dissabte, 30 de juny de 2012

CARA PERDUDA

Nefertiti-Bust de 3.400 anys-Museu Egipci, Berlín


Va seure a davant meu i, amb la veu tocada de nostàlgia, em va dir que ho sabia del cert i que ara era per sempre: Havia perdut la cara. Es buscava als miralls i als vidres dels aparadors i, fins i tot, esperava trobar-se en estretes i llargues fulles de ganivets de cuina. La pèrdua li feia obrir armaris i calaixos i acariciar els vestits propis com si fossin d’una altra, estimadíssima, que hagués marxat per sempre sense dir-li ni un mal adéu, deixant-li de record el rostre devastat d’un ser imprevisible que, d’ara en endavant i així fins a la mort, hauria de ser el seu i arrossegar-lo arreu.
Va seure davant meu i, suaument, es va passar pels ulls, pel nas, pels llavis, les tremoloses puntes dels seus dits com si llegís un llenguatge de cecs i esperés reconèixer en els trets, explorats amb temor, la cara que havia estat seva i que, d’un dia per l’altra, havia fugit cruelment i per sempre. No. Ja no eren els seus ulls com olivines,  sinó només,   dues rudimentàries conques que li guardaven llum perquè,  ella pogués veure i lamentar,  la pèrdua d’aquell rostre que havia fet girar a la gent. El nas s’havia eixamplat de forma barroera i dues pigues rodones i petites,  de color de sang presa, sobresortien del pont tort i enfonsat. Més avall,  una maldestra doble línia de pell seca i blavosa ocupava l’indret, on els llavis, –que havien estat constantment comparats a les maduixes més roges i més fresques- havia rebut els llargs petons que, d’ un temps cap aquí, l’havien oblidat. La pell no conservava res del llenç blanc impol·lut que havia causat tantes enveges com admiracions. Ara era un drap de foscor desigual amb arrugues i taques que recordaven el més humil parrac de la neteja.
Va seure davant meu i va prendre un tallat fent un esforç per assumir que el temps la castigava brutalment. Vaig procurar fer-li entendre com n’havia estat d’excepcional la seva cara i com havia de valorar els èxits que li havia reportat ser tan bonica.
Em deien la Maria maca, va mormolar en veu baixa. I ara quasi ningú em coneix, va afegir amb pesar.
Quan va morir al cap de dotze anys, ja havia après a ser una altra. L’altra. I afirmava sovint que la memòria d’haver estat molt bella li anava quedant tan remota que quasi ni se'n recordava.Veia el seu antic retrat damunt del tocador, el retrat d’una dona preciosa que la mirava fixament quan es ficava al llit. I es deia a sí mateixa: " Potser durant molts anys vaig ser aquesta. Que estrany se’m fa si a dia d’avui, no la conec. Senyor doneu-me un bon son."
Apagava la llum i en la fosca pacífica dormien com una sola dona.

10 comentaris:

Allau ha dit...

Em costa relacionar-me amb aquesta dona trista: no vaig tenir mai una cara bonica i vaig haver de cultivar els recursos des de petit.

GLÒRIA ha dit...

Jo tampoc m'hi puc relacionar però la puc entendre. De fet l'he coneguda. Pensa en beutats cèlebres com l'Ava Gardner cap a la cinquantena devastada per l'alcohol...

novesflors ha dit...

Genial! Algun dia publicaràs un llibre de relats, n'estic segura.

Igor ha dit...

Maleït, el pas del temps. I les identitats, els altres jo que hem estat. Molt melangiòs aquest llarg passeig, tendre al final. En els somnis no hi ha, de temps.
Salut.

pfp ha dit...

ay Gloria, me temía que el desenlace era más dramático, me has recordado uno de los últimos ataques que sufrió hace poco una mujer a manos de su ex, que con toda la saña del mundo la roció de ácido la cara,"perdonándole" la vida, para que, en el colmo de la maldad, sintiera lo que tú tan bien has sabido explicarnos...

la vejez hay que asumirla en su propia belleza, que es mucha...

un abrazo

Eduard Ariza Ugalde ha dit...

La veritat és que el relat se m'ha fet una mica angoixant. M'he identificat força amb aquesta dona que no té una cara bonica, ara bé, pot ser ho viu com un fet excessivament dramàtic.

carina ha dit...

Glòria, m'ha encantat, el final és perfecte... l'acceptació costa, però un cop l'has aconseguit, ja no hi ha cap més realitat vàlida. Genial, com sempre

Joaquim ha dit...

Vols dir que no ens passa a tots això?. Potser no érem belleses, però arriba un dia que el mirall et fot un clatellot del que ja no et recuperes, per molts additius, cremes, i altres empelts reparadors que hi vulguis posar. La bellesa deixa pas a la vellesa i hi ha qui de la mutació se’n surt molt bé, fins i tot guanya.
Relat, "come d'abbitudine", excel·lent

Alberto Granados ha dit...

Lo leí el sábado y también lo hice ayer. Lo he puesto a traducir en Google (traducciones pésimas, lo sé) y creo que, desgraciadamente, me pierdo los matices de tu texto, hasta el punto de uqe se me va el sentidoglobal. Y no sabes cómo lo siento.
Me cuesta mucho traducir y matizar.

Un abrazo,

AG

GLÒRIA ha dit...

Ja m'agradaria, Novesflors. Si passa, t'ho faré saber.

És veritat, Igor. Els somnis no coneixen el temps. Seri meravellos viure dins un bon somni.

Pilar:
Estamos tan traumatizadas con las noticias diarias que vamos asustadas por la vida. La belleza de la juventud hay que saber perderla. No queda otro remedio.

Eduard,
Tan real com morir-se. Hem d'intentar trobar sentit a les coses i, si no el sabem trobar, conformar-nos. Ens falten moltes respostes.

Carina,
Així és i el que no ho accepta pateix inútilment.

I tant, Joaquim però fins i tot ens dol la més mínima dòsi de bellesa que hagim pogut tenir i un dia fuig. El millor és un bon equilibri. El cruel envelliment d'algunes beutats ha de ser molt dur.

Alberto:
Mil gracias por tu esfuerzo.
Un petó!

A tots i a totes, gràcies per la vostra generositat!