 |
| Aristide Maillol-Dos nus en un paisatge |
Vols saber si t’enyoro?
M’ho pregunta l’infinit espai buit.
M’has deixat
i t’enyoro com si jo no fos jo
i només fos el mal
de l’abandonament.
Una fosca ferida vessant sang.
De debò no t’ho creus?
T’enyoro com quan no et sabia
i sentia una pedra
on el meu fràgil cor et demanava.
Hauria estat més fàcil no tenir-te,
viure ignorant de tu,
i de la teva embranzida predadora.
Si t’enyoro
deu ser també l’avorriment
de no voler estimar mai més ningú
i el culte al foc quan la nit s’anuncia
i em mossega l’absència dels teus passos,
i imito, solitària, la teva veu de fum.
Si, t’enyoro
però no et suplicaré que tornis més
ni et cobriran de nou les meves mantes
ni lloaràs la calidesa de la meva pell.
No gaudiràs mai més de la meva conversa
I, si vens i et convido a alguna cosa...alerta,
que pot ser verí.
Glòria Abras Pou
14 de Febrer de 2013
Sant Valentí
15 comentaris:
Quina ambivalència la d'aquest poema! Molt dur.
Sento, Carme, que t'identifiquis amb un poema tan dur però així sol ser l'amor.
Gràcies i un bon dia!
Tens raó, Helena i així ho dic a la Carme però l'amor, deus saber-ho, de vegades es presenta com un plaer que mata.
Salut!
Have уou eveг thought about сreаting an еbook oг guеѕt authoring
on othег websiteѕ? I have a blog bаsеd on the same idеаs yоu diѕcuss anԁ would reаlly liκe to havе you share some stoгіes/information.
I know my viewers would enjoy youг wоrκ.
Ιf уou aгe even rеmotеlу intereѕted, feel free to shoot mе an e-maіl.
Αlso vіsit mу web pаgе - augenlasern
Vaja, quin poema d'amor/desamor… tant se val, un dia com avui no em diu res, l'amor hauria d'estar present sempre, com el millor dels tresors, i, si li hem de dedicar un dia específic… alguna cosa passa.
M'ha emocionat molt llegir aquest poema Glória. Fa poc he acabat una relació i m'ha remogut per dintre un munt de sensacions melangioses. Però, al marge de la meva situació, et puc assegurar que és un poema d'allò més ben escrit. Té... com t'ho diria? Una gran capacitat d'equilibri.
És veritat Novesflors, l'amor no necessita un dia i em temo que la tradició neix del comerç o potser té un origen més pur i el comerç se n'apodera i l'explota.
Diguem doncs que he seguit la tradició universal.
Salutacions!
Gràcies Eduard per les teves generoses paraules. No sé si és bo que llegint el meu poema t'hagis sentit remogut per dintre. Potser l'equilibri rau en expressar l'amor com una constant contradicció.
Salutacions!
Muy sincero, escrito a sangre, dolor y fuego.
Sólo espero que, de responder a una situación personal, las cosas lleguen a donde deban llegar.
Un abrazo.
AG
A una situación personal que yace en la memoria ya sin dolor y solo con el peso del recuerdo para plasmarlo en palabras.
Gracias, Alberto.
Un petó!
D'acord amb el poema, molt ben resolt, però... compte, jo no l'avisaria: ja s'ho trobarà.
No en và tu en saps més, Olga, mestra de vida i verb.
Ara ja està fet pe`rò tens raó, ja s'ho trobarà.
Ja m'està bé que per Sant valentí et surti aquest poema emmetzinat de rancúnia, espero que sant Jordi posi algunes coses a to.
Petons
D'aquí a Sant Jordi, i si t'ha de complaure, mostraré com la metzina pot tornar mel.
Petons, Joaquim!
Publica un comentari a l'entrada