 |
| Bosc del Mont Saint Bruno, Québec, Canada-Reserva natural |
Mentre me’n vaig i no me’n
vaig la casa presenta un projecte de desordre no del tot incòmode. Hi ha una
maleta oberta a terra que va rebent peces de roba que jo intento col·locar amb cura i equilibri, amb l’esperança que l’espai buit em faci el
favor d’admetre tot el que li aniré enquibint mentre es deixi dòcilment i jo pugui
tancar la cremallera sense fer-me un esquinç. . No puc oblidar algun llibre, ni
el paraigua i, sobretot, m’haig d’endur els medicaments que, per sort i desgràcia, em són imprescindibles.
Aquest desordre insinuat m’evidencia clarament que ja em queden pocs dies de
ser a casa i, no sé perquè, ja em veig tornant carregada i cansada buscant amb
compulsió un benaventurat que vulgui escoltar-me mentre pronuncio noms exòtics
o, si més no, molt poc habituals en la meva parla diària però que aviat diré com
si fossin els mots més familiars.
No sé res del país que
visito. Tinc la guia obligatòria, la de color verd però encara no he començat a
estudiar-la. La imaginació només em permet albirar un bassal d’aigua gegantí
envoltat d’arbres esponerosos o, si voleu, a l’inrevés, esponerosos arbres envoltant
un bassal d’aigua gegantí. Imaginació pobre.
Com podria entrar en terra
incògnita? Demano a l’enginy màgic. Escric la paraula poeta, la paraula poemes
i el nom d’un país i, per art de màgia, se’m desplega una infinita persiana d’entrades
que porten un nom: Paul-Marie Lapointe i em diuen que és un poeta gran, potser
el més gran dels seus contemporanis. Trobo generoses i bellíssimes mostres d’una
forma d’escriure que ja no oblidaré i, contenta, penso que d’aquí menys de dues
setmanes, si tot va bé, trepitjaré la terra que Lapointe va, tan subliment,
cantar i en la que dorm des de l’agost del 2011. El primer aniversari de la
seva absència el commemoraré adquirint algun dels seus llibres i d’amagat de
tothom, llegiré un poema en veu baixa que, travessant la terra que ell va
estimar tant, li farà pessigolles a l’orella.
Dos poemes gens petits i
molt intensos que he traduït am l’esperança que us agradin i compartiu la meva
descoberta. Com podia respirar sense saber que Lapointe havia escrit per l’eternitat?
Li reconec una tendència críptica però, un altra dia, veurem part de la seva
rica evolució.
Bones vacances, estimats . El
setembre ens tornarà a la sagrada vida quotidiana i sentirem el goig de tornar
a comunicar-nos.
juliol agost
l’illa s’obre entre cel i
mar
cabellera profunda d’herbatges
d’englantina
una illa precisa on floreix
el teu cos
un ocell pescador del que em
callaré el nom
interromp constantment el
seu vol i cau
de la perla plana del ponent
quins aliments remunta ?
a la dreta la pedra incerta
de la caiguda ocupa el lloc de l’horitzó
en el moment que el primer
senyal de creu del far desencadena
la nit
Abat de crits al mig de la
plaça
L’aigua respira.
Paul-Marie Lapointe, 1969
mal temps
l’aigua rosegant la roca i
la llum l’espai
jo no em suïcido pas
sinó és cada matí i tot el
dia
al llarg dels anys en els
segles dels segles
l’eternitat essent només el
degoteig de la fam dins les alforges foradades
el temps inesgotable d’engolir
la seva ànima
i la pila catastròfica de
galàxies dins els cofres de la divinitat.
Paul-Marie Lapointe, 1969
9 comentaris:
Bon viatge Glòria i quan tornis ens omples l'arbre de vivències.
Gaudeix!
Bones vacances! De segur tindràs un temps més fresquet. Bells poemes. Salutacions.
Que trobis en aquesta nova terra que t'acollirà, en els teus dies de descans, tot allò que hi cerques, estimada Glòria!
¡¡¡cómo son los poetas,Gloria, cómo son los poetas¡¡¡
felices vacaciones, feliz viaje, y un fuerte abrazo.
Bon viatge Gloria!! Passa-ho molt bé!! Espero que portis un diari de viatges al teu equipatge.
Felicíssima i profitosa estada a tan bells indrets, Glòria.
Esperem el relat de les teves experiències. Oh, setembre... el mes bellíssim.
La millor manera de viatjar: no saber quasi res d'on vas i el poc que en sàpigues que sigui a través de la poesia. Fins a la tornada, Glòria!
Avui, primer dia de setembre, m'agrada celebrar-lo o almenys pensar-lo amb aquells que estimo.
Estimat Joaquim,
Espero no abusar massa de batalletes amb llacs sense final i arbres incomptables. Però, del meu arbre, alguna cosa anirà caient.
Kiss.
Benvolgut lpaua,
Fresqueta una mica al vespre. De dia la calor era agoviant...
Mariàngela,
Descansar d'uns paisatges per veure'n uns altres i constatar que, de vegades, fins i tot, en tamany superior s'assemblen. Per sort veig poesia gairebé arreu.
Petó i gràcies!
¡Pilar!
Y reabro con una poeta. Es que nunca nos dejarán solas.
Otro abrazo. Te escribo pronto.
Eduard,
Doncs quasi mai prenc notes. Em refio del record, de la guia, dels retrats, de l'essència que em queda a l'esperit. I escric a casa.
Olga!
Quina alegria llegir-te. no saps com t'he trobat a faltar quan has deixat el blog en vaga. Però el que importa és que estiguis descansada i tan inspirada com sempre.
Sí, bells indrets. i tant!
David,
Ja pots veure que a la Mariàngela li dic que veig poesia gairebé arreu. Bé, potser exagero pero Déu n'hi do.
L'abraçada que tenia endreçada.
Estimada Olga,
Em fas sentir electa. Jo també penso en tu ara que setembre em diu que ja és aquí i que el lleuger llançol comença a consolar.
Publica un comentari a l'entrada