diumenge, 17 d’octubre de 2010

OSCAR WILDE: LA SUPERBA MALÍCIA

Interior de la botiga Liberty de Londres, una de les predilectes d'O.W.
Avui unes quantes màximes llegades per Oscar Fingal O’Flahertie Wills Wilde, Oscar Wilde, nascut a Dublín el 1854 i mort a París el 1900. És difícil separar l’escriptor del personatge ja que potser el segon va ser més potent que el primer. Més d’un dels seus contemporanis ha deixat escrit que Wilde era, més que un bon escriptor, un gran conversador, un home de respostes ràpides i afilades, sense possible rèplica per part de l'interlocutor,  per molt hàbil que fos. 
Els fets de la vida d’Oscar Wilde, vida breu però notablement fèrtil, el varen dur de l’èxit i el prestigi social al fracàs, la presó i un oblit que, per fortuna, no va perdurar gaire. Encara es representen les seves obres teatrals i el públic les rep de molt bon grat. Encara es llegeix, o s’ha de llegir, El retrat de Dorian Gray, una novel•la esfereïdora que evidencia la capacitat de l’autor per penetrar l’ànima humana, una obra enormement vigent que tracta del culte a la bellesa per damunt de tot i a canvi de qualsevol cosa per abjecta que sigui. També hem de tenir en compte l’obra autobiogràfica escrita a presidi: De Profundis així com el dolorós poema titulat Balada de la presó de Reading.
Avui porto una petita mostra d’algunes de les seves màximes. Explicatives per si mateixes, les frases de l’escriptor irlandès, brillen amb llum pròpia i, sovint,  ens conviden a somriure. André Gide, excel•lent novel•lista francès i Premi Nobel,  el va conèixer a Marroc i, a les seves memòries titulades Si le grain ne meurt, ens fa notar com Wilde tenia una constant necessitat de ser ocurrent. Acostumat com estava a ser admirat s’obligava a l’autoimitació per no decebre mai els altres i, sobretot, per no decebre’ s. Probablement Gide deia la veritat però fem un tast de Wilde que és el que aquí interessa:

 

(4) La gente no debe confundir los medios de una civilización con sus fines. El valor de la màquina de vapor y el teléfono depende por completo del uso que se haga de ellos.


(24) La oración no debe tener respuesta jamás. Si la tiene, deja de ser oración y se convierte en correspondencia.


(29) Los ingleses tienen el milagroso poder de convertir el vino en agua.


(32) ¿Le gustaría conocer el gran drama de mi vida? He puesto todo mi genio en vivir y sólo el talento en mis obras.


(34) Una de esas típicas caras inglesas que una vez vistas no se recuerdan jamás.

(36) No tiene ni un solo vicio que le redima.


(44) La auténtica vida de alguien es muy a menudo la vida que uno no lleva.


(95) Existen pocas cosas más fàciles que vivir mal y morir bien.


(96) Preferiría perder a mi mejor amigo antes que a mi peor enemigo. Ya sabe usted que para tener amigos sólo se necesita ser bondadoso; pero cuando a un hombre no le queda un enemigo es que debe de haber en él algo mezquino.


(173) Prefiero la música de Wagner a la de cualquier otro músico. Es tan estentórea que nos permite hablar constantemente sin que la gente oiga lo que decimos. Es una gran ventaja.


Per plaer meu i, presumeixo, que pel de tots els que hàgiu llegit aquestes iròniques i agudes conviccions, seguiria copiant del llibre que tinc al costat. Sé que Oscar Wilde, si tot va bé, tornarà a aquest blog que és casa vostra.


Fonts: Oscar Wilde
             PARADOJA Y GENIO
             Selección, Traducción y Notas de Olivia de Miguel
             Introducción de Luis Antonio de Villena
             Edhasa
             Barcelona, 1993    
Origen de la fotografia: http://www.flickriver.com/

15 comentaris:

Allau ha dit...

Estimada Glòria, sempre he tingut la impressió que l'Òscar (i perdó per la confiança) era tan enginyós com bona persona. M'hauria agradat conèixe'l.

GLÒRIA ha dit...

I a mi, Allau. Com hauríem xalat de la seva bondat i el seu talent. Estic segura que està encantat de que l'anomenis Oscar.
Gràcies per entrar!

Miguel Cobo ha dit...

Agudeza, arte e ingenio , como diría el clásico, impregan todas y cada una de las máximas que nos muestras en tu post. Estos géneros breves, de tan grata lectura, didácticos y divertidos, no desmerecen en la comparación con los grandes géneros.
"El género breve -comenta Savater en un reciente artículo- también tiene ahora excelentes cultivadores en lengua castellana, a quienes los aficionados valoramos quizá más que a los autores de obras copiosas. Desde hace más de una década disfruto particularmente con las sucesivas entregas de Ramón Eder, la última de las cuales se llama Ironías (Eclipsados). En ocasiones logra auténticos micropoemas inspirados: "Muchas veces he intentado echar raíces, pero siempre me lo han impedido las alas". Sin duda, otro de los mejores es Andrés Neuman, nacido en Buenos Aires y afincado en Granada, que con cierta frecuencia publica sus aforismos en el suplemento cultural de ABC y que hace tres años reunió unos cuantos en El equilibrista (Acantilado). Suele ser tan certero en sus consejos ("No confundir la moral con quienes la defienden") como en sus definiciones: "Religión: asombro mal encauzado". También en Granada radica la editorial Cuadernos del Vigía, que ha lanzado una colección dedicada al aforismo que se inicia muy satisfactoriamente con Electrones, de Carlos Marzal. El libro se abre con una constatación inmejorable: "A nadie le resultan demasiado graves sus defectos, en especial el de no considerar sus defectos demasiado graves".

Un afectuoso saludo

novesflors ha dit...

Crec que degué ser tot el contrari d'una persona senzilla. El seu Dorian Gray, tal com tu dius, imprescindible. El vaig llegir ja fa temps i continua agradant-me.

David ha dit...

És un dels escriptors més enginyosos i lúcids que hi ha hagut. I, com diu Allau, havia de ser una molt bona persona perquè una sensibilitat com la seva no és gens comú (els seus contes infantils en són una mostra). Una altra de les coses que va dir és que la poesia com més sincera, pitjor (cosa que als meus alumnes adolescents els costa molt d'entendre). Salutacions!

GLÒRIA ha dit...

Miguel,
Muchas gracias por tu comentario así como por darme a conocer en el mismo el nombre de Ramón Eder, jamás lo había oído nombrar, y Andrés Neuman que cada día tiene más prestigio. Anoto también a Carlos Marzal, otro escritor que, por desgracia, no he leído aún. Me divierten y más los aforismos que transcribes. Me encanta, en especial, el de Ramón Eder.
Anoto estos escritores en mi larga lista de placeres pendientes.
Recibe mi saludo más afectuoso.

Novesflors,
Què tal? Dorian Gray va néixer clàssic. No l'he tornat a llegir però, si el temps em sobrés, ho faria amb molt de gust.
Salutacions, poeta!

David,
I tanta lucidesa que tenia Mr. Wilde, David!
Pel que dius és fàcil concluir que ensenyes Literatura. Ja m'agradaria ser una de les teves alumnes adolescents: Ser de cop i volta una criatura i tenir un professor com tu.
Amb afecte, David!

Miguel Cobo ha dit...

Glòria, se me había pasado recomendarte otro -éste a título personal- que durante un tiempo lo tuve entre mis libros de cabecera: "Si la Naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta" (sí, este es su curioso título) de tu paisano Jorge Wagensberg, director además del Museu de la Ciència.Elijo uno al azar:

"Lo lamento, hermano: de poco te sirvió llegar segundo en aquella memorable carrera de medio millón de espermatozoides."

Hasta pronto, Glòria

GLÒRIA ha dit...

¡Muchas gracias Miguel! Recomiéndame escritores siempre que quieras. Te estoy muy agradecida.
Un saludo.

Titus ha dit...

Aquest sketch dels Monty Python amb Oscar Wilde, James Whistler i George Bernard Shaw és un dels meus favorits. No l'he trobat amb subtítols, però s'entén prou bé.

http://www.youtube.com/watch?v=UxXW6tfl2Y0

GLÒRIA ha dit...

Gràcies, Titus. L'acabo de veure i tot i que em perdo paraules m'ha divertit molt. El repetiré com sempre faig quan els mots se m'escapen. L'anglès escrit és una altra cosa.
Amb afecte!

Josefina ha dit...

Parlar, pensar i sentir a Oscar Wilde en el segle en el qual va viure, segle brutal i opressiu, es una necessitat… necessitat de recordar la seva frescor, al
egria, capacitat de vèncer el sofriment i el coratge de la seva vida, són una lliçó inmensa per el que cregui en la més sencilla virtud humàna: l´honradesa.
Un petó Glòria.

Joaquim ha dit...

Totes són molt bones, és clar, el senyor era quelcom més que agut i enginyós, però aquesta de:

Una de esas típicas caras inglesas que una vez vistas no se recuerdan jamás.

La trobo especialment deliciosa i adient per a molts/es que conec, la majoria no anglesos/es, per cert.

Fes-lo venir quan vulguis al senyor Wilde, ens ho passarem bé.

GLÒRIA ha dit...

Josefina,
L'agudesa de Wilder obre els ulls als inquiets com nosaltres. Va confiar en el seu talent per ser cridat a un judici, que, malgrat perdre'l, va deixar declaracions molt substancioses. Potser, un dia en parlaré.
Un petó, Josefina.

Joaquim,
És cert que Oscar Wilde era molt Oscar Wilde. A mi també m'agrada especialment la frase que tu prefereixes de les que transcrit però...no és menys gernial el què tu hi afegeixes: No cal ser anglès per tenir una cara nascuda per l'oblit.
Una abraçada!

Alberto Granados ha dit...

Observo que mi amigo Miguel ha asomado: eso que ganas, que él es un monstruo creativo y erudito (cosa que se puede constatar viendo su blog, enlazado en le mío: Riografia).
Yo, tratando de resetearme el alma después del susto, que afortunadamente ha salido muy bien.
Coincidimos en nuestra admiración por el ingenio de Wilde:
http://albertogranados.wordpress.com/2010/06/24/pensamientos-de-oscar-wilde/

Abrazo desde Granada,

Alberto

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
Abrazo correspondido y alegría ya que todo ha quedado en un susto. ¿Cómo no iba a gustarte Wilde?
En cuanto a Don Miguel, ya conozco su precioso y poético blog. Gracias.
Hasta siempre, Rigoletto.