diumenge, 21 de novembre de 2010

MADAME BUTTERFLY: AMOR I HONOR

Biombo atribuït a Kano Domi-Japó (1593-1614)
Museu Nacional de Arte Antiga-Lisboa  
Si Madame Butterfly es va ficar a les cases més humils d’Occident i, a través de la ràdio, va cantar esperançada que un bell dia veuria arribar un vaixell, si va commoure els cors d’algunes generacions de dones que, durant gran part del segle XX, tenien cura de la casa mentre els seus homes eren a treballar i la mainada era a col•legi, és perquè Madame Butterfly és un símbol reeixit de l’ innocència maltractada. Tots sabem que ell no tornarà a buscar-la però no li ho podem dir. Som Suzuki, la seva confident alhora que donzella. Suzuki que, compungida i impotent, sent l’amarga veritat i, al mateix temps, s’imposa el silenci deixant a Butterfly nedant en el deliri.
Mentre “Un bel di vedremo” és, per excel•lència, l’ària més emblemàtica i popular d'aquesta òpera de Puccini, jo, fugint de duos, a parer meu,  massa edulcorats, acostumo a encantar-me amb el cor que, boca closa, ens parla del ritual misticisme de l’espera i, em reservo una oriental i lenta inclinació de cap pel moment en el qual Butterfly anuncia el seu suïcidi. Es en aquesta ària tràgica i grandiosa on hi trobem el més gran dels amors, el d’una Butterfly que ha deixat de ser muller abandonada i ha esdevingut el què és en essència, mare. La mare. Un Puccini inspiradíssim ens fa sentir l’orquestra cohesionada amenaçant com la fulla de l’esvelt ganivet que Butterfly prepara seguint una ancestral gestualitat. Però, ...abans del fet, i empès per Suzuki, un nen entra i abraça aquella dona que, en sacrifici, l’ha cedit a qui tan mal li ha fet, i que, irònicament, és el pare de l'estimat infant. I és ara, quan ella s’acomiada per sempre d’aquell nen que no la pot entendre perquè és massa petit, quan l’òpera assoleix l’instant més àlgid. Butterfly finalitza el seu lament de mort allunyant subtilment el seu fill i instant-lo a jugar. No ens cal veure la sang. La soprano i l’orquestra ens fan sentir la freda, llarga fulla de metall finament esmolat, estripant la carn de rosa de l’exquisida papallona.

La prestigiosa soprano Patricia Racette canta "Con onor muore...Tu?, Tu?, Tu? Piccolo Iddio... San Francisco Opera, 2007)

Madame Butterfly
Música: Giacomo Puccini
Llibret:   Luigi Illica i Giuseppe Giacosa
Video de: gslazar

Gaudiu de la bellesa de la lletra:

Con onor muore
chi non puo servar vita
con onor.

Tu? Tu? Tu?
Piccolo Iddio
Amore, amore mio.
Fior di giglio e di rosa.
Non saperlo mai...per te,
pei tuoi puri occhi
Muore Butterfly...
Perche tu posse andar
Di là dil mare
Senza che ti rimorda
Ai di maturi
Il matterno abbandono
O a me, sceso dal trono
Dell' altro Paradiso
Guarda ben, fiso, fiso,
di tua madre la facia!
Che ten' resti una traccia,
Guarda ben!
Amore, addio, addio!
Piccolo amor!
Va, gioca, gioca.

13 comentaris:

Carme ha dit...

T'he llegit, com et llegeixo sovint, per no dir sempre i sovint per no dir sempre em deixes sense paraules.

Què més podria afegir? Un post bellíssim i tràgic!

Bona nit i bona setmana Glòria

GLÒRIA ha dit...

Estimada carme,
És un plaer anar-me'n a dormir amb les teves generoses paraules.
Tingues tu també una bona nit i una setmana esplèndida.
Un petó!

Rigoletto ha dit...

Un gran análisis de esta bellísima aria, si se puede entender como análisis (normalmente frío, como la hoja del cuchillo) a algo tan vivo como lo que escribes.
Hago el comentario con tu blog abierto dos veces, para oír la música mientras escribo y experimentar los acordes de la orquesta y su efecto expresivo.
Gracias, Gloria.

GLÒRIA ha dit...

Gracias a tí, Alberto.
Es, efectivamente, un fragmento muy expresivo para el momento más duro de esta ópera.
Un petó!

Titus ha dit...

A mi d'aquesta òpera el que més m'agrada són precissament els edulcorats duets del primer acte. Musicalment em semblen molt més inspirats. A partir d'ahí em sembla tot un joc de sado-masoquisme "de culebrón" baix la guia del més gran manipulador d'emocions que mai ha donat la música, Puccini. Pot estar molt bé, però a mi això no em fa el pes. No logre identificar-me amb la protagonista i des d'un punt de vista allunyat, sense implicació, tanta tragèdia i tant dramatisme esdevé excessiu. I si damunt està mal cantat o mal actuat, com desgraciàdament tantes vegades passa, fins i tot és ridícul. Fan falta molt bons artistes perquè jo puga gaudir d'aquest tercer acte tan melodramàtic.

Joaquim ha dit...

El duet del primer acte de la Butterfly és un inspiradíssim moment de la història del melo operístic.
A mi m'agrada molt el segon acte, quan Cio Cio San li explica a un bocabadat Sharples el motiu per el qual no es pot casar amb Yamadori, m'emociona de veritat quan treu el fill en escena (bleda que és un), tot i que després el duet de les flors em sembla difícilment digerible, malgrat l'ensucrada partitura o precisament per això.
El tercer acte em posa dels nervis. M'agradaria que la Cio Ciuo San fes una gran butifarraa la Kate i li digués, no saps el que 'espera darling, amb aquesta arracada. En lloc de matar-se per aquell enze i donar-li el fill, m'agradaria molt més que agafés al nen i s'en anés a viure a un altre ciutat amb la dona que l'ha estimat tota la vida, la Suzuki. riu-te'n d'en Calixto.
Aquesta rendició final em desespera i la manipulació pucciniana, tan descarada, és quasi pornogràfica.
És, sense cap mena de dubte i malgrat aquest judici tan particular i sentit que he deixat anar, una obra universal.
Oi que em permets aquesta joaquimada?

GLÒRIA ha dit...

Titus,
La teva franquesa m'entusiasma i et confeso sense cap vergonya que quan, anys endarrere, escoltava els duets del primer acte, junt amb els de La Bohème que són similars, flotava quasi bé -mai del tot- embadocada. Respecto la teva opinió però ja veus que a mi em va "el marrón" que d'altra banda ni em plantejo si és fidel a una veritat o és una fantasia que Puccini utilitza, com sempre, per arribar als cors tous.
Ei, Titus! Jo tampoc m'identifico amb la protagonista però el seu amor de mare és evident.
Gràcies per una entrada tan estimulant!
Una abraçada.

Joaquim,
M'agrada molt la resolució joaquímica que proposes. Jo ja fa temps que veig a la pobre Suzuki enamorada de la Cio Cio i estaria molt bé que s'oblidés per sempre de l'insípid Pinkerton. Però saps molt bé que això ja no seria la Butterfly que el públic sensible tan estima. No hi ha Butterfly sense un bon harakiri o seppuku.
Tens raó en que els duets del primer acte son grans moments d'inspiració melo-operística però s'assemblen massa als de La Bohème que, de tan que els he arribat a escoltar, ja em sonen carrinclons.O potser ho són de debó?
Gràcies per la teva opinió-proposta i, no et cal demanar cap permís per fer joaquimades...Sempre les rebo amb gran plaer.

Barbebleue ha dit...

Me temo que el honor vence al amor... así añade enjundia. Hace falta algo más que una interpretación electrizante para dar cobertura al suicidio de una madre con hijo pequeño. Pero ¿qué libreto es creíble?

La obra busca ya desde el comienzo su clímax de harakiri: la resolución. Puccini lleva el agua a su molino, manipula y se hace extremista, casi provocador: puro Arte.

Salu2

Mariàngela Vilallonga ha dit...

M'agrada que Puccini em faci plorar a cada òpera!

GLÒRIA ha dit...

¡Claro, Barbe! ¿Quién quiere una Mimi recuperada de su tisis o un Mario que no caiga acribillado? El harakiri es la razón de ser de Butterfly como ópera. Sin el suicidio no interesaría. Puccini supo cumplir con su cometido haciendo llorar a medio patio de butacas.

Mariangela,
Plorar amb la música és un gran plaer i a mi, fa anys, Puccini m'humitejava els ulls. Ara, sense ni adonar-me'n, he anat marcant distàncies. Dec haver volgut defensar-me de les emocions.
Veig que, tu, tan coneixedora de la tragèdia clàssica, t'apropes també a propostes més actuals.
Amb afecte!

dandini ha dit...

Caram ,una exposició molt brillant que emociona a mesura que la llegeixes paralelament al record de la partitura de Puccini.Jo crec que la Butterfly és una obra mestra.No m`assemblo gens a Cio-cio-san pero l`entenc dins del seu contexte i quant l`interpreta algú amb la sensibilitat de Patricia Racette em fa plorar.Per cert el meu moment predilecte és "una nave da guerra" veure somriure i emocionar-se de forma equivocada en aquella infeliç em tresbalsa...

GLÒRIA ha dit...

Hola Dandini,
Gràcies per les seves paraules. També estic contenta que li agradi Patricia Racette. Té una veu molt adequada per cantar les òperes de Puccini.
Jo no sé si m'assemblaria a Cio Cio San en una situació com la que ella viu.
Pensaré en vostè quan escolti "una nave da guerra".

kalamar ha dit...

Penso com en Dandini, és la millor obra pucciniana, encara que Tosca, per mi, se li acosta molt. Les dues de suïcides! M'encanta el video que has posat, i com sempre que veig el 3r acte, a plorar. Segurament Orient entén el Seppuku molt diferent de com el veiem nosaltres, però emprenya que una mare innocent acabi així.