dimecres, 10 de novembre de 2010

TESS GALLAGHER: EL CANT QUOTIDIÀ

Tess Gallagher nascuda a Port Angeles (Washington) l’any 1943 és una de les veus poètiques més càlides i riques dels últims temps. Gallagher conrea un llenguatge proper, quasi domèstic, alternat amb imatges elevades que recorden el so dels versos clàssics, aquells que mai no han de morir i que, de forma subterrània però patent, canten en les veus noves que, íntimes i serenes, venen a fer-nos companyia quan els hi demanem.
Tess Gallagher va estudiar escriptura creativa a la universitat d’ Iowa on es va graduar en Belles Arts. El seu primer llibre, Instructions to the Double, publicat l’any 1976, va guanyar diversos i prestigiosos premis. Va viure amb l’escriptor Raymond Carver amb el qual es va casar  –era el seu tercer matrimoni- i junts varen escriure el llibre Willingly pensat amb ell i per a ell. Tess Gallagher va estar al costat de Carver els deu últims anys de la vida de l’escriptor i fruit de la seva convivència, escrit des del seu dol de viuda, és el bell poemari Moon crossing bridge del 1992.
Tess Gallagher ha exercit de professora de poesia a diverses universitats del seu país.

De l’últim llibre que Eduardo Moga ha traduït al castellà amb el nom de El puente que cruza la luna, deixo aquest poema que, com tots els que són bons, s’explica per sí sol:


DESPERTAR


Tres noches yaciste en casa.
Tres noches con escalofríos en el cuerpo. ¿Quería demostrar lo muy atrás

que me había quedado?. En la espesa oscuridad del cuarto,

me metí en la cama, a tu lado, la cama
en la que nos habíamos amado y habíamos dormido, casados
y sin casar.

Te rodeaba un halo de frío
como si los mensajes del cuerpo se oyesen mejor

con la muerte. Mi propio calor adquiría la blancura plateada

de una voz entera arrojada a la nieve, para oírse;

Para oir la nitidez de su reclamo. Permanecimos muertos,

un poco, el uno junto al otro, serenos

y a flote, en el vasto y extraño manto del mundo abandonado.


Aquest llibre està editat per Bartleby.
No consta obra publicada en català de la poeta Tess Gallagher.

8 comentaris:

pilar ha dit...

querida Gloria,he sentido un "halo de frío" leyendo este poema...
de hecho, me quedo tiritando...

GLÒRIA ha dit...

Querida Pilar:
Creo que si la autora desea algo del lector es que sienta este halo de frio que te ha dejado tiritando. A mi me ha pasado igual.
Un beso.

Miguel Cobo ha dit...

Intensa experiencia sensorial la vivida con la lectura de este poema
escalofriante que, al mismo tiempo, nos muestra una prueba de amor y de ternura hasta el último aliento.
Mucho más modestamente, como corresponde a mi amateurismo en el género, me he acercado al tema de la muerte y del amor (los dos juntos) en mi poesía.

He aquí un ejemplo:

http://riografia.blogspot.com/2009/06/proxima-mi.html

Besos.

GLÒRIA ha dit...

Muchas gracias, Miguel. A menudo leo tus poemas y, aunque muchos de ellos son tristes, me gustan mucho. Estás lleno de imágenes y metáforas.
No hables de amateurismo. Ningún poeta es amateur aunque ame.
Un beso.

Mireia ha dit...

Sóc una ignorant en el gènere poètic 8vagi per davant).
aquest poema traspua una sensibilitat que em recorda a la de certs autors japonesos (que escriuen en narrativa)

GLÒRIA ha dit...

No sé de cap connexió real o directa entre la poeta Gallagher i certa literatura japonesa però potser no sigui necessària perquè la connexió la fa la sensibilitat. No m'agrada gens donar consells però si et dic que no oblidis llegir poesia em sento més tranquil·la. La poesia és el sector més privat de la literatura, no et compromet tant de temps con una novel·la i pots repetir-la sovint com aquell qui torna a escoltar una melodia que li agrada.
Un petó, Mireia!

Alberto Granados ha dit...

Escalofriante. Uno de los blogs que tengo enlazados en el mío es de una mujer que acaba de perder a su marido. Puntualmente, cada día 16 asoma con un desgarro. Es terrible.

GLÒRIA ha dit...

Pues ya ves, Alberto, otras escribieron poemas. Como ocurre en la vida, años después, la madura e interesante Tess Gallagher sigue con sus clases y composiciones pero ahí queda la huella de su duelo.