Un dels suggeriments més interessants és, sens dubte, el Caffè Florian, el més antic d’Itàlia ja que es va construir l’any 1720 sota les voltes elegants de la Piazza San Marco. Quan es va inaugurar portava el nom de Caffè alla Venezia Trionfante però, atès que el seu propietari es deia Floriano Francesconi, els parroquians, tant italians com estrangers, en deien el Floriano o el Florian. I el nom va fer tanta fortuna que perdura encara, com el mateix cafè, 189 anys desprès de la seva construcció.
El Caffè Florian va començar per ser un local amb dues sales i sense les vidrieres que ara el caracteritzen. L’èxit va fer que encara en vida del Signore Floriano s’hi afegissin dues estances més però el cafè no pren la seva celebrada forma actual fins el 1858 quan l’hereta el besnét del fundador, Antonio Francesconi i el ven als senyors Porta, Pardelli i Baccanello que decideixen restaurar-lo sense escatimar-ne les despeses. L’arquitecte Ludovico Cadorin s’ocupa de convertir un local agradable en un centre opulent i amb vocació per la prosperitat. Així s’hi comencen a afegir més sales i cadascuna d’elles és decorada, sempre seguint les pautes que marca l’arquitecte, per pintors i artesans d’enorme vàlua. La Sala degli Uomini Illustri exhibeix els retrats de venecians de renom tals com el dramaturg Goldoni, en Marco Polo i en Tiziano entre d’altres. La Sala del Senato, per exemple, es decora amb panells que mostren el món de les arts i les ciències. La Sala Cinese i la Sala Orientale es caracteritzen per l’exotisme de les seves pintures: dones lleugerament vestides, amants apassionats. La Sala delle Stagioni o Sale degli Specchi té com a motiu pintures de dones representant les quatre estacions. Finalment la Sala Liberty, la més moderna ja que es va afegir als inicis del segle XX, està decorada per miralls pintats a mà i un terra sumptuós de fusta noble.
L’any 1893 el Florian esdevé seu de l’Esposizione Internazionale d’Arte Contemporanea coneguda avui dia com la Biennale di Venezia . Joves artistes del nostre temps exposen la seva obra a les diverses sales del cafè. La Sala degli Uomini Illustri fa espai, l’any 2003, a deu retrats de dames venecianes, també il•lustres, tasca que porta a cap la coneguda artista d’avantguarda Irene Andessner.
El Caffè Florian va ser un dels primers locals públics que va permetre l’entrada a les dones. La seva parròquia de tarannà culte i liberal va portar-hi figures com Casanova, Goethe, Lord Byron i, més tard, Marcel Proust.
Si anar a sopar al Florian suposa una despesa important –es paga la envernissada antiguitat, la fama i la ciutat de Venècia- també és veritat que de l’abril fins a l’octubre es pot passar prenent un cafè o una copa a la bella terrassa de la Piazza San Marco. Un cafè o una grappa o, per què no, ambdues coses? mentre un quintet de corda ens ofereix Vivaldi. És un acte turístic, innegablement tòpic però, a parer meu, paga la pena i molt.Com que per informar-me amb certa precisió i poder escriure un post digne he entrat a la pàgina de l’indret que ens ocupa, he vist que hi havia penjada la recepta del mes. Us la deixo i bon profit. No oblideu que ja fa gairebé cent aquesta frase noranta anys, a Venècia, es pronúncia sovint en tots els idiomes: Anem al Florian? Aneu-hi, doncs.
La Recepta del mes
Caneló d’albergínies
4 porcions
Ingredients:
Albergínies, 400 gr.
Formatge fresc tipus Cortosino o Crescenza, 320 gr.
Alfàbrega, 50 gr.
Salsa de tomàquet, 50 gr.
Farina, 100 gr.
Nou moscada, 3 gr.
Ous sencers, dos
Parmesà, 100 gr.
Pesto a la genovesa, una cullerada. (El pesto és un condiment genovès a base d’all i alfàbrega.)
Tallar les albergínies a rodanxes de 5 mm. de grossor, salar-les lleugerament i deixar-les reposar vint minuts. Rentar-les i eixugar-les , passar-les molt lleugerament per la farina i fregir-les amb oli d’oliva extra. Colar-les i amb paper absorbent, eixugar-les molt bé. Disposar quatre rodanxes d’albergínia l’una al costat de l’altra, un pel encavalcades. Agafar dues rodanxes més i disposar-les de forma vertical en relació a les altres fent que toquin exactament el centre de les altres rodanxes.
Farciment: Posar el Cortosino o el Crescenza en un morter o bol, afegir-hi els dos ous, el parmesà, la nou moscada, la sal i el pebre i mesclar-ho tot. Escampar a sobre de les rodanxes d’albergínia afegint-hi una cullerada de salsa de tomàquet. Deixar aquesta barreja ben escampada i adherida sobre les albergínies. Posar-hi una fulla d’alfàbrega i, assegurant-nos de que la mescla ha quedat ben enganxada a les albergínies, enrotllar el caneló sobre sí mateix i tancar-lo. Posar el caneló en una cassola que pugui anar al forn. Escampar-hi parmesà i enfornar de 8 a 10 minuts a 200 graus.
Servir acompanyat de fulles de julivert i unes gotes de salsa al pesto.És una deferència de Cristiano Strozzi, Chef del Caffè Florian de Venezia. Juny 2009-06-13 http://www.caffeflorian.com/
Aquesta recepta, com podeu veure, és de la primavera del 2009. Hauria pogut actualizar-la però el que avui ens ofereix el Florian és un aperitiu sense massa interès si el comparem al plat que aquí he transcrit. De totes formes, l'enllaç que us deixo us permetrà saber si en podeu fer alguna cosa.
Acabat de menjar aquest canaló, fetes les postres i a l'hora del cafè, jo escoltaria aquest meravellós concert d'oboè de Marcello que va ser leit motif d'una pel·lícula tan oblidable com inoblidable va ser per mi la melangia de la seva música que he volgut portar aqui.
Aquest post va romandre cinc minuts publicat en un blog anterior en el que jo colaborava i del qual em va ser rebutjat. Per tant, preneu-lo com si fos nou de trinca i gaudiu de Venècia, del Florian, del menjar i de la música superba.
-Oboista no identificat. Video Youtube Rasp 408040
-Fotografies publicitàries.
13 comentaris:
Doncs si, jo m'he quedat embadalida davant d'aquesta entrada tan interessant. I la recepta de albergínia (ja sé que t'agraden molt) segur que la faré i no trigaré ...
Un petó, Glòria.
Esta vez no dejaré que me gane la partida la pereza. Si vieras qué trabajazo me cuesta leer catalán y conseguir enterarme... El post anterior lo fui dejando, dejando... Esta vez, hago los deberes mientras escucho el dichoso "Anónimo veneciano" y me parece estar viendo a Gian Maria Volonté amando apasionadamente a una volcánica Florinda Bolcan, bellísima y no menos apasionada. La película no logró superar el paso del tiempo, pero esas escenas quedan en el imaginairo de mi generación, junto con la música (creo que también incluía el adagio de Albinoni.
La receta... me da pereza. Mañana voy de verduras y carne a la plancha. Igual meto algún cambio.
Gracias.
Rigoletto
PS Los de Ideal me han prometido pasarme a al zona nobel (una sección llamada "Blogs con firma" donde va lo más selecto del panorama granadino). Veremos cunado salgo de este impass técnico.
Glòria, no comprenc que et censuressin un apunt tan maco.
Quan vaig ser a Venècia l'any passat, jo al Florian, ni acostar-me, que no tenia ganes de pagar "gustos i ganes". Vaig trobar bons restaurants i no pas tan cars.
Anna,
Quina alegria tornar-te a llegir! Segur que faràs la recepta i la milloraràs amb la teva creativitat. Esperem post i fotos.
Una abraçada molt forta!
Alberto:
No me digas que te cuesta tanto leer en catalán. Debe de depender del texto porque a menudo reconoces tus progresos. Espero que sigas visitándome me entiendas poco o mucho.
No recuerdo lo del adagio de Albinoni que me desagrada enormemente como me desagrado la película que citas, un remedo de Love Story dond el el muriente era él y ella lo había abandonado y en una visita le concedía una última siesta...sólo salvé el concierto que he incorporado al post y que me parece bellísimo.
Disfruta mañana de lo que decidas comer.
Un petó.
Allau,
No me'l varen censurar. No m'he explicat bé: Varen tancar el blog i aquest post ja no el varen voler però mira, l'he guardat com una formigueta i aquí està. Podies haver anat al Florian a la nit, a la terrassa de la Piazza. No t'haurias arruïnat. Però bé, Venècia espera que hi tornis. Andate da Florian!
L'última estada a Venècia, amb en Fede vam seure a la terrassa, sota els porxos del Florian a fer un gelat (espectacular) i un cafè, mentre a la Piazza senyorívola i curiosament solitària, degut a la pluja que queia sobre la Serenissima, tan sols hi passejaven grups de japonesos coberts amb impermeables multicolors, que deslluïen i molt, la imatge viscontiana que qui més qui menys cerca, a aquest racó del món, en una xafogosa nit estiuenca.
L'espectacle que varem presenciar a la taula del davant no l'oblidaré mai, per indigne (o no) del lloc, groller i poc oportú.
M'explicaré:
Un mascle provinent de les Illes Britàniques, més aviat passat d'alcoholèmia i amb més greix a la cintura que bon gust i intel·ligència al cervell, es deixava engatussar per una senyora de formes Boticellianes, suposo que acabada d'arribar de l'Europa deprimida del Est i vestida per fer de meuca a qualsevol vodevil de teatre provincià, intentant apoderar-se de la cartera del individu, mentre ell demanava una cervesa al Florian (és com un pecat) i ella la copa de gelat més gegant que jo hagi vist mai.
No sé com va acabar la història, nosaltres ens vam aixecar abans que aquella parella acabés, un o l'altre amb les seves pretensions, que vaig imaginar antagòniques.
Decididament cercàvem una imatge viscontiana i ens varem topar amb un Fellini estripat.
Magnífic post, Glòria.
Joaquim,
Ara t'ho anava a dir: Parlaves de Visconti i m'has fet veure Fellini. Tot hi cap en aquests llocs que la literatura i el cinema han fet universals. La teva descripció ha valgut la pena, mio caro!
Una terraza privilegiada donde, si hay suerte, el Uri Caine Ensemble nos presenta su particular Wagner; quien, por cierto, frecuentaba la competencia justo enfrente: el Caffé Quadri.
Estupendo post, me parece escuchar ya la orquestina y sentir el aroma del café...
Mmmm... olvidé la banda sonora:
http://www.youtube.com/watch?v=axyaN8CcLG4
¿Pero Barbe, has vivido en Venecia? Para saber el nombre del Ensemble, de otro café...cuando yo fui unos encantadores músicos de aire funcionarial no pasaban de Vivaldi. Pero se agradecía y permanece en el recuerdo. Voy a buscar el enlace. Grazie tante.
Soy un enamorado de la Serenissima, he ido muchas veces; me hubiera gustado vivir en ella (en el Ca' d'Oro por ejemplo), incluso morir...
Para una buena pasta a precio, digamos razonable: Osteria da Alberto, en Cannaregio, calle Giacinto Gallina. Frecuentado por aborígenes, toda una garantía.
Tremendamente romántico: Vivir o morir. Tomo nota de la Osteria da Alberto. Nunca sabe una dónde puede dejarse caer para vivir...o morir.
Saludos Barbe!
Jo no he estat mai a Venècia i per tant estic agraït per l'apunt que em serà molt útil el dia que vaja, però una cosa sí sé: el disc d'Uri Caine, que tantes vegades he escoltat i tant m'agrada, es va gravar al Caffé Quadri, el que frequentava Wagner i no al Florian. Algunes peces, això sí, es van gravar a l'Hotel Metropole. Al youtube que ha penjat Barbebleue es pot veure la portada del disc on ho diu.
Titus,
Entre tots ho sabeu tot i m'ho transmeteu. Agraeïxo molt aquestes puntualitzacions que fas d'erudit congènit. Venècia t'espera i a mi m'espera el youtube que ha indicat Barbebleue.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada