Ernst Theodor Amadeus Hoffman va ser un home polifacètic que, provinent d’una família de juristes i ell mateix advocat i jurista, va alternar l’exercici de la carrera de dret amb la crítica i la composició musicals i, de forma molt especial, amb la literatura, una literatura peculiar que treballava el món del misteri, de l’absurd, d’allò que s’ha qualificat com a sinistre. Si bé com a músic està completament oblidat, l’escriptor roman viu i vibrant, sobretot en les novel•les, tan en voga actualment, conegudes com a gòtiques.
Ernst Theodor Amadeus Hoffman havia vingut al món a Koningsberg, Prússia el 24 de gener de 1776 i estava encantat de portar com a tercer nom Amadeus perquè era el segon de Mozart, un músic pel qual va sentir sempre adoració. Ernst Theodor Amadeus ha passat a la posteritat com E.T.A. Hoffman i la seva importància com a contista ha estat cabdal, no tant per la qualitat de la seva narrativa, com per les expectatives que obra a la imaginació de lectors i escriptors contemporanis i futurs. Ell mateix va inspirar l’òpera més bella de Jacques Offenbach, Les contes d’ Hoffman on, com saben els aficionats, E.T.A. és el desgraciat protagonista de les tres històries que formen la celebrada composició del músic alemany.
Diversos escriptors han manifestat influències d’ E.T.A. Hoffman, escriptors tots ells de gran pes específic, des d’Edgar Allan Poe i Nathaniel Hawthorne fins a Baudelaire i Kafka sense oblidar a Gogol i Dostoievski.
És imprescindible esmentar un dels seus contes, Der Sandmann, que no he sabut trobar traduït al català com el que li tocaria ser: L’ home de sorra. Aquest conte va ser utilitzat ni més ni menys que per Sigmund Freud pel desenvolupament i redacció de la seva anàlisi sobre el que és sinistre, un estudi que indaga en la por o les pors de l’individu, aquells sentiments que podem mantenir soterrats i que, en no manifestar-se, produeixen comportaments estranys, indicadors de misteriosos i sinistres perills. A mitjans del segle XX, Jacques Lacan, la segona figura més important de la psicoanàlisi, segons els experts, va treballar amb el mateix conte per mostrar la seva visió sobre el mateix tema. En el conte hi apareixen personatges que, una vegada més, els amants de l’òpera reconeixeran de seguida: Coppelius, Spalanzani, Olimpia...
No solament Les contes d’Hoffman ens explica tres relats escrits per E.T.A., també Léo Delibes va "prendre" Coppelia pel seu ballet d’idèntic títol i Txaikovski ho va fet amb El Trencanous. Podem adonar-nos que el primer dels “contes” –parlo de l’òpera-com els dos últims que acabo d’esmentar ens presenten personatges autòmats que, al so de la música,- oh meravella!- cobren vida.
E.T.A. Hoffman va morir el 25 de juny de 1822 a l’edat de 46 anys.
Va per ell:
Fotografia: Obra de Roland Topor
Video: Alfredo Kraus-Liceu
Fonts: http://www.tabula-rasa.info/
http://www.letralia.com/
Resum del conte "El hombre de arena": http://www.scb-icf.net/
Llibres recomanats: NOCTURNOS (Edició completa)
Alba Editorial 2009
Els elixirs del diable
Edicions de 1984
2006
6 comentaris:
Com que E.T.A Hoffmann és una debilitat meua, si em permets afegiré unes quantes dades per completar el retrat:
El seu nóm quan va nàixer era Ernst Theodor Wilhelm, va ser posteriorment quan, degut a la seua admiració per Mozart, va canviar el Wilhelm per Amadeus.
Tot i que ha passat a la posteritat només gràcies a la seua obra literària, en el seu dia va arribar a obtindre èxit com a músic. Huí en dia es conserven algunes de les seues partitures. Jo tinc un CD amb el seu melodrama Dirna, però no aconsellaria la seua audició.
Apart de servir d'inspiració a Offenbach, Delibes i Txaikovski, també ho va ser per la Kreisleriana de Schumann, Els mestres cantaires de Wagner, Marino Faliero de Bellini i Don Pasquale de Donizetti. A més a més, les seues cròniques musicals, especialment la de la 5º simfonia de Beethoven, es consideren l'inici de la crítica musical com la coneixem huí.
Gràcies per recordar una figura tan interessant, que si bé no coneixem per la seua música, ha inspirat grans compossicions d'altres autors.
Gràcies Titus per la teva valuosa aportació. Tot el què tan bé dius ho vaig trobar, més o menys, a les fonts que esmento però em va fer por donar massa dades i el resultat ha estat un post més "light" del que Hoffman i tu us mereixeu. Afortunadament la teva entrada complementa i millora el meu modest treball. Gràcies, Titus i una abraçada gens sinistre.
Quisiera resaltar su aportación a ese concepto tan psiquiatricamente atractivo, al menos para mí, como es el Doble (Doppelgänger).
Felicidades ex-aequo por la semblanza, y a Don Alfredo por cantarlo así.
Voy a ver si yo también me añado lo de Amadeus...
Barbe Amadeus:
Ya lo añado yo aunque no sé en qué orden lo quieres. La idea del doble es también fascinante y, como sabes, ha hecho correr tinta y celuloide.
Sea tu doble o tu, gracias por entrar.
ya puestos a quedarse con algo, me quedo con el drama, el terrible sufrimiento ante el engaño,¿autoengaño?, con la desagradable sorpresa y desilusión de Hoffmann al ver desmontarse a Olimpia... la mujer soñada... ¡para no reponerse uno en jámás de los jamases¡
Esta ópera me encanta, pero siempre me ha producido cierta tristeza.
Besos Gloria, tú eres real y maravillosa ¡que te conozco¡
Era Amadeus Barbe... no le hagas mucho caso...
Publica un comentari a l'entrada