dimarts, 31 d’agost del 2010

DELPHINE DE VIGAN: LES HORES SOTERRADES

Mathilde i Thibault van de corcoll a causa de les seves respectives feines. Mathilde i Thibault creuen, d’una punta a l’altra, un París que no evoca cap dels encants usuals de la ciutat del Sena. Mentre Mathilde és adjunta a la direcció d’ una poderosa empresa, Thibault és metge en un servei d’urgències. Mentre Mathilde no compta les hores que es deixa a l’oficina i, fins i tot, pot emportar-se feina a casa, Thibault visita pisos desolats on vells desobedients es van deixar morir vençuts per la desídia que donen les mancances.
Mathilde i Thibault no es coneixen. Tanmateix viuen en un mateix espai que és la ciutat enorme i també tenen en comú, pensaments, certs projectes, algunes reflexions.
Mathilde, de repent, comença a ser ignorada pel seu director.. Després d’anys de treballar units, sense fissures, Jacques decideix que Mathilde ja no li fa res bé i, sense explicacions, la va deixant apart de la seves funcions. Un matí, Mathilde troba ocupat el seu despatx i es veu desplaçada a una habitació sense finestra, amb un ordinador desconnectat i al costat dels lavabos. Aïllada de la resta del personal, Mathilde veu com, de bon primer, els seus companys li donen cert suport però també, a poc a poc, es van acostumant al canvi i ella queda oblidada al racó. Mathilde, consternada, descobreix que el que, inexplicablement, li està passant va fent d’ella una dona amargada i mesquina que li és desconeguda.
Thibault té esguerrada la mà dreta a causa d’un accident. Aquest fet li ha impedit ser el què hauria volgut: cirurgià. És un home tancat i solitari, empès a viure una vida que no és ben bé la seva. Aquesta vida l’ha anat convertint en un professional trist que, sense il•lusions, es va deixant arrossegar per una roda d’amargor que l’empresona i no el deixa anar enlloc.


Delphine de Vigan (Boulogne-Villancourt, França, 1966) ha escrit una novel•la exemplar tant pel que diu com per com ho sap dir. De Vigan té un estil enèrgic i segur, amant de la paraula justa, de la frase clavada. Rebla sovint i justament algunes expressions per fer-les encara més punyents. El seu text és un discurs brillant i feridor sobre les nostres vides en aquest món de mones que ens ha tocat de viure. Quan, fa pocs dies, vaig acabar la lectura d’aquest llibre vaig decidir continuar-lo en la imaginació. No podia ser que Mathilde i Thibault se m’haguessin escapat al darrer full engolits per la massa.

Excel•lent de debó. Si podeu, llegiu-lo en francès.

Les hores soterrades
Delphine de Vigan
El Balancí
Barcelona, 2010

Las horas subterráneas
Delphine de Vigan
Suma de Letras
Madrid 2010

Les heures souterraines
Delphine de Vigan
Éditions J.C. Lattès, 2009


Fotografia: chevalierdutemps.com



11 comentaris:

Joaquim ha dit...

Et faré cas tot acabant el Bulevard dels Francesos de Ferran Torrent, que he començat aquesta setmana.
Gràcies amiga

Carme Rosanas ha dit...

Jo també et faré cas, la llegiré i la buscaré en francès.

Me n'has fet venir ganes.

GLÒRIA ha dit...

Amic,
Espero que t'agradi. Ja em diràs el què de la d'en Torrent, escriptor que no m'acaba de fer el pes.
Petons!

Carme,
Si te n'he fet venir ganes, millor i que en frueïxis l'estupenda lectura.
Amb afecte!

Allau ha dit...

Glòria, has descrit el llibre de forma molt atractiva. L'únic que em fa una mica de por és que toqui un tema tan cojuntural com el "mobbing" laboral.

GLÒRIA ha dit...

Sí Allau. A mi també em feia por. Temia un discurs tòpic i feminista encara que ben escrit i no. Descriu una realitat molt crua i molt actual i encara que sigui un tema, com bé tu dius, molt cojuntural, l'autora fa la fotografia des d'un angle intel·ligent i realista on la societat actual hi queda molt ben retratada, creu-me. Com pots veure no em puc sostreure del plaer que m'ha causat una lectura fluïda d'un llibre no gens fàcil d'escriure.
Gràcies pel teu comentari.

Mireia ha dit...

M'atreu força, però en francès, malauradament, no podria ser!!
L'apunto

GLÒRIA ha dit...

Molt bé Mireia. Gràcies per la confiança.
Fins aviat!

Alberto Granados ha dit...

No sé yo si el libro estará a la altura de tu excelente reseña... Parece muy atractivo, con ese aire de desolación, tan humano, tan eterno y tan literario. En cualquier caso, deberías contarnos el final que tú inventaste.
Y aclárame qué es ir de corcoll, que el traductor tampoco lo sabe.
Una abraÇada.



Alberto

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
Gracias. Tengo prohibido contar finales aunque me los invente yo. Ah! Y tampoco quiero que me los cuenten, claro. Si hubieras leído el libro sería otra cosa.

"Anar de corcoll" es "Ir con la lengua fuera".
Un abrazo.

David ha dit...

Caram, després d'aquesta crítica sembla inevitable haver de llegir aquest llibre. El cercaré, de ben segur!

GLÒRIA ha dit...

David,
És un llibre més bo del que em pensava. Em vaig arriscar a comprar-lo i, ja ho veus, no només no me n'he penedit sino que he volgut fer constar com m'ha agradat.
Amb afecte!