dimarts, 16 de novembre de 2010

LAURA SEMPRE TORNA

Gene Tierney, bellíssima Laura
Quan Otto Preminger va ser designat per Zanuck per dirigir la pel•lícula Laura (1944), el director austrohongarès va comptar amb el compositor David Raksin per la música d’aquella inquietant història on, en aparença, una bella difunta retorna al món dels vius. Diuen que Preminger va dir a Raksin que li fes una cançó com ara una altra que ja era famosa feia temps. Es tractava de Sophisticated Lady de Duke Ellington i Iving Mills que amb lletra de Mitchell Parish havia esdevingut un standard del jazz des del seu any de naixement, 1932. Diuen també que David Raksin va compondre la melodia Laura, al cap de poc,  en un cap de setmana i que productor i director de la pel•lícula es varen mostrar encantats. Quasi setanta anys més tard Laura és un clàssic pels cinèfils i la seva banda sonora és també un clàssic pels amants de la música. La lletra d’aquesta melodia va ser escrita per l’excel•lent Johnny Mercer que des de la seva ciutat de Savannah a Georgia, havia fet cap a Nova York i havia adquirit un gran prestigi a Broadway com a lletrista de cançons.  A ell devem, precisament,  la sublim Georgia on my mind i també,  només com a exemple, Satin Doll, Moon River i The shadow of your smile entre d’altres que mai no acabaria d’enumerar. La sensibilitat de Mercer fa d’ell un autèntic poeta ja que copsava tan bé la idea del compositor que aconseguia crear una lletra tan important com la música de manera que, a la pràctica, resultaven indestriables l'una de l'altra. Quan pensem en la cançó Georgia on my mind o en la mateixa Laura, l’evoquem amb les paraules que Johnny Mercer va escollir per elles i les meravelloses melodies semblen venir dolçament empeses per aquestes mateixes paraules. 
Per jugar una mica amb una cançó i una altra, proposo Sophisticated Lady interpretada per Duke Ellington and His Orchestra amb el saxo Harry Carney i la que ha ocupat el post d’avui, Laura,  executada pel mític saxo alto Charlie Parker i, finalment, cantada per Frank Sinatra. M’agradarà saber si realment hi ha similituds.  Pel que fa a Laura, la sento com una melodia que, sinuosa, fuig entre espirals de boira i suggereix la nostàlgia d’allò que, tal vegada, volem inaccessible. Així podem enyorar sempre el que mai no hem tingut i que, persistent i misteriós, ens mira des del somni.

Sophisticated Lady - Duke Ellington and His Orchestra-Saxo
Harry Carney. Video: arciduca 31

Laura - Charlie Parker, saxo alto. Video: EnriqueRLopez

Laura - Frank Sinatra. Video: pimsquirt

Si algú vol fer un duo...

Laura is the face in the misty light
Footsteps that you hear down the hall
The laugh that floats on a summer night
That you can never quite recall
And you see Laura on a train that is passing through

Those eyes how familiar they seem
She gave you very first kiss to you
That was Laura but she's only a dream.
She gave your very first kiss to you
That was Laura
But she's only a dream.

Johnny Mercer

16 comentaris:

David ha dit...

Recordo haver vist Laura als cinemes Melies fa molts anys. La pel·lícula em va agradar moltíssim i vaig tenir la sensació d'haver descobert la dona més bella de tot el món. Després l'he vist un parell de cops més (la pel·lícula, és clar) i sempre ha continuat fascinant-me. I, és clar, la música és inoblidable.
M'encanta com acabes el teu text!: "Així podem enyorar sempre el que mai no hem tingut i que, persistent i misteriós, ens mira des del somni." És un resum perfecte del que ens suggereix Preminger.
Salut!

novesflors ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
novesflors ha dit...

Aquest post dóna per a molt. Tornaré després amb més calma, a escoltar tot el que ens proposes. La pel·lícula no la conec (de moment... :)

Alberto Granados ha dit...

Querida Gloria, me he hecho un reseteado y vuelvo a matarme traduciendo catalán tras un paréntesis de desgana y poco blogueo. A mí me encanta la Dama sofisticada de Billy Holiday.
Las versiones de Laura son magníficas.
AbraÇada.

Alberto Granados ha dit...

La versión de Parker esté llena de potencia, la de Sinatra es dulzona, pero esa voz... ¿cómo se puede comparar? No hay respuesta: cada una es mejor que la otra (y viceversa).

GLÒRIA ha dit...

David,
Laura -tant la pel·lícula com la cançó- són plaers que sempre mereixen una nova visita a través dels anys per tornar a constatar -si és que feia falta- la mestria dels antics. Seguirem evocant aquells artistes.
Celebro que el meu text final coincideixi amb la teva sensació que sí sembla talment la que Preminger ens va voler transmetre.
Salutacions, David!

Hola Novesflors!
Si no has vist la pel·lícula i t'agrada el cinema, m'atreviria a dir que és un "must". Quan a la música, ja ho saps, és escoltar-la i deixar-te portar.
Amb afecte!

Querido Alberto:
A estas alturas ya no deberías traducir. Llevas mucho tiempo de práctica y -lo que te dije-sabes latín y castellano e italiano y...A mi la Dama Sofisticada de Holiday poco puede gustarme porque -¡oh sacrilegio! - no me gusta la voz de La Señora. En cuanto a la versión de Laura por Charlie Parker es en verdad muy potente y Sinatra, dulzón y trascendente...pero esa voz.
Un beso.

Joaquim ha dit...

Començant per la foto que encapçala el post i anant a l'essència del mateix, el magnífic tema musical, el post em mereix el més gran dels reclinatoris possibles.
Però, i la pel·lícula?, doncs la pel·lícula mereix l'altar del Santíssim.
Jo són molt Sinatrero, que vols que et digui i posats a dir-la grossa, doncs tan sols amb el preludi que es marca la versió ja estic en perfecte estat de revista. Cal que entri en detalls?, per si algú li cal quelcom més explicit, li diria que "me pone". Llàstima que acabi de manera abrupta.
Gracias Olympia, i avui utilitzo el teu nick infernemlander, que estic segur que no et sap greu,

GLÒRIA ha dit...

Estimat Joaquim,
Pots utlitzar sempre que vulguis el meu nick d'Olympia que vaig improvisar una nit afortunada per ficar-me a casa teva, In fernem Land i dir-te que la Thaïs no era tan feixuga com això -que Dèu n'hi do-.
Gràcies pel reclinatori -no el treus així com així- i convinc amb tu que el preludi de la cançó, en la versió d'aquell xicot nascut al moll d'Hoboken, és, efectivament, una troballa que d'immediat posa en situació de lliurar-se al més inesperat.
Amb encantadora veu de borratxo, el doblador de Dudley Moore a la pel·lícula "10" deia tocant la cançó que ens ocupa: "Ya no se componen canciones como esta". Era i és cert.

Miguel Cobo ha dit...

Laura es una canción introspectiva y el saxo alto de Charlie Parker es ideal para explorar los recovecos del alma, las simas de los sueños, mientras persigue los arabescos del humo de un cigarrillo de Dana Andrews: la sugerente y evocadora atmósfera del mejor cine negro. Si añades un tema más tendremos un poker de ases.

Mágico, Gloria

GLÒRIA ha dit...

Y un poema, uno más, tu hermoso comentario, Miguel.
Gracias.

Josefina ha dit...

Sí, es un somni que viu molt endins, en la capseta dels tresors que tots guardem.
Fa molts anys que vaig veure aquesta pel.licula i va quedar-se per sempre més arrelada a la meva vida.
La veu de Sinatra és única.
M´entristeixo sense saber per qué, tal vegada sigui per els anys passats i per les il.lusions que ja són records.
Gràcies Glòria.

GLÒRIA ha dit...

Estimada Josefina,
Laura és un nom ple de nostàlgia pels que, com tu o jo, hem vist la pel·lícula fa anys i ja desprenia sensació d'enyor.
Un petó!

pilar ha dit...

dios mio Gloria no la he visto, la peli quiero decir...

tendré que solucionarlo y pronto

GLÒRIA ha dit...

¿Seguro, Pilar? Claro que si la hubieras visto la recordarías. En cuanto puedas, ya sabes, es un "must".
Un beso.

Anònim ha dit...

Gloria, eso era cine y no lo que se filma ahora. Eso era música y no la que se consume ahora. Eso era letra para una canción y no las mamarrachadas que se cantan ahora...Todo ello salvando honrosas excepciones.

Estoy contigo, a mí tampoco me gusta Billie Holiday.

"Laura" es una de esas maravillas cinematográficas que hay revisar de tanto en tanto. Todo en ella roza la perfección, desde el extraordinario guión, la hermosa fotografía (Oscar 1945), la climática partitura, los pómulos de Gene Tierney, la extraordinaria interpretación del gran reparto de estrellas..., culminando con la dirección precisa y sabia del gran Otto Preminger, en sustitución de Rouben Mamoulian que abandonó el rodaje después de unos días de filmación.

Para su estreno se suprimieron unas escenas que se han recuperado en el DVD, afortunadamente.

Voy a añadir algo que algunos seguramente no saben o no recuerdan. El gran actor de carácter Clifton Webb que en esta cinta incorpora al cínico escritor, consiguió fama mundial
con éste su séptimo film, pero en Broadway era un bailarín/cantante celebrado y solicitado (17 musicales y varias obras sin música) tanto por Irving Berlin como por Jerome Kern, George Gershwin, Arthur Schwartz, Cole Porter, Noël Coward, entre otros, quienes compusieron para él inolvidables melodias como "Easter Parade","Two little bluebirds",
"I've got a crush on you", "Alone together", "At long last love", entre muchos otros celebrados temas y dejo para el final esa maravilla de Schwartz que es "I guess I'll have to change my plan" que Fred Astaire y Jack Buchanan cantaban y evolucionaban, rememorando el suave estilo de Clifton Webb, en "The band wagon" ("Melodías de Broadway 1955").

Perdona la extensión del comentario (y que conste que me he frenado), pero tu, "Laura" y Clifton Webb os lo merecéis.

COLBRAN

GLÒRIA ha dit...

Hi Colbran!
No t'haig de perdonar res perquè comentaris com el teu, tan enriquidors, donen més sentit al blog.
No, no sabia res del passat com a ballarí de Cliffton Webb però, ara que ho dius, li escau. Era un actor molt personal i refinat, un autèntic dandy.
Gràcies, una vegada més, per les teves aportacions.
Una abraçada!