SOL SENSE SÓL

És l’únic home del local que seu tot sol en una taula, al fons, com un callat observador de l’ambient que l’envolta. Amb una mà sosté un got quasi ple de cervesa però el que crida l’atenció és el seu silenci que cau pesant, com una muda acusació,  sobre cambrers i parroquians. També es pot fer mirar pel seu aspecte inconfusible, marcat per una forta identitat racial. Té espessos, negres i lluents els cabells que semblen d’una sola peça i que insinuen arran de les orelles una suau corba que pot ser una sorpresa. Per què m’inquieta tant l’home del fons ? Per què és com un guardià d’hermètica i insistent presència que contempla impertèrrit l’acolorida desfilada de clients que entren i surten mostrant l’eufòria d’una nit de divendres, a la gran ciutat. L’home del fons segueix amb el got quasi ple de cervesa a la mà, com si no l’importés el plaer de la beguda, sol, quiet i silent, viva escultura hipnòtica que, tanmateix, sembla que clami al cel. Els seus ulls són immensos com dos bassals d’aigua nocturna, fixats en un indret secret, només inexpressius en aparença. Ha vist que me’l mirava però ha seguit hieràtic i distant, entestat en mostrar una autoprotectora indiferència. M’aixeco del meu lloc per acostar-me a la vitrina, amb l’excusa d’agafar un suc de fruites i sé que, amb una maniobra tan senzilla, el podre veure d’esquena i de perfil. Per què me’l vull mirar? Quin interès em porta a resseguir-lo i conservar a la ment, gravat, el seu record? Ara li he vist el nas, que és suaument aquilí i li confereix un aire familiar d’au coneguda, retallat sobre el fons de la paret verdosa i, descobreixo el misteri del camí que els seus obscurs cabells em mostren,  just darrere el clatell, la poderosa cua de jove cavall negre, lligada amb una goma rústica d’un marró clar que sembla cuir. Les espatlles són amples. Estàtiques com ho és tot ell. La seva posa és un interrogant pacífic i alhora poderós per persistent. Les immòbils pupil•les d’aigua negra són propietat d’un home que potser amaga un volcà inesperat. Inequívocament indígena d’una terra anomenada Amèrica per homes estrangers, l’home dels negres immutables ulls se sent estrany allà que, justament, és casa seva i, calladament, proclama el vell dolor de l’implacable genocidi constant. Jo l’acompanyo en la seva antiga queixa –aquell crit estripat que tots coneixem tant- i sense que ell ho sàpiga pregunto amb ell, inútilment: Per què? Però ningú ens ha sentit mentre s’escalfa la cervesa al seu got i jo he acabat la set.

Cafe Europan-42nd Street-Nova York

Fotografia: Jupiter Images