ROBERT SCHUMANN: AMOR, FOLLIA, MORT

COM ROBERT SCHUMANN

UN METGE DE WELS, AMB QUI JO HAVIA ANAT A L’ESCOLA PRIMÀRIA, I A QUI LES SEVES ACTITUS INTEL•LECTUALS I ARTISTIQUES HAVIEN ANAT APARTANT CADA COP MÉS DE LA MEDICINA FINS QUE LA PRÀCTICA DEL SEU OFICI S’HAVIA ACABAT CONVERTINT EN UNA MENA DE TOTAL ESPECULACIÓ SOBRE EL COS HUMÀ, HA ADDUÏT COM A CAUSA DEL SUÏCIDI DEL SEU GERMÀ EL FET QUE AQUEST GERMÀ HAVIA PATIT TOTA LA SEVA VIDA D’HAVER ANAT A RAURE –SEGONS ELL DEIA- AMB UNA INSTRUMENTISTA I CONCERTISTA DE PIANO ALTAMENT DOTADA, LA QUAL HAVIA D’ANTUVI OPRIMIT, I DESPRÉS REPRIMIT, AMB EL SEU TALENT EL D’ELL QUE ERA EXTRAORDINARI, I AIXÒ M’HA RECORDAT EL DISSORTAT I GENIAL ROBERT SCHUMANN.

Thomas Bernhard
Com Robert Schumann
HISTORIETES INEXEMPLARS
L’IMITADOR DE VEUS
Traducció de Josep Murgades
EDITORIAL EMPURIES
BARCELONA, 1985

El proper 8 de Juny es compliran dos cents anys del naixement a Zwickaw (Saxònia) del insigne compositor Robert Schumann, fill d’un llibreter del qual n’hauria après i seguit l’ofici si no s’hagués fet tan palès el talent del xicot per la música a la que, com sabem, va lliurar tota la seva vida com a compositor, com a excel•lent pianista i, fins i tot, com a director d’orquestra.

Format musicalment amb Friedrich Wieck, una figura dels teclats, es va enamorar apassionadament de Clara, la filla del seu mestre, un amor d’immediat correspost però, durant anys, secret a causa de la fèrria oposició de Friedrich Wieck a que la seva filla, una altra excel•lent pianista, es cases amb el modest Robert Schumann, un xicot de Zwickaw sense fortuna i amb escasses perspectives de futur.

Atès que Clara donava concerts arreu del país, Robert la seguia sigil•losament i l’esperava, caut i silenciós, encara que només fos per veure-la mitja hora i besar-li les mans privilegiades.

Finalment el matrimoni es va celebrar i haurien pogut ser feliços, com diuen en els contes, si Robert no hagués començat a tenir estranys mal sons i obsessions torturadores. De vegades es llevava com un esperitat convençut de que Händel li dictava la seva música de sons angèlics. Altras vegades era el diable qui el posseïa –segons creia ell- produint-li paorosos atacs. Va agafar una aprensió espantosa a tot el que era metall, claus incloses i va alternar aquesta tragèdia amb la composició fent estades en hospitals psiquiàtrics on es recuperava parcialment i, retornava a casa seva amb Clara intentat una vida aparentment normal. La seva amistat amb Brahms va ser molt productiva. Quan Brahms no era conegut, Schumann el va acollir a casa seva i va encoratjar el talent del gran compositor i violinista. És també célebre la seva amistat amb Franz Schubert al qual admirava profundament consciencient-lo de la seva valua incalculable perquè Schubert es comformava component pels amics i fent classes i Schumann li feia veure a Franz com duia a dins l'alé genial d'un Mozart i que estava cridat al prestigi que mereixen els grans.

Sovint, en viatges que realitzava a l’estranger i, especialment a Rússia, per acompanyar a Clara en els seus concerts, era preguntat per la seva professió i quan deia que era músic semblava estrany atès aquella intèrpret tan brillant que tenia per esposa i que, sense voler, feia empal•lidir tot el que l’envoltava amb la perfecció de les seves mítiques execucions.

L’any 1851 retornen les visions angèliques. L’any 1854 intenta tirar-se al Rin des d’un pont i és, sortosament, salvat. Finalment Schumann demana ser reclós a l’hospital mental del Doctor Franz Richarz, a Endernich, un barri de Bonn on hi roman fins dia 29 de Juliol de 1856, data del seu suïcidi. Els historiadors indiquen que, malalt de sífilis, Robert Schumann es tractava amb mercuri. Una sobredosi li va facilitar la desitjada mort lluny dels sofriments que la cruel malaltia l’obligava a sofrir.

No he parlat de la seva obra. M’he quedat amb l’home que patia, amb el músic malalt, amb el jove que va estimar a Clara Wieck com el que ell mateix era: com un sublim boig.

Un lied delicadíssim testimonia aquí una música angèlica que només era d’ell. Canta l'exquisida soprano Barbara Bonney. Difícil de millorar.