dissabte, 12 de febrer del 2011

MANUEL DE LOPE: UN MUST

Summertime Number 9A de Jackson Pollock
No había quedado nada en entredicho, ni su amor por aquel hombre, ni la paciencia del general. Eran malos tiempos para la lírica, se decía entonces, malos tiempos también para que una mujer engañara a un capitan general de artillería, el arma más celosa de los Ejércitos. Pero no se había de encender la llama de los celos, ni el general Goitia lanzaría su rayo destructor para expulsarla del paraíso del Wellington y condenarla a errar por el mundo en busca de cobijo, a errar por Madrid buscando refugio, quién sabe si en la propia buhardilla del poeta, o en la trastienda de la camisería de donde años atrás el general la había rescatado. Nada de eso iba a suceder. El poeta era un hombre condenado a muerte, ella se había enamorado de un agonizante. Quizá  el general hubiera pegado dos tiros al traidor con su pistola de reglamento de no haber sabido, como todo el mundo sabía, que un cáncer le devoraba el pecho. Pero de este modo, con la vida salvada por el propio mal que había de llevarle a la tumba, el poeta pudo responder al amor. 




(...) Les descubrieron abrazados, ella enlazada a su cintura, él con los brazos alzados, ambos empapados en nubes de vapor. El grupo compacto permaneció a la puerta del cuarto de baño, uno con un vaso en la mano, otro con un libro, otro con un cigarrillo y las gafas empañadas por el vaho, todos absortos y humildes como delante de una escena mística. El general se abrió paso hasta la bañera. "Ana Rosa, sal de ahí"  Ella obedeció y el general la ayudó a salir ofreciéndole su mano. Luego la envolvió en una toalla. (...) El general la desnudó y la metió en la cama envuelta en seda y lana. Apenas acostada se durmió. (...)
Fragments de Bella en las tinieblas, Manuel de Lope, 1997


(...) Hay mayor afinidad entre los retratos de Frans Hals y los retratos de Van Gogh que entre los retratos de Frans Hals y los retratos de Rembrandt, a pesar de que estos últimos fueron contemporáneos y vivierons a quince kilómetros de distancia.
Es importante descubrir las afininades profundas. Van Gogh admiraba mucho al maestro de Haarlem. En una carta a su hermano Theo dice haber observado no sé si veinte o veinticinco matices de negro en los cuadros de Frans Hals. Es una retina con una extraordinaria capacidad de discernimiento. El hecho de que Van Gogh se interesara por el color negro no debe sorprendernos. El negro es la saturación de todos los colores, el agujero negro en el remolino de la paleta, el verdadero enigma del pintor. En cuanto a la afinidad de los retratos, no hay más que ver al cartero de Arles o al médico de Auvers-sur-Oise para intuir de inmediato la presencia de los burgueses de Frans Hals. Ser trataría de una óptica contrastada, como si debajo de cada figura de ropajes negros se escondiera otra figura refractada o descompuesta en el prisma de colores.
Fragment de Azul sobre azul, Manuel de Lope, 2011

Hi ha un salt de catorze anys entre les edicions de Bella en las tinieblas y Azul sobre azul de l’escriptor burgalès Manuel de Lope del qual es pot afirmar,  sense temor a exagerar,  que és un dels millors prosistes existents en llengua castellana. Manuel de Lope va venir al món a Burgos l’any 1949 i quan va tenir l’edat se’n va anar a Madrid on fa fer estudis d’enginyeria. La seva oposició a la dictadura franquista el va portar a estar un temps empresonat. Una vegada lliure, de Lope es va traslladar a França on ha viscut vint-i-cinc anys. Ha exercit de lector d’espanyol a la universitat de Montpeller i, durant molt temps, va treballar amb un marxant d’art. Podria dir que aquesta última feina fa que l’escriptor sàpiga molt de pintura –que en sap- però és que la cultura de Manuel de Lope és tan extensa que em fa pensar que si no ho sap tot –això és impossible- sí que sap força de moltes coses ben diferents. A l’excel•lent novel•la Bella en las tinieblas ficciona la vida d’una dona que va existir en la realitat, una bella dama morta no fa tants anys que de dependenta d’una camiseria madrilenya va passar a ser la protegée d’un general i a tenir un dels salons literaris més elegants i freqüentats de la capital espanyola. A Azul sobre azul trobem un gènere proper al dietari, encara que sense dates, i també comparable a les entrades que, de temes ben diversos, fem alguns blocaires d’aquest món.
Si en la novel•la De Lope se’m va descobrir com un tramador de gran talent, indiscutible senyor de la paraula,  a Azul sobre azul se’m revela ell mateix si bé mostrant-se reservat,  quan no púdic,  pel que fa a la seva vida personal. A Azul sobre azul l’escriptor ha declarat haver-se servit de la tècnica del dripping o esquitxada que va inventar el gran pintor estatunidenc Pollock. De Lope ha anat deixant anar esquitxos del seu pensament. Així ens podem trobar l’escriptor recreant la seva infantesa i primera joventut quan anava de pesca i de caça amb el seu avi, o bé fent una reflexió sobre alguns malvats costums islàmics totalment vigents. Quan Manuel de Lope ens parla d’un tema que ens resulta interessant, el que ens deixa escrit resulta breu i exactament a l’inrevés quan diserta sobre qüestions que potser no ens importen. A parer meu de Lope és sobretot un novel•lista extraordinariament sòlid, nascut amb la marca dels clàssics i la lectura de la seva obra pot ser el plaer de qualsevol lletraferit que no es conformi amb poca cosa. Azul sobre azul passa amb agradable suavitat,  malgrat les seves 492 pàgines, i aquesta lleugeresa es deguda a que el ventall que l’escriptor ofereix permet que se’l compari a un nedador de superfície perquè el format que proposa no el deixa aprofundir gairebé en res.
Una cosa tenen en comú totes les obres de Manuel de Lope: el llenguatge que en la justa mesura de sobrietat i sumptuositat verbal fa que mai cap paraula grinyoli i totes brillin en una prosa transparent d’infinites riquesa i precisió. 
Manuel de Lope explica que era dotat per les matemàtiques i que,  no obstant i això, sempre s'ha sentit més a prop dels artistes i ha esdevingut escriptor. Llegint-lo experimento com, conscientment o no,  treballa el seu do que és una forma d'escriure matemàtica.

Algunes altres obres de Manuel de Lope:
-Shakespeare al anochecer
-Otras islas



 

14 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

NO he llegit res d'ell... gràcies per acostar-lo fins aquí!

GLÒRIA ha dit...

És un gran escriptor, Carme. El que se'n sol dir bona literatura.
Gràcies per la teva visita i bon cap de setmana!

Allau ha dit...

Glòria, jo tampoc l'he llegit, però per raons òbvies (escritura memorialista, disposició científica) crec que em pot interressar. Si a sobre escriu tant bé...

Anònim ha dit...

Gràcies per descobrir-nos un autor com en Manuel de Lope de forma tan acurada. Miraré de trobar un dels
llibres, Azul sobre azul, ja que sento debilitat pels dietaris. A més m'agrada el paral·lelisme que fa amb Pollock i els esquitxos -un dels meus pintors predilectes.

GLÒRIA ha dit...

Allau,
Jo crec que és un escriptor per agradar-te. Com que a mi m'entusiasma, el meu suggeriment és entusiasta.
Em complauria que et complagués.

Jordi,
Trobaràs fàcilment Azul sobre azul perquè encara és calentó i si t'agraden els dietaris -a mi també m'interessen- gaudiràs d'una lectura de precisa bellesa.
Amb afecte!

pfp ha dit...

Azul sobre azul, "prematuro libro póstumo", titulaba Juan Cruz en el Pais del pasado sábado 5, el caso es que yo tampoco conocía a este autor, me quedé con la "copla", y ahora me lo encuentro colgado en tu árbol y con tus recomendaciones. Me lo "merco" para esta semana.
Gracias Gloria, espléndida y atractiva como siempre tu crónica. Besos

GLÒRIA ha dit...

Muchas gracias, Pilar. Espero que lo disfrutes. Buscaré la crónica de Juan Cruz al que valoro mucho.
Nesos para ti.

Allau ha dit...

Glòria, avui al Babelia també hi ha ressenya del llibre.

GLÒRIA ha dit...

Gràcies, Allau. L'acabo de llegir. Jo em mantinc en el que he deixat dit: el que de Lope diu pot ser més o menys interessant però el que és segur és com dir-ho de bé sense que sembli que s'hagi escoltat gens. I segur que ho ha fet. M'ha agradat que Ayala-Dip esmenti també Bella del señor, un regal pels sentits.

Atticus ha dit...

Padre, yo también me confieso de no haber leído nada de este autor.
Pero tal y como nos lo cuentas me ha picado la curiosidad.
Ha sido un placer, como siempre, leer tu interesante reseña. Creo que los de RBA te deben una comisioncilla.
Saludos domingueros

novesflors ha dit...

No el coneixia. És interessant, sempre aprenem coses uns d'altres :)

GLÒRIA ha dit...

Atticus,
Intentaré percibir algo directamente del autor. Léelo, no puede defraudarte.
Saludos tardodomingueros.

novesflors,
I tant! Una de les gràcies dels blogs és l'intercanvi que fem de coneixements, aficions i fòbies.
Un petó, poeta!

Alberto Granados ha dit...

Me declaro lego: no he leído nada de este autor (ni de otros cientos de miles...) Tengo mucho trabajo atrasado, según veo, Gloria.
Un abrazo,

AG

GLÒRIA ha dit...

Alberto,
Este autor es de los que NO DEBES perderte.
Cuélalo en tu lista.
Un petó!