dimecres, 23 de febrer de 2011

SOL SENSE SÓL

És l’únic home del local que seu tot sol en una taula, al fons, com un callat observador de l’ambient que l’envolta. Amb una mà sosté un got quasi ple de cervesa però el que crida l’atenció és el seu silenci que cau pesant, com una muda acusació,  sobre cambrers i parroquians. També es pot fer mirar pel seu aspecte inconfusible, marcat per una forta identitat racial. Té espessos, negres i lluents els cabells que semblen d’una sola peça i que insinuen arran de les orelles una suau corba que pot ser una sorpresa. Per què m’inquieta tant l’home del fons ? Per què és com un guardià d’hermètica i insistent presència que contempla impertèrrit l’acolorida desfilada de clients que entren i surten mostrant l’eufòria d’una nit de divendres, a la gran ciutat. L’home del fons segueix amb el got quasi ple de cervesa a la mà, com si no l’importés el plaer de la beguda, sol, quiet i silent, viva escultura hipnòtica que, tanmateix, sembla que clami al cel. Els seus ulls són immensos com dos bassals d’aigua nocturna, fixats en un indret secret, només inexpressius en aparença. Ha vist que me’l mirava però ha seguit hieràtic i distant, entestat en mostrar una autoprotectora indiferència. M’aixeco del meu lloc per acostar-me a la vitrina, amb l’excusa d’agafar un suc de fruites i sé que, amb una maniobra tan senzilla, el podre veure d’esquena i de perfil. Per què me’l vull mirar? Quin interès em porta a resseguir-lo i conservar a la ment, gravat, el seu record? Ara li he vist el nas, que és suaument aquilí i li confereix un aire familiar d’au coneguda, retallat sobre el fons de la paret verdosa i, descobreixo el misteri del camí que els seus obscurs cabells em mostren,  just darrere el clatell, la poderosa cua de jove cavall negre, lligada amb una goma rústica d’un marró clar que sembla cuir. Les espatlles són amples. Estàtiques com ho és tot ell. La seva posa és un interrogant pacífic i alhora poderós per persistent. Les immòbils pupil•les d’aigua negra són propietat d’un home que potser amaga un volcà inesperat. Inequívocament indígena d’una terra anomenada Amèrica per homes estrangers, l’home dels negres immutables ulls se sent estrany allà que, justament, és casa seva i, calladament, proclama el vell dolor de l’implacable genocidi constant. Jo l’acompanyo en la seva antiga queixa –aquell crit estripat que tots coneixem tant- i sense que ell ho sàpiga pregunto amb ell, inútilment: Per què? Però ningú ens ha sentit mentre s’escalfa la cervesa al seu got i jo he acabat la set.



Cafe Europan-42nd Street-Nova York

Fotografia: Jupiter Images

12 comentaris:

Allau ha dit...

Cap comentari. Només un silenci admirat i un polsim de curiositat i de mala consciència.

novesflors ha dit...

Molt bon escrit. Aquesta pregunta, per què?, malauradament és constant.

Jordi Solà Coll ha dit...

Sovint el silenci n'és la resposta potser perquè no es pot raonar la ignominia... Però també és un clam
que cerca el moment precís per tal d'alliberar-se...

Jordi Solà Coll ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
GLÒRIA ha dit...

Allau,
Si puc satisfer aquest polsim de curiositat, no t'estiguis de dir-m'ho.
Per cert, gràcies per llegir-me.

Novesflors,
Sí. La pregunta eterna Per què? Hi ha infinites respostes però sembla que a segons qui no l'interessen gens les sol·lucions.
Gràcies!

Jordi,
Sovint sentim el crit del silenci. Fins i tot hi ha una bona pel·lícula que porta aquest nom. És un silenci feridor que, de vegades, es fa sentir com una fina dalla.
Amb afecte!

Sònia Moll ha dit...

Glòria, m'ha semblat palpar aquest silenci...

onatge ha dit...

Sovint el perquè, no té resposta... D'aquí la nostra curiositat...

Des del far bon dia.
onatge

GLÒRIA ha dit...

Sònia,
A mi també m'ho va semblar i he procurat reflectir-ho.
Un petó!

Onatge,
Benvingut! Sí, el perquè no sol tenir resposta i desperta curiositat però també impotència.
Salutacions!

Jose Ramon Santana Vazquez ha dit...

...traigo
sangre
de
la
tarde
herida
en
la
mano
y
una
vela
de
mi
corazón
para
invitarte
y
darte
este
alma
que
viene
para
compartir
contigo
tu
bello
blog
con
un
ramillete
de
oro
y
claveles
dentro...


desde mis
HORAS ROTAS
Y AULA DE PAZ


COMPARTIENDO ILUSION


CON saludos de la luna al
reflejarse en el mar de la
poesía...




ESPERO SEAN DE VUESTRO AGRADO EL POST POETIZADO DE MONOCULO NOMBRE DE LA ROSA, ALBATROS GLADIATOR, ACEBO CUMBRES BORRASCOSAS, ENEMIGO A LAS PUERTAS, CACHORRO, FANTASMA DE LA OPERA, BLADE RUUNER ,CHOCOLATE Y CREPUSCULO 1 Y2.

José
Ramón...

GLÒRIA ha dit...

Muy creativo, José Ramón. Bienvenido a este blog.

Alberto Granados ha dit...

Un gran texto, que he leído tres veces durante estos días de puente andaluz.
No sé por qué, pensaba en el actor bolliviano de "También la lluvia".
Escribes con un enorme poder de sugerencia.
Besos,

AG

GLÒRIA ha dit...

Gracias por tu generosidad, Alberto. Si has pensado en el actor boliviano de "Y también la lluvia", pues vale. Al fin y al cabo era, como él, un indigena pero del Norte.
Un abrazo.