçat no ha estat gens inútil i que encara em queda molt Bach per descobrir i fruir-ne. Un altra dels sentiments experimentats ha estat una contradicció:  rebre la trista història de la mort de Jesucrist amb una sempre estranya sensació que mesclava el dolor i també la maldat transmesos pels magnífics solistes amb la  profunda bellesa de les àries, així com amb les intenses i sempre oportunes intervencions del cor.
Avui dia 4 d’abril l’orquestra esmentada, els seus cantants i, naturalment, el senyor Herreweghe actuaran al Palau de la Música Catalana de Barcelona.
Quedeu avisats. 


Video: AriseKampen: Fragment de La Passió segons Sant Mateu-Herreweghe

13 comentaris:

Alberto Granados ha dit...

Pues yo estoy en proceso: aún no me ha entrado Bach del todo. Sólo tengo cuatro albums suyos, pero no terminan nunca de engancharme y, consecuentemente, no me arriesgo a comprar más.
Hay quien lo usa de músico de cabecera (AMM), según asegura en su web, pero yo mantengo las distancias.
¿Cree que es grave, doctora?

Un abrazo granaíno.

AG

Allau ha dit...

Glòria, Bach és una aposta segura. La persistència només pot oferir-te un goig rere l'altre.

Lapsus calami ha dit...

Descobrir Bach és sens dubte una de les millors coses que li pot passar a una persona. Gaudir de tot ell. Sempre he pensat que la seua religiositat és plena d'humanisme, molt allunyada de certes postures místiques que no m'atrauen amb la mateixa força. A la Passió sentim el dolor per la mort d'un ésser humà a mans d'altres éssers humans, més enllà de la seua condició de fill o no de Déu. I ves per on llegint les cartes del pianista canadenc Glenn Gould em vaig trobar amb el següent passatge: …creo que si me obligaran a pasar el resto de mi vida en una isla desierta y a escuchar o tocar música de un compositor durante todo ese tiempo, ese compositor sería, casi con toda seguridad, Bach. No se me ocurre ninguna otra música que lo englobe todo, que me conmueva tanto y de una manera tan sistemática y que, empleando una palabra un tanto inexacta, sea valiosa por cuanto posee una carcterística mucho más importante que el talento de las piezas y su fulgor: su humanidad. La negreta és meua. I perdona l'extensió. Salutacions.

Joaquim ha dit...

PER FI!, estimada Glòria, no podia resistir-se gaire més i tractant-se de LA PASSIÓ encara menys.
Potser la versió de Harreveghe podia ser un impediment, és tan autènticament luterana que pot allunyar-nos-en, però també es pot produir l'efecte contrari, és tan profundament sincera i despullada d'artificis que quan arriba no et deixa mai més.
Vaig preveure l'opció vigatana davant la impossibilitat de trobar entrades al Palau, tot i que el preu era escandalosament més car, però finalment la providència i la generositat dels bons amics em van facilitar una entrada per aquesta nit al Palau.
Ja en faré cinc o deu cèntims a can IFL, of course.

Barbebleue ha dit...

Glòria, una ventana que, al abrirla, ya nunca se puede cerrar, y que se convierte en una puerta al paraíso.

Un Monumento en una monumental interpretación... yo me la voy a servir estos festivos, en formato CD.

José Luis ha dit...

¡Glorificat sigui Bach! ¡Per fi! ¡La filla pròdiga (això teu no sembla pròpiament caiguda de cavall) torna al pare! I em puc permetre el luxe de creure que la meva feina de corcó té una micona a veure... I divendres trec un parell de troçets que ja veuràs quina emoció...

novesflors ha dit...

Jo no sóc com tu, entesa i persistent, només picotege d'ací i d'allà, però el que he picotejat de BACH mai no m'ha decebut.

kalamar ha dit...

Si la fessin per la ràdio, em comformava. No queden entrades..
i si no, un bon cd que tinc abandonat o anar a l'ampla casa del JL.
abraçades.

Titus ha dit...

Bach havia d'acabar agradant-te, no podia ser d'una altra forma. Benviguda al club!

Olga Xirinacs ha dit...

La Passió s/s Mateu és un dels monuments musicals de tots els temps. Potser per a qui comença, els recitatius poden resultar pesats, sempre ho solen ser, en una Cantata o Oratori. Ara bé, els corals, són insuperables. Hi ha un moment, del gran cor final, que té un aire de la cançó de Bach per Nadal "El món és ple de gebre".
Això es complementa amb la pel·lícula "Il Vangelo", de l'inoblidable P. P. Pasolini. Si la coneixes, ja tens el cicle complet. Jo hi vaig basar el meu llibre bilingüe de poemes "El sol a les vinyes/ El sol en los viñedos" (Òmicron)
Tot escoltant l'Oratori de Nadal de Bach a la catedral, també vaig compondre Oratori d'Hivern. Te'l guardo per si un dia véns per aquestes terres.
Moltíssimes gràcies per haver triat La Inundació. Tinc pocs mitjans de promoció a l'abast, i m'ha passat l'edat d'empaitar periodistes, quan potser hauria de ser a l'inrevés, però la vida és una paradoxa. Més o menys d'això va el llibre, i cada lector eixuga una mica la meva tristesa.

Eduard Ariza Ugalde ha dit...

Me'n alegro que gaudissis d'una bona nit. Bach és un compositor que jo encara he de descobrir. M'animes a fer-ho i a escoltar les seves misses. Sopren molt que algún tan gran pogués restar tant de temps oblidat a la història, oi?

pilar ha dit...

En un concierto de Bach

Atravesando la ciudad en una noche de invierno

Dijimos que el arte y la vida son polos opuestos.

Aquí nos acercamos a un amor que no conoce la lástima.

Esta anciana disciplina, severamente tierna,

Renueva la creencia en el amor y sin embargo controla el sentimiento


Convirtiendo lo que soportamos en una bendición.

La forma es la ofrenda más grande que el amor puede ofrecer

La unión vital de la necesidad

Con todo lo que deseamos, todo lo que sufrimos.

Un arte demasiado compasivo es apenas un arte a medias

Sólo tan altiva y comedida pureza

Restaura el demasiado traicionado corazón humano.

Adrienne Rich


me encanta dejarla en tu árbol. Besos Gloria

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
Dado que yo también ando en proceso y tengo menos álbumes que tú, sugiero unas cantatas -la del café, por ejemplo, después de comer y alguna pasión dosificada porque aquel hombre era muy intenso.
Conozco más de un músico hipermelómano y poco baquiano o sólo selectivamente. Creo que lo nuestro va a ser esto, nos gustarán algunas cosas porque lo vale.

Allau,
Així ho vaig fer amb Wagner i al final va cedir. Ara ja el puc escoltar amb plaer i no m'ho hagués pensat mai.

Lapsus,
Quan parlem d'algú amb passió hem de ser cautelosos. Jo sóc intensamente händeliana i són tan diferents l'un de l'altra!
Glenn Gould era un crak fent Bach. El podia tocar amb els ulls closos.
Espero apropar-m'hi.
Gràcies pel teu generós comentari ple d'aportacions.

Doncs ja veus, joaquim, m'ha resultat més càlida la Passió herreweghiana que la de Klemperer tan sòlidament germànica
Gràcies pel teu completíssim apunt a IFL que, com sempre, aporta llum al meu pensamenet.

Gracias, Barbe. Durante años temí no llegar a Wagner y, finalmente, él vino hacia mí. Espero que JSB sea igual de generoso aún sabiendo que tengo que trabajar lo mío.

José Luis,
Tot el que poses sempre em resulta interessant per tant de ben segur que tens la teva quota en la meva nova afició per Bach.

Novesflors,
Sóc persistent però NO entesa. Em guio per la meva sensibilitat. Quant a bach, crec que l'associo a les setmanes santes dels anys 50 tan lúgubres. Jo era petita i tothom plorava la mort de Crist...això me'l va apartar. Ara, adulta, hi he fet les paus.

Ho tens molt bé, Kalamar perquè ho donen per ràdio.

Titus,
Tant de bo tinguis raó. La veritat és que, melòmana com sóc, jo mateixa trobava estrany ser poc baquiana.
Una abraçada!

Olga,
No m'importen els recitatius perquè acostumada com estic a escoltar Händel els tolero molt bé. És la tristesa de Bach la que em fa mitja por...però ho superaré.
Gràcies un cop més pel teu saber i la teva generositat.
Estic amb la Maria Romana que, a vegades, diu coses que també dic jo perquè les sento, les penso. No vull que estiguis trista. Estic segura que tens molts llegidors que t'estimen i no saben com dir-t'ho. La distància amb l'escriptor sol ser gran.
No descarto aterrar un dia a Tarraco i tenir-te al davant i sentir-te parlar.

Si, Eduard però la història és així. Un dia un pintor que es deia Goya va descubrir Las meninas dins un armari i va al·lucinar. Shakespeare va estar oblidat al continent tot el segle XIX i trobem a Bach gràcies a Mendelssohn que hi arriva via Vivaldi. Ironies. Què més hi pot haver amagat? Quants tresors ens esperen?

Ya he piropeado el precioso poema de Rich en tu blog y me encanta que, como en un espejo, esté ahora en el mío.
Beso.