dissabte, 17 de novembre de 2012

BANVILLE & BLACK


San Pietro-Porto-Venere (Itàlia)

John Banville va néixer a Wexford (Irlanda) l’any 1945. L’any 2005 va obtenir el premi Booker amb el seu bell llibre El mar. També ha destacat amb altres novel·les com Eclipse i Los infinitos entre d’altres. Banville ha exercit d’editor del diari The Irish Times i és col·laborador habitual de The New York Revue of Books. La seva prosa esplèndida el va convertir ràpidament en una de les més colpidores veus en llengua anglosaxona. Els crítics londinencs més exigents el varen saludar com a “Senyor del Llenguatge” i cert és que llegir-lo ens fa pensar en la literatura com un do que combina la brillantor dels diamants –les paraules, les sublims figures literàries- amb històries meravellosament narrades que, de ben segur, serien més corrents si no fos ell, Banville, qui les expliqués amb el seu gran talent per moure's entre els mots. La seva última obra “Antigua luz” en castellà creua dos fragments de vida d’un narrador que es diu Alexander Cleave, vell actor de teatre que ens fa partícips de l’intens i audaç record del seu primer amor –la mare d’un amic seu- i, de forma alternada, rememora també la mort de la seva filla Cass, que s’havia suïcidat ja feia anys a Portovenere (Itàlia), sense haver dit el perquè d’aquesta fugida tan sobtada com feridora. A anteriors novel·les com Eclipse i Imposturas ja hi trobem personatges d’Antigua luz com la mateixa Cass i un personatge misteriós, Axel Vander del qual no en diré res. Totes tres novel·les, malgrat estar relacionades, se sostenen per sí soles i m’il·lusiona pensar que, com que em queden misteris per resoldre, potser John Banville un dia ens els voldrà explicar o bé, com en la vida, quedaran enterrats sense resposta, cansats de les preguntes que la memòria, inútilment, no ha parat de fer-se.

“Billy Gray era mi mejor amigo y me enamoré de su madre. Puede que amor sea una palabra demasiado fuerte, pero no conozco ninguna más suave que pueda aplicarse. Todo esto ocurrió hace medio siglo. Yo tenía quince años y la senyora Gray treinta y cinco. Estas cosas son fáciles de decir, pues las palabras no sienten vergüenza y nunca se sorprenden. Puede que la senyora Gray todavía viva. Ahora tendría  ¿cuántos...(...)"
Antigua Luz
John Banville
Primera part del primer paràgraf

L’any 2007 l’excel·lent John Banville desperta un germà desconegut per a tots nosaltres. Han nascut a la mateixa ciutat, el mateix dia del mateix any però aquest germà que no apareix fins el 2007 i que és també un escriptor de primer ordre, conrea un gènere concret i de gran èxit, la novel·la negra. Potser és per aquesta raó que Banville el bateja amb el nom de Benjamin perquè és, en la pràctica, més petit que ell, i Black en honor a l’estil de les seves novel·les que ja en són unes quantes.
L’ultima Mort a l’estiu m’ha tingut molt distreta i m’ha fet gaudir d’una altra veu perquè aquesta està narrada per algú omniscient i, quan ja no és la primera novel·la de la sèrie, que li llegim,  ja coneixem el tarannà dels personatges fixos com el forense Quirke, la seva jove filla Phoebe, l’inspector Hacket,  tots cada vegada enfrontats als embolics locals que una ciutat petita i densa com Dublín pot aportar. Per Black,  Dublín té un paper molt important en la sèrie representat en els seus carrers i pubs, la seva humitat perseverant o la pluja diària. Però no busca Black fer com el seu compatriota Joyce. Evidentment es poden seguir rutes però qualsevol que passegi pel centre ja les fa.
Tot el que ens explica podria ser tan previsible com les històries que proposen les novel·les de quiosc signades per anònims amagats sense que amb això vulgui menystenir un gènere tan estimat que, molt sovint sorprèn, amb perles naturals alienes al lluïment i, en canvi, dignes de ser esmentades. Però el talent ha de servir d’alguna cosa i jo diria que Black no sabria escriure dos mots sense talent així que l’utilitza per deixar-se anar en una narració impecable i plena de troballes. Vindria a ser com executar una cançó senzilla però per un geni i amb un Stradivarius. Pareu l’orella.

(...) El record d’ella s’havia estat trenant en els pensaments de Quirke des de feia dies, esmunyedís i insubstancial com un fil de teranyina erràtic, i igual d’enganxós. Fins i tot mentre jeia al llit d’Isabel Galloway veia la cara de l’altra dona suspesa damunt d’ell en la foscor, i se sentia culpable, i després ressentit, ja que no hi havia res de què pogués sentir-se culpa, o si més no, res de substanciós, en qualsevol cas. (...)
Benjamin Black
Mort a l’estiu, pàgina 57  
Hospital-Baggot Street-Dublín

8 comentaris:

José Luis ha dit...

El mar em va agradar molt; vaig fer un apunt a casa meva al que pràcticament no hi havia res més que fragments, perquè en general em costa molt parlar de llibres, i d’alguns com aquest, més encara.

Més que el llenguatge o les figures literàries que dius, a mi em va agradar el ritme de la seva prosa, com en el fragment que poses. I sobre tot, el sentiment que traspua tota la novel•la, em sembla màgic com s’ho fan,

Allau ha dit...

Tinc entès que les novel·les de B. Black no són gaire apreciades per alguns aficionats al gènere negre. Massa ben escrites potser?

GLÒRIA ha dit...

José Luis,
Efectivament només amb paaraules no ni hauria prou però com que no són mai gratuïtes, és el que dius tu, traspuen un munt de sentiments i també d'atmosferes. És difícil millorar al gran Banville.
Salutacions!

No m'estranya el que dius, Allau. Em pregunto si el lector habitual de novel·la negra necessita d'un estil tan sumptuós carregat de detalls deliciosos que el converteixen, d'imediat, en molt bona literatura. Potser aquesta mena de lecto prefereix que el narrador vagi més al gra, hi trobi sexe un pél gruixut i la sang corri com està manat. En Black no és el cas.
Salutacions!

Olga Xirinacs ha dit...

Sovint s'ignoren, no se saben trobar les perles o els tresors al camp que, segons l'evangeli, un astut marxant compraria perquè en coneixeria el valor.
Sovint també, com diu Allau, és perquè solen ser ben escrites.
Més sovint encara, passa que, com deia Lope, "el vulgo es necio..."
Salut sempre, Glòria.

kalamar ha dit...

Jo tinc aparcat El Mar, era tan depriment..a lo millor em passo a la novel·la negra.

GLÒRIA ha dit...

Jo penso molt sovint ern la dita de Lope. Així triomfa Tele 5 i tantes altres coses d'ofensiva vulgaritat.
Salut també per tu, Olga!

Hello Kalamar!
Tinc la sort de poder llegir sense que m'afecti el que m'expliquen excepte si és història-ja no llegeixo res sobre camps d'extermini-però tens raó que El Mar és depriment. Depriment però magnífica. Si optes per les novel·les negres de Black també fruiràs de molt bona literatura, potser excessivament composta per un gènere que respecto molt però no està per "bijoutèries".
Gràcies per passar!

Alberto Granados ha dit...

Una vez más, Glòria: me has pillao. Ni idea. No conozco a estos Banville y, como tú dices en uno de tus comentarios en mi blog, dudo que me quede tiempo para ir cubriendo estos huecos lectores que tanto coraje me dan y que me hacen tener conciencia de mis cada vez más abundantes limitaciones.

Un petó,

AG

GLÒRIA ha dit...

Lo siento, Alberto porque Banville y su heterónimo Black forman un escritor brillante y de lectura obligatoria para cualquier buen degustador de la LITERATURA así, en mayúsculas.
Claro que tú te dedicas a otras cosas que despiertan tu entusiasmo y que me pierdo yo.
Como lunas en cuarto menguante cada día arrojamos menos luz.
Una abraçada!