dimarts, 14 de juliol del 2009



PORTE DES LILAS

PORTE DES LILAS és una inoblidable pel•lícula que el director de cinema francès René Clair (1898-1981) va realitzar l’any 1957. René Clair, parisenc, ja portava una notable carrera com a cineasta, especialment dotat, per conferir una inesperada dosi de poesia a les seves històries. L’any 1930 Sous le toits de Paris l’havia fet famós. Durant anys , el leit motif de la pel•lícula d’idèntic títol, creada per Moretti va ser cantada per mig Europa.
PORTE DES LILAS es basa en una novel•la de René Fallet i explica amb un insòlit llenguatge visual, degut a la càmara del mestre Clair i a l’ excel•lent fotografia d’ en Robert Lefebvre, la història de Juju, un home vell i mandrós que conrea l’amistat d’un cantant llibertari conegut com “L’Artiste”. Ambdós s’avenen per amagar el gàngster Barbier al soterrani de la casa on viu “L’Artiste” des d’on revoltarà la vida dels seus pacífics encobridors. Mentre tant i, com quasi sempre, hi ha un bar a la cantonada i aquest bar té un amo i l’amo té una filla jove i maca a la que el vell Juju estima en secret. Ella, per un fet imprevist, ha conegut el perillós Barbier i ha quedat presa dels seus encants. El vell Juju se n’adona espantat i  "L’Artiste ",  com un cor d’una sola veu, canta belles cançons que van marcant, de forma original, les pautes de l’esplèndid guió.
La pel•lícula té fragments antològics entre els que cal esmentar el dels nens que, des del carrer i en sentir per la radio la descripció del robatori del que Barbier és culpable i, com l’astut delinqüent ha estat capaç de burlar la policia, juguen a escenificar la notícia, ignorants com gairebé tothom que Barbier s’amaga pràcticament al costat d’ells. És preciosa també una seqüència muda, de caire molt romàntic , de la que res n’avançaré. PORTE DES LILAS és, en bona mesura, un precedent, a tenir en compte, del cine que es va veure cap al final dels anys seixanta. Tant l’estructura del guió com la forma de filmar-lo ens resulten avui molt familiars i clarament premonitoris d’un estil de fer cine que, afortunadament, encara perdura.
Si René Clair que junt amb Jean Aurel va escriure un guió que mena amb mestria, els actors no estan menys a l’alçada:   Pierre Brasseur compon, amb el seu geni peculiar, un tendre gandulot que, vist en una pel•lícula, és del tot adorable, Henry Vidal fa un gàngster xulo i presumit,  Dany Carrel interpreta a Maria, la bella i enamorada filla de l’amo del bar i, així tots, amb esment especial del gran poeta i cantautor Georges Brassens a qui li faig el següent punt i a part.
En Georges Brassens va nèixer a Seta (França) el 22 d’octubre de 1921 i va morir a Sant Geli dau Fesc, prop de Montpeller, el 29 d’octubre de 1981. Se’l considera, amb justícia, un gran poeta i com a tal ha estat reconegut amb un premi nacional de poesia. Brassens musicava, de manera senzilla i elegant, els seus propis poemes però, també va compondre per altres grans autors, des de clàssics, ja morts, com Victor Hugo fins a contemporanis seus com Louis Aragon. PORTE DES LILAS va ser la primera pel•lícula en la qual Brassens va prendre part i no tan sols en qualitat d’actor sinó també com a compositor de la banda sonora. Tot i que va ser un home que amb prou feines va sortir de França, Brassens va tenir una gran incidència a Catalunya on ha estat versionat per  EspinàsSerratSubirachs i en Pi de la Serra. El terrassenc Miquel Pujadó li ha dedicat tres discos i n’ha traduït una novel•la, La torre dels miracles, (Pòrtic 1989). En castellà és molt famosa l’estupenda adaptació que va fer i va cantar en Paco Ibáñez de la cançó La mauvaise réputation.

PORTE DES LILAS és un barri extrem de París on hi succeeix l’acció de la pel•lícula. Té parada de metro amb el mateix poètic nom: PORTE DES LILAS. Porta, barri i pel•lícula no desprenen l’aroma de la flor que anomenen però sí el record d’una història d’amor que s’esdevé mentre un poeta canta. 
He penjat el tema més emblemàtic de la pel·lícula de la qual es poden veure unes interessants imatges. Naturalment canta "L'Artiste".

5 comentaris:

BuenasMigas. ha dit...

OOooH....!! quin espai mes maco has creat Glòria, acabo de descobrir el teu bloc. M'imaginava que faries quelcom aixi de bonic i enriquidor. Arbre de foc, quin nom més bonic...

Moltes felicitats i un petó.
Anna

Francesc ha dit...

Brassens, toujours Brassens!!! Magnifique. Celà m'a plait beacoup!!! Sempre em descobreixes coses que desconec. M'agrada molt!!! Salutacions

Joaquim ha dit...

2:11 que fan agafar ganes de seure, mirar i admirar la totalitat.
René Clair en estat pur, un clàssic, un mestre.

GLÒRIA ha dit...

Anna,
Benvinguda a aquest espai que és també el teu. Espero que entre recepta, fotografia i Buenas Migas em vagis visitant.
Una abraçada de benvinguda!

Francesc,
Sabia que en Brassens t'agradava i si mai pots veure la pel·lícula, no te la perdis.
Petons per Oreto i per tu.

Joaquim,
Has concedit 2: 11 al meu postet i tot gràcies a René Clair que, efectivament, era un mestre.
Petits baisers o baiserets.

Joaquim ha dit...

No siguis tan primmirada.
M'he llegit totes les entrades i en aquesta t'he llegit i l'he mirat, és a dir més dels 2:11 que dura el YouTube, que amb aquesta curta durada i gràcies al René Clair, ens atrapa amb uns personatges que amb una senzilla pinzellada, pinta de manera mestrívola.
Per cert, l'arbre de foc és preciós i si, molt wagnerià