dimarts, 16 de febrer del 2010

Y PARA RECORDAR POR QUÉ HE VIVIDO

Estos poemas desprendidos
de tantas flores en lo azul:
la serranía de Kabul,
bulevar de los sueños idos.

La habitación de los olvidos,
el palpitar del abedul:
no viviría sin el tul
de tu blancura en mis latidos.

No viviría si no fuera
porque tu aurora recupera
tantos crepusculos sin ti:

ciudad de nieve de la hurí,
me asaltará a salto de mata
tu cuerpo de oro en cabalgata:
porque tu vives yo viví.

Pere Gimferrer
AMOR EN VILO
Seix Barral  Los Tres Mundos, poesía
2006

El gran poeta Pere Gimferrer (Barcelona 1945) va dedicar a la seva esposa Cuca de Cominges, el poemari del que he transcrit aquesta joia,  junt amb 150 poesies més, datades des de l'abril del 2005 fins el gener del 2006.
Pere Gimferrer va començar a publicar als divuit anys. A mi em va arribar de forma colpidora amb Arde el Mar, llibre que vaig adquirir,  iniciats els setantes, només llegint-ne el títol i sabent-me superficial i arriscada doncs ningú m'havia parlat mai de l'incipient poeta que era, en aquells moments, Pere Gimferrer. Per sort no em vaig errar. Ell, Pere Gimferrer, un nom que ja es per mi una part de mi, tenia només vint anys quan va donar llum a la llum amb Arde el mar.
Pere Gimferrer és també novel·lista i assagista. Gran coneixedor de totes les arts, es complau en la pictòrica haven estudiat profundament Miró, Tapies i Max Ernst.
El gran poeta que ens ocupa ho és també en català, la seva llengua materna i d'expressió. La lectura assimilada de molta poesia castellana des de la del Segle d'Or fins a la de la Generació del 27 així com el coneixement profund de la poesia catalana clàssica i de l'anglosaxona afegit a la seva condició de bil·lingüe l'han convertit en un geni capaç d'expressar-se en l'idioma que vol. Concretament pel poemari Amor en vilo va triar el castellà que és la llengua que parla amb la seva esposa Cuca de Cominges.

...azul, Kabul, abedul, tul... Paraules que "fan vers" . Paraules que fan bé.

Álbum Pere Gimferrer: www.brown.edu/.../Gimferrer
Fotografia: Escultura d' Auguste Rodin: El bes

12 comentaris:

Allau ha dit...

Per una vegada, Glòria, i sense que serveixi de precedent, els "ripios" són exactes: azul, Kabul, abedul, tul. Als poetes els senta bé l'enamorament.

GLÒRIA ha dit...

Saps Allau? El gran Borges deia que la rima era un "ripio" que quasi no es notava. Tenia raó. Viste?
I molt benvingut a casa!

Anònim ha dit...

Esta vez he comprendido casi todo tu texto en catalán. Progreso adecuadamente, según parece. El poema lo veo muy forzado.
Anoche estuve en la Casa de los Tiros, tres breves disertaciones sobre la poesía de Rafael Guillén y la palabra humilde, humana,llena de calidez y socarronería de este granadino que nos encogió el corazón con sus poemas. Un lujo, que te habría gustado.
Saludos,

Rigoletto

GLÒRIA ha dit...

Me complace enormemente que progreses en catalán. Te esperan escritores, poetas que habrán de ,como mínimo interesarte y, como máximo, entusiasmarte.
Envidia te tengo por lo del gran poeta Guillén que nunca olvido.
Tal vez el poema de Gimferrer te parezca forzado, tal vez lo sea y bueno es que puedas manifestarlo. Con defectos, que los tiene, es un poeta grande, heredero directo de los clásicos.
Gracias por visitarme querido Rigoletto, siempre bienvenido.

Francesc ha dit...

Estimada Glòria, quins posts més bonics que ens fas. Sempre ens obris camins nous per on caminar en poesia, música, literatura... ets un 10!! Salutacions

GLÒRIA ha dit...

Francesc,
És un plaer compartir petites coses que he anat acumulant durant anys i que no he tingut a qui transmetre. Mostrar el meu entusiasme o repulsa per coses que m'agraden o em disgusten ens ho permet aquesta xarxa màgica i el premi, estimat Francesc, és saber que en algun lloc tu potser em llegiràs amb un somriure.
Una forta abraçada per tu i Oreto!

pfp ha dit...

querida Gloria, dos recuerdos me han traído a la memoria tu entrada... el primero un día calusoro de primavera en Barcelona en la calle Balmes,cerca de la Abacus, me crucé con un tipo alto y estrambótico vestido con un abrigo negro, bufanda y sombreros oscuros también, inmediatamente reconocí al poeta -ostras el Gimferrer,me dije- pensé que ser poeta implicaba un look extravagante, porque a ver quien aguantaba abrigo y bufanda con una tarde calurosa como aquella... el segundo recuerdo también en Barcelona, al cabo de muchos años, y no muy lejos de Balmes, volví a encontrarlo en un restaurante con su actual esposa, vestía coloreado por una vistosísima corbata y una mirada reluciente dedicada sin resquicios a su esposa...
no me extraña ese azul del poema , no me extraña ese amor...

gracias por traerme estos bellos recuerdos, no muchas veces puede verse el Amor en vivo y en directo.

Besos

Titus ha dit...

Crec que tinc per casa un text de Leopoldo María Panero en el que diu que tota la seua vida havia pensat que ell era l'únic gran poeta en castellà de l'actualitat fins que una relectura dels llibres de Pere Gimferrer l'havia fet comprendre que els dos estaven a la mateixa alçada. Un text curiós, com tots els de Panero, encara que no hi estic d'acord, ni crec que siga fàcil trobar que hi estiga d'acord.

Titus ha dit...

L'últim "que" hauria de ser un "qui".

GLÒRIA ha dit...

Titus,
Com és natural jo tampoc hi estic d'acord i això que Panero m'agrada però per sort, i en totes les llengües, hi ha tan bons poetes! L'altra dia, a través d'un blog de Granada, llegia Rafael Guillén i treia el reclinatori.
És fantastic que hagim descobert, que descobrim i que pensen tot el que ens queda que mai no ens ho acabarem.
Penso, associat a tu, en Yeats, en Keats, en Auden...i en tots el que guardo i no puc eternitzar-me anotant els seus noms.
Una abraçada!

GLÒRIA ha dit...

Pilar:
Yo sólo he visto a Gimferrer una vez y casi volví la cara porqué su desaliño y, en especial, la grasa de su pelo, ofrecían una imagen, su imagen, que yo respeto pero, sin poder evitarlo, me echa para atrás. Prefiero pensarlo como esa voz privilegiada que me llega a través de sus poemas. Es lo que decíamos: del artista, la obra. Sí es cierto que desde que está con Cuca, y tu te diste cuenta, tiene mejor aspecto según se ve en las fotos.
Otro excelente poeta, el valenciano de Cullera Francisco Brines me causó una sensación similar una vez que le oí una lectura de parte de su obra.
Quédemos pues con lo que nos dejan y que lleven los pelos como quieran.
Un beso.

Anònim ha dit...

It is useful to try everything in practice anyway and I like that here it's always possible to find something new. :)